miniatura|Revisió de reclutes al Japó cap a 1941 La conscripció o reclutament forçós és el reclutament obligatori de persones en algun tipus de servei estatal, amb més freqüència el servei militar. La conscripció es remunta a l'antiguitat i continua vigent en alguns països sota diferents denominacions. El modern sistema de reclutament estatal obligatori d'homes joves per al servei militar, estès per una part molt significativa de països, es remunta a la Revolució Francesa a la dècada de 1790, on es va convertir en la base que va fer possible l'existència d'un exèrcit molt gran i poderós. Més tard la majoria de les nacions europees van copiar per a temps de pau el sistema segons el qual els homes de certa edat servirien d'1 a 3 anys en servei actiu i després serien traslladats a la força de reserva, cridats a files només en cas de conflicte.
Com un dels antecedents més antics a la Xina, l'Estat de Qin va instituir el servei militar obligatori després fer un registre de totes les llars.War and state formation in ancient ... – Google Books Això va permetre formar grans exèrcits que no havien de ser remunerats, i va ser un factor clau en la creació de l'Imperi Qin que va conquistar tota la Xina el 221 dC.
Hi ha formes de conscripció que forcen a fer serveis no militars o serveis militaritzats però sense ús de les armes. És el cas del Servei Social obligatori per les dones instituït pel règim fanquista que va ser dirigit per la Secció Femenina de la Falange i també el reclutament majoritàriament forçós de joves per treballar a la mineria al Regne Unit durant la 2a Guerra Mundial o de les tasques sense armes encomanades per l'exèrcit nord-americà als objectors de consciència. També és el cas de la Prestació Social Substitutòria (PSS) que la llei espanyola va instituir per als objectors de consciència al servei militar i que va estar vigent des de 1988 fins a la seva abolició l'any 2001.Real Decreto 247/2001, 9 de marzo, por el que se adelanta la suspensión de la prestación del servicio militar.
La conscripció és polèmica perquè suposa una conculcació de la llibertat i els drets individuals. És contestada a través de l'objecció a la prestació del servei per raons de consciència o per l'objecció política al servei d'un govern amb què no s'està d'acord o a una guerra que és impopular i amb actes d'insubmissió i desobediència a la llei que és considerada injusta. En alguns casos els conscriptors poden evadir legalment el servei sortint del país, però la major part de legislacions ho impedeixen. Alguns sistemes de reclutament militar recullen un servei civil substitutori sense armes, com el vigent a Àustria i Suïssa.
miniatura| A partir de principis del , molts estats han passat a formar les seves tropes amb soldats voluntaris o professionals i han deixat d'exercir el reclutament obligatori. Però en la majoria d'aquests la conscripció no s'ha abolit legalment i es reserva la possibilitat de ser utilitzada en cas de guerra o crisi. En els Estats Units, el servei militar va acabar el 1973, però els homes entre 18 i 25 anys estan obligats registrar-se al Sistema de Servei Selectiu per permetre la reintroducció del servei militar obligatori si calgués. A Espanya el servei militar va desaparèixer el 2001 però l'obligatorietat no s'ha tret de la Constitució i és recollida a la llei."Pero la Constitución no impone la fórmula de conscripción forzosa como única posible para la capacitación y organización del personal de las Fuerzas Armadas."Nada impide que en esta Ley se sustituya la atribución imperativa de obligaciones militares por su adquisición voluntaria mediante el encuadramiento en unas Fuerzas Armadas enteramente profesionales. De este modo, se suspende la prestación del servicio militar obligatorio y se introduce un nuevo sistema en el que todo el personal militar estará vinculado a las Fuerzas Armadas por una relación de servicios profesionales.""No obstante, como se ha señalado anteriormente, también se regula la aportación suplementaria de recursos humanos a las Fuerzas Armadas cuando la defensa de España así lo exija. Las obligaciones militares pasan así a cumplirse de forma distinta por los españoles, pero su naturaleza e importancia permanecen inalteradas, al amparo de lo previsto en el artículo 30.2 de la Constitución, como inalterado queda también el deber de defender a España que declara el apartado primero del mismo precepto. "Ley 17/1999, de 18 de mayo, de Régimen del Personal de las Fuerzas Armadas (Exposición de Motivos - X)
Història En temps premoderns Ilkum Al voltant del regnat d'Hammurabi (1791–1750 a.C.), l'Imperi Babilònic va utilitzar un sistema de conscripció anomenat Ilkum. Sota aquest sistema, els elegibles havien de servir a l'exèrcit reial en temps de guerra. En temps de pau, en canvi, se'ls va obligar a proporcionar mà d'obra per a altres activitats de l'estat. A canvi d'aquest servei, les persones subjectes a ell obtenien el dret de tenir la terra. És possible que aquest dret no fos el de posseir terres per se, sinó terres específiques subministrades per l'estat.
