miniatura|Satèl·lit Corona KH-4B miniatura|Recuperació de la càpsula de retorn Discoverer 14 (típica per a la sèrie Corona) El programa Corona va ser una sèrie de satèl·lits de reconeixement dels Estats Units produïts i operats per la Central Intelligence Agency Directorate of Science & Technology amb una important assistència de la Força Aèria dels EUA. Els satèl·lits Corona van ser utilitzats per a la vigilància fotogràfica de la Unió Soviètica (USSR), la República Popular de la Xina, i altres zones començant en el juny de 1959 i finals de maig de 1972. El nom d'aquest programa és a vegades vist com a "CORONA", però el nom actual "Corona" era una paraula clau, no un acrònim.

Els satèl·lits Corona van ser designats KH-1, KH-2, KH-3, KH-4, KH-4A i KH-4B. De KH s'entén per "Key Hole" o "Keyhole" (Número de codi 1010),p.82 Key Hole i el nombre que s'incrementa indica els canvis en la instrumentació de vigilància, com el canvi de càmeres de monopanoràmic a doblepanoràmic. El sistema de designació de "KH" va ser utilitzat per primer cop en el 1962 com a KH-4 i els números anteriors van ser afegits retroactivament. Van haver 144 satèl·lits Corona llançats, dels quals 102 van enviar fotografies utilitzables.

Història i costos El Corona va començar sota el nom "Discoverer" com a part del satèl·lit de reconeixement de WS-117L i el programa de protecció de la Força Aèria dels EUA en el 1956. La Força Aèria dels Estats Units va acreditar la Onizuka Air Force Station com la "lloc de naixement del programa Corona". En el maig de 1958, el Departament de Defensa va dirigir la transferència del programa WS-117L al Advanced Research Projects Agency. En el FY1958, el WS-117L va ser creat per la Força Aèria en US$108,2 milions (es va ajustar a la inflació de US$0,87 bilions en el ). Pel Discoverer, la Força Aèria i l'ARPA van gastar una suma combinada de US$132,3 milions en el FY1959 (es va ajustar a la inflació de US$1,05 bilions en el ) i US$101,2 milions en el FY1960 (es va ajustar a la inflació de US$0,8 bilions en el ).

El projecte Corona es va impulsar ràpidament després de l'abatiment d'un avió espia U-2 sobre la Unió Soviètica en el maig de 1960.

Tecnologia miniatura|Esquema del sistema fotogràfic estereo/panoràmic de tipus "J-1" de constant rotació d'un satèl·lit de reconeixement Corona utilitzat en les missions KH-4A del 1963 al 1969. Els satèl·lits Corona utilitzaven una càmera amb film especial de 70 mil·límetres amb una distància focal de 61 cm.Yenne, p. 63; Jensen, p. 81. Va ser fabricat per Eastman Kodak, que era inicialment en 0,0076 mm de gruix, amb una resolució de 170 línies per 1.0 mm de la pel·lícula.Brown, Stewart F. "America's First Eyes in Space." Popular Science. February 1996, p. 46. El contrast va ser de 2-a-1. (En comparació, la millor pel·lícula de fotografia aèria produïda en la IIa Guerra Mundial podia produir tan sols 50 lines per 1,0 mm de pel·lícula.) Aquesta pel·lícula d'acetat que va ser posteriorment substituït per una capa polièster que era més durable en l'espai exterior.Brown, Stewart F. "America's First Eyes in Space." Popular Science. February 1996, p. 46-47. La quantitat de pel·lícula transportada pels satèl·lits va variar amb el temps. Al principi, cada satèl·lit transportava 2.400 m de pel·lícula en cada càmera, en un total de 4.900 m de pel·lícula.Drell, "Physics and U.S. National Security," p. S462. No obstant això, una reducció en el gruix de la pel·lícula va permetre tranportar-ne més. La quantitat de pel·lícula realitzada es va duplicar (tant per la reducció del gruix de la pel·lícula i per l'addició de càpsules addicionals) pel temps de la cinquena generació del satèl·lit (els KH-5), amb 4.900 m de pel·lícula cada càmera amb un total de 9.800 m de pel·lícula.Peebles, p. 157. La major part de la pel·lícula era rodada en blanc i negre. La pel·lícula infraroja va ser utilitzada en la missió 1104, i la de color en les missions 1105 i 1008. La pel·lícula de color demostrava tenir una resolució més baixa, no obstant això, mai es va utilitzar de nou.

