L’església de Sant Agustí, situada a Sabadell i propietat dels Pares Escolapis, constitueix un exemple rellevant d’arquitectura religiosa vinculada al modernisme. L’edifici presenta unes façanes d’inspiració modernista i una estructura interior que combina aquest llenguatge amb solucions de tradició gòtica. Està configurada a partir d’una nau central d’uns dotze metres d’amplada, flanquejada per dues naus laterals d’aproximadament cinc metres i mig cadascuna, fet que li confereix una clara jerarquia espacial i una notable amplitud interior.
Les obres de construcció s’iniciaren l’any 1924 i l’església fou beneïda solemnement el 1932, tot i que en aquell moment l’edifici encara no estava completament acabat. Restaven pendents elements importants, com el campanar i la façana principal, que finalment no es van arribar a executar. Posteriorment, l’altar major fou consagrat per l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, el 31 de novembre de 1941. El temple es troba annex a l'Escola Pia de Sabadell mitjançant la sagristia o bé a través d’un passatge situat a la planta baixa, on destaca un timpà de forma semirodona amb un relleu dedicat a Sant Josep de Calassanç.
El projecte arquitectònic correspon a Bernardí Martorell i Puig (1877–1937), una de les figures destacades del modernisme català. Tot i la qualitat de la seva concepció, l’edifici no es completà d’acord amb els plànols originals, circumstància que resulta perceptible en comparar l’estat actual amb el projecte inicial. Malgrat aquest caràcter inacabat, l’església de Sant Agustí continua en funcionament i manté el seu ús com a espai de culte catòlic, fet que n’assegura la continuïtat com a element viu del patrimoni arquitectònic i religiós de la ciutat.
Història de l'església L’arribada dels Escolapis a Sabadell es remunta a l'11 de juny de 1818, establint-se inicialment a la Casa Meca. Després d'una primera etapa a l'actual plaça de Sant Roc, on l'arquitecte Antoni Cellers va erigir una església beneïda el 1832 amb el suport de Ferran VII, les desavinences amb l'Ajuntament i la negativa a jurar la Constitució de 1870 van forçar el trasllat a l'actual emplaçament del carrer de l'Escola Pia. El nou edifici escolar, obra de Miquel Pascual i Tintorer, es va inaugurar el 1885, però inicialment només disposava d'una capella a la planta baixa per a l'ús diari dels alumnes. Amb el creixement de la institució, es va fer palesa la necessitat d'un temple més gran, motiu pel qual es va encarregar un primer projecte d'església neogòtica molt senzilla a un arquitecte local amb l'ajuda del mateix Pascual i Tintorer, el qual va ser finalment desestimat.
Davant d'aquesta situació, la comissió va cridar a Bernardí Martorell i Puig, prestigiós arquitecte i deixeble directe d'Antoni Gaudí, qui va concebre un disseny "deliciós i sumptuós" que ha esdevingut una de les cinc esglésies modernistes més ben conservades. La primera pedra es va col·locar el 25 de maig de 1924 i, malgrat les dificultats econòmiques que van obligar a introduir modificacions, l'església va ser beneïda solemnement l'1 de maig de 1932. El temple va quedar, però, inacabat: manquen encara la façana principal, que havia de comptar amb una gran arcada parabòlica a mode de porxo, i el campanar, projectat per assolir els 40 metres d'alçària.
La construcció va ser un esforç col·lectiu on van participar destacats professionals. Martorell va comptar amb l'ajuda del futur arquitecte sabadellenc Josep Vila i Juanicó i del paleta local Simó Piera, qui va tenir l'honor de rebre Le Corbusier durant la seva visita a la ciutat. El treball de pedra va anar a càrrec de Nicolau Molina, mentre que les bastides i la construcció general van ser supervisades per J. Español amb l'ajuda de Vinyas. L'edifici destaca pel seu domini de l'obra vista i l'ús d'arcs parabòlics i catenaris que busquen el "misteri de la llum" a través d'un monumental cimbori de 30 metres.
