Boleslau I el Valent (en polonès: Bolesław I Chrobry), en el passat també conegut com a Boleslau I el Gran (en polonès: Bolesław I Wielki), de la Dinastia Piast. Fill del duc Miecislau I de Polònia i de la seva primera muller, la princesa de Doubravka de Bohèmia, va governar com a Duc de Polònia, de 992 a 1025, i com a Rei de Polònia el 1025.
Biografia El 984 Boleslau es casà amb Oda de Meissen, filla de Rikdag, marcgravi de Meissen. Posteriorment es casà amb Judit d'Hongria, filla del Gran Duc Géza d'Hongria; després amb Emnilda, filla de Dobromir, duc de Lusàcia i finalment amb Oda d'Haldensleben, una altra filla del marcgravi de Meissen. Les seves mullers li donaren fills, incloent-hi Bezprym, Miecislau II i Otó; i les filles, Mathilde i Regelinda, que esdevindria la muller de Herman I de Meissen. Després de la mort del seu pare al voltant de 992, Boleslau va d'expulsar la segona muller del seu pare, Oda d'Haldensleben, i els seus fills, i va unir el país una altra vegada.
El 997 Boleslau enviava a Adalbert de Praga a Prússia, al Mar Bàltic, en una missió per convertir els pagans prussians al cristianisme - un intent que acabaria amb el martiri d'Adalbert i la subsegüent canonització.
Del seu pare, havia heretat el seu principat, centrat en Gran Polònia, al llarg de la vall del riu Warta, molt més petit que l'actual Polònia. Pel 997, Boleslau ja posseïa Silèsia i Pomerània (amb la seva ciutat principal, Gdańsk) i Petita Polònia (amb la seva ciutat principal, Cracòvia). El 999 Boleslau annexionava la Moràvia actual, i el 1000 o 1001, parts de l'Eslovàquia actual.
El 1000, l'emperador Otó III, de camí de pelegrinatge a la tomba d'Adalbert de Praga a Gniezno, va investir Boleslau amb el títol de Frater et Cooperator Imperii ("Germà i Cooperador de l'Imperi"). Alguns historiadors manifesten que l'emperador també atorgava una corona reial a Boleslau. Durant aquella mateixa visita, Otó III acceptava l'estatus de Gniezno com a arxibisbat.
Incorporació de Lusàcia i Strehla miniatura|Dominis de Boleslau I de Polònia (992-1025) Després de la mort de l'emperador Otó III tres candidats competiren per la corona alemanya, i Enric IV de Baviera va prometre el marcgraviat de Meissen a Boleslau a canvi de la seva ajuda contra Eccard I de Meissen, el seu rival més poderós. Eccard va ser assassinat el 30 d'abril de 1002 permetent a Enric derrotar al seu últim oponent, Herman II de Suàbia. Tement que Enric estigués del costat dels membres de la jerarquia de l'Església alemanya desfavorables a Polònia, i aprofitant el caos que va seguir la mort del marcgravi i el conflicte d'Enric amb Enric de Schweinfurt, Boleslau va envair Lusàcia i Meissen apoderant-se de la Marca Geronis fins a l'Elba, Bautzen i Strehla. A finals de juliol, va participar en una reunió dels senyors saxons on Enric de Baviera, que mentrestant havia estat coronat rei d'Alemanya, només va confirmar la possessió de Lusàcia a Boleslau i va concedir Meissen a Gunzelí germà d'Eccard, i Strehla a Herman, el fill gran d'Eccard. La relació entre Enric i Boleslau es va tensar després que uns assassins van intentar assassinar Boleslau a Merseburg, perquè va acusar el rei de conspiració contra ell. Com a represàlia, es va apoderar i cremar Strehla i va portar-se els habitants de la ciutat en captivitat.
L'any 1002 una revolta va deposar Boleslau III de Bohèmia, i Přemyslid Vladivoj amb el suport de Boleslau I de Polònia es va convertir en duc de Bohèmia, i va aconseguir el suport d'Enric II, que va cedir-li el Ducat de Bohèmia com a feu reial. Enric es va passar els anys següents consolidant el seu poder polític dins les fronteres alemanyes. Quan Vladivoj va morir en 1003, Boleslau I de Polònia va envair Bohèmia i Moràvia reposant Boleslau III, però el 1004 Enric II va dirigir una reeixida campanya per recuperar els territoris, cedint el ducat de Bohèmia a Jaromír de Bohèmia, posant-la definitivament sota jurisdicció imperial,
miniatura|Coronació del Primer Rei de Polònia, imaginada per Jan Matejko, 1889, oli sobre tela, Castell Reial, Varsòvia. A instàncies del seu gendre Sviatopolk I de Kíev, el duc polonès va intervenir en els seus afers: no solament expulsava Iaroslau I de Kíev, sinó que possiblement desplegava les seves tropes a la capital russa aproximadament durant mig any. Era durant aquesta campanya que Boleslau annexionava la Rutènia vermella.
