Jacques Copeau (París, 4 de febrer de 1878 – Beaune, 20 d'octubre de 1949) fou un director, teòric i crític teatral francès, encara que també actor, autor d'obres de teatre i assagista. Va fundar el Théâtre du Vieux-Colombier a París l'any 1913. Va ser el cofundador de la famosa Nouvelle Revue Française, juntament amb, entre d'altres, André Gide i Jean Schlumberger. Va ser un important renovador del teatre francès tant en el pla estètic com l'espiritual, famós també pel seu projecte de formació d'actors. La seva importància està confirmada per les paraules d'Albert Camus, que va escriure: "En la història del teatre francès hi ha dos períodes: abans i després de Copeau"."Dans l'histoire du théâtre français, il y a deux périodes: avant et après Copeau"
Principis Copeau va créixer al Faubourg Saint-Denis de París, i ja des de l'adolescència va interessar-se pel teatre. Mentre estudiava a l'Institut Condorcet de París, l'any 1897 l'associació dels antics alumnes va estrenar la primera obra escrita per ell, Boires del clarejar. Als 17 anys, va començar una relació amb una ballarina danesa de 24 anys, Agnès Thomsen –una relació en principi no acceptada per la família de Copeau–. L'any 1901 Agnès es va quedar embarassada i junts es van traslladar temporalment a Dinamarca. No obstant això, aviat van tornar a França perquè Copeau s'ocupés del negoci familiar –una fàbrica metal·lúrgica a Angecourt– després de la mort del seu pare. Copeau decideix vendre-la per així garantir recursos econòmics per a la seva mare i la seva germana i poder ell mateix seguir la seva vocació teatral. Copeau treballava com a crític teatral, des de 1901 escrivia per Hermitage i La Revue d'Art, i des de 1907 va ser el crític teatral de la Gran Revue. L'any 1902 va conèixer a André Gide, el seu amic durant tota la vida. Ambdós van participar en la fundació de la Nouvelle Revue Française l'any 1909. L'any 1911 va estrenar la seva primera obra teatral: una peça que va escriure juntament amb Jean Croué a base de Els germans Karamàzov de Dostoievski. Es va estrenar al Téâtre Des Arts, fundat i dirigit per Jacques Rouché. Portant a terme aquest projecte, Copeau va conèixer persones importants per a ell en tota la trajectòria teatral, sobretot els actors Charles Dullin i Louis Jouvet.
El Teatre Vieux-Colombier
Primers anys: 1913-1917. La idea de la renovació del teatre L'obertura del Vieux-Colombier miniatura|L'edifici del teatre Vieux-Colombier, carrer Vieux-Colombier n°21, París L'any 1913 Copeau fundà el teatre Vieux-Colombier a la rive gauche parisenca, un lloc que en el moment no estava de moda, i alhora allunyat dels teatres comercials. El teatre del Vieux-Colombier va ser obert a l'edifici del Théâtre de l'Athénée-Saint-Germain, renovat segons la visió de Copeau. El teatre va prendre el seu nom del carrer on es trobava. Es trobava a la planta baixa d'un immoble amb pisos. Quan es va obrir, li van posar un neó lluminós amb el nom, que feia pensar a alguns veïns que es tractava d'un prostíbul. El nom va ser acompanyat per un logotip amb dos coloms. El motiu dels dos coloms venia del paviment de Sant Miniato a la muntanya de Florència; ho va descobrir i proposar com a símbol del teatre l'escriptora Maria Van Rysselberghe, dona del pintor Théo Van Rysselberghe –eren una parella d'amics de Copeau.
L'obertura del teatre Vieux-Colombier estava vinculada amb el moviment de renovació teatral proposat per Copeau. Les idees sobre la necessitat d'uns canvis profunds en el teatre van ser expressades per Copeau en l'article Un essai de rénovation dramatique publicat a la Nouvelle Revue Française. L'autor hi tractava sobre la decadència del teatre francès i les possibles solucions d'aquest problema. A través d'aquest manifest i el desenvolupament posterior del teatre de Copeau es pot veure que dos eixos fonamentals del seu teatre van ser, per una banda, la qualitat literària de les obres representades i, per l'altra, la qualitat tècnica i humana dels actors.
En total, era un projecte d'un teatre antirealista: a través del geni del director, al servei del text i no a través d'artificis de l'escena. Promovia tant el treball col·lectiu entre els actors com una col·laboració amb el públic. Volia crear una companyia que treballés unida, amb continuïtat i estabilitat, proposant una renovació profunda de l'art dramàtic, creant una escola, i regenerant el públic i el seu gust, anant en contra de la comercialització del teatre.
El repertori Per tant, d'una banda, es podria notar una gran importància del repertori. La idea de Copeau era buscar els valors estètics i ètics en el teatre antic però alhora obrir les portes per a nous escriptors. Per tant, al Vieux-Colombier es representaven, per exemple, les obres de l'antic teatre grec, de Molière o de Shakespeare i els seus contemporanis, que s'intentaven renovar i dotar d'una nova vitalitat. D'altra banda, s'escenificaven obres de noves, com les de Jean Schlumberger, Henri Ghéon, René Duhamel, François Porché o Paul Claudel. El text i la paraula jugaven, per tant, un paper primordial. El director va desenvolupar la idea que el públic pot retrobar a l'escriptor a través de l'obra. Era el primer a subratllar que els grans textos teatrals tenen els seus ritmes i instruccions escèniques implícites que el director i els actors han de llegir com si fos una partitura musical.
miniatura|Disseny de Louis Jouvet de l'escenificació de Carosse du Saint Sacrement de Prosper Mérimée al teatre Vieux-Colombier miniatura|Disseny de Louis Jouvet de l'escenificació de Els germans Karamàzov al teatre Vieux-Colombier
L'educació dels actors D'altra banda, el segon eix important es fonamentava en l'educació dels actors. L'any 1916 Copeau funda la seva Escola de Vieux-Colombier. Allí va proposar un desenvolupament molt ampli dels actors, tant de les seves qualitats físiques com del seu coneixement de la cultura. En conseqüència, els deixebles obtenien una formació molt diversa, participant en classes de gimnàstica, dansa, acrobàcia, improvisació, cant, aprenent a tocar instruments i a llegir en veu alta, i, a més, freqüentant classes de cultura general i teatral per així desenvolupar una major sensibilitat. El concepte de l'actor que buscava Copeau tenia uns punts semblants al projecte de Vsévolod Meierhold, que parlava de l'actor com a centre de la representació, lliure de les limitacions del decorat.
