miniatura|El Judici Final, fresc de Michelangelo a la Capella Sixtina Lescatologia (del grec antic ἔσχατος darrer i λόγος paraula, estudi: 'estudi de la fi') tracta del destí del món, la vida després de la mort, el temps etern o les esperances de cada religió, és a dir, del conjunt de creences i coneixements que transcendeixen els límits temporals pròpiament humans. Cada religió té la seva pròpia visió escatològica; hi ha diverses referències escatològiques en la mitologia egípcia, grega, romana i escandinava, en les que es creu en l'existència del Judici Final, el cel i l'infern. Pel que fa a les grans religions, l'escatologia ha estat configurada entorn de la renovació miraculosa del món (zoroastrisme), del regne messiànic (judaisme), de la vinguda del regne de Déu (cristianisme) o del paradís (islam).
Cristianisme
L'escatologia cristiana és l'estudi del destí últim de l'ànima individual i de tot l'ordre creat, basat principalment en textos bíblics de l'Antic i el Nou Testament.
La recerca escatològica cristiana estudia i debat qüestions com la naturalesa del diví i la naturalesa divina de Jesucrist, la mort i l'altra vida, el Cel i l'Infern, la Segona Vinguda de Jesús, la resurrecció dels morts, el rapte, la Tribulació, el mil·lennialisme, la fi del món, el Judici Final i el Nou Cel i la Nova Terra en el món vinent.
Els passatges escatològics apareixen en molts llocs de la Bíblia, tant a l'Antic com al Nou Testament. A l'Antic Testament, l'escatologia apocalíptica es pot trobar notablement a Isaïes 24-27, Isaïes 56-66, Joel, Zacaries 9-14, així com als capítols finals de Daniel i a Ezequiel. En el Nou Testament, els passatges aplicables inclouen Mateu 24, Marc 13, la paràbola de Les ovelles i les cabres i l'Llibre de l'Apocalipsi; l'Apocalipsi sovint ocupa un lloc central en l'escatologia cristiana.
La Segona Vinguda de Crist és l'esdeveniment central de l'escatologia cristiana dins del context més ampli de la plenitud del Regne de Déu. Fins ara no ha sorgit cap consens sobre la interpretació del regne de Déu. Dale Allison argumenta que moltes profecies bíbliques com el retorn de Jesús depenien del penediment d'Israel per poder tirar endavant. La majoria dels cristians creuen que la mort i el sofriment continuaran existint fins al retorn de Crist. Tanmateix, hi ha diversos punts de vista sobre l'ordre i la importància d'altres esdeveniments escatològics.
El Llibre de l'Apocalipsi és el nucli de gran part de l'escatologia cristiana. L'estudi de l'Apocalipsi se sol dividir en quatre metodologies interpretatives o hermenèutiques:
L'enfocament futurista tracta el Llibre de l'Apocalipsi principalment com una profecia incomplerta que té lloc en un futur encara indeterminat. L'enfocament preterista interpreta l'Apocalipsi principalment com si hagués tingut un compliment profètic en el passat, principalment en els esdeveniments del segle I dC. L'enfocament historicista situa l'Apocalipsi dins del context de la història, identificant figures i passatges de l'Apocalipsi amb els principals personatges i esdeveniments històrics. Aquest punt de vista era habitual a l'església cristiana primitiva, i aleshores era un dels predecessors del protestantisme, com ara John Wycliffe, Joaquim de Fiore i més tard per la majoria de reformadors protestants, com ara Martí Luter, Joan Calví, i Joan Wesley. Altres partidaris d'aquest punt de vista van ser Isaac Newton (1642–1727), entre d'altres. L'enfocament idealista veu els esdeveniments de l'Apocalipsi ni com a realitats passades ni futures, sinó com a relats purament simbòlics, que tracten la lluita contínua i el triomf final del bé sobre el mal.
