El programa espacial d'Espanya és el conjunt d'activitats i iniciatives empreses per Espanya per promoure i desenvolupar les ciències i tecnologies espacials, amb la col·laboració estreta amb els programes espacials europeus de l'Agència Espacial Europea (ESA) i l'EUSPA.
Antecedents històrics Segles XI-XIV En 1069 a petició d'al-Mamun, rei de Toledo, es van elaborar les taules toledanes el principal autor de les quals va ser Azarquiel. Azarquiel, que tenia en el seu poder dades precises sobre multitud de fenòmens gràcies a la tasca dels seus ajudants, permetien predir els eclipsis solars que succeirien anys, i fins i tot segles, més tard. La precisió de les taules era tal que Pierre Simon de Laplace (1749 - 1827), un dels més destacats matemàtics de la Il·lustració, seguia utilitzant les observacions i anotacions d'Azarquiel per calcular les posicions i prediccions planetàries.
Azarquiel va poder determinar amb una gran precisió que el punt de l'apogeu solar variava en 1 grau cada 299 anys, analitzant les observacions que es disposaven al respecte durant els darrers 25 anys.
Azarquiel va considerar la possibilitat que en realitat les òrbites planetàries no fossin ni perfectes ni geomètriques, sinó que potser tingueren una forma força propera a la d'un oval, que en essència no és més que una mena de circumferència allargada, quelcom que demostraria segles més tard Johannes Kepler (1571-1630). Pel que sembla, a partir d'aquesta premissa, i mitjançant l'anàlisi detallada de les dades recollides, Azarquiel podia predir l'aparició d'eclipsis i cometes. De totes maneres, encara no es disposa dels coneixements necessaris per poder assegurar aquesta afirmació. Resulta possible, malgrat tot, que Azarquiel pogués en efecte tenir coneixement d'algun procediment pel qual arribés a predir l'aparició d'un estel. Si això fos cert, Azarquiel avantatjaria en gairebé 700 anys a Edmund Halley (1656-1742), qui va comprendre que el cometa que porta el seu nom i que s'havia observat el 1681 era el mateix que altres astrònoms van veure el 1604, i que retornaria a les proximitats del Sol el 1757.
En el Alfons X el Sabi sol·licitaria l'elaboració d'una versió revisada de les taules toledanes, les taules alfonsines. El seu ús seria ampli al renaixement. També va ordenar compilar tot el coneixement astronòmic de l'època al Libro del saber de astronomía, que inclou un catàleg de 1.020 estrelles amb les seves coordenades celestes; explica la construcció i ús d'instruments astronòmics tals com l'astrolabi.
Segles XV-XVII Al es va renovar l'interès en l'estudi del cel gràcies, en part, a l'escola de traductors de Toledo, que havia estat creada pel rei Alfons X el Sabi (1221-1284) els qui comencen a traduir antics textos astronòmics.
Invenció del telescopi Joan Roget, podria ser, segons investigacions recents, l'inventor del telescopi. En un escrit de l'època, el fill de Zacharias Janssen, un dels atribuïts inventors del telescopi, explica com el seu pare en realitat va copiar el disseny d'un artefacte que havia comprat i que datava de 1590. El milanès Girolamo Sirturo narra el viatge que va fer per Europa, cap a 1609-1610, al seu llibre Telescopium, sive Ars perficiendi novum illud Galilaei visorium instrumentum ad sydera (1618). Sirturo refereix la seva entrevista a Innsbruck, l'any 1611, amb Maximiliano, arxiduc d'Àustria, qui li va ensenyar un disseny d'un telescopi procedent de Galileu: Després d'estudiar-lo atentament -narra Sirturo- em vaig girar cap al príncep i li vaig dir que jo tenia el mateix, però procedent d'Espanya». Es tractava d'un fabricat per Joan Roget, adquirit el 1609 a Girona. En comparar les mesures (les curvatures) de les lents procedents de Roget amb les dibuixades per Galileu van resultar ser exactes.
L'obra de Benito Daza Valdés titulada Uso de los antojos (Sevilla, 1623) és considerada com el primer tractat sistemàtic per corregir defectes de la visió i s'hi detalla l'ús del telescopi i de les observacions de la Lluna i les estrelles.
