El Parc de Can Solei i Ca l'Arnús està situat al barri de Casagemes de Badalona. Té una superfície de 9,3 ha, i limita al nord amb la C-31, a l'oest amb el carrer de la Seu d'Urgell, al sud amb el carrer de Sant Bru i a l'est amb la riera de Canyadó. Forma part de la xarxa de parcs metropolitans.
Història Can Solei Era una antiga finca agrícola documentada per primer cop el 1565, quan Francesc Castellet i Joan Albert la vengueren a Dalmau Ros. El 1636, Elionor de Gualbes i de Santcliment en va fer un precari o nou establiment a Gabriel Solei,AHPB, notari Joan Fita, 15-05-1636. i el 1642, Francesc Pocurull, prepòsit de la prepositura del mes de maig de la Seu de Barcelona, li'n feu un altre.AHPB, notari Francesc Lentisclà, 09-09-1642. Posteriorment, i en virtut de la cessió i translació dels béns de Gabriel Solei menor, va passar a mans d'Isabel Bosch, que adquirí uns terrenys a Francesc Porreras, i d'aquesta al seu fill Pau Romà i Bosch, doctor en drets, que adquirí els terrenys al nord o tramuntana dels Planas i de Rovira.
Pau Romà fou succeït pel seu fill Ramon Romà i Martí, també doctor en drets, que es va casar amb Maria Teresa Font, i tingueren Pau Francesc Romà i Font, que seguí la professió del seu pare i es casà amb Marianna Jardí. L'hereu fou Josep Romà i Jardí, que a la seva mort el 1814 la llegà als seu set fills, fruit de dos matrimonis, i a la seva segona esposa, Francesca Fraga, a parts iguals. El testament fou impugnat pel primogènit Ramon Romà i Jardí, i el 1816, les parts implicades arribaren al compromís de recórrer a uns àrbitres, que l'any següent dictaminaren a favor dels altres cohereus. L'agost del 1818, es van treure a subhasta pública la casa del carrer de Lledó i la finca de Can Solei, que foren adquirides (si no tota, en bona part) per Anton Siguenze per comptes de l'advocat Bonaventura Autet i Navarro, un dels àrbitres del 1817. Entre 1819 i 1820, signà concòrdies amb tots els cohereus i mantingué les propietats.
Bonaventura Autet va morir durant l'epidèmia de còlera de 1834, deixant com a hereva universal la seva germana Margarida. L'any següent, aquesta en va fer donació a Josepa Oriol i Romà, esposa del notari Ignasi Llobet, a canvi de 1.000 lliures, adduïnt que la resolució del procés judicial es podia allargar i no volia assumir els deutes acumulats.AHPB, notari Manuel Lafont i Tomàs, 14-04-1835. Poc després, el matrimoni demanà un préstec de 15.900 lliures al comerciant Isidre Henrich i Esteve, hipotecant les propietats,AHPB, notari Manuel Lafont i Tomàs, 16-07-1835. i posteriorment, en van establir en emfiteusi diverses parcel·les a particulars. Tanmateix, el 1851, una sentència judicial va ordenar la subhasta dels seus béns per a pagar als creditors. El 1853, el matrimoni va aconseguir l'aixecament de l'embargament, i l'any següent, vengueren a Antoni Mollard, de Valença, com a representant de la raó social Pau i Antoni Mollard Germans, quatre mujades i mitja i una mundina de la finca, on es trobaven dues cases pairals, així com 25 plomes d'aigua de la mina.AHPB, notari Tomàs Maria de Quintana, 06-02-1854. Mollard també adquirí al coronel d'infanteria Josep de Magarola una fàbrica de teixits de cotó al carrer de la Seu d'Urgell i una peça de terra d'una mujada i mitja que havia pertangut al mas Solei.
A finals dels anys 1860, la propietat va ser adquirida per la societat Coma, Ciuró i Clavell, i posteriorment, va ser utilitzada com a finca d'esbarjo de la família Coma i Cros, que el 1969 la cedí per a l'Escola Artur Martorell, traslladada el 2007 a un nou edifici dins del parc.