El moment precís, però, arribarà com un lladre a la nit (). També poden fer referència a on es cita Jesús dient:
Es resumeix al llibre de l'Apocalipsi que proclama al·legòricament la fi del món. La data no és clara i això ha provocat l'adveniment de diversos grups i sectes que calculen quan ha de passar i insten al penediment col·lectiu o a la mort avançada per no veure els horrors profetitzats. En aquell darrer moment tindrà lloc la parusia o segona vinguda de Jesús, on seleccionarà definitivament els que se salven per a l'eternitat (amb la resurrecció dels cossos) i els que es condemnen a l'infern. Aquesta escatologia es refereix al conjunt de les persones i conviu amb una altra individual on cadascú és jutjat al final de la vida per decidir si es mereix o no el paradís.
Gran Tribulació En el Nou Testament, Jesús es refereix a aquest període que precedeix la fi dels temps com la Gran Tribulació (), Aflicció () i dies de venjança ().
El Llibre de Mateu descriu la devastació:
El caos resultant afectarà els embarassos, els nounats i un flagell s'escamparà per tota la carn, excepte pels escollits. La imatgeria vívida d'aquesta secció es repeteix de prop a .
L'Evangeli de Lluc descriu un desmantellament complet del teixit social, amb calamitats i guerres generalitzades:
Quan vegeu Jerusalem envoltada d'exèrcits, sapigueu que la seva desolació s'acosta. Aleshores, els qui siguin a Judea, que fugin a les muntanyes, i els qui siguin dins de la ciutat, que se'n vagin, i els qui siguin al camp no hi entrin, perquè aquests són dies de venjança, perquè es compleixi tot el que està escrit. Ai de les dones embarassades i de les que alleten en aquells dies! Perquè hi haurà una gran angoixa a la terra i ira contra aquest poble. Cauran a la vora de l'espasa i seran portats captius entre totes les nacions, i Jerusalem serà trepitjada pels gentils, fins que s'acompleixin els temps dels gentils.
I hi haurà senyals al sol, a la lluna i als estels, i a la terra angoixa de les nacions, perplexes a causa del bramul del mar i de les onades, la gent desmaiada de por i de pressentiment del que vindrà sobre el món. Perquè les potències dels cels seran sacsejades. I llavors veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb poder i gran glòria. Ara, quan aquestes coses comencin a succeir, redreceu-vos i alceu els vostres caps, perquè la vostra redempció s'acosta.
I els va explicar una paràbola: «Mireu la figuera i tots els arbres: tan bon punt com comencen a tenir fulles, vosaltres mateixos ho veieu i sabeu que l'estiu ja és a prop. Així mateix, quan vegeu que això passa, sabeu que el Regne de Déu és a prop. Us ho dic amb tota veritat: aquesta generació no passarà fins que tot hagi passat. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran.»
Al Llibre de l'Apocalipsi, la gran tribulació (Ap. 7:14b) es refereix a un temps d'aflicció sobre el poble de Déu.
La Professió de Fe aborda les creences catòliques relatives als darrers dies. El catolicisme s'adhereix a l'escola de pensament amil·lenial, promoguda per Agustí d'Hipona a la seva obra La ciutat de Déu.
Protestantisme L'ús contemporani del terme Fi dels Temps ha evolucionat a partir de la creença literal en el mil·lenarisme cristià. En aquesta tradició, es creu que l'apocalipsi bíblic és imminent, amb diversos esdeveniments actuals com a presagis de l'Harmagedon imminent. Aquestes creences han estat proposades pel moviment adventista (millerites) i els premil·lenaristes dispensacionalistes. El 1918, un grup de vuit predicadors coneguts va elaborar el Manifest de Londres, que advertia d'una imminent segona vinguda de Crist poc després de l'alliberament de Jerusalem pels britànics el 1917.
Mil·leranistes i amil·leranistes miniatura| L'Anticrist, de Lucas Cranach el Vell (1521). Aquí es representa l'Anticrist portant la triple corona del papat romà.
Els protestants es divideixen entre mil·lenaristes i amil·lenaristes. Els mil·lenaristes es concentren en la qüestió de si els veritables creients veuran la Gran Tribulació o en seran eliminats pel que es coneix com un rapte pre-tribulació.