L'església de Sant Agustí és una veritable síntesi de les arts modernistes gràcies a la col·laboració de diversos artesans i tallers:
Tot el material de forja és de la casa sabadellenca Fèlix Just. La fusteria (bancs, portes i mobiliari interior) va ser realitzada per la casa Feliu Serrats. La serralleria d'obra va anar a càrrec de la firma Vicens Pacreu de Sabadell. Els vitralls, que decoren els grans finestrals amb motius litúrgics, són obra de la prestigiosa casa Rigalt, Granell & Cia. (o Granell & Cia.) de Barcelona. Els mosaics van ser subministrats per la fàbrica Miquel Oriol Masoliver de Sabadell.
Finalment, cal destacar el ric llegat musical i cultural lligat al temple, especialment a partir de l'arribada del pare Josep Vidal i Bachs el 1966. Vidal va ser el fundador de l'Escolania de Sant Agustí (1967) i l'introductor a Catalunya del moviment coral internacional Pueri Cantores, creat per l'arquebisbe de París Ferdinand Miallet. Així mateix, va ser l'impulsor de la Cobla Jovenívola de Sabadell, que va debutar el 1976, integrant l'estudi dels instruments tradicionals catalans en la missió educativa de l'escola.
L'església i la Guerra Civil Durant la Guerra Civil Espanyola, l'església es va salvar parcialment de la destrucció directa gràcies al fet que passà a formar part de la Caixa d'Estalvis de Sabadell, fet que li va conferir un cert estatus de protecció. Durant aquest període, l'edifici es destinà a usos culturals i socials, i es retiraren alguns elements religiosos de gran valor i visibilitat, com l'altar major i l'antic baldaquí, que foren desmuntats i traslladats a un magatzem municipal per preservar-los fins al final del conflicte. Posteriorment, aquests elements retornaren al seu emplaçament original, tot i que el baldaquí fou substituït, al cap de pocs mesos, per un model circular més senzill, de fusta. A més de la seva funció com a centre cultural, l'església també serví com a hospital de campanya, la qual cosa accentuà el seu paper en la vida comunitària i en la gestió de la guerra.
Un dels efectes més destacables del conflicte sobre el temple i l'escola fou l'eliminació deliberada de tot element amb connotacions religioses. Aquesta depuració afectà tant objectes de gran volum i visibilitat —quadres, escultures, altars— com objectes menors, inclosos crucifixos, elements d'orfebreria i teles amb motius religiosos. Algunes de les obres retirades amb la finalitat de protegir-les no tornaren a ocupar els seus llocs originals o es substituïren per altres peces, sovint per qüestions estètiques o per l'estat de deteriorament.
Els vitralls de l'església patiren danys parcials durant la guerra. Per compensar les pèrdues, les obertures dels murs foren tapades temporalment amb maons, cosa que enfosquí significativament l'interior de la nau. Posteriorment, es col·locaren nous vitralls, tot i que l'aspecte dels vitralls originals es desconeix, ja que no existeixen registres visuals fiables que en documentin la configuració i els detalls originals.
Un altre element afectat foren les sis creus celtes tallades en pedra que es trobaven sobre els gablets de la façana nord, entre arcbotant i arcbotant, al Carrer de Coromines. Tot i que aquestes creus apareixen en les fotografies corresponents a la construcció i inauguració del temple, no hi ha evidència de la seva existència posterior a la Guerra Civil. Es pot suposar que foren retirades per motius de seguretat o que patiren desperfectes i caigueren durant el conflicte. Aquestes pèrdues, juntament amb els danys als vitralls i altres elements decoratius, reflecteixen la magnitud de la destrucció i les transformacions que l'església va patir durant un dels períodes més tràgics de la seva història.
