300px|miniatura|República Democràtica del Congo El territori del centre d'Àfrica que avui comprèn la República Democràtica del Congo té una exquisida i molt interessant història que es remunta a l'ocupació del territori pels primers humans, i que continua amb alts i baixos fins al present. Lamentablement, la història dels últims 200 anys aproximadament ha estat marcada per una constant ombra de guerra i de violència.
Antic Congo
Els primers habitants del territori que avui ocupa la República Democràtica del Congo van ser tribus pigmees, que van ser reemplaçades per les nacions bantus, després d'un període conegut com les migracions bantus. Aquest període comprèn des d'aproximadament l'any 2000 aC fins al 500 dC i va suposar l'arribada des del nord-oest d'aquests pobles, obligant que les nacions pigmees es desplacessin cap al sud-oest de l'actual territori de la conca del riu Congo.
Migracions subsegüents provinents de les regions sudaneses de Darfur i Kordofan, així com de pobles procedents de l'est d'Àfrica, van provocar la formació d'una gran barreja de diferents grups ètnics. El principal d'aquests, però, va ser el bantu, que va aportar el seu idioma per esdevenir la llengua franca del territori del Congo, a més de grans avenços en l'explotació de l'agricultura i el treball en acer.
Al , una petita societat es va començar a formar en una àrea de 200 quilòmetres quadrats, en els bancs de sorres del riu Lualaba, en l'actual província de Katanga. Aquesta cultura, coneguda com a Upemba, va ser la base del que més tard seria conegut com el Regne Luba.
El procés per mitjà del qual les comunitats Upemba arribaren a establir el Regne de Luba va ser gradual i complex. Aquesta transició va recórrer un llarg període històric ininterrompudament, amb diverses societats desenvolupades a les zones frontereres del territori Upemba, anteriors a la formació de l'establiment de la nació Luba. Cadascuna d'aquestes societats era molt rica, donada l'explotació dels grans recursos naturals de la regió, especialment en minerals. Aquests pobles van començar a introduir societats tecnificades al voltant d'indústries molt grans d'acer i coure, juntament amb el tràfic del preuat ivori. Els Luba van establir una gran demanda comercial dels seus productes i van arribar a crear una primitiva però molt extensa xarxa comercial, que arribava a més de 1.500 quilòmetres dels seus centres urbans, fins a l'oceà Índic. A prop de l'any 1500 dC, el regne tenia una sòlida estructura central basada en el lideratge.
Època medieval El Regne del Congo miniatura|Mapa europeu de l'antic Regne del Congo
Al , la força dominant de la regió era l'Imperi o Regne del Congo. Aquest era un estat altament desenvolupat, la localització es trobava a la part sud de l'actual estat, a més de parts d'Angola i la localitat de Cabinda. Aquest país va ser objecte de gran atenció per part dels europeus, ja que es van trobar que incloïa un intricat sistema impositiu. Donada la seva gran extensió, l'imperi cobria des de l'oceà Atlàntic a l'est fins al riu Kwango a l'oest, i el riu Congo al nord i el riu Loje al sud.
El regne era governat per un sobirà amb el nom de Manikongo, que exercia la seva autoritat sobre els Bakongo (habitants del Congo), des de la seva capital situada a M'banza-Kongo, l'actual ciutat de Sao Salvador. Igual que els Luba, van establir una gran xarxa comercial en què es traficaven diversos productes, i en particular esclaus i recursos minerals. Aquest regne acabaria venent tal quantitat d'esclaus que es debilitaria fortament, igual que enfrontaria una dura guerra amb els portuguesos.
Altres estats A la zona, existien altres nombrosos estats situats a la zona nord i nord-oest de la conca, formats principalment per pigmeus i societats caçadores i recol·lectores a la zona austral. Cal esmentar que les societats d'aquesta zona es van veure afectades i pertorbades permanentment pels traficants d'esclaus provinents de l'illa de Zanzíbar. El tràfic d'esclaus d'aquesta zona va ser diferent del de la zona atlàntica, ja que les seves destinacions eren l'Orient Mitjà i els regnes d'Aràbia, i va ser dirigit pels mateixos àrabs.