Les càmeres van sercreades per Itek Corporation.Yenne, p. 64. Les lents triple f/5 de 30 cm va ser dissenyades per aquest tipus de càmeres.Smith, p. 111-114. Cada lent feia 18 cm de diàmetre. Eren molt similars a les lents Tessar desenvolupades a Alemanys per Zeiss.Lewis, p. 93. Les càmeres eren inicialment d'1,5 m de llarg, però després es va estendre a 2,7 m de longitud.Monmonier, p. 24. Començant amb els satèl·lits KH-4, aquestes lents van ser substituïdes amb Petzval de f/3,5. Les lents eren panoràmiques, i es van traslladar a través a un arc perpendicular de 70° a la direcció de l'òrbita. Es va escollir una lent panoràmica perquè podia obtenir una imatge més àmplia. Encara que la millor resolució es va obtenir només en el centre de la imatge, això es podria resoldre fent que la càmera passés automàticament enrere i endavant a través d'un arc de 70°.Day, Logsdon, and Latell, p. 192-196. La lent de la càmera girava constantment, per contrarestar l'efecte borrós del satèl·lit movent-se sobre el planeta.

Els primers satèl·lits Corona tenien una sola càmera, però es va aplicar ràpidament un sistema de dues càmeres.Ruffner, p. 37. La càmera frontal s'inclinava 15° cap endavant, i la càmera posterior s'inclinava 15° a popa, de manera que es podia obtenir una imatge estereoscòpica. Més endavant en el programa, els satèl·lit utilitzaven tres càmeres. La tercera càmera es va utilitzar per prendre imatges "índex" dels objectes que es filmaven estereogràficament.Kramer, p. 354. El sistema de càmera J-3, utilitzat per primera vegada en el 1967, es col·locava la càmera en un tambor. Aquesta "càmera rotatoria" (o tambor) que es movia endavant i enrere, eliminava la necessitat de moure la càmera en si mateixa en un mecanisme de moviment alternatiu.Ruffner, p. 34, 36. El tambor permetia l'ús de fins a dos filtres i fins a quatre ajustos d'exposició diferents, millorant en gran manera la variabilitat de les imatges que els Corona podien prendre. Les primeres càmeres podria realitzar imatges en detall a terra fins a 12 m de diàmetre. Les millores en el sistema d'imatges van ser ràpides, i les missions KH-3 podien veure objectes de 3 m de diàmetre. Les missions posteriors eren capaces de resoldre objectes de només 1,5 m de diàmetre.Chun, p. 75. Una sola missió es va completar amb una resolució de 0,30 m però el limitat camp de visió es va determinar que era perjudicial per a la missió. La resolució de 0,91 m es va comprovar que era la resolució òptima per a la qualitat de la imatge i el camp de visió.