Durant el franquisme, Can Solei va ser conegut oficialment com a Parque Municipal del alcalde Felipe Antoja, però el 1977 recuperà el nom original.
miniatura|esquerra|Evarist Arnús i de Ferrer, en un retrat dels Fotògrafs Napoleon (1886) miniatura|Una de les cases de Can Solei miniatura|El Canelobre, la nolina de Can Solei miniatura|Torre Arnús miniatura|Torre del Rellotge miniatura|Torre d'aigua miniatura|Castell del llac miniatura|Pont sobre el llac
Ca l'Arnús El 1858, la resta de la finca (unes 7 ha) va sortir a subhasta, i l'únic postor fou el financer i destacat mecenes Evarist Arnús i de Ferrer (1820-1890), que oferí 200.000 rals, i després de liquidar tots els deutes, en prengué possessió l'any següent.AHPB, notari Ignasi Carner, manual 1.313/17, f. 485v-487, 09-04-1859. Arnús va encarregar a l'arquitecte Josep Oriol Mestres, autor de la seva residència al carrer d'Avinyó, una torre d'estiueig vorejada d'un jardí amb elements propis de l'estil de l'època, a més d'una horta per a consum propi i de les persones que treballaven per a ell. El 1902, el seu fill Emili Arnús i Oliveras va encarregar-ne la reforma a Salvador Vinyals, que hi va afegir l'escalinata i el porxo de l'entrada i feu construir un castell de torre quadrada al bell mig del llac, bastit amb una pedra portada des de Bèlgica.
Als anys 1990, la quarta generació de la família Arnús vengué la major part de la finca a la Corporació Metropolitana de Barcelona i la resta a una immobiliària.
El 2002, Ca l'Arnús passà a mans de l'Ajuntament de Badalona i un dels seus grans reptes fou unir-la definitivament amb Can Solei, la qual cosa es va produir el 2007, quan es va fer efectiva la connexió simbòlica a través d'una porta que unia els dos espais. Actualment, la comunicació està molt més garantida a través de l'eix vertebrador del parc, que circula paral·lel al carrer de Sant Bru, unint la riera de Canyadó amb el carrer de la Seu d'Urgell, a més de diverses camins, des de l'obert pel costat de la torre de guaita als annexes al jardí dels còculs de la part de Can Solei.
Parc Can Solei La configuració actual amb els edificis i els jardins de la part baixa és de finals del . Actualment és un espai amb diferents nivells: a la part superior hi ha una esplanada arbrada amb pins, que s'utilitza per a activitats de lleure. Immediatament per sota, hi ha un espai de transició amb sauló i vells plàtans d'ombra que separa el jardí històric, amb una profusió vegetal considerable, pròpia dels jardins d'aquella època.
El 1994 patí una remodelació que el va deixar sense alguns dels seus trets característics propis dels jardins romàntics, tals com la circulació d'aigua, la gruta o les fonts. Elements que s'han intentat recuperar en les darrers actuacions de millora del parc.
Jardins i l'esplanada Els jardins creen un espai amb un ambient ombrívol, íntim i protector, que embolcalla al passejant. A dins, els camins de sorra recorren la zona relligant elements: parterres de formes i mides variables, recoberts i vorejats d'heura, amb arbres centrals i restes de rocalles, reproduint cascades, estanyols i brolladors, recorden el seu marcat caràcter romàntic. El verd perennifoli de pins, cedres, teixos, llorers, còculs, entre altres espècies dominen el parc tot l'any, mentre que algunes taques dels arbres caducifolis són els que ressalten els canvis estacionals. Per tant, cal remarca la diversitat vegetal i una notable presència d'arbres singulars i arbusts convertits en petits arbres. Precisament, entrant pel carrer de la Seu d'Urgell hi ha una placeta envoltada de palmeres de diferents espècies que contrasta amb els voltants.
L'esplanada és el sector més enlairat i assolellat, havia estat dedicat tradicionalment al conreu d'hortes i arbres fruiters per a consum familiar. Avui és un gran plaça del parc, que acull activitats lúdiques i de lleure. La vegetació que destaca més d'aquesta zona són els pins pinyers, també hi ha alguns roures aïllats, alzines, lledoners i algun eucaliptus. Cal fer especial esment d'una nolina, el «Canelobre», de més de cent anys, una de les singularitat botàniques més notables de la xarxa de parcs metropolitans.