L'exploració i la colonització europea (1870-1960)
miniatura|L'explorador anglès Henry Morton Stanley miniatura|El rei de Bèlgica Leopold II Aquest període s'inicia a la dècada de 1870 i prossegueix amb interrupcions fins a la dècada de 1920. El primer occidental a traçar un mapa de la zona va ser Henry Morton Stanley, per tal de preparar el territori per a la posterior colonització. El principal financer de Stanley va ser el rei de Bèlgica Leopold II, ja que pensava que amb aquesta ajuda podria colonitzar tota la conca del riu homònim. Amb aquesta finalitat, va crear l'Association Internationale Africaine (Associació Africana Internacional), que professava fins humanitaris per als habitants de la regió. En el pla diplomàtic, va oposar hàbilment les altres nacions europees interessades l'una en contra de l'altra, de manera que en la conferència de Berlín de 1885 va poder prevaler i obtenir carta blanca per a la conquesta del territori. Amb aquesta finalitat, va crear l'Estat Lliure del Congo, governat directament per ell.
Aquesta primera intervenció es va realitzar amb la finalitat d'establir les bases per les quals es pogués explotar les immenses riqueses de la zona. El primer gran projecte realitzat va ser la construcció d'un tren entre la costa atlàntica i la ciutat de Leopoldville (actual Kinshasa), que va trigar anys a construir-se. Tots aquest tipus de projectes realitzats tenia com a fi incrementar el poder i la riquesa de Leopold i el seu socis de qualsevol forma. Això es va traduir en una horripilant explotació dels pobles nadius, que va dur la mort per esclavitud i malaltia a entre cinc i quinze milions d'africans (tot i que la xifra més acceptada és de prop de deu milions). Se'ls utilitzava sota sistemes brutals d'explotació en les plantacions d'hule, al moment de produir-se el boom internacional per la fabricació de pneumàtics per a automòbils. Això va convertir Leopold en immensament ric, de manera que va poder construir grans edificis en el seu honor en ciutats com Brussel·les i Oostende.
Per tal de reforçar les quotes de producció d'hule, es va crear la Force Publiqui (FP). Aquesta FP era un exèrcit, però no es trobava destinat a defensar la colònia sinó a terroritzar la població. La seva forma més tradicional i estesa de submissió era tallant els llavis dels nadius en forma de senyal de deserció. Aquestes pràctiques van ser condemnades públicament per Edmund Dene Morel i pel patriota irlandès Roger Casement; l'informe de 1904 sobre la situació del Congo va generar una protesta internacional, afavorida per personatges de la talla de Mark Twain. La famosa novel·la de l'autor britànic Joseph Conrad, El cor de les tenebres (Heart of Darkness) té lloc a l'Estat Lliure del Congo i tracta sobre la brutalitat de la vida en aquest lloc, en la persona d'un traficant d'ivori.
miniatura|Una vila del Congo destruïda per la Force Publiqui El parlament belga, responent finalment a una llarga i dura pressió internacional, i per tal de salvar el poc prestigi que li quedava, va transformar l'Estat Lliure del Congo en una colònia que responia directament a la corona. Aquesta nova situació política a què se li va anomenar Congo Belga no va canviar més que superficialment la situació en aquest ja devastat territori. Aquest domini va perdurar al llarg de la primera meitat del , encara que la rudesa va anar decreixent amb el temps. Durant la Segona Guerra Mundial, forces nadiues del Congo van ser enviades a combatre al front d'Itàlia, i aconseguiren diverses victòries. En aquest mateix període, les reserves d'urani de Katanga van ser extretes i utilitzades per confeccionar les bombes atòmiques llançades sobre Hiroshima i Nagasaki.
