miniatura|Posició inicial dels escacs
La teoria d'escacs és el conjunt del corpus tècnic escrit relatiu a com s'ha de jugar als escacs. El joc dels escacs es divideix tradicionalment en tres fases: l'obertura, el mig joc, i el final.John Watson, Secrets of Modern Chess Strategy: Advances Since Nimzowitsch, Gambit Publications, 1998, p. 10. . Per cadascuna d'aquestes tres fases, i especialment per l'obertura i el final, hi ha un gran corpus de teoria relativa a com s'haurien de jugar. Els qui escriuen sobre teoria d'escacs són sovint citats com a teòrics dels escacs.
El concepte "teoria d'obertures" es refereix sovint al consens assolit, majoritàriament representat per l'actual literatura sobre obertures.David Hooper i Kenneth Whyld, The Oxford Companion to Chess, Oxford University Press, 2a ed. 1992, p. 418 (entrada "theory"). La "teoria de finals" consisteix en certeses sobre posicions específiques, o posicions de naturalesa similar, sobre les quals siguin aplicables els mateixos principis.Hooper i Whyld, p. 418. La "teoria del mig joc" es refereix a regles o principis aplicables de forma general al mig joc.Watson, Secrets of Modern Chess Strategy, p. 10. No obstant això, la tendència moderna és a donar la màxima importància a l'anàlisi de la posició específica en lloc dels principis generals.Watson, Secrets of Modern Chess Strategy, p. 11.
El desenvolupament de la teoria en cadascuna d'aquestes àrees ha anat acompanyat d'una vasta literatura sobre el joc. El 1913, el destacat historiador dels escacs H.J.R. Murray va escriure a la seva gran obra de 900 pàgines A History of Chess que "Els escacs tenen una bibliografia que probablement excedeix la de tots els altres jocs junts."H.J.R. Murray, A History of Chess, Oxford University Press, 1913, p. 25. . Aquesta cita la donen també Hooper i Whyld, p. 229 (entrada "literature of chess"). Murray va estimar que en aquell temps "el nombre total de llibres d'escacs, revistes d'escacs, i publicacions que dedicaven espai al joc de manera regular, excedia probablement de 5.000".Murray, p. 25 n. 1. El 1949, B. H. Wood opinava que aquesta xifra s'havia incrementat fins als 20.000.Hooper i Whyld, p. 229.Vegeu B. H. Wood, "Books About Chess", Illustrated London News, 1949, reeditat a Fred Reinfeld (editor), The Treasury of Chess Lore, Dover, 1959, p. 268-70. David Hooper i Kenneth Whyld escrigueren el 1992 que "Des de llavors hi ha hagut un sostingut increment any a any del nombre de publicacions d'escacs. Ningú no sap quantes se n'han publicades..." la biblioteca d'escacs més gran del món, la col·lecció John G. White a la biblioteca pública de Cleveland, conté uns 32.000 llibres i publicacions d'escacs, inclosos uns 6.000 volums enquadernats de revistes d'escacs. Els escaquistes actuals tenen a la seva disposició també fonts d'informació per ordinador que Murray no va poder ni imaginar.
Teoria d'obertures miniatura|148px|El primer llibre imprès sobre teoria d'escacs, de Luis Ramírez de Lucena c. 1497 La primera obra impresa sobre teoria d'escacs la data de la qual pot ser establerta amb exactitud fou Repetición de Amores et Arte de Axedrez con CL Juegos de Partido del castellà Luis Ramírez de Lucena, publicada cap a 1497, i que inclou entre altres coses anàlisis d'onze obertures d'escacs. Algunes d'elles són les conegudes actualment com a Giuoco Piano, Ruy López, defensa Petroff, obertura de l'alfil, defensa Damiano, i defensa escandinava, tot i que Lucena no les va anomenar amb aquests noms.Harry Golombek, Chess: A History, G.P. Putnam's Sons, 1976, p. 97-101.
