El trial és una disciplina esportiva motociclista fora d'asfalt, consistent a superar trams difícils sense posar els peus a terra. El seu nom original en anglès és Observed Trial i va néixer al Regne Unit a començaments del , quan uns quants gentlemen que residien al camp van començar a circular en motocicleta per camins rurals i camp a través. Trial significa "judici", "prova" o "assaig" en anglès, ja que l'origen d'aquest esport era assajar (és a dir, mirar de superar) obstacles naturals o artificials amb la moto.Puig Bultó 1975: «16. Motorismo de montaña y trial» p. 361-380
Tot i que el trial es va començar a practicar en motocicleta, ben aviat s'hi van afegir usuaris de sidecar donant origen al sidetrial, força popular al Regne Unit i que durant els anys 70 i 80 gaudí de molta difusió a Catalunya.Herreros 1998: «Trial» p. 284-295 Cap a final dels anys 70 es va passar a fer trial amb altres tipus de vehicle, com ara en bicicleta (bicitrial), cotxe 4x4 o camió. També va sorgir aleshores la modalitat "Indoor" que es practica sota sostre, en poliesportius on s'instal·len tota mena d'obstacles.
Breu història miniatura|esquerra|Una James de trial de 1947 El moment exacte del naixement d'aquesta especialitat es desconeix, però fou probablement a començaments del , considerant que ja el 1909 se celebrà la primera edició dels Sis Dies d'Escòcia de Trial, i el 1914 s'estrenà l'Scott Trial. Pel que fa al seu origen, n'hi ha diverses versions; segons la més acceptada, dos joves es llançaren un bon dia un desafiament consistent a escalar un turó amb les seves motos, i en no saber com decidir el guanyador en cas d'arribar-hi alhora, determinaren de fer-ho pel nombre de vegades que posessin els peus a terra. Segons una altra versió, dos pilots provadors de dues marques veïnes es trobaven sovint al pub i comentaven les seves proeses amb els respectius nous prototipus, despertant així l'interès dels contertulians, els quals començaren a creuar apostes sobre si els pilots podrien superar tal dificultat o tal altra. Aquests enfrontaments d'habilitat arribaren a oïdes dels fabricants i aquests decidiren d'organitzar proves obertes a qualsevol motorista que volgués participar-hi.
Des del seu començament fins a mitjan dècada de 1950, el trial es practicava només a les illes Britàniques, essent considerat en aquells anys una disciplina complementària, idònia per a l'entrenament hivernal dels pilots de motocròs i velocitat, ja que a diferència d'aquests esports el trial es pot practicar sota pluja o neu. La pràctica del trial servia també per a millorar el nivell de pilotatge, ja que proporciona equilibri, tacte de gas i domini de la moto en qualsevol circumstància.Smith 1975: «10. Consejos, técnicas y triales» p. 314-315
A començament dels 60 la seva pràctica s'havia introduït tímidament als Països Baixos i començava a escampar-se a poc a poc per França i Alemanya. La FIM (Federació Internacional de Motociclisme) va organitzar un curset a Paris el 1962 per tal de promocionar aquest "nou" esport. L'any 1964 en va organitzar un altre a Grenoble i va crear la primera competició internacional, la Challenge Henry Groutards, consistent en un torneig de tres o quatre proves europees. El nom del campionat era un homenatge al belga Henry Groutards, ex-vicepresident de la FIM mort el 1959, qui fou un gran afeccionat al trial i va treballar per l'expansió internacional d'aquest esport.Herreros 1998: «1945: Cataluña» p. 99
Fins aleshores, el trial s'havia practicat sempre amb feixugues motocicletes britàniques equipades amb motor de quatre temps, com ara les AJS, BSA, Matchless, Norton o Ariel, derivades inicialment de models de carretera que havien anat evolucionant per tal d'adaptar-se al camp a través.Egea 2000: «Una prueba de habilidad» p. 40Smith 1975: «Moto-cross» p. 232-233
1965, L'entrada de les dos temps miniatura|Joan Font amb una Bultaco Sherpa T 250 en un trial a Manresa el 1968 El 1965 marca una fita en la història del trial, ja que és l'any en què Sammy Miller hi introdueix les motos de dos temps, concretament la catalana Bultaco Sherpa T, que havia desenvolupat en col·laboració amb l'amo de l'empresa, Francesc Xavier Bultó. A partir d'aquell moment les motos britàniques van ser ràpidament arraconades en favor de les noves motos catalanes (a banda de Bultaco, aviat s'hi afegirien Montesa i OSSA) equipades amb un nerviós motor de dos temps i amb una lleugeresa que les feia molt superiors. El trial va guanyar en espectacularitat, ja que les noves motos permetien encarar zones molt més difícils, i aviat va esdevenir un esport molt popular arreu del món. De fet, des de finals dels 60 gaudí d'una gran popularitat a Catalunya, on va esdevenir un fenomen de masses durant una dècada i encara avui té molta acceptació.
