La dinastia Zhou és la tercera dinastia xinesa segons la historiografia tradicional, i la segona, rere la dinastia Shang, de la qual es té constància per fonts escrites de la seva època. Fou la més llarga de totes les dinasties (1122 aC-256 aC) i va ser la darrera amb reis abans de l'aparició de les dinasties imperials.
En aquesta època, van viure els grans pensadors xinesos de l'antiguitat, com Confuci i Laozi, i es va iniciar la literatura xinesa clàssica. També es va establir la doctrina del mandat del cel ( i del governant com a fill del cel que governava per dret diví.
Història Després de la batalla de Muye a Wei, a la província de Shaanxi, Zhou de Shang, el darrer governant de la dinastia Shang, fou enderrocat pel príncep de Pin Wu Wang, el pare del qual havia estat empresonat. Wu fou proclamat sobirà i fundà la dinastia Zhou amb capital a Hao, prop de Xi'an (després Chang'an).
Wu Wang era un guerrer de frontera, però progressivament la seva dinastia va adoptar la civilització xinesa que, pel mateix temps, es va estendre fins al Iang-Tsé.
El sistema descentralitzat de Zhou té semblances amb l'Europa medieval, amb un domini reial relativament petit (les comarques amb les ciutats de Hao i Mig Feng i cap a l'est la comarca de Lo-i), i amb comarques concedides a la família reial i comarques concedides a altres famílies, en tots els casos hereditàriament. Després d'aquests senyors feudals que governaven la ciutat i una comarca (que començava als murs de la ciutat) venien els guerrers, seguits pels camperols i els esclaus domèstics. Amb el temps, els feus van esdevenir semiindependents dels sobirans Zhou (vegeu la llista de feus més avall).
El sistema inicial es basava en les ciutats estat i el control depenia més dels lligams familiars que dels vincles feudals. Els elements feudals van disminuir amb el temps i el govern va incrementar el seu control; les ciutats estat van esdevenir més centralitzades i van establir un sistema econòmic impersonal, que era més fàcilment taxat pel govern central, que al mateix temps tenia més control sobre les ciutats; això va esdevenir-se a la darrera part del període Zhou occidental.
miniatura|La rebel·lió dels Tres Guàrdies El rei Rei Wu de Zhou va morir dos o tres anys després de la conquesta desencadenant una crisi del jove estat. Un dels germans del rei Wu, el duc de Zhou, es va declarar regent del fill del rei Wu, el futur rei Cheng. El duc de Zhou va aconseguir amb èxit la regència i va administrar el regne ell mateix provocant revoltes no només dels partidaris de la Dinastia Shang descontents i també dels seus propis parents, en particular del seu germà gran Guan Shu. En cinc anys, el duc de Zhou havia aconseguit derrotar els Tres Guàrdies i altres rebel·lions i els seus exèrcits van avançar cap a l'est, posant més terres sota el control de Zhou.
Zhou de l'Est El 771 aC, la cort reial fou saquejada i el rei assassinat per invasors bàrbars aliats a senyors rebels. La capital es va traslladar més a l'est, cap a Lo-Yang (Lo-i), a la província de Henan. Fins aquí, la dinastia fou anomenada dels Zhou de l'Oest (1025-771 aC) i des del trasllat en endavant Zhou de l'Est (770-221 aC).
A partir d'aquí, els territoris delegats als senyors es van fer independents de fet (un centenar d'estats foren independents), però es va mantenir la ficció del reconeixement del sobirà per dret diví. Un gran creixement econòmic es va produir durant aquest temps, en què Xina va entrar a l'edat del ferro, que va permetre desenvolupar tècniques d'irrigació i construir noves arades millors i més productives; també es va incrementar la població i van començar a sorgir els comerciants i negociants de tota mena; la seva existència feia necessària la millora dels camins, que eren transitats ara principalment per cavalls. Això va permetre als senyors estendre el seu territori (els territoris fronterers). Va sorgir-hi la cavalleria militar. El poder de la dinastia es va anar reduint i la fragmentació se'n va accelerar.