Es registren diverses formes d'evitar el servei militar. Tot i que va ser prohibit pel Codi d'Hammurabi, la contractació de substituts sembla que es va practicar tant abans com després de la creació del codi. Els registres posteriors mostren que els compromisos d'Ilkum es podrien comerciar regularment. En altres llocs, la gent simplement abandonava les seves ciutats per evitar el seu servei Ilkum. Una altra opció era vendre les terres d'Ilkum i els compromisos juntament amb elles. Amb l'excepció d'algunes classes exemptes, això estava prohibit pel Codi d'Hammurabi.
Les taxes medievals
Sota les lleis feudals al continent europeu, els terratinents de l'època medieval van fer complir un sistema pel qual tots els camperols, homes lliures plebeus i nobles de 15 a 60 que vivien al camp o als nuclis urbans, eren convocats per al servei militar quan ho requeria el rei o el senyor local, portant les armes i armadures segons la seva riquesa. Aquestes lleves van lluitar com a lacais, sergents i homes d'armes sota els superiors locals nomenats pel rei o el senyor local com el arrière-ban a França. L'Arrière-ban denotava un impost general, on tots els homes sans d'entre 15 i 60 anys que vivien al Regne de França eren convocats per anar a la guerra pel rei (o el conestable i els mariscals). Els homes eren convocats per l'agutzil (o el sénéchal al sud). Els algutzirs eren administradors militars i polítics instal·lats pel rei per administrar i governar una àrea específica d'una província seguint les ordres i ordres del rei. Els homes convocats d'aquesta manera eren llavors convocats pel tinent que era el representant del rei i governador militar sobre una província sencera formada per molts batlles, senescals i castlans. Tots els homes, des del noble més ric fins al plebeu més pobre, van ser convocats sota l'arrière-ban i se suposava que es presentaven al rei o als seus funcionaris.Nicolle, D. (2000). French Armies of the Hundred Years' War (Vol. 337). Osprey Publishing.Nicolle, D. (2004). Poitiers 1356: The capture of a king (Vol. 138). Osprey Publishing.Curry, A. (2002). Essential Histories–The Hundred Years' War. Nova York, Osprey.
A l'Escandinàvia medieval el leiðangr (nòrdic antic), leidang (noruec), leding, (danès), ledung (suec), lichting (neerlandès), expeditio (llatí ) o de vegades leþing (anglès antic), va ser un impost de grangers lliures reclutats a les flotes costaneres per a excursions estacionals i en defensa del regne.
La major part de l'exèrcit anglosaxó, anomenat fyrd, estava compost per soldats anglesos a temps parcial que sortien dels homes lliures de cada comtat. A les lleis de la dècada del 690 d'Ine de Wessex, s'imposen tres nivells de multes a diferents classes socials per negligència del servei militar.