En anar agafant importància aquest esport, el torneig Henry Groutards s'anomenà Campionat d'Europa el 1968 i ja el 1975 Campionat del Món.
Ràpida evolució El trial ha evolucionat molt des d'aleshores gràcies a l'aportació de pilots innovadors en el seu moment, com ara Bernie Schreiber a començament dels anys 80 i sobretot una nova generació de pilots procedents del trialsín que a finals dels 80 i començament dels 90 van aportar al trial un nou concepte de conducció, basat en la seva experiència amb la bicicleta, on ja no és només el cop de gas o l'equilibri el que compta, sinó també la força i tècniques com ara desplaçar la moto a base de petits saltirons laterals. Pilots com ara Andreu Codina i Jordi Tarrés van perfeccionar aquest estil, essent ara el que fan servir tots els corredors actuals de trial.
Descripció i Reglament miniatura|Un pilot amb una Beta encarant una zona en un Trial Indoor Un trial acostuma a tenir lloc en un circuit que pot abastar des de pocs quilòmetres a més d'un centenar. Aquest circuit s'anomena "recorregut inter-zona" i pot discórrer per carretera o camins forestals. El trial és un esport on el concepte de velocitat no interessa, només s'estableix un límit de temps per a completar la prova, que acostuma a ser generós. Els pilots surten per torns, en grups de dos o tres cada minut,Egea 2000: «El trial» p. 36 i han de completar una o més voltes al circuit.
Enmig del recorregut s'hi van delimitant una sèrie de "zones" (sovint agrupades en "seccions"), consistents en trams de dificultat variable que els corredors han de superar amb la mínima penalització possible, ja que el guanyador és qui menys n'obté.
Les zones es coneixen com a "non-stop" perquè cal recórrer-les sense aturar la moto ni posar els peus a terra. Consisteixen sovint en forts desnivells, tarteres, grans roques, arrels, torrents o rius, zones enfangades i qualsevol altre terreny que impliqui dificultat per a circular-hi. Els pilots han de passar-hi per torn, un a un, i sovint abans d'intentar-les baixen de la moto i s'hi estan una estona veient com ho fan altres contrincants, o les recorren a peu per saber com les encararan.
Un cop decideix escometre una zona, el pilot té dret a un sol intent. Mentre ho fa, diversos "jutges" l'observen atentament i compten el nombre de vegades que el pilot recolza un peu (o qualsevol altra part del cos) a terra, per tal de penalitzar-les. Aquesta falta s'anomena "peus". Si el pilot cau, atura la moto o comet determinades infraccions, s'anomena "fiasco" (failure en anglès) i obté la penalització màxima. Si el pilot supera la zona sense cometre cap d'aquestes faltes obté 0 punts i es diu que "neteja" la zona.
Cada competidor porta una petita targeta en la qual, un cop el pilot ha acabat la zona, el jutge de zona hi perfora el nombre de punts de penalització obtinguts. Al final de cada volta al circuit (en general 3) el pilot lliura la targeta a la taula de control situada a la meta i en recull una de nova, de manera que els organitzadors van comptabilitzant els punts parcials de cada volta i al final de la prova, un cop sumats els punts fets per cada corredor en el total de voltes, se sap la classificació final. El guanyador és qui menys punts ha fet, i en cas d'empat es desempata pel còmput de millors puntuacions fetes pels pilots afectats.
