va ser un ric propietari rural i enginyer rossellonès. Amb la seva fortuna es constituïren uns premis culturals que l'Institut de França començà a concedir el 1896 i ho continua fent en l'actualitat (2012).
Biografia Estudià enginyeria a la prestigiosa École polytechnique, i aplicà els coneixements adquirits al perfeccionament de màquines agrícoles, especialment. El 1881 patentà una millora dels aparells per reescalfar el vapor, i a l'any següent, una altra per a millorar la construcció de material rodant per al ferrocarril. A l'Exposició Universal de París del 1889, presentà una locomotora de gran velocitat, de disseny propi; l'havia construïda el 1886 i l'anomenava la Parisienne (modernament, hom en parla com com a "Locomotora Estrade" també). Confiava a assolir els 120 quilòmetres per hora però a les proves no superà els 100 -una marca que ja s'havia assolit abans del 1850 amb les locomotores Iron Duke-.
Era propietari del Mas du Moulin a Cànoes, i s'hi dedicà al cultiu de la vinya (també tenia vinyes a Pesillà de la Ribera i a Toluges). Va ser soci de la Société agricole, scientifique et littéraire des Pyrénées-Orientales (SASL), i rebé diversos premis d'aquesta en la categoria d'avenços en instruments i màquines agrícoles d'exterior.
En morir, llegà tots els seus béns a l'Institut de França perquè aquest constituís uns premis anuals que, de forma rotatòria, anirien concedint les cinc acadèmies de l'Institut. Aquest organisme cultural, per la seva banda, sufragà la construcció d'un monument funerari que ha esdevingut monument cultural local de Cànoes.
El 2012, l'ajuntament de la seva població natal va proposar dedicar-li un carrer a la urbanització dels Plataners.
Locomotora "La Parisienne" L'èxit de la locomotora Crampton Namur, que pels voltants del 1850 registrà velocitats punta de 100 quilòmetres per hora, animà Estrade a intentar superar els seus registres. Prengué la idea de les grans rodes motrius (210 cm de diàmetre per la d'en Crampton), i hi aplicà una caldera més moderna i eficient, amb l'objectiu d'assolir velocitats d'entre 120 i 130 quilòmetres a l'hora. Feu construir el seu disseny als tallers Boulet et Compagnie, que la completaren el 1886, i el 1887 rebé el permís ministerial per fer les proves públiques. L'anunci provocà expectació Les "vitesses" (velocitats) "vertigineuses" s'han d'entendre en el context de l'època. Desafortunadament, les proves davant l'enginyer Anatole Mallet (l'inventor de la primera locomotora "compound") no foren prou satisfactòries, perquè dels 100 no passà. La fallada s'atribuí a una producció insuficient de vapor, i la locomotora caigué en l'oblit.
Característiques tècniques Mides del cilindres: 470x700 mm. Superfície de la graella del fogó o llar: 2,30 m². Diàmetre de les rodes motrius: 250 cm. Longitud total : 9,92 m. Pes total: 38 tones buida, 42 carregada
Monument funerari d'Auguste Estrade El cenotafi és un dels monuments locals de la població de Cànoes. Va ser construït el 1896 -quatre anys després de la mort de l'homenatjat, doncs- sobre plànols seus revisats per l'arquitecte danès Viggo Dorph-Petersen. El disseny copiava un monument real existent, la tomba romana d'estil atenenc anomenada "Llanterna de Lisícrates" (construïda els 335-334 aC, a Atenes). Aquest monument fúnebre va ser dut a terme per l'empresa Sarda de Perpinyà, amb direcció de Petersen i per encàrrec de l'Institut de France, seguint les instruccions del difunt Estrade.
De característiques espectaculars, el cenotafi fa 11,80 metres d'alt.
El premi Estrade-Delcros de l'Institut de França El testament d'Auguste Estrade estipulava que tots els seus béns mobles i immobles (principalment vinyes) havien de passar a l'Institut de França, i ser distribuïts equitativament entre les cinc seccions de l'Institut: l'Acadèmia Francesa, l'Acadèmia de les Inscripcions i Llengües Antigues, la de Ciències, la de Belles Arts i la de Ciències Morals i Polítiques. Amb les rendes d'aquests capitals, cada acadèmia havia de convocar amb freqüència quinquennal un premi sobre la temàtica que cregués més oportuna. L'Institut acceptà provisionalment el llegat, en sessió general extraordinària conjunta de les cinc seccions, el 2 de novembre del 1892, i refrendà l'acte amb un decret del 15 de maig següent. L'import del llegat no es feu públic, però P.-J. Itier, advocat a Montpeller, pledejà perquè tres adquirents de les propietats venudes per l'Institut de França trobaren que els impostos que havien de pagar eren excessivament alts, i declarava que el preu pagat pels béns esmentats havia estat de 764.560 francs.