L'autoria i la data del manuscrit de Göttingen no estan establertes,Murray, p. 782.Hooper i Whyld, p. 156 (entrada "Göttingen manuscript"). i la seva data de publicació és estimada en algun moment entre 1471 i 1505.Hooper i Whyld, p. 156. No se sap del cert si fou aquest o bé el llibre de Lucena el que es va publicar abans. El manuscrit inclou exemples de partides amb les obertures actualment conegudes com a defensa Damiano, defensa Philidor, Giuoco Piano, defensa Petroff, obertura de l'alfil, Ruy López, obertura Ponziani, gambit de dama acceptat, 1.d4 d5 2.Af4 Af5 (una forma del sistema Londres), obertura Bird, i l'obertura anglesa.Murray, p. 782-84. Murray indica que "no és una col·lecció atzarosa de començaments de partides, sinó un intent de treballar amb les obertures d'una manera sistemàtica."Murray, p. 784.
Quinze anys després del llibre de Lucena, el farmacèutic portuguès Pedro Damiano, va publicar a Roma el llibre Questo libro e da imparare giocare a scachi et de la partiti (1512). Inclou anàlisis del gambit de dama acceptat, mostrant què passa quan les negres trien de mantenir el peó de gambit amb ...b5.Golombek, p. 101–02. El llibre de Damiano "fou, en termes contemporanis, el primer supervendes dels escacs moderns."Richard Eales, Chess: The History of a Game, Facts on File Publications, 1985, p. 81. Harry Golombek escrigué que "va aconseguir vuit edicions al , i va seguir en la mateixa línia al segle següent, sense que decaigués la seva popularitat."Golombek, p. 102. Els jugadors actuals coneixen Damiano principalment perquè el seu nom és associal a la feble obertura defensa Damiano (1.e4 e5 2.Cf3 f6?), tot i que ell la va condemnar més que aprovar.Hooper i Whyld, p. 101 (entrada "Damiano Defence").
Aquests llibres, i d'altres de posteriors, versaven sobre partides jugades amb diverses obertures, paranys d'obertura, i sobre la millor manera de jugar pels dos bàndols. Algunes seqüències de jugades varen començar a tenir noms propis; alguns dels primers foren la defensa Damiano, el gambit de rei (1.e4 e5 2.f4), el gambit de dama (1.d4 d5 2.c4), i la defensa siciliana (1.e4 c5).Murray, p. 886.
El llibre de Damiano fou seguit pels tractats generalistes sobre el joc de Ruy López de Segura (1561), Giulio Cesare Polerio (1590), Gioachino Greco (c. 1625), Joseph Bertin (1735), i François-André Danican Philidor (1749).I.A. Horowitz, Chess Openings: Theory and Practice, Simon and Schuster, 1964.Hooper i Whyld, p. 38–39 (entrada "Bertin, Joseph"), 157-58 (entrada "Greco, Gioacchino").
El primer autor a intentar un compendi estructurat de les obertures llavors conegudes fou Aaron Alexandre a la seva obra de 1837 Encyclopedie des echecs.Hooper i Whyld, p. 10, 280 (entrades "Alexandre, Aaron" i "openings literature"). D'acord amb Hooper i Whyld, "[Carl] Jaenisch fou qui primer realitzà anàlisis de modernes línies d'obertura a Analyse nouvelle des ouvertures (1842-43)."Hooper i Whyld, p. 280. El 1843, Paul Rudolf von Bilguer va publicar en alemany Handbuch des Schachspiels, que combinava les virtuts dels treballs d'Alexandre i de Jaenisch. El Handbuch, que havia tingut diferents edicions, la darrera en diferents parts el 1912–16, fou una de les més importants obres de referència en el camp de les obertures durant moltes dècades.El Handbuch de Bilguer fou la referència principal durant algun temps, fins que fou superat per alguns tractats internacionals, entre els quals hi havia, en l'àmbit anglòfon, Modern Chess Openings i Practical Chess Openings." I.A. Horowitz, Chess Openings: Theory and Practice, Simon and Schuster, 1964, p. VII. Quatre anys després que es publiqués la primera edició del Handbuch, Howard Staunton al prefaci de The Chess-Player's Handbook, discutit més avall, va dir del Handbuch que era "una producció que, tant considerada des del punt de vista de la investigació, la suggestivitat, o la integritat de la seva metòdica ordenació, roman solitària i sense igual". Howard Staunton, The Chess-Player's Handbook, Henry C. Bohn, 1847, p. vii. La darrera edició del Handbuch fou editada per Carl Schlechter, qui havia empatat un matx pel Campionat del món amb Emanuel Lasker el 1910. El Mestre Internacional William Hartston va dir que era "una obra superba, potser la darrera en encaixar amb èxit la totalitat del coneixement escaquístic del moment en un sol volum."William Hartston, The Kings of Chess, Harper & Row, 1985, p. 87.
