La cotinga ardent Rev. 15/02/2023 (Pyroderus scutatus) és una espècie d'ocell passeriforme de la família dels cotíngids (Cotingidae).
Descripció La cotinga arden té el bec blavós pàl·lid relativament gruixut, i el plomatge és principalment negre, però amb una taca de color marró apagat a taronja-carmesí brillant a la gola depenent de la subespècie, així doncs, té una semblança superficialment al mascle més petit de la cotinga quèrula (Querula purpurata). Algunes subespècies tenen les parts inferiors marrons. Els mascles s'agrupen en leks solts on criden per atraure les femelles més petites o similars.
Descripció de les subespècies P. s. scutatus és la subespècie nominal amb el dors negre brillant amb certa iridescència. Té una taca carmesí que cobreix la gola, mentre que algunes cobertores són d'un color castany apagat. Els peus són completament negres i el bec és d'un gris clar. Les femelles són gairebé idèntiques, però lleugerament més petites i amb una gorgera lleugerament més apagada.
P. s. orenocensis és més apagada en lloc del negre brillant que es veu a P. s. scutatus. També té el pit completament castany.
P. s. granadensis té el mateix aspecte que P. s. scutatus, però és significativament més petit, amb una longitud de 35 cm, una ala de 21 cm i una cua de 13 cm.
P. s. masoni és negre per sobre i d'un marró fosc/castany apagat per sota que es torna pigallat a negre a mesura que s'acosta a les cobertores subcaudals. La barbeta i el pit són d'un color carmesí amb una franja negra que divideix el pit brillant del ventre castany.
P. s. occidentalis s'assembla molt a P. s. masoni, però el color és més brillant i uniforme, amb el ventre castany complet en lloc de pigallat.
Distribució i hàbitat La distribució de la cotinga ardent és molt disjunta, amb població associada al nord-est de Veneçuela i Guyana, els vessants andins orientals del Perú, els vessants andins del nord-oest de l'Equador, Colòmbia i l'oest de Veneçuela, la serralada costanera Veneçuela i el bosc atlàntic del sud-est del Brasil, l'est del Paraguai i l'extrem nord-est de l'Argentina. Es troba en boscos humits, especialment a les terres altes, però també es troba a les vores dels boscos, a les terres baixes de l'Amazones i en boscos lleugerament més secs.
La població més gran de P. s. scutatus es pot trobar a la Mata Atlàntica, al sud-est del Brasil. S'especula que l'alta població és a causa de la manca de competència a la zona. Altres P. s. scutatus es troben a l'est del Paraguai i al nord-est de l'Argentina, a Misiones.
Comportament i ecologia Reproducció El niu té forma de copa, normalment poc profund, i està fet de branquetes que poden estar folrades amb fulles de falguera. Aquests materials permeten el pas de la llum. La mida normal de la posta és d'un ou. Hi ha hagut molt poca investigació sobre la biologia reproductiva d'aquesta espècie. La literatura sobre les estratègies de reproducció de totes les subespècies és incompleta, però s'ha descrit P. s. granadensis i P. s. scutatus.
Els nius de P. s. granadensis són poc profunds i oberts en forma de copa consisteixen en branquetes, amb la part interior folrada amb fulles de falguera. Els nius es troben a prop de rierols en drenatges costeruts. La mida de la posta constantment és d'un sol ou amb un temps d'incubació mitjà de 22,3 dies.
Els nius de P. s. scutatus estan inusualment ben fets en comparació amb totes les altres subespècies descrites. El niu és voluminós i substancial, i no permet que passi la llum. El diàmetre interior del niu de la copa és de 16,5 cm i l'alçada de 5 cm, amb el diàmetre exterior del niu de 38 cm i l'alçada d'11,3 cm. S'ha trobat nius en arbres de l'espècieAlchornea triplinervia i, tot i que els nius no tenen cap camuflatge incorporat, estan construïts dins de falgueres en una branca inaccessible, amagant i protegint el niu. Tot i que la mida normal de la posta és d'un ou, i sempre d'un per a P. s. granadensis, s'ha observat dos pollets de P. s. scutatus. Els pollets joves apareixen amb plomissol marró i gruixut, que principalment no té a la gola, però es concentra al cap. La pell gairebé nua de la gola és d'un rosa brillant i el bec és groc.
Dieta i alimentació miniatura|Euterpe edulis, un dels aliments preferits de l'espècie. La cotinga ardent és omnívora, s'alimenta de fruites, insectes i sargantanes, i la fruita constitueix la major part de la dieta dels adults.
Els patrons d'alimentació dels pollets de P. s. granadensis canvien amb l'edat. Quan els pollets comencen a menjar, els pares els porten principalment insectes (66,7%) i sargantanes (25%), i la fruita només representa aproximadament el 8,3%. Només en les etapes avançades del període de cria la dieta canvia principalment a fruita (82,4%), amb els insectes constituint la minoria (17,6%).
