La batalla de l'Onze de Setembre posà fi al setge de Barcelona durant la Guerra dels Catalans (1713-1714), la darrera campanya militar de la Guerra de Successió Espanyola a Catalunya. Fou el darrer assalt a la plaça, per part de l'exèrcit de les Dues Corones, i finalitzà el setge de Barcelona, el qual es prolongà al llarg d'un any, un més i disset dies. Els defensors catalans capitularen davant l'avanç de les tropes borbòniques, la superioritat numèrica i material, i la impossibilitat de rebre reforços. Gràcies a la crònica de Francesc de Castellví i Obando i les notes dels oficials borbònics se'n coneixen molts detalls.
Antecedents
El 14 de març de 1713 a Utrecht els plenipotenciaris de Carles d'Àustria firmaren el «Conveni per a l'evacuació de Catalunya». Aquest tractat fou ratificat el 22 de juny de 1713 pels representants de Felip V i Carles d'Àustria en el «Conveni de l'Hospitalet», que establia la fi de la guerra per l'1 de juliol de 1713. Però malgrat el tractat els Tres Comuns de Catalunya —institucions d'autogovern catalanes— convocaren una Junta General de Braços de Catalunya que el 9 de juliol de 1713 proclamà unilateralment que continuaven la guerra contra Felip V i contra França. Evacuades les tropes austriacistes, ocupada quasi tota Catalunya per les tropes borbòniques, i reduïts els resistents a Barcelona, els Tres Comuns alçaren ràpidament l'exèrcit de Catalunya nomenant-ne per general comandant Antonio de Villarroel.
Finalment el 25 de juliol de 1713 les tropes borbòniques al comandament del duc de Pòpuli van arribar davant les muralles de Barcelona. Tot seguit Pòpuli va sol·licitar l'obediència de la ciutat a Felip V, sol·licitud rebutjada el mateix dia.Sanpere (1905: 202) Davant la impossibilitat de prendre Barcelona a l'assalt per la manca d'artilleria pesant que pogués abatre les muralles i limitat per les carències tècniques i tàctiques de les tropes de Felip V, Pòpuli va adoptar l'estratègia que des de feia segles s'havia seguit en els setges als quals s'havia sotmès Barcelona. Va bloquejar la ciutat per terra i va centrar el millor de les seves tropes a la conquesta de la fortalesa de Montjuïc des de la qual, una vegada presa, podria obligar a la rendició de la ciutat.Sanpere (1905: 226)
Antonio de Villarroel i Peláez, nomenat comandant suprem de les forces catalanes el juliol de 1713, va organitzar la defensa de Barcelona. Formalitzat el setge de la ciutat pel Duc de Pòpuli, que la va bombardejar per atemorir-ne els habitants, Villarroel va fer replicar amb l'artilleria. El 30 de novembre de 1713 Rafael Casanova fou escollit nou Conseller en Cap de Barcelona, màxima autoritat de la ciutat, que es convertí en l'ànima de la resistència.Ferran Valls i Taberner i Ferran Soldevila, Història de Catalunya, p.477 El nou govern de la ciutat canvià l'estratègia defensiva duta a terme fins llavors per Villarroel, a l'espera d'ajuda exterior, per una d'ofensiva, en la que es pretenia practicar una defensa proactiva i organitzar un aixecament a l'interior per desgastar les línies d'aprovisionament i desviar efectius, mitjançant Antoni Desvalls i de Vergós, el marquès de Poal amb el finançament del comerciant Amador Dalmau i Colom.
miniatura|esquerra|Gravat idealitzat de Joaquim Furnó i Abad en el qual es pot veure Josep Balaguer dirigint-se a l'enemic.
Tot i que la Junta de Braços havia mobilitzat tots els homes majors de 14 anys, la batalla del Baluard de Santa Clara produí importants baixes entre les tropes catalanes. El Duc de Berwick decidí allargar unes setmanes més els bombardejos a les muralles per tal de fer més grans les bretxes i no exposar les seves tropes a les carnisseries dels dos assalts fallits. L'efectiu bloqueig marítim i la impossibilitat de trencar el setge per part del Marquès de Poal amb la resistència de l'exterior situà Barcelona al límit de les seves possibilitats. Les reserves de pólvora eren minses i l'aliment escassejava fins al punt que la gent moria d'inanició pels carrers.