Com a part de la política internacional de les Nacions Unides, es va promoure la fi de la colonització de les nacions que van arribar a conformar l'anomenat Tercer món. En el cas de les possessions belgues, el 1959 es van realitzar les primeres eleccions lliures, que van ser guanyades pel Mouvement National Congolais (MNC - Moviment Nacional Congolès), dirigit pel seu carismàtic líder Patrice Lumumba.
Crisi política (1960-1965) miniatura|El primer ministre Patrice Lumumba El líder del MNC Patrice Lumumba va ser designat primer ministre, mentre que Joseph Kasavubu va ser elegit president pel parlament. El partit d'aquest últim era el ABAKO (Alliance des Bakongo - Aliança dels Bakongo). Altres partits polítics van emergir, tals com el PSA o Parti Solidaire Africain (Partit de la Solidaritat Africana, dirigit per Antoine Gizenga) i el PNP o Parti National du Peuple (Partit Nacional del Poble, dirigit per Albert Delvaux i Laurent Mbariko). La independència del Congo va ser concedida per la metròpoli el 30 de juliol de 1960.
Poc temps després d'aquesta data, les províncies de Katanga (sota el lideratge del principal enemic de Lumumba, Moise Tshombe) i Kasai del Sud, amb el suport belga que no volia perdre la riquesa minera de la zona, es van proclamar independents i se secessionaren del nou país, formant governs titelles. L'exèrcit de la nova nació, hereu de la Force Publiqui, va patir un sagnant motí, en què les tropes negres es van revoltar en contra de l'oficialitat blanca i en contra dels interessos europeus en Leopoldville. Això va provocar gran alarma entre els cent mil residents europeus i va minar la confiança en el nou govern, que no assegurava controlar les seves pròpies forces armades.
Lumunba va sol·licitar el suport nord-americà, però ni tan sols va ser rebut pel president dels EUA, per la qual cosa va requerir el suport del bloc soviètic, que va proporcionar transport aeri i assessors militars contra les províncies secessionistes.
En resposta a aquesta situació, forces belgues van entrar novament al país per assegurar la vida i propietat dels seus connacionals. Això era una clara violació a la sobirania del nou estat, més encara quan mai van ser sol·licitades. Les Nacions Unides van desplegar tropes per restablir la situació al país, però res van fer respecte a aquestes províncies.
L'efecte va ser que, tot just 67 dies després d'haver assumit el govern, el president Kasavubu va llicenciar Lumumba i el va posar sota arrest domiciliari informal a la residència dels primers ministres sota protecció de l'ONU. Alhora el vice-primer ministre Antonie Gizenga va establir un govern paral·lel pro-Lumumba a la ciutat de Stanleyville. Davant aquesta situació, Lumumba va decidir escapar de la seva detenció en un cotxe d'un diplomàtic que l'havia visitat, fugint per la selva. Les tropes no trigaren a donar-li caça i el van lliurar a lleials del coronel Mobutu Sese Seko. Per tal de salvar la seva vida, Lumumba va apel·lar a les forces de les Nacions Unides estacionades al país, però per ordres emeses des Nova York res van fer per salvar-lo.
Va ser portat primer a la capital, on va ser mostrat humiliat i apallissat davant diplomàtics i periodistes. Posteriorment, va ser colpejat públicament davant les càmeres una altra vegada i finalment va ser afusellat a Katanga en presència de Mobutu, Tshombe i de militars belgues i de la CIA, que van dirigir el seu afusellament i el d'altres membres del seu govern. Van passar tres setmanes abans que es parlés públicament de l'assassinat, i encara es va conjecturar que havia mort després de protagonitzar un intent de fuga.Death Colonial Style: The Execution of Patrice Lumumba. Uneix mort de style colonial: l'Assassinat de Patrice Lumumba. Documental de Michel Noll.
El 1964, un motí de tropes dirigides per un mercenari europeu anomenat Mike Hoare va posar en dificultats el govern. Aquests es dedicaven a segrestar blancs que es trobaven a la zona, i davant la impossibilitat de negociació, Bèlgica i Estats Units van enviar tropes per rescatar els segrestats, que s'havien reunit a Stanleyville.