El valencianisme o nacionalisme valencià és un corrent social estructurat tant culturalment com políticament que vol preservar i promoure el reconeixement de la personalitat política, lingüística i cultural del País Valencià o del Poble Valencià. Com a ideologia, s'ha interrelacionat amb la societat valenciana durant més de cent anys, amb una incidència electoral i social variables, contribuint a la concepció política de l'antic Regne de València i sent un actor decisiu en la reivindicació i consolidació de l'autogovern de l'actual Comunitat Valenciana.El valencianisme polític del segle XX i el País Valencià del , Vicent Flor i Moreno a Sota l'accepció de nacionalisme valencià a vegades s'hi han inclòs grups que políticament haurien de ser qualificats de "nacionalistes catalans" o simplement com a catalanistes, ja que entenen que la nació dels valencians són els Països Catalans.
Històricament, el valencianisme s'origina al com a moviment cultural durant la Renaixença valenciana, en una època on s'intentava recuperar el prestigi social del valencià i la cultura valenciana després de segles de diglòssia i la destrucció del regne de València sota l'absolutisme borbònic amb iniciatives com la restauració dels Jocs Florals per Lo Rat Penat, a imitació del que s'estava esdevenint a Catalunya. Seria al , i com a escissions de Lo Rat Penat que sorgirien les primeres associacions valencianistes. Una de les seues primeres fites seria la Declaració valencianista de 1918, si bé no seria fins a la Segona República Espanyola que el nacionalisme valencià aconseguira certa presència política i un clima favorable a la consecució d'un estatut d'autonomia. La guerra civil i la dictadura franquista acabà amb les aspiracions valencianistes, i diluïren la seua tradició. Durant la dècada de 1960, Joan Fuster i Ortells proposà un nou valencianisme de tipus catalanista, que ja alguns sectors del valencianisme primigeni havien proposat; estos plantejaments provocaren la reacció d'un sector del valencianisme encapçalat per Adlert i Casp (com havia passat també anteriorment amb Bayarri), que vegeren en els plantejaments de Fuster no el tradicional agermanament amb Catalunya, sinó un sotmetiment. La divisió vingué aparellada a la intervenció del nacionalisme espanyol que trobà en els plantejaments del pancatalanisme un argumentari idoni per a atacar al catalanisme i al mateix temps debilitar el valencianisme des de dins en la seua reivindicació de nacionalitat històrica durant el procés estatutari i de recuperació nacional; els episodis més virulents d'este conflicte foren coneguts amb el nom de Batalla de València.
Durant la dècada de 1980 sorgí el moviment regionalista anomenat blaverisme, caracteritzat per l'espanyolisme i l'anticatalanisme, que s'agrupà políticament entorn del partit Unió Valenciana. A partir de la dècada de 1990 una part de la formació intenta bastir un discurs protonacionalista i centrista, però finalment els dirigents s'integraren majoritàriament en el Partit Popular, i a partir de 1999 Unió Valenciana pràcticament desapareix, no tornant a obtenir representació política en les Corts Valencianes. A principi del Juan García Sentandreu intentà ressuscitar el blaverisme formant el partit Coalició Valenciana, incidint com en el segle passat en l'espanyolisme i l'anticatalanisme, però estos plantejament marginals en la societat valenciana actual fracassaren, el partit mai no obtingué representació parlamentària, i acabà per dissoldre's el 2011. Així mateix, va sorgir un corrent crític amb les tesis fusterianes i del blaverisme, conegut com a tercera via valenciana i que va sorgir arran de la publicació del llibre De Impura Natione l'any 1986.
El valencianisme ha tingut empremta en la ideologia i la identitat valenciana contemporànies. Els acadèmics valencians de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, òrgan autonòmic de regulació lingüística, han normalitzat el valencià deixant clar que «valencià» i «català» són dos denominacions sinònimes i equivalents per a «un mateix sistema lingüístic», sentència filològica que ha estat ratificada legalment per diverses sentències judicials del Tribunal Suprem i que ha deslegitimitzat amb el temps les tesis secessionistes del blaverisme. A més, històricament extraparlamentari, des del 2011 el valencianisme polític està representat en les Corts Valencianes per la Coalició Compromís.
Història Orígens miniatura| Els historiadors assenyalen el doctor Faustí Barberà com a pare del valencianisme polític, i la lectura en 1902 del seu discurs De regionalisme i valentinicultura com a simbòlica data de naixement per al nacionalisme valencià, amb un text on es denunciava l'absorció i assimilació castellana i es demanava l'autonomia per a València, trencant amb la línia conservadora i de defensa de l'statu quo de la Renaixença cultural valenciana. Al contrari que la Renaixença catalana, que va adquirir un caire combatiu, la burgesia valenciana conservadora protagonitzada per personatges com Teodor Llorente ho trobaren innecessariJoan Fuster i Ortells, Antologia de la poesia valenciana, Barcelona, 1956 i professaren un regionalisme emmarcat en la ideologia espanyolista. Cita: «Sabe V. que soy «regionalista», como ahora llaman, no desaforado, como lo son algunos, sino «templadísimo», como está en mi carácter, y «armónico», como está en mis ideas, es decir, regionalismo prudente, dentro del españolismo entusiasta» Tot i això, ja des d'aquell període sorgeixen alguns grups valencianistes, sovint al caliu de Lo Rat Penat, entitat, això no obstant, amb la qual s'enfrontà bona part d'aquest naixent valencianisme pels seus tebis, i sovint elitistes, posicionaments.