Llegendes miniatura|Reconstrucció a color de la construcció de l'Església de Sant Agustí de l'Escola Pia de Sabadell. Cap a 1928 (?) miniatura|Vista exterior de la façana septentrional Segons la tradició oral sabadellenca, hauria existit un passadís secret que connectava el col·legi de l'Escola Pia amb el convent de les Carmelites. El relat popular afirma que aquest conducte subterrani hauria servit, en temps d'inestabilitat política o religiosa, com a via de comunicació discreta entre les dues institucions, i que els punts d'entrada es localitzarien bé a l'interior de l'església de Sant Agustí, bé al subsòl de la mateixa escola.
Malgrat la persistència d'aquesta creença en l'imaginari col·lectiu, les investigacions històriques i arqueològiques efectuades a la zona han conclòs que no existeix cap evidència documental ni material que confirmi la presència d'un passatge subterrani d'aquestes característiques a Sabadell. Els estudis de la planimetria urbana i les intervencions en el subsòl han posat de manifest l'absència de túnels que poguessin unir ambdós edificis, desmentint així la llegenda.
Aquest relat s'inscriu dins un fenomen més ampli, ja que nombroses poblacions de Catalunya conserven tradicions similars sobre suposats corredors secrets que connectarien convents, esglésies o palaus. En molts casos, aquestes històries responen a una combinació de fascinació popular pels espais amagats i la transmissió oral de mites urbans que reforcen el misteri entorn de determinats edificis històrics. En el cas de Sabadell, el passadís secret de l'Escola Pia i les Carmelites s'ha consolidat com una llegenda local, sense cap fonament contrastable, però amb un valor patrimonial immaterial que reflecteix la manera com la comunitat ha construït la seva pròpia memòria col·lectiva.
L'església original miniatura|260x260px|Dibuix Escola Pia Sabadell Acabada L'església de Sant Agustí, tal com es conserva avui dia, segueix en gran manera els plans originals de l'arquitecte modernista Bernadí Martorell i Puig, si bé presenta notables diferències respecte al projecte inicial. La concepció primigènia de Martorell responia a una voluntat d'innovació dins de l'arquitectura religiosa catalana de les primeres dècades del segle XX, integrant elements d'inspiració gòtica amb solucions pròpies del modernisme i una clara ambició monumental.
Un dels aspectes més rellevants del projecte original era la façana principal, que havia de destacar per la presència d'una gran arcada parabòlica que funcionaria com a porxo d'accés, de manera semblant al que trobem a l'església de Sant Serni de Meranges. Aquest espai, a més d'atorgar monumentalitat a l'entrada, havia de simbolitzar l'obertura i acolliment de la comunitat. Per sobre d'aquest porxo es projectava un trifori i una arqueria cega amb traceries d'inspiració gòtica, concebudes per dotar la façana d'una gran riquesa ornamental i d'un fort simbolisme espiritual. Coronant aquests elements, el projecte preveia un gran gablet equilàter, amb una rosassa de petites dimensions al vèrtex, i al seu costat s'havia d'alçar un campanar de quaranta metres d'alçada, símbol visible de l'església dins del paisatge urbà. D'aquest campanar, tanmateix, només se’n conserva avui la base, a l'interior de la qual es col·locà l'antiga campana de l'escola vinculada al temple.
El projecte contemplava igualment una coberta a dues aigües amb vuit llanternes que haurien permès una il·luminació zenital de l'interior, creant una atmosfera de llum mística. Aquesta solució, que combinava funcionalitat i efectisme, no arribà a executar-se a causa de les limitacions econòmiques. Les capelles laterals havien d'allotjar retaules, seguint la tradició, però finalment foren decorades amb mosaics i pintures al fresc, i equipades amb altars de marbre o d'alabastre.
Un altre element previst era una entrada secundària pel Carrer de Garcilaso, pensada per facilitar l'accés des d'un dels punts més transitats de la zona. La transformació d'aquest carrer en via per a vehicles de motor i l'estretor de la vorera feren inviable la seva habilitació. Avui només resta visible el marc interior de la porta i els dos batents de fusta que en testifiquen la intenció original.