La rebel·lió irlandesa de 1641 (gaèlic irlandès Éirí Amach 1641) va començar com un intent de cop d'estat per l'aristocràcia catòlica que poblava l'illa d'Irlanda, però es va convertir en un conjunt d'actes de violència entre els natius del país i els colons procedents d'Anglaterra i d'Escòcia, la qual cosa va donar al lloc al començament del conflicte conegut com les Guerres Confederades. Va esclatar en la nit del 23 d'octubre de 1641 després d'una successió de situacions de violència i caos que van continuar durant diversos mesos, fins que les classes terratinents, al costat del clergat, van formar la Confederació catòlica en l'estiu de 1642.Micheál Ó Siochrú Confederate Ireland 1642-1649 Four Court Press 1998 Un dels principals instigadors del moviment per la supressió del govern anglès va ser Felim O'Neill de Kinard, noble que igual que uns altres terratinents catòlics se sentia amenaçat pels colonitzadors anglesos i escocesos, particularment durant l'administració de Thomas Wentworth, comte de Strafford, Senyor diputat d'Irlanda des de 1633-1640.
Una vegada organitzada la resistència, aquesta confederació es va convertir en el govern de facto en la majoria de l'illa, lliure del control de l'estat anglès, i vagament alineada amb el bàndol reialista en les Guerres de les Tres Nacions. El següent enfrontament va continuar fins a 1650, quan el Nou Exèrcit Model d'Oliver Cromwell va derrotar de forma decisiva als catòlics i als Riealistes i reconquistà el país.
Causes miniatura|Catedral de Santa Maria a Kilkenny. L'inici de la insurrecció ho va provocar el temor que els irlandesos sentien davant una imminent invasió per part de les forces anticatòliques del Parlament llarg anglès i dels Covenanters escocesos. Per la seva banda, l'associació dels rebels amb el rei Carles I d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda, va promoure el començament de la guerra civil anglesa. Les arrels de la contesa s'assenten en la incapacitat per part de l'estat anglès d'assimilar l'elit nadiua irlandesa durant el despertar de la reconquesta Tudor i de la colonització del país. La població preisabelina es trobava usualment dividida entre irlandesos «vells» (o gaèlics) i «anglesos vells» o descendents dels colons normands medievals. Grups que eren històricament antagonistes, amb zones assentades d'anglesos com la Palissada al voltant de Dublín, al Sud de Wexford i en altres ciutats emmurallades que es van fortificar contra els clans gaèlics rurals. No obstant això, cap al , les diferències culturals entre tots dos grups, especialment en les elits socials, van tendir gradualment a desaparèixer. Molts lords anglesos no només parlaven irlandès, sinó que a més van adoptar la poesia irlandesa, la seva música, i els seus costums, raons per les quals van arribar a ser descrits com, «més irlandesos que els mateixos irlandesos» (del llatí «Hibernis ipsis Hiberniores»).Hibernis ipsis Hiberniores E. G. R. Notes and Queries. 1853; s1-VII: 366 Durant aquest període va ser comuna la pràctica de l'exogàmia.Hamilton, p.67 En el despertar de l'època isabelina, la població nativa es caracteritzava per professar el catolicisme romà, en contraposició als nous colons anglicans, els presbiterians escocesos, i l'administració anglesa oficial que era protestant. Durant dècades, entre el final de les guerres isabelines de la reconquesta de 1603 i el començament de la rebel·lió de 1641, la posició política dels senyors irlandesos més acabalats es va veure amenaçada pel govern anglès assentat a l'illa.
Colonitzacions Durant el la conquesta del país va estar marcada per colonitzacions a gran escala, notablement a Ulster i Munster. Van consistir en expropiacions massives de terres a terratinents irlandesos que s'havien rebel·lat contra la corona anglesa, i a vegades dels seus treballadors. Aquests béns van passar a les mans de colonitzadors anglesos o escocesos. Els termes de les expropiacions, particularment a Ulster, van ser molt durs per als nadius: se'ls va prohibir comprar o arrendar terres a la zona colonitzada, i també treballar en aquelles que eren propietat de colones. En 1607, com a resultat d'aquestes accions, es van dissoldre els antics clans irlandesos O'Neills, i O'Donnells; els quals van abandonar l'illa seguint uns altres que ho havien fet anteriorment en la coneguda «Fugida dels Comtes». Molts dels exiliats (Owen Roe O'Neill), van trobar servei entre els mercenaris dels exèrcits catòlics d'Espanya i França. Van formar una comunitat emigrant, militarment hostil al govern anglès de l'illa. El ressentiment que la colonització va causar sobre les gents, va constituir un dels motius principals que van donar lloc a la revolta.