El mestre anglès Howard Staunton, segurament el millor jugador del món entre 1843 i 1851,L'estadístic Arpad Elo, el desenvolupador del sistema Elo, va analitzar els resultats de les 342 partides en matxs, torneigs, i exhibicions registrades entre els nou millors jugadors del món entre 1846 i 1862. A partir d'aquestes partides, va estimar els ràtings dels millors jugadors d'aquest període així: 1. Paul Morphy 2695; 2. Adolf Anderssen 2552; 3. Daniel Harrwitz 2518; 4. Ignatz Kolisch 2516; 5. Staunton 2508. Arpad E. Elo, The Rating of Chessplayers, Past and Present, Arco Publishing, 1978, p. 55–56. . Staunton va ser sens dubte el jugador més fort al món entre 1843, quan va guanyar un matx contra el campió francès Pierre Charles Fournier de Saint-Amant, i 1851, quan acabà quart al torneig KO de Londres de 1851, guanyat per Anderssen. va incloure unes 300 pàgines d'anàlisis de les obertures al seu tractat de 1847 The Chess Player's Handbook.Staunton, p. 59–401. Aquesta obra va esdevenir immediatament la referència estàndard als països anglòfons,Hooper i Whyld indiquen que "va esdevenir l'obra de referència estàndard als països anglòfons." Hooper i Whyld, p. 280 (entrada "Openings literature").Murray indica que el llibre "va ser des del començament el llibre de text sobre escacs líder en anglès." Murray, p. 885. i fou reeditat 21 cops fins a 1935.Richard Eales, Chess: The History of a Game, Facts on File Publications, 1985, p. 137 (el llibre "va esdevenir l'obra de referència pels jugadors de club anglesos fins a final de segle, amb vint-i-una reedicions cap a 1935"). De tota manera, "amb el pas del temps va sorgir una demanda d'obres en anglès més actualitzades".Hooper i Whyld, p. 280 (entrada "Openings literature"). Wilhelm Steinitz, el primer Campió del món, i àmpliament considerat com al "pare dels escacs moderns,"Garri Kaspàrov, My Great Predecessors, Part I, Everyman Publishers, 2003, p. 45–46. Emanuel Lasker, Lasker's Manual of Chess, Dover Publications, 1960, p. 188–229. Richard Réti, Masters of the Chessboard, Dover Publications, 1976, p. 47–49. Anthony Saidy, The Battle of Chess Ideas, RHM Press, 1975, p. 20–21. va analitzar extensivament diverses obertures obertes (començant amb 1.e4 e5) al seu llibre The Modern Chess Instructor, publicat el 1889 i el 1895.Wilhelm Steinitz, The Modern Chess Instructor, Edition Olms AG, Zürich, 1990 (reedició). També el 1889, E. Freeborough i el Reverend C.E. Ranken publicaren la primera edició de Chess Openings Ancient and Modern; edicions posteriors foren publicades els anys 1893, 1896, i 1910. El 1911, R.C. Griffith i J.H. White publicaren la primera edició de Modern Chess Openings. Aquest és actualment el tractat d'obertures més publicat al llarg del temps de la història; la quinzena edició (normalment citada com a MCO-15), pel Gran Mestre Nick de Firmian, fou publicada l'abril de 2008.Nick de Firmian, Modern Chess Openings, 15a edició, McKay Chess Library, 2008.
Segons Hooper i Whyld, les diverses edicions de Modern Chess Openings, la darrera edició del Handbuch, i la quarta edició del Larobok de Ludvig Collijn (en suec), amb trencadores contribucions de Rubinstein, Reti, Spielmann i Nimzowitch "foren les més populars fonts de referència pels millors jugadors entre les dues guerres mundials." El 1937-39 l'excampió del món Max Euwe publicà un tractat d'obertures en dotze volums, De theorie der schaakopeningen, en neerlandès, tot i que fou posteriorment traduït a altres llengües.Hooper i Whyld, p. 281 (entrada "Openings literature").