Supervivència L'estratègia de defensa del niu de la cotinga ardent és abandonar el niu i foragitar l'amenaça potencial. Una amenaça comuna és un depredador com un falcó o una altra cotinga ardent que entra en el territori proper al niu. S'ha observat P. s. scutatus revisant diligentment la zona circumdant durant diversos segons en una branca a uns 10 o 15 metres de distància del niu abans d'alimentar els pollets. Es creu que busca depredadors per no conduir-ne cap al niu.
Relació amb els humans Se sap que la gent local tracta les cotinges com a ocells de caça, especialment la cotinga ardent que és una de les més grosses de la família.
Estat i conservació Tot i que generalment és una espècie de baixa densitat, continua sent molt estesa i localment no és rara, però moltes de les poblacions estan en declivi, probablement a causa de la fragmentació de l'hàbitat i la degradació de l'ecosistema. BirdLife International i la UICN han qualificat aquesta espècie com en risc mínim, però està catalogada com a espècie en perill d'extinció per molts estats brasilers, com ara Rio Grande do Sul, São Paulo, Minas Gerais i Rio de Janeiro, a causa de la desforestació del bosc Atlàntic. També hi ha una correlació entre el declivi de P. scutatus i la ràpida reducció de la mida de les llavors del fruit de la palma. Amb les extincions locals de P. scutatus, es mengen, digereixen i excreten menys llavors de fruit de palma, cosa que provoca una disminució de la dispersió de les llavors i una ràpida reducció de la mida de les llavors del fruit de la palma.
Taxonomia i sistemàtica miniatura|Pyroderus scutatus occidentalis en Pereira, Risaralda, Colombia. La cotinga ardent va ser descrita per primer cop l'any 1792 pel zoòleg anglès George Kearsley Shaw amb el nom binomial Coracias scutata i la localitat tipus "Nova Friburgo, Río de Janeiro, Brasil".
La cotinga ardent va ser provisoriamene dividida en P. scutatus i P. granadensis per Stotz et al. (1996) però aquest tractament no ha estat adoptat, seguint el Comitè de Classificació de Sud-americà (SACC) (2005).
Berv & Prum (2014) van produir una extensa filogènia per a la família Cotingidae reflectint moltes de les divisions anteriors i incloent-hi noves relacions entre els tàxons, on es proposa el reconeixement de cinc subfamílies. D'acord amb aquesta classificació, Pyroderus pertany a una subfamília Cephalopterinae (Reichenow, 1914), juntament amb Haematoderus, Perissocephalus, Cephalopterus i Querula. El Comitè de Classificació de Sud-americà (SACC) espera propostes per modificar la seqüència lineal dels gèneres i reconèixer les subfamílies. El Comitè Brasiler de Registres Ornitològics (CBRO), a la Llista dels ocells del Brasil - 2015 ja adopta aquesta classificació.
Etimologia El nom genèric Pyroderus es compon de les paraules del grec antic «πυρ/pur, πυρος/puros» que significa “foc”, i «δερα/dera» que significa “gola”, “peix”.
L'epítet específic scutatus prové del llatí i significa “armat amb un escut”.
Subespècies Hi ha algunes diferències morfològiques entre i dins de les subespècies; l'estudi filogenètic de Berv & Prum (2014) va trobar una significativa variació genètica entre la subespècie nominal i masoni (del Perú), suggerint que alguns tàxons poden representar espècies separades; calen més investigacions.
Segons el Congrés Ornitològic Internacional (v15.2, 2026) es reconeixen cinc subespècies:
P. s. occidentalis (Chapman, 1914) ─ es troba als Andes occidentals de Colòmbia i al vessant occidental dels Andes centrals de Colòmbia fins al nord-oest de l'Equador, concretament a Imbabura, Carchi i Santo Domingo de los Tsachilas. P. s. granadensis (de Lafresnaye, 1846) ─ viu als Andes de Colòmbia i Veneçuela. Concretament, es troba als Andes orientals, al vessant oriental dels Andes centrals de Colòmbia, a la Serranía de Perijá, a l'est del Districte Federal al llarg de les muntanyes i als Andes de Veneçuela. P. s. orenocensis (de Lafresnaye, 1846) ─ només es troba al nord-est de Bolívar, un estat a l'est de Veneçuela. P. s.masoni (Ridgway, 1886) ─ es troba als Andes del nord i centre del Perú. Recentment s'ha confirmat la seva presència al sud-est de l'Equador, a la Cordillera del Còndor. P. s. scutatus (Shaw, 1792) ─ est de Paraguai, nord-est de l'Argentina i sud-est de Brasil.
Referències
Categoria:Cotíngids Categoria:Ocells d'Amèrica del Sud