Els premis es començaren a atribuir de forma rotativa a partir del 1896, i durant molts anys tingueren l'import fixat de 8.000 francs. Posteriorment, aquesta quantitat tingué importants variacions al llarg del , una època en què el valor del franc experimentà també fortíssimes oscil·lacions. Així mateix, cada acadèmia prioritzà aspectes diferents en els premiats.
Acadèmia Francesa L'Acadèmia Francesa concedia el premi generalment a obres i estudis literaris en un sentit ampli, amb l'excepció dels premis 1921 i 1926, que foren atorgats a dues institucions alsacianes amb un criteri possiblement polititzat fruit de l'època. La dotació econòmica del premi, més enllà dels 8.000 francs inicials, experimentà en el grans variacions; serveixi d'exemple que entre 1956 i 1986 l'import del premi fluctuà entre els 250 francs del 1961 i els 10.000 del 1956. El 1986, l'Acadèmia l'atorgà per darrer cop i el 1994 el reemplaçà pel premi La Bruyère que aplegava els fons de les fundacions Binet-Sangle, Durchon, Estrade-Delcros, de Joest, Maujean i General Muteau. Fent cas omís de les disposicions testamentàries, que indicaven que el premi era indivisible, lAcadémie française atorgà el premi ex aequo entre diversos guanyadors en les edicions de 1971 a 1981. Premiats:
1896 Léon Dierx, pel conjunt de la seva obra poètica 1901 Arvède Barine 1906 Émile Bergerat 1911 Charles Péguy, per Mystère de la charité de Jeanne d'Arc (Paris: Cahiers de la quinzaine, 1910) 1916 Émile Driant, escriptor amb el pseudònim Capitaine Danrit 1921 "Institut des études françaises" de la Universitat d'Estrasburg 1926 "Curs populaires de lange française en Alsace" 1931 René Schneider, per les seves obres sobre la història de l'art 1936 J. Émile Fidao Giustiniani, per Richelieu précepteur de la nation française (Paris: B. Grasset, 1946) 1941 Daniel Mornet, per Histoire de la Littérature française classique (1660-1700) (París: A.Colin, 1940) 1946 Camille Cé (Camille Chemin) 1951 no s'atorgà 1956 Jean-Louis Barrault, per Je suis homme de théâtre (Paris: Éditions du Conquistador, 1955) 1961 Revista Le Vieux Papier : Bulletin de la Société archéologique, historique et artistique 1966 1971 Abel Verdier La vie sentimentale de Lamartine (2 ed. Cérelles: A. Verdier, 1973); André Beauguitte La terre du sommeil (Paris, Presse Diffusion, 1971); i Casimir Mathieu Le Dévoluy, contes et légendes (Arles: Editions Marcel Petit, 1971), ex aequo 1976 Jacques Lizot Le cercle des feux : Faits et dits des Indiens Yanomani (Paris: Seuil, 1976 ); Jean Longère Œuvres oratoires de Maîtres parisiens au XIIe siècle : Étude historique et doctrinale (Paris: Études augustiniennes, 1975); i Paul Pons i Pierre Chauvet Les Hautes-Alpes hier, aujourd'hui, demain (Gap: Société d'études des Hautes-Alpes, 1975), ex aequo 1981 Fernand Cathala La police au fil des jours (Paris:Éditions du Champ-de-Mars, 1981); i Lucien Jerphagnon Vivre et philosopher sous les Césars (Paris: Privat, 1980 ), ex aequo 1986 Paul Lorenz, per Passionnaire et autres poèmes (Bonnétable: R.Crès, 1985)
Acadèmia de les Inscripcions i Llengües Antigues De les cinc acadèmies, la de les Inscripcions és la que ha atorgat la distinció més vegades. El 1902 es decidí que els guardonats serien elegits per un jurat de nou membres que reflectís els tres ordes en què es dividia l'Acadèmia. Guanyadors:
