El gaig siberià Rev. 20/01/2013 (Perisoreus infaustus) és una espècie d'ocell passeriforme de la família dels còrvids (Corvidae) que habita els boscos de coníferes, criant des de nord i centre d'Escandinàvia, cap a l'est, a través del nord i centre de Rússia europea i asiàtica fins al Mar d'Okhotsk i Sakhalín i des del Massís de l'Altai cap a l'est fins al krai de Primórie, nord de Mongòlia i Manxúria.
Descripció miniatura|esquerra|Un exemplar als boscos del nord de SuèciaEl gaig siberià és el més petit dels còrvids paleàrtics occidentals, amb un pes de 75 a 90 g i una longitud d'uns 30 centímetres. El plomatge adult és de color marró grisenc, amb el cap de color marró fosc, el front més pàl·lid i el pit de color beix. El carpó és groguenc i la barbeta i la gola són grises. També s'observen franges vermelles a les plomes exteriors, i el bec i les potes són negres. La coloració general és força discreta per ocultar-los visualment dels depredadors dins de l'hàbitat forestal. El plomatge també és molt suau i pelut per aïllar-los del fred extrem a l'hivern. Fa una muda a l'any, que dura des de mitjan juny fins a mitjan setembre. La vida més llarga registrada és de tretze anys i quatre mesos per a un ocell anellat a Finlàndia, tot i que la vida mitjana s'ha reportat com a 7,1 anys.
Els gaigs siberians semblen estar especialment adaptats per desplaçar-se vol a través de boscos densos, tot i ser voladors força feixucs per terreny obert. Això pot explicar la vulnerabilitat a la depredació de rapinyaires fora dels boscos.
Distribució i hàbitat miniatura|En un bosc d'avets prop d'Evenstad, Noruega. El gaig siberià és resident als boscos boreals septentrionals d'avet, pi, cedre i làrix que s'estenen des d'Escandinàvia fins al nord de Rússia i Sibèria. L'espècie té una extensa àrea de distribució, estimada en 19.300.000 quilòmetres quadrats i és originària de Noruega, Suècia, Finlàndia, Rússia, Mongòlia, Kazakhstan i Xina. És divagant a Belarús, Estònia, Letònia, Polònia, Eslovàquia i Ucraïna. Tot i ser majoritàriament sedentari, es pot produir algun moviment cap al sud a l'hivern entre els individus de la part oriental de l'àrea de distribució.
A les zones de terres baixes i contraforts, aquesta espècie prefereix hàbitats forestals densos i madurs amb una capçada tancada. Prefereixen els boscos d'avets per a l'hàbitat d'alimentació i nidificació perquè el fullatge més dens dels avets proporciona una millor ocultació dels depredadors que el d'altres coníferes. L'alt èxit reproductor s'ha relacionat amb una alta densitat de fullatge, ja que això proporciona millors amagatalls per als ous i els pollets, fent que siguin menys propensos a atraure els depredadors. A més, el benefici d'una evasió més elevada dels depredadors a través de més espai d'amagatall probablement superaria el cost de fer que els depredadors siguin més difícils de veure pels gaigs dins del fullatge dens. El gaig siberià és notablement selectiu en l'elecció de territori, amb un territori típic que comprèn un antic pantà dens d'avets amb una àmplia cobertura vegetal. Els territoris també tendeixen a ser estructuralment diversos, que comprenen matolls de diverses edats, arbredes i prats inundables. Per tant, els territoris actius es poden considerar un indicador de l'alta diversitat ecològica d'un bosc.
Amb la colonització dels boscos de coníferes a Escandinàvia just després de l'última glaciació, el gaig siberià probablement va ampliar l'àrea de distribució d'est a oest en resposta al nou hàbitat adequat resultant de l'escalfament climàtic.
Comportament i ecologia L'espècie té una estructura social complexa i inusual. Els gaigs siberians viuen en petits estols de 2 a 7 individus, amb la parella reproductora dominant al centre del grup; juntament amb descendència multigeneracional retinguda i immigrants no relacionats. Dins d'un grup, hi ha una jerarquia de dominància; on els mascles són dominants sobre les femelles i els reproductors són dominants sobre els no reproductors; i alguns mascles no reproductors són dominants sobre les femelles reproductores. La composició dels estols varia. Alguns només comprenen membres de la família i famílies associades amb immigrants no relacionats. D'altres només contenen individus no relacionats. Els immigrants que no estan relacionats amb la població existent poden ser tolerats dins del territori fora de les zones de nidificació.
Els gaigs siberians són agressius envers els intrusos no relacionats al territori. S'ha observat dues respostes agressives diferents en els posseïdors de territori dins de les zones d'alimentació: (1) s'acosta a l'intrús i se l'oblida a marxar; o (2) s'expulsa l'intrús mentre vola. Tanmateix, aquest darrer comportament és més costós per a l'agressor. Tot i que els reproductors són considerablement més agressius envers els immigrants que a les cries, les respostes agressives semblen estar modificades pel domini social dins dels grups. Per exemple, s'ha descobert que les femelles reben significativament més agressió que els mascles perquè els mascles mostren més resistència a causa del rang social més alt, cosa que dona com a resultat un cost energètic més elevat per part de l'agressor. Els gaigs siberians també semblen reconèixer les pròpies cries mitjançant l'aprenentatge associatiu en lloc de indicadors genètic, com demostren experiments en què els gaigs siberians no van diferenciar entre les cries pròpies i les cries acollides.