Evolució de la navegació astronòmica
Espanya va necessitar l'astronomia per la seva aplicació a la navegació marítima, en haver de controlar un enorme imperi d'ultramar. Va ser una aproximació pragmàtica, com a ajuda al comerç, les comunicacions i la seva expansió. Per al càlcul de la latitud hi havia mètodes des de feia segles utilitzant la posició de les estrelles, la dificultat era esbrinar-ne la longitud.
En el Rui Faleiro va redactar el Regimento de la altura leste oeste (Sevilla, 1519/1522), que contenia tres mètodes «Per saber la longitud, que és altura de L'Oest» («Per la latitud de la Lluna», «Per conjunció de la Lluna amb estrelles fixes o oposició amb el Sol» i «Per la variació de l'agulla») »). Poc després Martín Fernández de Enciso va publicar la Suma de Geographia (Sevilla, 1519), que contenia un «regiment del Sol i del Nord» (taules de la declinació solar) i un gràfic, «regiment del Nord», per corregir l'alçada de la polar després d'apreciar el pilot «a ull» la posició de la botzina (Óssa Menor) o guardes de la polar (Kochab i Pherkad). Van ser aquestes obres les que van permetre a Fernando de Magallanes i Juan Sebastián Elcano completar la primera volta al món. Estava previst que el mateix Faleiro fos part d'aquest viatge, però finalment va haver de ser substituït per malaltia.
Alonso de Santa Cruz (1505-1567) va elaborar el primer tractat i estudi sistemàtic del problema de la longitud, el Libro de las Longitúdines y manera que hasta ahora se ha tenido de navegar (1555), dirigit al ja rei Felip IICuesta Domingo, págs. 31-32. i va predir que el transport de l'hora dins del vaixell podia servir per esbrinar-ne la longitud. Tot i això el primer rellotge precís transportable a bord arribaria més de dos-cents anys després. El rei va prohibir la distribució d'aquest tractat per evitar que arribés a mans d'anglesos i francesos.
A principis del XVII Felip III va establir un substanciós premi, una pensió vitalícia, a qui resolgués amb precisió el problema de la longitud geogràfica amb l'objectiu de facilitar la navegació astronòmica. A aquest premi van optar diversos investigadors, durant diverses dècades, entre ells Galileo Galilei (1564-1642). Finalment, cap al 1612, Juan Arias de Loyola (ca.1591-1612) va ser declarat vencedor.
El Reial Observatori de Cadis miniatura|Reconstrucció del telescopi de Herschel, al Reial Observatori de Madrid. En algun moment l'art de navegar es va convertir en la ciència de navegar, sent Jordi Joan un dels principals artífexs d'aquesta transformació. Va ser precisament ell qui va suggerir al rei Carles III l'establiment del Reial Observatori de Cadis al sud d'Espanya, fundat el 1753 i dedicat a resoldre el problema de la longitud al mar, ensenyar els moderns mètodes de navegació astronòmica i mantenir l'hora. S'encarrega a l'astrònom William Herschel la construcció d'un telescopi reflector, inventat per Isaac Newton i que estava revolucionant l'observació astronòmica en no patir d'aberració cromàtica pròpia dels telescopis refractors i ser senzill de manejar, amb un mirall de 60 cm de diàmetre. La posada en servei de l'instrument va portar molt de temps, en part per l'escassetat de mitjans econòmics que patia l'observatori i en part per la mort, després de caure del seu cavall a la caravana que transportava el telescopi des de Bilbao i colpejar-se el cap amb una roca, del cap del taller d'instruments, Carlos Rodríguez, l'únic que coneixia els instruments de Herschel. El seu primer director va ser el matemàtic Salvador Jiménez Coronado (1747-1813), qui va redactar el seu «Reglamento», publicat al número 21 de Variedades de Ciencias, Literatura y Artes. A partir de llavors, aquest observatori, el més meridional d'Europa, va anar guanyant prestigi en el context astronòmic europeu gràcies als treballs realitzats per estudiosos com Louis Godin o Vicente Tofiño i al suport tècnic i científic prestat a les expedicions il·lustrades del darrer terç del .