Davant la desesperada situació de la plaça, el duc de Berwick, comandant de les forces assaltants, proposà obrir negociacions de capitulació el 3 de setembre. El conseller en cap de Barcelona, Rafael Casanova, remarcà la situació en què es trobaven i anuncià que la reserva de pólvora estava garantida per dos o tres dies de combat, exposà a l'assemblea de trenta membres dels Tres Comuns la conveniència de gestionar un armistici de dotze dies. Aquesta proposta no fou compartida per la majoria de membres de l'assemblea i, a través del coronel d'infanteria Gregorio de Saavedra s'envià als assetjants el següent text:
Arran d'aquesta decisió dels Tres Comuns, el tinent mariscal Villarroel dimití com a general comandant de l'exèrcit i sol·licità la seva evacuació de la ciutat; els consellers li anunciaren que s'esperava el següent comboi procedent de Mallorca a la tarda de l'11 de setembre.
Estat de les defenses miniatura|Diagrama de les trinxeres al setge de Barcelona, amb les tres paral·leles al nord-est davant la muralla (part de baix del mapa) L'onze de setembre de 1714 els defensors de Barcelona havien preparat tres línies de retirada, essent el Castell de Montjuïc el darrer punt de resistència.
Primera línia de defensa catalana Després de mesos de bombardeigs les muralles i els baluards encarats al Besòs tenien diverses bretxes i es trobaven seriosament danyats. Els atacs de l'agost havien desallotjat els catalans del camí cobert i el vall s'havia convertit en terra de ningú. Les defenses catalanes, i el seu estat, des del Baluard del Portal Nou fins a la platja:
Al baluard del Portal Nou les Dues Corones havien obert una bretxa al front del baluard (24 metres). Els defensors construïren dos parapets i un fossat a la plataforma, i instal·laren 5 canons a la muralla i una bateria de morters prop del terraplè. A la cortina de la muralla entre els baluards de Portal Nou i Sant Pere els defensors aixecaren tres barricades, fet que indica que els defensors ja preveien que difícilment es podrien mantenir al baluard del Portal Nou. A la cortina de la muralla entre el baluard de Santa Clara i el Baluard del Portal Nou hi havia la bretxa principal o reial (140 metres) i la de Sant Daniel (40 metres). Sota la bretxa reial els defensors construïren una mina i l'ompliren d'explosius, ara bé el dia de l'assalt les pluges dels dies anteriors danyaren la pólvora i no esclatà. El baluard de Santa Clara havia quedat molt danyat en els combats de l'agost i era accessible per la cara nord (16 metres). Els defensors construïren dues línies de feixines i un fossat. A la cortina de la muralla entre el baluard de Llevant i el baluard de Santa Clara hi havia dues bretxes d'uns 25 metres cadascuna: la del Carnalatge i la dels molins. La cara nord del baluard de Llevant es trobava danyada (25 metres) i s'hi podia accedir des del vall. Els defensors construïren dos parapets i un fossat. Arran de costa el reducte de Santa Eulàlia es trobava pràcticament destrossat. Aquesta fortificació extramurs es trobava connectada per una trinxera amb el vall del Baluard de Llevant.
Segona línia de defensa catalana Darrere la muralla entre el Baluard de Portal Nou i el de Santa Clara els defensors alçaren La travessera, una segona muralla amb dos petits reductes que havia d'actuar com a punt de retirada dels defensors i contenir l'avenç dels borbònics si aquests aconseguien coronar amb èxit les bretxes. A la Travessera s'hi emplaçaren 22 canons de ferro, a més a més, d'altres petites peces d'artilleria. També alçaren la Travessera Petita a la rereguarda del Baluard de Llevant i les bretxes del Carnalatge i dels Molins. La Travessera en el moment de l'assalt no representà un obstacle seriós pels borbònics, en gran part perquè havia estat construïda bàsicament per dones i nens i no s'havia pogut completar. Tot i que no es fortificaren els convents de Santa Clara, Sant Pere de les Puel·les i Sant Agustí el dia de la batalla es convertiren en autèntiques fortaleses i s'hi produïren forts combats. Entre la muralla i el mar, i aprofitant el tram final del Rec Comtal, els defensors alçaren una barricada amb barques del port.
