La diàspora basca és com es coneix la dispersió dels bascs que, per diferents motius, van deixar la seva terra per a emigrar a altres llocs. Molts d'ells senten una inclinació especial per la seva terra; i després de sis generacions de viure'n fora encara mantenen vincles amb el país d'origen i continuen definint-se com bascos.
Sovint la diàspora basca és anomenada amb un cert afecte la vuitena província.Web d'Amalur. 8garren probintzia. (en èuscar)
Bascos fora de la seva terra Des dels inicis de la conquesta cristiana, alguns grups bascos s'establiren lluny del seu solar originari. Al principi foren repoblacions en territoris presos a l'islam, fonamentalment als territoris castellans, però també a l'Aragó Oriental i la Ribera Navarra, i més tard les colònies espanyoles d'Amèrica, la qual cosa portà molts bascos a assentar-se lluny del seu país, ja fos per desig de participar en l'aventura, ja per establir-se com a comerciants als ports base de les flotes americanes.
La causa fonamental de l'emigració fou la particular estructura social dels territoris bascos. L'herència paterna solia recaure en un dels fills, no necessàriament el primogènit, la qual cosa en relegava els altres a un paper secundari, del qual solament podien alliberar-se per l'emigració de la seva terra o com a clergues. La gran experiència marinera dels bascos de la costa, i l'excel·lent qualitat de les naus cantàbriques, que eren les preferides per a Amèrica, els va fer participar en la conquesta d'Amèrica, on es van establir a partir del .
Uns segles més tard, quan ja hi havia descendents de bascos repartits per gairebé tots els territoris de la monarquia espanyola, aquests van participar activament, com la major part dels membres de la burgesia criolla, en les guerres d'independència americanes.
Després de la independència hispanoamericana, va haver-hi una nova onada d'emigració, amb un àmbit més ampli. La necessitat de bons pastors a Amèrica, junt amb la crisi econòmica de la vella Europa, va propiciar emigracions massives de bascos a l'oest dels Estats Units i a l'Uruguai. Com que Buenos Aires era el port de desembarcament dels que es dirigien a l'Uruguai, molts pastors es van quedar a l'Argentina.
L'emigració va créixer i arribà a ser preocupant, especialment al País Basc del Nord. Un dels factors més rellevants van ser els desertors bascos de l'exèrcit francès. El 1850, quan la població del País Basc continental no arribava a l'1% de França, el 50% dels desertors de l'exèrcit francès eren bascs. Es calcula que entre 1832 i 1907 van marxar cent mil persones d'Iparralde en una època en què la població mitjana de la regió era de 120.000 persones.
Una altra emigració massiva de bascos es va produir després de la Guerra Civil espanyola, inclosos en la diàspora republicana. Molts dels que estaven en contra del colp d'estat militar del 1936 van haver d'abandonar l'estat. Entre ells es trobava el Govern d'Euskadi, que es va mantenir com a tal a l'exili fins poc després de l'arribada de la "democràcia".
Una última emigració forçada és la provocada per l'enfrontament armat entre els membres d'ETA i les forces policials i militars espanyoles, formada tant per fugits de la justícia acusats de formar part del grup armat, com dels contraris al nacionalisme basc que han estat amenaçats com a objectius d'ETA.
Emigració Repoblacions durant la conquesta En temps d'Alfons II d'Astúries, a l'incipient Castella es repoblen les valls de Mena i de Losa amb foramontans. La majoria dels colonitzadors eren vascons a la zona oriental, i càntabres i gots al centre i l'oest.
Una prova d'aquestes repoblacions basques són els topònims, como Naharros (Salamanca, Guadalajara i Conca) i Narros (Àvila, Salamanca, Sòria i Segòvia) –navarresos–, Bascones (Burgos, Palència i Astúries) i Bascos (Lugo i Ourense) –bascs– i Vizcaínos.
Pel costat navarrès-aragonès, Alfons I d'Aragó repobla el 1119 el territori sorià amb aragonesos i navarresos, permetent als musulmans romandre en zones rurals, a causa de la falta de gent en els seus regnes.