Missió Geodèsica Hispano-Francesa
En el els regnes d'Espanya i França realitzen una expedició conjunta, la Missió Geodèsica Hispano-Francesa a la Real Audiència de Quito, a l'Imperi espanyol a Sud-amèrica en 1735 i que avui és part d'Equador. D'aquesta formaven part Jordi Joan, Louis Godin, Charles Marie de La Condamine, Pierre Bouguer i Antonio de Ulloa. Aquesta missió va determinar la mesura del meridià a la línia equatorial. Això va fer possible determinar que el diàmetre de la Terra és més gran a l'equador que als pols, tal com havia conjecturat Isaac Newton, i el naixement del sistema mètric decimal basat en la mesura del meridià terrestre.
Mesurament del trànsit de Venus En 1716 l'astrònom anglès Edmund Halley va proposar un mètode per mesurar la distància Terra-Venus aprofitant el trànsit de Venus que s'anava a produir en 1761. Astrònoms de tot el món, inclosa Espanya, van intentar mesurar el Trànsit de Venus de 1761 però els mesuraments van resultar imprecisos. En 1769 hi hauria una altra oportunitat, repte que van abordar 150 astrònoms de tot el món, doncs aquest esdeveniment no es repetiria en 120 anys. Jordi Joan havia planificat una expedició per realitzar aquest mesurament des de Califòrnia (Nova Espanya) però no va poder ser ell, sinó Vicente Doz y Funes, qui va dirigir l'expedició que va sortir de Cadis en 1769 i el 3 de juny van mesurar des de la costa de Califòrnia (Nova Espanya) el fenomen astronòmic. En aquesta expedició anava acompanyat per Salvador Medina i alguns astrònoms francesos. Finalment el mesurament de Vicente Doz i Funes seria el més precís de les realitzades el 1769. Els resultats van posar fi al problema de la determinació exacta de l'escala del sistema solar.
Al la comunitat internacional va decidir fer una carta del cel, la Carte du Ciel, i per això es van construir 18 telescopis, que es van repartir entre els observatoris més rellevants de l'època, sent el Real Observatori de Cadis un d'ells.
Els invasors francesos de 1808 van destruir el Reial Observatori de Cadis, van cremar el telescopi de Herschel i van espatllar els llibres, encara que es va aconseguir salvar d'amagat una part de la col·lecció instruments, que s'havia comprat en comissions específiques per Europa. Després de la guerra les activitats purament astronòmiques van ser transferides a una nova institució, el Real Observatori de Madrid, sota la direcció de Domingo Fontán.
En 1835 reapareix el cometa Halley, disparant-se l'interès per l'astronomia i provocant un augment dels recursos econòmics per a aquesta àrea. En 1854, el Reial Observatori de Madrid, sota la direcció d'Antonio Aguilar, instal·la el cercle meridià de Repsold i en 1858 la montura equatorial Merz, iniciant-se una etapa de treballs astronòmics, geodèsics i meteorològics. El març de 1904 el Reial Observatori de Madrid va ser agregat a l'ara anomenat Institut Geogràfic Nacional, transferint amb això les competències com a primera institució espanyola en astronomia.
miniatura|Reportatge-entrevista a Emilio Herrera a la revista Estampa en 1932 El 28 de maig de 1900 es produeix un eclipsi total de Sol la franja de la qual de totalitat creua la península ibèrica. Aquest eclipsi és el començament d'una nova etapa al Reial Observatori de Madrid. Per observar l'eclipsi s'encarreguen dos telescopis refractors d'uns 20 cm al constructor irlandès Howard Grubb. D'aquesta mateixa casa s'instal·la un altre telescopi gran equatorial el 1912.
També va destacar l'Observatori Fabra. El 20 de març de 1915, el científic català Josep Comas i Solà descobria l'asteroide 804 i el posava de nom Hispània, sent el primer descobert per científics espanyols i al que seguirien altres descobriments. Va idear un procediment fotogràfic per reconèixer-los i un nou mètode pel càlcul de les òrbites d'aquests astres.