Religió miniatura|Creu de Sant Kevin. La majoria de les classes superiors no s'oposaven ideològicament a la sobirania del rei anglès sobre Irlanda, però reivindicaven la seva condició de súbdits complets de la triple monarquia i mantenir la seva prominent posició en la societat. Això no els va ser concedit per dos factors: primer per la seva dissidència religiosa, i segon per l'amenaça de l'extensió de la colonització. La religió oficial dels tres regnes era el protestantisme. No atendre els serveis de l'església protestant era punible amb multes recusants; i la pràctica pública d'una altra religió, punible amb arrest. Els catòlics no podien ostentar alts càrrecs d'estat o servir sota cert rang en l'exèrcit. El consell privat irlandès estava dominat pels angloirlandesos protestants. En 1613 van ajustar la constitució per permetre representants anglesos i escocesos, la qual cosa va resultar en una majoria de protestants en el parlament d'Irlanda. A més, per una ordenança del segle XV (llei de Poyning), els irlandesos van quedar subordinats al parlament anglès. Els protestants dominaven l'administració i aprofitaven totes les oportunitats per confiscar més possessions als nadius, qüestionant els títols que d'aquestes posseïen per així obrir el pas als seus colonitzadors.
En resposta, els irlandesos van proposar el que es va anomenar Les Gràcies, que consistien a apel·lar directament al rei, primer a Jaume I i després a Carles I, sol·licitant plens drets com a súbdits i la tolerància de la seva religió. En diverses ocasions va semblar que era possible un acord, i els monarques van concedir les seves peticions a canvi d'augmentar els imposts. No obstant això, els nadius es van veure decebuts quan després de 1630 en pagar els tributs, Carlos va posposar la implementació efectiva de les seves demandes. Fins i tot a la fi de 1630, Tomás Wentworth, el representant del rei a l'illa, va llançar una nova ronda de colonitzacions.Padraig Lenihan, Confederate Catholics at War, p. 10. Wentworth veia la colonització com el major instrument de canvi religiós i cultural.
Amb el pretext de verificar els títols que els nadius posseïen de les seves propietats i així augmentar els seus ingressos, Wentworth va confiscar i va colonitzar terres en Roscommon i Sligo. A més planejava futures colonitzacions a Galway i Kilkenny, dirigides principalment a les famílies dels anglesos vells.Confederate Catholics at War, p. 11. Segons el parer de l'historiador Padraig Lenihan, «És probable que Wentworth hagués trobat resistència armada per part dels terratinents gaèlics si hagués portat més lluny aquesta política».Confederate Catholics at War, p. 12. No obstant això la rebel·lió va continuar amb la desestabilització de les polítiques angleses i escoceses i l'afeblida posició del rei.
Conspiració miniatura|Castell de Bunratty, al comtat de Clare. Des de 1638 fins a 1640 molts escocesos es van involucrar en les guerres episcopals contra l'intent de Carles I al costat de l'arquebisbe William Laud, de reformar l'església escocesa per unir les seves religions en una, introduint un nou llibre que reemplaçava el Llibre d'oració comuna escocès. L'intent del rei per promoure el catolicisme va desencadenar una sèrie de disturbis que van ocasionar la formació d'una aliança coneguda com el pacte escocès nacional, els quals rebutjaven qualsevol moviment que promogués la religió catòlica i que els allunyés de la seva creença en el presbiterianisme. La temptativa del rei per sufocar la situació va fracassar quan el Parlament llarg anglès, el qual tenia importància religiosa similar a la dels escocesos, va rebutjar votar perquè es paguessin nous impostos per formar un exèrcit. Per contra, Carles I va començar a negociar amb els irlandesos per reclutar un contingent militar que acudís a sufocar la rebel·lió a Escòcia a canvi de la concessió del requeriment que tant temps portaven els catòlics sol·licitant amb la finalitat de poder practicar la seva religió obertament. Als escocesos i als Parlamentaris això els va semblar la confirmació que Carles I era un tirà que volia imposar el catolicisme als seus regnes, i governar de nou sense referència als seus parlaments, tal com havia fet en 1628 fins a 1640. Al principi de 1641, alguns escocesos al costat d'alguns Parlamentaris, fins i tot van proposar envair l'illa per esmorteir el catolicisme organitzat i així assegurar-se que cap exèrcit irlandès pogués desembarcar a Anglaterra.
Tement la situació i volent aprofitar l'oportunitat, un petit grup de cacics irlandesos van concebre un pla per prendre el castell de Dublín i controlar altres importants ciutats. Van decidir donar un petit cop en nom del rei per prevenir una possible invasió i forçar-lo a concedir-los les seves peticions. En 1640–1641, Carles va fracassar en el seu intent de derrotar els escocesos a causa que els seus ministres es trobaven sota pressió del Parlament curt i del parlament llarg i la seva aparent debilitat va donar lloc al fet que la població nativa pensés que una rebel·lió tindria èxit.
Economia L'economia també va contribuir en l'esclat de la rebel·lió. En la dècada de 1630 els interessos havien arribat a ascendir fins a un 30% anual, la qual cosa, unit a l'escassetat de les collites, va arrossegar al país a una recessió. Alguns líders, com Felim O'Neill i Rory O'Moore, es trobaven enormement endeutats i corrien el risc de perdre les seves terres en favor dels creditors. L'escassetat de la collita va afectar també a la ramaderia, i els nadius van haver d'enfrontar-se a l'augment de cost dels lloguers. Motiu que va agreujar el desig popular d'expulsar els colonitzadors, i que va contribuir a la multiplicació dels atacs cap a ells en els inicis de la revolta.
La rebel·lió