Les missions inicials Corona van patir de misterioses formes de pols i línies brillants que apareixien irregularment en la pel·lícula retornada. Eventualment, un equip de científics i enginyers del projecte i de l'acadèmia (entre ells Luis Alvarez, Sidney Beldner, Malvin Ruderman, i Sidney Drell) van determinar que les descàrregues electroestàtiques (anomenat efecte corona) van ser causats per alguns dels components de les càmeres estaven exposant la pel·lícula.Ruffner, p. 31.Drell, "Reminiscences of Work on National Reconnaissance," p. 42. Les mesures correctives inclouen una millor presa de terra dels components, millors rodets de pel·lícula que no generaven electricitat estàtica, millors controls de temperatura, i un ambient intern més net. Tot i que es van introduir millores per reduir l'efecte corona, la solució final va ser carregar les llaunes de la pel·lícula amb una càrrega completa de la pel·lícula, alimentant la pel·lícula verge a través de la càmera sobre la bobina de recollida sense exposició. Aquesta pel·lícula no exposada es va processar a continuació i examinar pel Corona. Si no es troba o la corona era observada dins dels nivells acceptables, els pots van ser certificats per al seu ús i es va carregar amb una pel·lícula fresca per a la missió.

miniatura|esquerra|Edifici dels "projectes avançats" del Lockheed al Hiller Aircraft de Menlo Park, Califòrnia.

Els primers satèl·lits del programa van orbitar a altituds de 160 km per sobre la superfície de la Terra, encara que les missions posteriors van orbitar encara més baix, en 121 km).Olsen, p. 57. En un principi, els satèl·lits Corona van ser dissenyats per girar al llarg del seu eix principal, de manera que el satèl·lit es mantingui estable. Les càmeres prendrien fotografies només quan apuntessin a la Terra. La companyia de càmeres Itek, no obstant això, va proposar estabilitzar el satèl·lit al llarg dels tres eixos per mantenir les càmeres fixes apuntant a la Terra. Començant amb la versió KH-3 del satèl·lit, una càmera d'horitzó va prendre imatges de diverses punts principals. Un sensor va ser utilitzat en els coets propulsors laterals del satèl·lit per alinear el coet amb aquests "punts índexs", de manera que s'alineava correctament amb la Terra i les càmeres apuntaven en la direcció correcta.Brown, p. 44; Burrows, p. 231. Començant en el 1967, van ser utilitzades dues càmeres d'horitzó. Aquest sistema va ser conegut com a Dual Improved Stellar Index Camera (DISIC).Ruffner, p. 36.

La pel·lícula es recuperava de l'òrbita a través d'una càpsula de reentrada (anomenat "bucket"), dissenyat per General Electric, que se separava del satèl·lit i queia cap a la Terra.Peebles, p. 48. Després de la intensa calor generada en la reentrada, l'escut tèrmic que envolta el vehicle és explusat a 18 km i es desplega el paracaigudes.Collins, p. 108. La càpsula és destinada a ser atrapada en l'aire per un avió que hi passaHickam Kukini, page A-4 , Vol 15, No 48, Friday December 5, 2008, Base newspaper from Hickam AFB amb una arpa de remolc en l'aire que després s'hissa a bord, o pot caure al mar.Monmonier, p. 22-23. La sal a la base es dissoldria després de dos dies, permetent que la càpsula s'enfonsés si no fos recollit per la Marina dels Estats Units.Monmonier, p. 23. Després que la Reuters va informar d'un aterratge accidental del vehicle de reentrada i descobert per pagesos veneçolans a mitjans de 1964, les càpsules ja no estaven etiquetades com a "Secret" però va oferir una recompensa en vuit idiomes per al seu retorn als Estats Units. Començant amb el número de vol 69, es va emprar un sistema de dues càpsules. Això també va permetre el satèl·lit per entrar en mode passiu (o "zombie"), apagant-se durant un màxim de 21 dies abans que es torni a fer imatges. Començant en el 1963, una altra millora va ser el "Lifeboat", un sistema alimentat per bateria que permetia l'ejecció i la recuperació de la càpsula en el cas que fallés l'energia.Peebles, p. 159. La pel·lícula era processada a la planta Hawkeye d'Eastman Kodak a Rochester, Nova York.National Reconnaissance Office. "National Reconnaissance Office Review and Redaction Guide for Automatic Declassification of 25-Year-Old Information. Version 1.0, 2006 edition, p. 58. Accessed 2012-06-06.