L'espai escènic En la seva idea de renovar el teatre, Copeau tenia en compte també la necessitat de reformar el concepte de l'espai escènic. Des dels finals del , a l'escena francesa dominava el naturalisme i realisme en el decorat, a la qual cosa Copeau s'oposava radicalment. La seva voluntat era de crear un espai únic que serviria per a la representació de tota classe d'obres, sense una decoració realista diferent per cadascuna de les peces. Per tant, abans d'obrir el Vieux-Colombier va reformar el teatre per dins, treballant amb l'arquitecte i decorador Francis Jourdain, sobretot eliminant tots els ornaments, buscant una estructura espacial el més senzilla possible. Volia també augmentar l'espai en l'escenari, la qual cosa va aconseguir cobrint l'orquestra i anul·lant les divisions espacials que estaven allí. La seva noció renovadora d'una escena austera implicava també el rebuig d'una il·luminació refinada, com les bateries de llums. La intenció dels canvis introduïts per Copeau era de donar més llibertat de moviment als actors i crear una relació més directa amb el públic. El seu tractament de l'espai busca el canvi del teatre com a espectacle cap a una experiència poètica.
El rol del públic La reforma del teatre que va idear Copeau incloïa també la transformació del rol del públic. Copeau volia que aquest tingués un paper més actiu, que participés en l'esforç col·lectiu i que demostrés unes proves d'interès en el teatre. Gràcies als preus no gaire elevats, Vieux-Colombier era un teatre accessible per tots, pels aficionats, pels joves, i que a més els oferia una gran diversitat d'obres. Era un projecte d'un treball col·lectiu entusiasta, desinteressat, acompanyat per la idea de crear en futur una escola gratuïta.
Copeau volia crear-se un públic fidel, curiós i culte, encara que fos un públic minoritari. Ja el fet d'haver situat el seu teatre al barri llatí de París subratlla la voluntat de buscar un públic entre els estudiants, escriptors, artistes, gent que no disposava de grans mitjans econòmics, però que hi posava moltes ganes i interès. Per això també Copeau es dirigia amb les seves idees més al públic que al món professional teatral. Per exemple, per activar el públic, interessar-lo amb el seu projecte i cridar la seva atenció a la necessitat d'una renovació teatral, Copeau acompanyava el treball del seu teatre amb campanyes de cartells. En la primera sèrie de cartells, que acompanyava l'obertura de Vieux-Colombier el 15 d'octubre de 1913 es podia llegir:
En contra de la comercialització del teatre Per tant, les reformes de Copeau anaven també en contra de la comercialització del teatre, del sistema d'estrelles –estrelles de les quals l'any 1917 Copeau va escriure “«so called stars», aquests fenòmens, aquests pobres monstres, les deformitats dels quals són massa ostensibles perquè hi hagi necessitat de descriure-les”. En tot el seu projecte artístic, Copeau contínuament lluitava contra que es tractés el teatre com una mercaderia.
L'etapa americana: 1917-1919 Durant la Primera Guerra Mundial Copeau va emigrar als Estats Units, juntament amb una part de la seva companyia, entre ells, els actors Jouvet i Dullin. El viatge de Copeau i la seva companyia tenia també un rerefons polític: tenia com a fi contrarestar la influència del teatre alemany als Estats Units, sobretot de Max Reinhardt.
L'etapa estatunidenca del Vieux-Colombier va durar entre els principis de 1917 i mitjans de 1919. Copeau i els seus col·laboradors van muntar el seu teatre a Nova York a l'edifici del Garrick Theatre. Va ser un temps d'un treball molt intens, per exemple, en la segona temporada la companyia oferia una estrena per setmana. En general la seva estada va ser un gran èxit dins del món teatral americà, però van aparèixer conflictes interiors de la companyia, que van resultar en la tornada a França de Charles Dullin l'any 1918 i en certes complicacions amb Jouvet. Aquesta atmosfera dins de la companyia va causar que Copeau es deprimís molt. No obstant això, la seva estada ha deixat un important rastre en l'escena i l'educació teatral americana.
Durant l'absència de la companyia, l'edifici del Vieux-Colombier de tant en tant es va utilitzar per a altres finalitats artístiques, per exemple, Jane Bathori hi va organitzar concerts.
Els últims anys del Vieux-Colombier de Copeau: 1920-1924 Durant l'estada als Estats Units, Copeau i Jouvet estaven treballant en les maneres de millorar l'escena del Vieux-Colombier parisenc. De tornada a França van perfeccionar l'estructura de l'escenari, creant-hi un dispositiu arquitectònic fix que els permetia adaptar-lo fàcilment per a cada representació teatral. Un dels canvis essencials de després del retorn a París va ser que l'espai escènic s'obria directament al públic i es col·locava gairebé al seu mateix nivell. Així es creava una nova relació espacial, molt més directa, dels actors amb els espectadors, en concordança amb les idees de comunitat i col·laboració de Copeau.