Alguns escriptors moderns afirmen que el servei militar a Europa estava restringit a la noblesa menor terratinent. Aquests thegns eren l'aristocràcia terratinent de l'època i havien de servir amb les seves pròpies armadures i armes durant un cert nombre de dies cada any. L'historiador David Sturdy ha advertit sobre considerar el fyrd com un precursor d'un exèrcit nacional modern format per tots els rangs de la societat, descrivint-lo com una "fantasia ridícula":
miniatura|alt=Pintura que representa una batalla durant la guerra d'Ōnin|Pintura que representa una batalla durant la guerra d'Ōnin Al Japó feudal, el decret del shōgun de 1393 va eximir els prestadors de diners dels impostos religiosos o militars, a canvi d'un impost anual. La Guerra Ōnin va debilitar el shōgun i es van tornar a imposar impostos als prestadors de diners. Aquest senyorisme era arbitrari i impredictible per als plebeus. Tot i que els prestadors de diners no eren pobres, diversos senyors els van aprofitar per obtenir ingressos. Els impostos es van fer necessaris per a la supervivència del senyor suprem, permetent al senyor imposar impostos a voluntat. Aquests impostos incloïen l'impost tansen a les terres agrícoles per a les despeses cerimonials. L'impost Yakubu takumai es va augmentar a totes les terres per reconstruir el Santuari d'Ise, i l'impost munabechisen es va imposar a totes les cases. Aleshores, la terra a Kyoto va ser adquirida pels plebeus a través de la usura i el 1422 el shōgun va amenaçar amb recuperar les terres d'aquells plebeus que no van pagar els seus impostos.
Esclavitud militar miniatura|vertical|Geníssers otomans El sistema dels esclaus militars va ser àmpliament utilitzat a l'Orient Mitjà, començant amb la creació del cos de Turcs soldats-esclaus (Ghulams o Mamelucs) pel califa abbàssida Al-Mútassim als anys 820 i 830. Les tropes turques aviat van arribar a dominar el govern, establint un patró a tot el món islàmic d'una classe militar dominant, sovint separada per ètnia, cultura i fins i tot religió per la massa de la població, paradigma que va trobar el seu apogeu als Mamelucs d'Egipte i als cossos de geníssers de l'Imperi Otomà, institucions que van sobreviure fins a principis del .
A mitjans del , el sultà otomà Murad I va desenvolupar tropes personals per ser-li lleials, amb un exèrcit d'esclaus anomenat Kapıkulu. La nova força es va construir agafant nens cristians de les terres recentment conquerides, especialment de les zones llunyanes del seu imperi, en un sistema conegut com a devşirme (traduït per "aplegar" o "convertir"). Els nens captius es van veure obligats a convertir-se a l'Islam. Els sultans va fer entrenar els nois joves durant diversos anys. Aquells que mostraven una promesa especial en habilitats de lluita van ser entrenats en habilitats guerreres avançades, posats al servei personal del soldà i convertits en els Geníssers, la branca d'elit del Kapıkulu. D'aquesta manera van ser reclutats diversos comandants militars distingits dels otomans, i la majoria dels administradors imperials i oficials de nivell superior de l'Imperi, com ara Pargalı İbrahim Pasha i Sokollu Mehmet Paşa. El 1609, les forces Kapıkulu del sultà van augmentar fins a unes 100.000 unitats.
En anys posteriors, els sultans van recórrer als Pirates Barbarescos per proveir els seus cossos de geníssers. Els seus atacs a vaixells davant de la costa d'Àfrica o al Mediterrani, i la posterior captura d'homes aptes per a un rescat o venda van proporcionar alguns captius per al sistema del sultà. A partir del , les famílies cristianes que vivien sota el domini otomà van començar a sotmetre els seus fills al sistema Kapikulu de bon grat, ja que ho veien com una oportunitat de carrera potencialment inestimable per als seus fills. Finalment, el sultà va recórrer a voluntaris estrangers dels clans guerrers dels Circassians al sud de Rússia per omplir els seus exèrcits geníssers. En conjunt el sistema va començar a trencar-se, la lleialtat dels geníssers es va fer cada cop més sospitosa. Mahmud II va dissoldre per la força el cos genísser el 1826.