Guerra poloneso-alemanya Els moviments de Boleslau per annexionar-se la zona al voltant de l'Elba van fer que Enric II s'aliés amb els eslaus que hi vivien per intentar defensar-la contra la invasió polonesa, però Enric no va poder obtenir una victòria ràpida i en haver de viatjar a Roma el 1013 per rebre la corona imperial de Benet VIII, no es podia permetre una guerra en la seva absència i va acordar la Pau de Merseburg amb Boleslau el 25 de maig de 1013, cedint Lusàcia al seu antic enemic com a feu i va exigir que Boleslau fes un jurament de lleialtat a Enric a canvi.
Enric II va iniciar la seva campanya d'Itàlia a la tardor de 1013, va derrotar els aliats de l'antipapa Gregori VI i va fer que el papa Benet VIII el coronés emperador del Sacre Imperi Romanogermànic a Roma el 14 de febrer de 1014. Mentrestant Oldřich de Bohèmia va capturar el fill de Boleslau I, Miecislau, i el va lliurar a Enric II, que, tanmateix, el va alliberar. Boleslau no va ajudar Enric II en la seva campanya d'Itàlia i es va negar a reconèixer que Lusàcia eren només seus com a feus, i va donar suport a l'antipapa Gregori VI i va intrigar contra Enric a Itàlia.
Boleslau va rebutjar els pagaments de tributs i Enric va iniciar una nova guerra per acabar amb el seu vassall insubordinat, però va resultar infructuosa i Enric es va veure obligat a acordar la pau de Bautzen el 1018. Els termes del tractat implicaven que Enric reconegués la igualtat de condicions de la corona alemanya i polonesa. Ara alliberada de la lleialtat a l'Imperi Alemany, Polònia va poder forjar un camí independent al costat del Sacre Imperi Romanogermànic. La campanya per cristianitzar els eslaus de l'Elba no es va reprendre fins al .
Suport a Canut II de Dinamarca per a la conquesta d'Anglaterra Boleslau va enviar un exèrcit el 1015 per ajudar el seu amic, i probablement nebot, Canut II de Dinamarca en la seva conquesta d'Anglaterra. Assegurar que el seu nebot Canut obtingués el poder a Anglaterra garantia a Boleslau una frontera nord aliada i tranquil·la al mar Bàltic i mantenia els ambiciosos prínceps danesos concentrats fora de les fronteres o interessos polonesos.
Guerra a Kíev (1018) Boleslau va organitzar la seva primera expedició cap a l'est el 1013, per recuperar les Fortaleses Vermelles, però els combats decisius havien de tenir lloc el 1018 després de la signatura de la pau de Bautzen quan va donar suport al seu gendre Sviatopolk I de Kíev en la seva disputa amb el seu germà Iaroslau per l'herència de Vladímir I de Kíev.
Les guerres intermitents amb el Sacre Imperi Romanogermànic acaben amb la Pau de Bautzen el 1018, annexionant Sorb, Meissen i Lusàcia. A petició de Sviatopolk I, en el que es va conèixer com l'expedició de Kíev de 1018, el duc polonès va enviar una expedició a Rus de Kíev amb un exèrcit de 2.000–5.000 guerrers polonesos, a més dels 1.000 petxenegs, 300 cavallers alemanys i 500 mercenaris magiars. Després de reunir les seves forces durant el juny, Boleslau va conduir les seves tropes a la frontera al juliol i el 23 de juliol a la vora del riu Buh, prop de Wołyń, va derrotar les forces de Iaroslau I de Kíev, príncep de Kíev, en el que es va conèixer com la batalla del riu Buh. Totes les fonts primàries coincideixen que el príncep polonès va guanyar la batalla. Iaroslau es va retirar cap al nord cap a Nóvgorod, obrint el camí a Kíev. La ciutat, que va patir els incendis causats pel setge petxeneg, es va rendir en veure la principal força polonesa el 14 d'agost. L'exèrcit que entrava, liderat per Boleslau, va ser acollit cerimonialment per l'arquebisbe local i la família de Vladímir. Segons la llegenda popular, Boleslau va tallar la seva espasa (Szczerbiec) colpejant la Porta daurada de Kíev. Encara que Sviatopolk va perdre el tron poc després i va perdre la vida l'any següent, durant aquesta campanya Polònia va tornar a annexionar les Fortaleses Vermelles, més tard anomenades Rutènia Roja, perduda pel pare de Boleslau l'any 981.