La dinastia oriental es divideix en dos subperíodes: període de Primaveres i Tardors (770-476 aC), tal com l'anomena una crònica històrica del seu temps; i el període dels regnes combatents (475-221 aC).
Primaveres i Tardors miniatura|La Xina durant el període de Primaveres i Tardors En el període de Primaveres i Tardors, van sorgir una sèrie d'estats que formaven aliances sota l'hegemonia d'un dels reis (vegeu-ne llista). El sistema d'estats feudals creat per la dinastia Zhou de l'Oest va experimentar canvis enormes després de la fugida de la cort Zhou cap a l'actual Luoyang el 771 aC i la disminució de la rellevància i poder de la nova Zhou de l'Est.
El període de Primaveres i Tardors va fer que uns quants estats assolissin el poder a costa de molts altres que ja no poden dependre de l'autoritat central per a la seva legitimitat o protecció. Durant el període dels Estats Combatents, molts governants van reclamar el Mandat del Cel per justificar la seva conquesta d'altres estats i estendre la seva influència. La lluita per l'hegemonia finalment va crear un sistema estatal dominat per diversos estats grans, com Qi, Qin, Jin i Chu i Yan, mentre que els estats més petits de les Planes Centrals es convertiren en els seus satèl·lits, i també existien altres estats importants, com Wu i Yue al sud-est. Les últimes dècades de l'era de Primaveres i Tardors van estar marcades per una major estabilitat, com a resultat de les negociacions de pau entre Jin i Chu que van establir les seves respectives esferes d'influència. Aquesta situació va acabar amb la partició de Jin entre les cases de Han, Zhao i Wei establint els set principals estats en guerra.
Després d'un període de guerres cada vegada més intenses, Qi, Qin, Jin i Chu finalment es van ajuntar per a una conferència de desarmament en el 579 aC, en què essencialment els altres estats es van convertir en satèl·lits. El 546 aC, Jin i Chu van acordar una nova treva. Aquesta era de pau va ser sol un preludi del caos del període dels Regnes Combatents. Cadascun dels quatre poderosos estats es trobava sumit en contínues lluites pel poder. Sis famílies propietàries de terres es feien la guerra l'una a l'altra a Jin. La família Chen eliminava els seus enemics polítics a Qi. La legitimitat dels governants era sovint desafiada en les guerres civils per diversos membres de la família reial a Qin i Chu. Durant el relativament pacífic , els dos estats costaners en l'actual Zhejiang, Wu i Yue, van començar a guanyar gradualment més poder. Després de derrotar i expulsar el rei Fu Chai de Wu, el rei Gou Jian de Yue va esdevenir l'últim gran senyor reconegut, acanat amb els conflictes al sud.
Regnes combatents
Set estats o hegemonies van adquirir poder per damunt d'altres (van subsistir Zhou i Lu com a estats de certa importància) i van lluitar pel poder fins a la unificació de la Xina per la dinastia Qin (221 aC). Nan de Zhou, l'últim rei de Zhou de l'Est va moure la capital a Wangcheng que morí quan Qin va capturar la capital l'any 256 aC. Es va postular Hui de Zhou, però el seu territori va ser eliminat completament el 249 aC.
L'any 453 a la batalla de Jinyang l'aliança dels clans Wei, Zhao i Han es va desfer de la casa Zhi, l'últim llinatge poderós del regne de Jin després d'un llarg període marcat per diverses guerres civils que van afermar les forces centrífugues. L'any 434 aC, després de la mort del duc Ai, les tres famílies es van annexionar totes les terres de Jin, deixant només les capitals de Jiang i Quwo per al següent duc de Jin, formant ràpidament burocràcies fortes, i impossibilitant que alguna família aristocràtica els envaís. Aquest mateix any, el rei Weilie de Zhou va proclamar Jin, Wei, Han i Zhao com a iguals. Un cop estabilitzada la seva situació, els tres regnes hereus de Jin es van aliar i es van involucrar en diversos conflictes que van marcar la primera fase del període dels Estats Combatents. Qi, Chu i Qin porten el pes d'aquestes ofensives, així com Zhongshan. Entre els descendents de Jin, va ser Wei qui va afirmar la seva superioritat militar, després de les victòries del seu gran general Wu Qi.
