La literatura italiana inclou les obres escrites en italià, sobretot a Itàlia i se sol dividir en diversos períodes segons els moviments artístics imperants. En un sentit més ampli també es pot referir a la literatura escrita per italians o en altres llengües d'Itàlia.
Literatura medieval La presència del llatí va fer que la literatura en llengua vernacla nasqués comparativament més tard que les altres grans literatures europees.
La manca d'un país unificat i la gran dispersió dialectal de l'italià van ajudar a aquest manteniment del llatí com a vehicle de la literatura culta, alhora que afavorien les introduccions d'altres tradicions properes.
L'aparició de la literatura vernacla autòctona
miniatura|Laudes creaturarum de Sant Francesc d'Assís Hi ha proves que ja existia un tipus de literatura abans del : el Ritmo cassinese, Ritmo di Sant'Alessio, Laudes creaturarum, Ritmo lucchese, Ritmo laurenziano i Ritmo bellunese són classificats per Cesare Segre i altres com a "Obres arcaiques" ("Componimenti Arcaici"): "aquestes són etiquetades com les primeres obres literàries en llengua vernacla italiana, les seves dates van des de les últimes dècades del fins a les primeres dècades del ". Tanmateix, com ell assenyala, aquesta literatura primerenca encara no presenta cap tret estilístic o lingüístic uniforme.
Aquest desenvolupament primerenc, però, va ser simultani a tota la península, variant només en la temàtica de l'art. Al nord, els poemes de Giacomino da Verona i Bonvesin de la Riva van ser escrits en un dialecte veronès i llombard. Aquest tipus de composició pot haver estat fomentada pel vell costum del nord d'Itàlia d'escoltar les cançons dels joglars.
Escola Siciliana L'any 1230 va marcar l'inici de l'Escola Siciliana i de la literatura que mostra trets més uniformes. La seva importància rau més en la llengua (la creació del primer italià estàndard) que en el seu tema, una cançó d'amor en part inspirada en la poesia provençal importada al sud pels normands i els sueus sota Frederic II. Aquesta poesia difereix de l'equivalent francesa en el seu tractament de la dona, menys eròtica i més platònica, una vena desenvolupada encara més pel dolce stil novo a Bolonya i Florència a finals del . El repertori habitual de termes cavallerescos s'adapta a la fonosintàctica italiana, creant un nou vocabulari italià. Aquests van ser adoptats per Dante i els seus contemporanis, i transmesos a les futures generacions d'escriptors italians.
Tot i que la cançó d'amor convencional prevalia a la cort de Frederic (i més tard de Manfred), existia una poesia més espontània al Contrasto atribuït a Cielo d'Alcamo. El Contrasto és probablement una reelaboració acadèmica d'una rima popular perduda i és el més semblant a un tipus de poesia que va morir o va ser ofegat per l'antiga literatura siciliana. Els poemes de l'escola siciliana van ser escrits en el primer italià estàndard conegut. Això va ser elaborat per aquests poetes sota la direcció de Frederic II i combina molts trets típics dels dialectes sicilians i, en menor mesura, dels apulis i altres dialectes meridionals, amb moltes paraules d'origen llatí i francès.
Literatura religiosa miniatura|Jacopone da Todi, fresc de Paolo Uccello, a la catedral de Prato Els primers sermons conservats en italià són de Jordan de Pisa, un dominicà.Beryl Smalley, Review of Carlo Delcorno, Giordano da Pisa e l'antica predicazione volgare (Florence: Olschki, 1975), The English Historical Review, 91:359 (1976), p. 412–413. Francesc d'Assís, el fundador dels franciscans, també va escriure poesia. Segons la llegenda, Francesc va dictar l'himne Cantico del Sole el divuitè any de la seva penitència. Va ser la primera gran obra poètica del nord d'Itàlia, escrita en un tipus de vers marcat per la rima assonant, un recurs poètic més estès al nord d'Europa.