Tercera línia de defensa catalana Formada per l'antiga muralla de la Rambla, es reforçaren els diferents portals amb peces d'artilleria.
Ordre de batalla dels defensors Comandant en cap: La Mare de Déu de la Mercè des del 9 de setembre. El general de dia i cap accidental de la defensa en el moment de l'assalt fou el general Bellver. Antoni de Villarroel es reincorporà al seu lloc en iniciar-se l'assalt.
Tropes defensores: Total: 6.295 homes, dels quals 4.500 de la Coronela. Soldats malalts o ferits: 2.418 Soldats aptes pel servei: 3.877
Sanpere considera exagerat xifrar en més de 150 cavalls els aptes pel combat.
Els defensors situaren 1.150 homes a les zones més compromeses, reforçats per 850 efectius en posicions properes. En total 2.000 homes, els altres 1.800 cobrien la resta del perímetre de la ciutat i Montjuïc o en els dipòsits de tropes de reserva.
Esquerra dels defensors Baluard de Sant Pere: comandat pel coronel de fusellers Josep Ortiz i defensat per la companyia de Taverners Baluard del Portal Nou: comandat pel coronel Gregori de Saavedra. El baluard era defensat per dues companyies de la Coronela: la dels Flassaders, Llibreters, Vidriers, Escultors i Dauradors i la de Ferrers i Calderes. El general Basset reforçà el baluard amb cinc canons i una bateria de morters. El baluard sobre el paper podia disposar de les unitats de reforç aquarterades a l'església de Sant Francesc, ara bé el dia de l'assalt tots els seus efectius havien estat distribuïts al llarg de la línia de foc. Les restes del Regiment de Nostra Senyora del Roser es desplegaren en suport del baluard.
Centre dels defensors miniatura|Desplegament inicial dels defensors en el sectors centre i dreta Bretxa reial: massa amplia i exposada per poder-la fortificar, només fou defensada per la companyia d'oficials agregats a les ordres del coronel de la reserva Baltasar Martí. Bretxa de Sant Daniel: defensada pel capità de la Coronela Antoni de Berardo i la seva companyia (Gerrers, Ollers, Matalassers i Perxers). Berardo també disposà de 25 fusellers i 20 desmuntats. Travessera: formava la segona línia de defensa del sector, la comandà el coronel Pau de Thoar i la guarnien set companyies del cinquè batalló de la Coronela, 80 desmuntats del Regiment de cavalleria Sant Jordi, 40 fusellers, els supervivents de la companyia de voluntaris de Jaume Mestres, les restes del Regiment d'Infanteria de la Immaculada Concepció de la Verge Maria. i elements del Regiment d'Infanteria de Santa Eulàlia.
Dreta dels defensors Baluard de Santa Clara: comandat pel tinent coronel Antoni Díez d'Aux. Hi foren destinades 3 companyies de la Coronela, la de Freners, la de Corders de Cànem i la de Teixidors de Lli; 70 soldats reglats; i una esquadra del Batalló Volant. Es calcula que el total d'efectius rondava els 300 homes amb el suport de 6 canons. Cortina de la muralla entre Llevant i Santa Clara: comandada pel coronel Dàvila i defensada per 300 homes distribuïts de la següent manera:
Bretxa del Carnalatge: Companyia de Blanquers, 20 fusellers, 30 soldats i una esquadra del Batalló Volant.
Bretxa dels Molins: Companyia de Velers, 50 fusellers, 30 soldats reglats, 25 desmuntats i una esquadra de Batalló Volant. Baluard de Llevant: comandat pel tinent coronel Joan Antoni Mexicon. El defensaren quatre companyies de la Coronela: la d'Estudiants de Medicina, Filosofia i Teologia; la de Candelers de Cera i Pintors; la d'Argenters; i la de Fusters; en total uns 200 homes. Reducte de Santa Eulàlia: comandat pel tinent coronel Esteve de Llerena. La guarnició la integraven 30 fusellers i les companyies de pagesos de Sant Martí i Sàrria, amb uns 100 efectius en total. El reducte disposava de quatre petits canons de campanya. Barricada de barques: 30 soldats de cavalleria.
Ordre de batalla borbònic