Els amil·lenaristes creuen que els darrers temps abasten el temps des de l'ascensió de Crist fins al darrer dia, i sostenen que la menció dels mil any al Llibre de l'Apocalipsi s'ha de prendre metafòricament (és a dir, no literalment), una visió que continua causant divisions dins del cristianisme protestant.
Hi ha una varietat de creences escatològiques en el cristianisme protestant. Els premil·lenaristes cristians que creuen que la fi dels temps està passant ara, solen ser específics sobre les línies de temps que culminen amb la fi del món. Per a alguns, Israel, la Unió Europea o les Nacions Unides són vistos com a actors importants els papers dels quals van ser predits a les Escriptures. Dins dels escrits premilenaristes dispensacionalistes, hi ha la creença que els cristians seran convocats al Cel per Crist en el rapte, que tindrà lloc abans d'una Gran Tribulació profetitzada a Mateu 24-25; Marc 13 i Lluc 21. La Tribulació es descriu al Llibre de l'Apocalipsi.
«Fi dels temps» també es pot referir al transcurs d'una era o d'un llarg període en la relació entre l'home i Déu. Els partidaris d'aquest punt de vista citen la Segona carta a Timoteu i estableixen analogies amb finals del segle XX i principis del XXI.
Els llibres de profecia hebreus posteriors a l'exili, com ara Daniel i Ezequiel, reben noves interpretacions en aquesta tradició cristiana, mentre que les prediccions apocalíptiques apareixen als Oracles sibil·lins judeocristians, que inclouen el Llibre de l'Apocalipsi atribuït a Joan, l'Apocalipsi apòcrif de Pere i l'Apocalipsi d'Esdres.
Adventistes i Millerites miniatura| Icona de la Segona Vinguda. Grec, c. 1700 dC
Els moviments religiosos que esperen que la segona vinguda de Crist sigui un esdeveniment catastròfic s'anomenen generalment adventisme. Aquests han sorgit al llarg de l'era cristiana, però van ser particularment comuns després de la Reforma protestant. Emanuel Swedenborg considerava la segona vinguda com a simbòlica i que havia ocorregut el 1757. Juntament amb altres, va desenvolupar un sistema religiós al voltant de la segona vinguda de Crist, revelat per noves profecies o revelacions especials no descrites a la Bíblia. Els millerites són grups religiosos diversos que de manera similar confien en un do especial d'interpretació per predir la segona vinguda.
La diferència entre els moviments millerites i adventistes del i la profecia contemporània és que William Miller i els seus seguidors, basant-se en la interpretació bíblica, van predir que el temps de la Segona Vinguda hauria ocorregut el 1844. Els escrits contemporanis sobre la fi dels temps han suggerit que el calendari serà desencadenat per futures guerres i catàstrofes morals, i que aquest temps de tribulació és a prop.
Els adventistes del setè dia creuen que la profecia bíblica prediu un escenari de la fi dels temps en què els Estats Units treballen conjuntament amb l'Església Catòlica per ordenar el culte en un dia diferent del veritable dissabte, el dissabte, tal com es prescriu als Deu Manaments (Èxode 20:8-11). Això portarà a una situació en què s'haurà d'escollir a favor o en contra de la Bíblia com a voluntat de Déu. – Main Statements of Belief from the official Adventist Church website.
Preteristes Una altra visió dels últims temps és el preterisme. Distingeix el temps de la fi del temps. Els preteristes creuen que el terme darrers dies (o Temps de la Fi) no es refereix ni als darrers dies de la Terra ni als darrers dies de la humanitat, sinó al final de l’Antic Pacte entre Déu i Israel; que, segons el preterisme, va tenir lloc quan el Temple de Jerusalem va ser destruït l'any 70 dC.
Els preteristes creuen que les profecies —com la Segona Vinguda, la profanació del Temple jueu, la destrucció de Jerusalem, l'ascens de l'Anticrist, la Gran Tribulació, l'arribada del Dia del Senyor i un Judici Final— s'havien complert quan els romans van saquejar Jerusalem i van destruir completament el seu Temple.