Cases Coma i Cros Entre els jardins i l'esplanada hi ha dues cases de família, separades per un pati central amb palmeres, algunes molt poc habituals, com la bútia, o singulars com la palmera de dàtils. Els edificis són de belles i senzilles línies arquitectòniques, amb galeries i terrasses abocades al pati que disposaven antigament d'una gran riquesa de mobiliari i elements decoratius.
Ca l'Arnús El conjunt de Ca l'Arnús esdevé únic a la ciutat per les seves edificacions singulars, com per la seva riquesa vegetal i faunística, testimonis vivents de com estava estructurada la vida, el lleure i l'acolliment de la gent de famílies benestants del .
La part més antiga dels jardins data de 1870-1880. Té un disseny romàntic propi dels jardins de l'època, amb una vegetació frondosa i tupida on predominen els còculs, palmeres, pins, eucaliptus, plàtans, margallons, xiprers, bambús, casuarines, bellaombres, entre altres espècies, molts d'aquests arbres són centenaris i de grans dimensions; diferents camins i recorreguts sinuosos recorren el jardí, combinats amb elements romàntics com el gran llac navegable, les fonts ornamentals, escultures, grutes i zones de cascada o glorietes. Destaquen els edificis relacionats amb el jardí: la torre Arnús, el castell del llac, la torre de l'aigua i la torre del rellotge. Els camins són els eixos principals de la finca, des del carrer Sant Bru i des de la riera de Canyadó, dos passeigs de plàtans a banda i banda entren al jardí.
Torre Arnús La casa, d'estil neoclàssic, és quadrangular, amb planta baixa, pis i golfes. Té a la façana principal, un porxo amb quatre columnes que sostenen les terrassa que mira al mar. Als laterals hi ha galeries amb arcades i un terrat, orientat a muntanya, a la part de darrere.
Jardí dels còculs i plaça de la glorieta Prop de la torre Arnús hi el jardí dels còculs. En un dels parterres propers hi ha un bust d'Evarist Arnús, però l'element més remarcable d'aquesta zona és la torre del Rellotge (1883), a dins de la qual hi ha troba una estació meteorològica que feu construir Arnús, dotada d'un calendari perpetu i de tots els instruments de mesura (termòmetre, pluviòmetre, higròmetre, etc.) de la prestigiosa marca Ferrer, Collin i Cia. Està folrada en fusta per la part exterior, i originalment estava a tocar de l'antic Teatre Líric de Barcelona, fundat també per Arnús, situat al passeig de Gràcia i als carrers de Provença, Pau Claris i Mallorca. El 1900, després de l'enderrocament del teatre, el seu fill Emili Arnús va decidir traslladar-lo als seus jardins de Badalona. Ha estat restaurat en els darrers anys.
Immediat a aquesta espai hi ha una plaça més oberta, amb una glorieta com a element central. Al prat contigu hi ha les dues úniques escultures que han quedat al parc de les moltes que l'havien adornat antigament: un Hèrcules Farnese i una Venus púdica, formaven part del jardí neoclàssic de finals del i van ser les úniques que es van salvar després de l'ocupació del parc pels militars durant la Guerra del Francès. Entre aquest espai i el jardí dels còculs hi ha el camí dels xiprers, que inicia el seu recorregut al límit superior de la finca, on hi ha la font de Sant Antoni i el mirador del llac. És el camí central que connecta les distintes parts del jardí de Ca l'Arnús. Passada la bassa, a mà esquerra, hi ha la torre de l'Aigua. Construïda al voltant de 1887, està feta en maó vist, peces de pedra calcària i el dipòsit de ferro, la seva funció era emmagatzemar i distribuir aigua del pou.
Llac, Castell i la Casa Nova El llac és un dels elements més característics del parc. L'embolcalla una gran massa de vegetació rica i diversa: palmeres, arbres de l'amor i mimoses, enmig del llac hi el Còcul Gros de Ca l'Arnús, el més robust i corpulent dels que hi ha al parc. Alimentat antigament per una mina, avui perduda, la seva forma recorda a un vuit aplatat, sent-ne dues illes els buits. Compta amb tot un sistema de ponts i camins, que crea una sensació de trobar-se en un lloc amagat i impenetrable.