Jacopone da Todi va ser un poeta que representava el sentiment religiós que havia fet un progrés especial a Úmbria. Jacopone estava posseït pel misticisme de Sant Francesc, però també era un satíric que es burlava de la corrupció i la hipocresia de l'Església. El moviment religiós a Úmbria va ser seguit per un altre fenomen literari, el drama religiós. El 1258 un ermità, Raniero Fasani, es va representar a ell mateix com enviat per Déu per revelar visions misterioses i anunciar al món terribles visitacions. Les declaracions de Fasani van estimular la formació de la Compagnie di Disciplinanti, que, com a penitència, es flagellaven fins a vessar sang i cantaven Laudi en diàleg a les seves confraries. Aquests laudi, estretament relacionats amb la litúrgia, van ser el primer exemple de drama en la llengua vernacla d'Itàlia. Estaven escrits en dialecte umbre, en versos de vuit síl·labes. Ja a finals del van aparèixer les Devozioni del Giovedi e Venerdi Santo, que barrejaven litúrgia i drama. Més tard, di un Monaco che andò al servizio di Dio ('d'un monjo que va entrar al servei de Déu') es va apropar a la forma definitiva que el drama religiós assumiria en els segles següents.
Desenvolupament de la prosa primerenca miniatura|esquerra|Els viatges de Marco Polo de Rustichello da Pisa i Marco Polo La prosa italiana del era tan abundant i variada com la seva poesia. A mitjans de segle, un tal Aldobrando o Aldobrandino va escriure un llibre per a Beatriu de Savoia, anomenat Le Régime du corps. El 1267, Martino da Canale va escriure una història de Venècia en el mateix francès antic (langue d'oïl). Rustichello da Pisa va compondre moltes novel·les romanços cavalleresques, derivades del cicle artúric, i posteriorment va escriure Els viatges de Marco Polo, que podrien haver estat dictats pel mateix Polo. I finalment, Brunetto Latini va escriure el seu Tesoro en francès. Latini també va escriure algunes obres en prosa italiana com ara La rettorica, una adaptació del De inventione de Ciceró, i va traduir tres oracions de Ciceró. Un altre escriptor important va ser el jutge florentí Bono Giamboni, que va traduir l'Historiae adversus paganos d'Orosi, lEpitoma rei militaris de Vegeci, va fer una traducció/adaptació del De inventione de Ciceró barrejada amb la Retòrica a Erenni, i una traducció/adaptació de la De miseria humane conditionis d'Innocenci III. També va escriure una novel·la al·legòrica anomenada Libro de' Vizi e delle Virtudi. Andrea de Grosseto, el 1268, va traduir tres tractats d'Albertanus de Brescia, del llatí al toscà.
Després de les composicions originals en llengua d'oïl, van venir traduccions o adaptacions de les mateixes. Hi ha algunes narracions morals extretes de llegendes religioses, una novel·la romàntica de Juli Cèsar, algunes històries curtes de cavallers antics, la Tavola rotonda, traduccions dels Viaggi de Marco Polo i del Tesoro de Latini. Alhora, van aparèixer traduccions del llatí d'obres morals i ascètiques, històries i tractats de retòrica i oratòria. També cal destacar Composizione del mondo, un llibre científic de Ristoro d'Arezzo, que va viure cap a mitjans del .
Existeix un altre tractat breu: De regimine rectoris, de Fra Paolino, un frare menor de Venècia, que va ser bisbe de Pozzuoli, i que també va escriure una crònica llatina. El seu tractat es troba en estreta relació amb el d'Egidio Colonna, De regimine principum. Està escrit en vènet.
El va ser molt ric en contes. Una col·lecció anomenada Cento Novelle antiche conté històries extretes de moltes fonts, incloent-hi tradicions asiàtiques, gregues i troianes, història antiga i medieval, les llegendes de Bretanya, Provença i Itàlia, la Bíblia, tradicions italianes locals i històries d'animals i mitologia antiga.