El primer grup organitzat, València Nova, convocà i celebrà el 1907 la Primera Assemblea Regionalista Valenciana, tractant d'aconseguir un pacte solidari valencià, inspirat en la Solidaritat Catalana. València Nova es convertí més tard en el Centre Regionalista Valencià que acollí a la "Joventut Valencianista" relacionada amb la Joventut Nacionalista de Castelló i la Joventut Valencianista de Catalunya. D'influència soviètica va nàixer la Joventut Nacionalista Obrera en 1921, organització d'esquerres que propugnava obertament l'Estat valencià.
La primera generació de valencianistes publicaren diverses revistes, sent Pàtria Nova una de les més importants. Tot i que el fenomen aparegué a la ciutat de València, amb el temps van aparèixer grupuscles valencianistes per altres localitats del país, especialment a les comarques centrals i a les comarques del nord.miniatura|Faustí Barberà |267x267pxUn dels fets més destacats d'aquell incipient nacionalisme valencià fou la promulgació de la Declaració Valencianista de 1918, patrocinada principalment per la mateixa Joventut Valencianista. En aquesta declaració s'arreplegaven alguns dels posicionaments bàsics del moviment nacionalista valencià de l'època. El pensament valencianista primigeni ja era heterogeni, però en bona part partidari de la construcció nacional estrictament valenciana, la potenciació de l'ús del valencià i l'establiment de relacions especials entre els territoris del seu domini lingüístic, això sí, en un escenari no exempt del confusionisme propi del baix grau de desenvolupament de les ciències socials i la filologia. En el valencianisme de preguerra trobem un magma de posicions fluides, en què les diferents postures tenien fronteres difuses. Açò s'unia al fet que, políticament, no es plantejara la independència, sinó només la descentralització de l'Estat espanyol, i que el seu marc simbòlic no suposara, tampoc, cap trencament amb el regionalisme joc-floralista. Aquesta posturta va permetre al valencianisme polític, tot i la seua posició minoritària, créixer com un moviment obert amb possibilitats d'encontre amb altres forces socials. Si bé el reconeixement dels lligams culturals amb la resta del domini lingüístic era evident en les manifestacions dels valencianistes de preguerra, esta tampoc no es declarava de manera explícita. La influència de Catalunya també es veuria en alguns intents de crear al País Valencià estructures semblants a les que s'anaven aconseguint en aquell territori, com l'intent de crear una Mancomunitat Valenciana, o la candidatura electoral de la Solidaritat Valenciana.miniatura|Eduard Martínez|267x267px Pel que fa a les idees pancatalanistes proposades per una part del nacionalisme a Catalunya, hi hagué en el valencianisme de preguerra propostes polítiques d'àmbit territorial més ampli que l'estrictament valencià. Si bé la catalanofília era habitual, trobem el cas d'Eduard Martínez i Ferrando, autor del text Síntesi del criteri valencianista, que proposava anar més enllà en la concepció d'un espai comú amb catalans i balears. Tanmateix, l'entitat que va posar el pancatalanisme sobre la taula del debat valencianista va ser Acció Cultural Valenciana, associació de caràcter transversal i origen universitari que no reconeixia a Catalunya o País Valencià com a nacions per separat, sinó unides. A la seua publicació, Acció Valenciana, hi ha textos a favor d'una nacionalitat catalana integrada per estats federals de Catalunya, València i Illes Balears, considerant que el poble valencià constituïa una forta personalitat dins d'aquell conjunt que donava dret a constituir un estat sobirà diferenciat del de Catalunya, anomenat Estat Valencià.Declaració Nacional Valenciana extret de la revista "Acció Valenciana", 1930-1931. miniatura|Integrants de Pàtria Nova en el primer Aplec del Puig, 1915.Tanmateix, les propostes polítiques que, des del valencianisme, donaven lloc a possibles ens territorials més amples s'expressaven en termes més o menys abstractes, o de col·laboració entre territoris germans, on el país o nació valenciana eren el marc polític de sobirania.Valencia, Nación article de Miquel Duran i Torjada a El Pueblo (diari de València) de l'1 de setembre de 1933 Tampoc no eren propostes que trencaren amb la integritat territorial de l'Estat Espanyol, en tant que no hi hagué propostes de caràcter independentista.
Un cas significatiu pel que fa a les relacions entre València i Catalunya és el que protagonitzà Josep Maria Bayarri, autor d'una normativa pròpia per al valencià diferenciada del català, i del llibre El perill català. Encara que generalment siga vist com un dels precursors de l'anticatalanisme valencià, cal tindre en compte que el text de Bayarri està escrit des de l'estima cap al poble català, i que tot i el cridaner títol, el seu llibre és realment un text contrari al pancatalanisme, com a resposta a alguns plantejaments de signe contrari que arribaven des de Catalunya. Paradoxalment l'anticatalanisme era una de les claus del discurs republicà blasquista que sovint ho instrumentalitzava en contra del mateix valencianisme als qui acusava de còmplices amb la burgesia catalana contemporània.
El valencianisme republicà miniatura|Imatges de la Processó Cívica de 1933, amb pancartes a favor de l'Estat Valencià. Tot i la marginalitat que el moviment tenia a principis de segle, durant la Segona República Espanyola el valencianisme polític viu un moment d'efervescència. En 1931 els valencianistes s'agrupaven al voltant de dos organitzacions polítiques, una conservadora i l'altra progressista: la Unió Valencianista de Joaquim Reig i l'Agrupació Valencianista Republicana. Reig va ser regidor a l'Ajuntament de València amb la candidatura monàrquica i AVR va tindre dos regidors, Francesc Soto i Enric Duran, que els tres junts van integrar-se en una "minoria valencianista" al consistori.