1897 Edmond Pottier, pel conjunt dels seus treballs arqueològics i especialment pel Catalogue i lAlbum des vases antiques du Musée du Louvre 1902 Ulysse Chevalier, pel conjunt dels seus treballs històrics i bibliogràfics 1907 Joseph Halévy, pel conjunt dels seus treballs sobre l'Orient 1912 Auguste Longnon, pel conjunt dels seus treballs i per honorar la seva memòria 1917 Henri Gaidoz, pel conjunt dels seus treballs relatius a la filologia i el folklore celta 1922 Stéphane Gsell, pels volums d'història i arqueologia publicats en els cinc anys anteriors 1927 Ernest Langlois, per l'edició del Roman de la Rose (Paris: Firmin-Didot et Cie, 1924) 1932 Léon Dorez, per La Cour du Pape Paul III (Paris: Ernest Leroux, 1932) 1937 Charles Samaran, Émile-Aurèle van Moé i Suzanne Vitte, pel tom III de lAuctarium Chartularii Universitatis Parisiensis (Paris: Didier, 1938) 1942 Victor Leroquais, pels seus estudis sobre els llibres litúrgics manuscrits de les biblioteques públiques de França 1947 Jean Hatzfeld, en memòria 1952 Léon Levillain, en memòria de la seva obra de crítica i d'estudis medievals 1957 Robert Bossuat, pel conjunt de la seva obra 1962 René Filhol, pel conjunt de la seva obra 1967 Cyrille Vogel, per Introduction aux sources du culte chrétien au Moyen Age (Spoleto: Centro italiano di studi sull'alto Medioevo, 1966) 1972 Joseph Moreau, per Plotin ou la gloire de la philosophie antique (Paris: Librairie Philosophique Vrin, 1970) 1977 Pierre Flobert, per Recherches sur les verbes déponents latins (Lille: Université de Lille III, 1975) 1982 Georges Charachidzé, per Grammaire de la langue avar (Paris: Jean Favard, 1981. ) 1987 Michel Reddé, per Mare Nostrum. Les infrastructures, le dispositif et l'histoire de la marine militaire sous l'Empire romain (Paris: De Boccard, 1986. ) 1992 Dominique Arnould, per Le rire et les larmes dans la littérature grecque d'Homère à Platon (Paris: Les belles Lettres, 1990. ) 1997 Annick Martin, per Athanase d'Alexandrie et l'Église d'Égypte au IVe siècle (328-373) (Rome: École française de Rome, 1996. ) 2002 Venceslas Kruta, Les Celtes : Histoire et dictionnaire des origines à la romanisation et au christianisme (Paris: Robert Laffont, 2000. ) 2007 Pierre Bonin Bourgeois, bourgeoisie et habitanage dans les villes du Languedoc sous l'Ancien Régime (Aix-en-Provence: Presses Universitaires, 2005. ) 2012 Christian Heck Le Ci nous dit. L'image médiévale et la culture des laïcs au XIVe siècle: Les enluminures du manuscrit de Chantilly (Turnhout: Brepols, 2011. ) 2017 La medalla Estrade-Delcros és atorgada a Joëlle Jouanna-Bouchet per la seva edició de Compositiones Medicae, d'Escriboni Llarg, a la col·lecció Budé (Paris: Les Belles Lettres, 2016 )
Acadèmia Francesa de Ciències L'Acadèmia de Ciències atorgava el premi per les deliberacions d'un jurat de set persones, escollides alternativament entre els membres de la secció de ciències matemàtiques i els de la de ciències físiques, d'acord amb una resolució de la Junta de l'Acadèmia del 25 de gener del 1915. Entre el 1983 i el 1985, el premi de l'Acadèmia de Ciències era conjunt "Estrade-Delcros, Houllvigue, Saintour, Jules Mahyer", i estava dotat amb 5.000 francs; el canvi en el patronatge també feu variar el període d'adjudicació, i el premi esdevingué biennal. El 1997 l'Acadèmia de Ciències refongué 143 fundacions (entre les quals l'Estrade-Delcros) en la Grand Médaille de l'Académie. Guardonats:
1898 Ernest Munier-Chalmas, pels seus treballs de paleontologia 1903 Léon Teisserenc de Bort, per les investigacions sobre les capes superiors de l'atmosfera 1908 Jacques Hadamard, professor del "Collège de France", pel conjunt de treballs matemàtics 1913 Charles André (1842-1912), primer director de l'Observatori de Lió, pels seus treballs d'astronomia 1918 1919 Henry Perrier de la Bâthie, per una vida consagrada a l'estudi desinteressat de la natura 1923 René Baire, per la seva obra matemàtica 1928 Pierre Jolibois, pel conjunt de la seva obra