Dolce Stil Novo miniatura|Pintura a la galeria de retrats del castell de Beauregard a Cellettes que representa Guido Cavalcanti Amb l'escola de Lapo Gianni, Guido Cavalcanti, Cino da Pistoia i Dante Alighieri, la poesia lírica esdevingué exclusivament toscana. Tota la novetat i el poder poètic d'aquesta escola consistia, segons Dante, en Quan l'amor spira, noto, ed a quel niodo Ch'ei detta dentro, vo significando, és a dir, en el poder d'expressar els sentiments de l'ànima de la manera que l'amor els inspira, d'una manera adequada i elegant, ajustant la forma a la matèria i fusionant artísticament l'una amb l'altra. Aquest és un enfocament neoplatònic àmpliament recolzat pel dolce stil novo, i tot i que en el cas de Cavalcanti pot ser perturbador i fins i tot destructiu, no deixa de ser una experiència metafísica capaç d'elevar l'home a una dimensió espiritual superior. El nou estil de Gianni encara estava influenciat per l'escola siculoprovençal.
Els poemes de Cavalcanti es divideixen en dues classes: els que retraten el filòsof (il sottilissimo dialettico, com l'anomenava Lorenzo el Magnífic) i els que són més directament producte de la seva naturalesa poètica imbuïda de misticisme i metafísica. Al primer conjunt pertany el famós poema Sulla natura d'amore, que de fet és un tractat de metafísica amorosa, i va ser anotat posteriorment de manera erudita per reconeguts filòsofs platònics del , com ara Marsili Ficinus i altres. D'altra banda, a les seves Ballate, s'hi aboca ingènuament, però amb consciència del seu art. La més gran d'aquestes es considera la ballata composta per Cavalcanti quan va ser desterrat de Florència amb el partit dels Bianchi el 1300 i es va refugiar a Sarzana.
Segle XIV: les arrels del Renaixement
Al , les tendències socials i polítiques que s'havien fet sentir al segle anterior es van amplificar fins al punt de veure el declivi de l'Imperi i de l'Església mentre assistíem a l'afirmació d'una nova espiritualitat que, com escriu Mario Sansone,Mario Sansone, Storia della letteratura italiana, Milano, Principato, 1960, p. 75 "... consisteix en el sentit cada cop més enèrgic dels interessos i dels valors mundans i terrenals, no en oposició als religiosos i ultraterrenals, sinó lliures d'ells i vivint en la seva pròpia autonomia. L'Edat Mitjana estava en decadència en tots els seus aspectes: el papat i l'imperi, expressions eminents d'una concepció i interpretació particular de la història, estaven minvant. Els emperadors perdien cada cop més el sentit de la seva autoritat universal, i els papes, a Avinyó, havien tret força a la idea de Roma considerada només com a centre del cristianisme, i, en canvi, emergia cada cop més la idea d'una missió laica de Roma, per retrobar-se amb la seva antiga grandesa".
Així va néixer una nova cultura que es basaria en un estudi acurat i precís de l'antiguitat clàssica, cada cop més lliure de preconceptes de caràcter intel·lectualista i amb la intenció d'ampliar totes les formes de pensament.
Els dos escriptors que en aquest període "millor testimoni donen en les seves obres de la complexa fase de transformació cultural, social i política del " i que representen, en la literatura italiana, un moment de transició entre l'Edat Mitjana i l'Humanisme són Francesco Petrarca i Giovanni Boccaccio.
Dante Alighieri Tota la literatura del segle XIII està resumida en les seves línies fonamentals per Dante Alighieri i, com escriu Giulio Ferroni, al mateix temps crea models decisius per a tota la literatura italiana. La seva formació cultural i la seva primera experiència com a poeta del "dolce stil novo" van tenir lloc a la darrera part del , però la majoria de les seves obres (inclosa la Divina comèdia) van ser escrites durant els primers vint anys del segle XIV. Dante va néixer a Florència el maig de 1265 en una família güelfa de condicions socials modestes, tot i que pertanyia a la petita noblesa. Va aprendre l'art de la retòrica de Brunetto Latini i l'art de la rima de manera autodidacta. La poesia sempre va ser el centre de la seva vida. Va ser un dels primers autors a reivindicar l'ús de l'italià per a la literatura, sobretot en el seu tractat De vulgari eloquentia.
Els primers poemes de Dante estan influenciats per l'estil de Guittone d'Arezzo però, després de conèixer Guido Cavalcanti, va descobrir una nova manera d'escriure poesia.