Així, els cognoms bascos es van repartint per ambdues Castelles (Vella i Nova), La Rioja, part d'Aragó, La Manxa, el Regne de Múrcia, Extremadura, Andalusia i les Canàries, i una part significativa passà a Navarra i, a través d'Aragó, al Regne de València. També els cognoms navarresos es van propagar en gran manera en aquestes últimes zones i, a través de Castella, a Extremadura, La Manxa i Andalusia.
Una vegada completada la conquesta de les illes Canàries, cap al 1525, només una quarta part de la població de les illes era guanxe. Els altres eren immigrants castellans, andalusos, gallecs i portuguesos, i mercaders i marins bascos, de Burgos, catalans i genovesos.
També es van instal·lar bascos com a repobladors després d'haver servit a la corona espanyola. N'és un exemple el de Garci López de Arriaran, que després de servir en lEsquadra de Guarda de l'Estret, es va quedar a Màlaga amb alguns dels seus parents i alguns dels seus soldats; i un altre el de Domingo de Lezcano, probablement parent de Juan de Lezcano, que va fer el mateix.
Vizcaínos a Cadis miniatura|A l'esquerra de l'altar major de la Catedral Vella de Cadis es pot veure un escut antic de Guipúscoa miniatura|I a la dreta el de Biscaia, provinents de la desapareguda Capilla de los Vizcaínos miniatura|Església de San Agustín (Cadis). Damunt de la porta es pot llegir ESTA PORTADA AZERES?? SANCHO DE URDANIBIA QD??. AÑO 1647 El Col·legi de Pilots Biscaïns de Cadis disposava de capella pròpia a la Catedral Vella. Per al seu retaule, el mestre Gaetano Patalano va fer les següents escultures el 1693: "San Fermín, "San Martín de Aguirre", "San Francisco Javier" i "San Ignacio de Loyola", totes de sants relacionats amb Bascònia.Cádiz cofrade. Cuatro siglos de Pasión.
En l'edat mitjana i gairebé fins al , totes les persones que procedien de les províncies orientals del golf de Biscaia es deien biscaí. Així, Juan de la Cosa, de Santoña, era conegut com a "biscaí". Per extensió, es va aplicar aquest nom a tots els d'origen basc.
Ja en temps d'Alfons X de Castella, van participar biscaïns en la repoblació de Cadis.Historia de Cádiz, Volumen 1 (Entre la leyenda y el olvido. Épocas Antigua y Media) Autors Francisco Javier Lomas Salmonte i Rafael Sanchez Saus, EDITORIAL SILEX, 1991, La colonització d'Amèrica va donar nou auge a la ciutat, i s'hi van establir molts bascos, bé com a comerciants, bé com a navegants. Prova de la seva presència i influència en la ciutat és el fet que el 18 de març de 1500 els Reis Catòlics confirmen els privilegis i donen carta de Reial cèdula a les Ordenances del Col·legi de Pilots Biscaïns de Cadis, considerat avui com el primer precedent de la Facultat de Ciències Nàutiques de la Universitat de Cadis.Facultad de Ciencias Náuticas de la Universidad de Cádiz.
Al , els biscaïns de Cadis col·laboraren en la formació d'una esquadra per a ajudar a defensar la ciutat.
A principi del un grup de carregadors d'Índies, de majoria guipuscoana, va fundar la Venerable, Inmemorial y Pontificia Cofradía del Santísimo Cristo de la Humildad y Paciencia y María Santísima de la Amargura al convent dels agustins, en la qual van acollir els biscaïns residents a Cadis. El 1647 el basc Sancho de Urdanibia edifica l'església de San Agustín, que gairebé es pot considerar el temple del poble basc a Cadis, tot i que, en la mateixa època, els pilots biscaïns mantenien la seva capella pròpia a la Catedral Vella.