El 403 aC, el rei Weilie de Zhou va reconèixer Han Qian, Zhao Ji i Wei Si com a marquesos de Han, Zhao i Wei respectivament i Jin va ser partit en tres estats: Han, Zhao i Wei. La desgràcia i l'exili de Wu Qi cap al 401 van beneficiar a Chu que el va contractar, restaurant el poder de Chu mitjançant reformes i victòries militars.
El creixent poder de Wei va fer que Zhao es retirés de l'aliança, i el 383 aC va traslladar la seva capital a Handan i atacar el petit estat de Wey, que va apel·lar a Wei, que va atacar Zhao al costat oest. Estant en perill, Zhao va demanar ajuda a Chu, que va utilitzar-ho com a pretext per annexionar-se el territori al seu nord, mentre Zhao ocupava una part de Wei. Aquest conflicte va marcar la fi del poder dels Jin units i l'inici d'un període d'aliances i guerres canviants en diversos fronts. La partició de Jin va ser el final del període Primaveres i Tardors, el començament del Període dels Regnes Combatents i la independència política de Han. Han va annexionar Zheng el 375. Després del 366, va ser el torn de Qin de reafirmar el seu poder. Sortint de conflictes difícils amb els pobles bàrbars del nord-oest, va derrotar una coalició de Wei i Han, després Wei de nou. L'estat de Jin va existir nominalment fins que els Annals de Bambú esmenten que el 369 aC, Cheng de Zhao i Gong de Han van traslladar el duc Huan de Jin a Tunliu i ja no hi ha registres de governants de Jin, considerant-se el final de Jin. Fins al 350 aC aproximadament l'aliança dels tres regnes hereus de l'antic Jin va tenir un paper impulsor, sota el lideratge de Wei.
miniatura|La Xina durant el període dels Regnes Combatents, 350 aC aprox. A partir del 350 aC els conflictes van ser cada cop més violents i les aliances van fluctuar per evitar que un regne domine els altres. En 323 aC els marquesos de Han, Zhongshan, Wei, Yan, i Zhao es van aliar i reconèixer mútuament com a reis. Els aliats, liderats pel general Zhao Pang Nuan van atacar Qin però van ser derrotats el 318 aC a la batalla de Hangu al pas estratègic de Hangu,
L'any 241 aC, l'expansió de Qin havia aconseguit aïllar i encerclar Han i Wei, i fer frontera amb Qi. Cinc dels set principals estats en guerra Chu, Zhao, Wei, Yan i Han van formar una aliança per lluitar contra el creixent poder de Qin, de la que el Rei Kaolie de Chu va ser nomenat líder i Lord Chunshen el comandant militar, però Qin va atacar el camp de Chu, que es va retirar, i després la resta dels aliats.
Les Guerres d'unificació de Qin van ser una sèrie de campanyes militars dutes a terme per Qin: Han, el més petit dels set estats, va ser conquistat en 230 aC, Wei en 228 aC després que el general Wang Ben desviés el riu Groc cap a Daliang, destruint la capital en una riuada, Chu en 223 aC, Wang Ben va capturar Yan, l'estat de Dai i els romanents de l'estat de Zhao en 222 aC, i finalment, l'any 221 aC, va assolir el control de tota la Xina, derrotant l'últim estat xinès independent, l'estat de Qi. Llavors, en aquell mateix any, a l'edat de 38 anys, el rei de Qin es va proclamar com el primer emperador de la Xina. Els territoris annexionats per Qin van esdevenir la pàtria de la nació xinesa i van formar la base de la dinastia Qin. La unificació de la Xina feta pels Qin és considerada com la fi de l'antiguitat xinesa i l'inici de l'imperi xinès.