Últims anys (1019-1025) Szczecin fou conquerida per Boleslau en 1021 tancant la conquesta de Pomerània, i es va aliar amb Sigurd I de Noruega i Nicolau de Dinamarca en la Croada de Kalmar.
L'emperador Enric II obligà a Boleslau a comprometre el seu feu una altra vegada a canvi de les terres que retenia. Després de la mort d'Enric el 1024, Boleslau fou coronat rei en 1025, elevant Polònia a la posició de regne. Era doncs el primer rei polonès, havent estat els seus predecessors "prínceps". Els historiadors disputen la data exacta de la coronació de Boleslau. L'any 1025 és el més acceptat pels estudiosos, tot i que l'any 1000 també és probable. Segons un epitafi, la coronació va tenir lloc quan Otó va atorgar a Boleslau les insignes reials al Congrés de Gniezno. No obstant això, fonts alemanyes independents van confirmar que després de la mort d'Enric II el 1024, Boleslau va aprofitar l'interregne a Alemanya i es va coronar rei el 1025. En general s'assumeix que la coronació va tenir lloc el diumenge de Pasqua encara que Tadeusz Wojciechowski creu que la coronació va tenir lloc abans d'això, el 24 de desembre de 1024. La base d'aquesta afirmació és que les coronacions de reis se celebraven normalment durant les festes religioses. El lloc exacte de la coronació també és molt debatut, sent les catedrals de Gniezno o Poznań els llocs més probables. Polònia va ser elevada després al rang de regne davant el seu veí, Bohèmia.
Wipo de Borgonya a la seva crònica descriu l'esdeveniment:
Es creu que Boleslau va haver de rebre el permís per a la seva coronació del nou elegit papa Joan XIX. Se sabia que Joan era corrupte, i és probable que el consentiment s'hagués obtingut mitjançant suborns. Tanmateix, Roma també esperava una aliança potencial per defensar-se de l'emperador romà d'Orient Basili II, que va llançar una expedició militar per recuperar l'illa de Sicília i podria amenaçar posteriorment els Estats Pontificis des del sud. Stanisław Zakrzewski va avançar la teoria que la coronació tenia el consentiment tàcit de Conrad II i que el papa només va confirmar aquest fet. Això es corrobora amb la confirmació de Conrad del títol reial a Miecislau II, el seu acord amb els comtes de Tusculum i les interaccions papals amb Conrad i Boleslau.
Mort i enterrament miniatura|Tomba de Bolesław i el seu pare, Miecislau, dins de la capella daurada de la catedral de Poznań Segons Cosmas de Praga, Boleslau I va morir poc després de la seva coronació el 17 de juny de 1025. Ja en edat avançada per a l'època, la veritable causa de la mort es desconeix i segueix sent una qüestió d'especulació. El cronista Jan Długosz (i un seguit d'historiadors i arqueòlegs moderns) escriu que Bolesław va ser enterrat a la basílica de l'Arxicatedral de Sant Pere i Sant Pau de Poznań. Al , Casimir III va ordenar la construcció d'un nou sarcòfag, presumiblement gòtic, al qual va traslladar les restes de Boleslau.
El sarcòfag medieval va ser parcialment danyat el 30 de setembre de 1772 durant un incendi, i completament destruït el 1790 a causa de l'enfonsament de la torre sud. Les restes de Boleslau van ser posteriorment excavades de les runes i traslladades a la sala capitular de la catedral. Tres fragments d'os van ser donats a Tadeusz Czacki el 1801, a petició seva. Czacki, un notable historiador, pedagog i numismàtic polonès, va col·locar un dels fragments d'os al seu mausoleu ancestral a Poryck (ara Pavlivka) a la regió de Volínia; les altres dues van ser lliurades a la princesa Isabela Czartoryska, que les va col·locar al seu recentment fundat Museu Czartoryski de Puławy.