La Venerable, Inmemorial y Pontificia Cofradía de Penitencia del Santísimo Cristo de la Humildad y Paciencia y Nuestra Señora de la Amargura era coneguda com a Confraria nacional dels biscaïns (i avui de vegades se l'anomena Confraria dels bascos), per agrupar-hi naturals de les províncies basques i del Regne de Navarra, i se'n poden veure els tres escuts provincials i el del viejo reyno en les quatre cantonades de la volta central de l'església de San Agustín.Venerable, Inmemorial y Pontificia Cofradía de Penitencia del Santísimo Cristo de la Humildad y Paciencia y Nuestra Señora de la Amargura.
Bascs a Xile La immigració basca a Xile és àmplia, notòria i contínua al llarg del temps, i es pot dividir en períodes històrics: el descobriment, fundació i període colonial; l'onada d'immigració del i les immigracions recents (segles i ). Actualment s'estima entre 1.600.000 (10%) i 3.200.000 (20%) els xilens que ostenten algun cognom basc.Diariovasco. vascos Ainara Madariaga: Autora de l'estudi "Imaginarios vascos desde Chile La construcción de imaginarios vascos en Chile durante el siglo XX". Basques au Chili. <ref>Contacto Interlingüístico e intercultural en el mundo hispano.instituto valenciano de lenguas y culturas.Universitat de València Cita: " Un 20% de la población chilena tiene su origen en el País Vasco".</ref>
Descobriment, fundació i període colonial La presència basca a Xile comença ja amb el descobriment i conquesta del que més tard seria la República de Xile. Entre les hosts de Diego de Almagro el 1535 i de Pedro de Valdivia el 1540, ja hi venia un nombrós contingent de naturals de les províncies basques i de Navarra, així com bascs de la diàspora de la resta de la península. Durant la fundació de Santiago de Xile, mentre el traçat era realitzat per l'arquitecte Pedro de Gamboa, natural d'Elgorrieta, a Biscaia, el seu amic i company d'armes, Pedro de Miranda, natural de Lara, a Navarra, amenitzava el treball tocant cançons basques tradicionals amb un txistu.
El 1557, al costat de les hosts del governador García Hurtado de Mendoza, hi arribà Alonso de Ercilla, madrileny de pares originaris de Bermeo. Ercilla fou el creador del poema èpic La Araucana, en què destaca el valor dels araucans. Poc de temps després qui fou el primer poeta xilè Pedro de Oña (1570-1643), fill de bascos, va publicar el poema èpic Arauco domado, en què la temàtica és la contrària.
Aquest contingent, al llarg dels anys de la colònia va engrossir en nombre, i en destaquen els nombrosos governadors d'origen basc: Martín Ruiz de Gamboa, Martín García Óñez de Loyola, Pedro de Vizcarra, Francisco de Álava y Nurueña, Martín de Mújica y Buitrón, José de Garro, Juan Ustariz Vertizverea, José Santiago Concha y Salvatierra, Félix de Berroeta, Juan de Balmaceda Censano y Beltrán, Agustín de Jaúregui y Aldecoa, José de Rezabal y Ugarte i Francisco de Irarrázal. Al , de les 157 famílies de la península que es van establir a Xile, 39 d'elles tenen cognoms bascos.
Onada d'immigració basca del Durant el es va viure a la zona central de Xile una època de profund creixement i llarga pau. En aquesta època va haver-hi una gran immigració de les províncies basques i de Navarra, i s'assolí a la fi del una participació conjunta basconavarresa que s'estima en un 27% de la població xilena (18,1% procedents del País Basc i 8,9% de Navarra).De los vascos en Chile y sus instituciones Van aconseguir ser el grup ètnic més important de la població, desplaçant els naturals, i descendents de nascuts a les regions d'Extremadura, Castella la Nova, Castella la Vella i Andalusia, que eren els components majoritaris de la població xilena durant el període de la colònia. Aquestes famílies immigrants es van dedicar inicialment sobretot al comerç, i en els anys següents es van produir nombrosos enllaços amb famílies d'origen castellà que eren posseïdores de terres i títols, i donaren origen a un nou grup social conegut en la història de Xile com "aristocràcia castellanobasca".
També durant aquest segle es crea a Xile la confraria d'Aranzazu, creada amb finalitats benèfiques per ajudar a bascos en extrema necessitat.
Immigracions recents (segles i )