Alimentació El gaig siberià és omnívor i s'alimenta principalment de baies, llavors, insectes i aranyes. Els estols també s'alimenten de grans restes mortes per depredadors mamífers com llops i goluts. Altres aliments ocasionals inclouen ous d'ocells petits, pollets de mallerenga, caragols, llimacs, petits mamífers i sargantanes. A la tardor i a l'hivern, les baies (especialment els nabius i els nabius roig) es recol·lecten i s'emmagatzemen normalment darrere d'escorça solta o en líquens tipus Usnea filipendula i entre branquetes bifurcades. Els gaigs siberians distribueixen molts amagatalls d'aliments diferents per una àrea extensa i, per tant, es coneixen com a acumuladors dispersos. Tanmateix, a diferència d'altres còrvids, aquesta reserva d'aliments amagada no es comparteix intencionadament amb els germans per augmentar la forma física inclusiva, sinó que la consumeix l'acumulador de forma egoista o un lladre. Aquests amagatalls d'aliments són crítics per a la supervivència d'aquesta espècie a l'hivern, ja que el temps d'alimentació està molt restringit per les poques hores de llum solar. Per emmagatzemar aliments de manera segura, els gaigs siberians han desenvolupat glàndules salivals especials que utilitzen per formar grumolls d'aliment enganxosos que poden adherir a la liquen Usnea o als forats de l'escorça dels arbres, on són fàcilment accessibles durant tot l'hivern. A causa de la dependència de les reserves d'aliment durant l'hivern, aquests ocells són territorials i mantenen reserves d'aliment escampades pel territori, especialment a prop del niu.
Quan busquen aliment, els gaigs siberians sovint es queden dins del bosc amb capçada densa per evitar la detecció visual dels depredadors, tot i que ocasionalment poden buscar insectes en zones obertes humides i plenes de matolls. Busquen aliment en estols de 3 a 5 individus dins del gran territori. Especialment a l'hivern, els gaigs siberians també s'aventuraran en zones cada cop més obertes per agafar i emmagatzemar petits rosegadors per menjar quan aquests últims són abundants.
El gaig siberià es diferencia de les altres dues espècies en el comportament de vida en grup. A diferència de les altres dues espècies, on els individus del grup no relacionats amb els pares reproductors poden ajudar a abastir les cries, els individus del grup que acompanyen una parella reproductora de gaig siberian no ajuden a criar les cries. La manca de cura extraparental dins dels grups pot ser deguda a una selecció històrica contra la cria cooperativa en el gaig siberià; probablement com a estratègia antidepredadora per evitar l'atenció dels depredadors.
Reproducció miniatura|Ous en el Museum Wiesbaden. Els gaigs siberians són estrictament monògams, amb una parella establerta que roman junta i manté el mateix territori de per vida. S'ha observat la custòdia de parella en ambdós sexes, de manera que els mascles i les femelles es tornen cada cop més agressius envers els congèneres del mateix sexe. Per a la parella això pot evitar oportunitats d'aparellament fora de la parella i, per tant, preservar l'aptitud inclusiva per a tots dos membres de la parella. La mida del territori és d'1 a 4 km², que s'amplia lleugerament a la tardor i a l'hivern. Tot i que els territoris estan fermament establerts, els gaigs poden traslladar-se a un lloc veí si aquest és un hàbitat de millor qualitat on l'èxit reproductor serà més alt. S'ha observat que els individus vidus estableixen nous vincles de parella.
El niu està situat en un pi o avet a 4-6 m sobre el terra dins d'un fullatge dens per a una ocultació òptima dels depredadors del niu. El niu consta d'una tassa solta de branquetes seques trencades dels arbres pels gaigs i està gruixudament folrat amb molsa de liquen Usnea, plomes de plomissol, teranyines, pell de ren i fragments de niu de vespa; que serveix com a aïllament necessari contra el fred extrem de l'hivern. El material del niu s'acumula a l'hivern molt abans que tingui lloc la construcció. La construcció del niu pròpiament dita comença a finals de març i dura unes tres setmanes. Ambdues parelles recullen material del niu; però només la femella construeix el niu.
Els ous són de color verd pàl·lid, blau o gris i tacats de gris i marró. La mida mitjana és de 31,6 mm × 22,9 mm. Es ponen del 31 de març al 22 d'abril, amb una mida variable d'1 a 5 postes i un període d'incubació d'uns dinou dies. Els ous són incubats completament per la femella, mentre que el mascle proporciona tot l'aliment per a la femella incubadora i els pollets. El gaig siberià fa una sola cova i no fa cap relleu en una temporada de cria, fins i tot després d'un fracàs del niu, sinó que espera fins a l'any següent. També construeix un nou niu per cada intent de cria. Les cries acabades de néixer estan gairebé nues i ben cobertes per la femella. Els juvenils s'assemblen als adults, però tenen el cap més pàl·lid.
Una alta proporció de la dieta de les cries comprèn larves d'insectes, que el mascle recull i emmagatzema a l'esòfag fins que torna al niu per regurgitar-les i alimentar les cries. Durant la primera setmana de cria, el mascle proporciona tot l'aliment per a la femella i les cries, però la femella assumeix una part cada cop més gran de la feina a partir de llavors.