En una publicació de 1975, Mick Andrews va definir el trial amb aquestes paraules:
Especificacions L'ordre de sortida dels pilots es decideix normalment per sorteig. Es penalitza amb una dècima de punt cada minut d'endarreriment sobre l'horari previst.Egea 2000: «La puntuación» p. 40 En proves de trial amb molts participants, com ara els Sis Dies d'Escòcia i d'altres, s'estableix una bonificació per a compensar el temps que el pilot resta aturat a les cues, conegut com a delay. Quan el pilot arriba a una zona on hi ha molts pilots esperant per a encarar-la, després d'examinar-la es posa a la cua i en aquell moment pot lliurar la targeta al control i esperar el seu torn damunt la moto. Tot el temps que hagi d'esperar des d'aleshores li serà bonificat. A les competicions puntuables per a campionats internacionals, el circuit ha de ser de 15 quilòmetres com a màxim, dividit en 15 seccions d'un màxim de 60 metres cadascuna. S'imposa una mitjana mínima de 15-20 km/h per a cobrir tot el recorregut de la volta, incloses les zones.
Penalitzacions miniatura|Adam Raga posant un peu (i per tant un punt) en una zona. Punts Falta Observacions 0 -- Passar la zona sense faltes s'anomena "Netejar la zona" 1 1 peu 2 2 peus Junts o alternats 3 3 o més peus 5 Fiasco Notes
Esports derivats Trial indoor
La modalitat Indoor del trial, coneguda com a Trial Indoor i darrerament també com a X-Trial, es caracteritza per disputar-se en espais tancats (normalment en pavellons), on es munta un circuit d'obstacles artificials. És una disciplina que va néixer a Barcelona el 1978, quan la revista especialitzada Solo Moto hi organitzà el I Trial Indoor de Barcelona. A partir d'aleshores començaren a organitzar-se proves similars en altres indrets, fins que a començaments de la dècada de 1990 se'n crearen els primers campionats estatals i internacionals. Un dels avantatges d'aquesta modalitat és que els espectadors poden seguir les evolucions dels pilots amb comoditat i sense patir per les inclemències meteorològiques.
Sidecar trial
El Sidecar Trial, conegut també com a sidecartrial o sidetrial, és la modalitat del trial en què les motocicletes que s'hi fan servir porten incorporat un sidecar. És, doncs, un esport que es practica en parella (conductor i passatger) en comptes d'individualment com el trial clàssic, la qual cosa afecta la tècnica de pilotatge i el sistema de penalització que s'hi aplica. El trial amb sidecar es començà a practicar al Regne Unit gairebé al mateix temps que l'individual, i ja n'hi ha constància de competicions durant la dècada de 1930.
Sense motocicleta A banda de les modalitats practicades en motocicleta (Indoor i Sidecartrial), el trial n'ha originades d'altres que es practiquen amb diferents mitjans de transport. En destaquen aquestes:
Bicitrial, en bicicleta. Actualment dividit en dues variants sorgides del primitiu Trialsín: Biketrial Trial Auto-Trial, amb automòbils 4x4 Truck-Trial, també anomenat LKW-Trial, amb camions de gran tonatge
Competició
El període de competició oficial sol abastar de la primavera a la tardor, malgrat disputar-se trials no puntuables durant tot l'any, sobretot en contrades amb un clima benigne. La competició "Indoor" s'acostuma a programar a l'hivern i està reservada als millors pilots, atesa la seva dificultat. Per a competir, un corredor necessita la llicència de la seva federació estatal. Les federacions atorguen aquesta llicència en funció de l'experiència o edat del sol·licitant, essent les categories usuals Júnior, Sènior o Super. De cada categoria se'n celebren campionats.
Proves destacades Campionat d'Europa a Andorra, el 2010|miniatura