La basconització tardana és una hipòtesi minoritària que defensa que els vascons van ocupar la zona corresponent a l'actual comunitat autònoma del País Basc en l'antiguitat tardana o al principi de l'edat mitjana.
Existeixen hipòtesis que situen el poble basc des de la prehistòria en aquests territoris, englobant com a basques les diferents tribus (vascons, vàrduls i caristis, arribant alguns autors a incloure autrigons i fins i tot berons) que els ocupaven en temps preromans, mentre que uns altres consideren que els actuals territoris de la comunitat autònoma del País Basc estaven ocupats per tribus d'origen indoeuropeu.Etnogénesis del País Vasco De los antiguos mitos a la investigación actual Universidad de Navarra. Historia antigua de Navarra
Context històric de la comunitat autònoma del País Basc abans de la romanització Tribus preromanes Segons els historiadors clàssics Estrabó, Plini el Vell, Pomponi Mela, Flor, Sili Itàlic o Claudi Ptolemeu, la depressió basca estava ocupada per diverses tribus l'idioma de les quals i filiació són desconeguts. La seva distribució territorial varia d'una crònica a una altra. D'acord amb la de Ptolemeu, la més completa i més recent, la situació va ser la següent: Berons, de filiació cèltica o celtibera i establerts entre La Rioja. Àlaba i Navarra. Autrigons, establerts entre el riu Asón i el riu Nerbion i de filiació discutida, però probablement indoeuropea. Caristis, establerts entre el riu Nervión i el riu Deva en l'actual Guipúscoa i de filiació discutida. Vàrduls, que ocupaven l'actual Guipúscoa, a excepció de la vall del Deva i del Bidasoa, i de filiació discutida.
Alguns autors defensen que vàrduls, caristis i autrigones eren de filiació vascona, mentre que d'altres opinen que eren de filiació indoeuropea o cèltica.
Proves arqueològiques Època preromana Les fonts documentals clàssiques són molt vagues pel que fa a la cultura dels habitants preromans de l'actual comunitat autònoma del País Basc. En aquest sentit, aporten més informació els jaciments arqueològics. Segons Luis Valdés, fins als anys 80, la historiografia local tractava de compaginar la forta presència indoeuropea a Biscaia i Guipúscoa durant l'edat del ferro amb la preexistència de bascos preindoeuropeus suposant una coexistència d'ambdues poblacions: una d'autòctona, més antiga, que viuria refugiada en coves mantenint la seva llengua (el basc) i tradicions; i una altra d'al·lòctona, formada per invasors o colonitzadors indoeuropeus celtes que van ocupar tota la regió construint nombrosos castres fortificats solament per defensar-se en cas de perill i no com a poblacions estables. No obstant això, Valdés conclou que, avui dia, donats els vestigis arqueològics oposats, no es pot sostenir aquesta dualitat. Biscaia o Guipúscoa presentarien els mateixos avatars i característiques que Àlaba o la resta del nord d'Hispània en època preromana. Per a l'arqueòleg Xavier Peñalver, la vall del riu Leitzaran va ser, en l'edat del ferro, una frontera entre dues cultures diferents, una de vascona cap a l'est, que es manifesta per l'abundància de cromlecs, i una altra de vàrdula cap a l'oest, on predominen els castres i hi ha absència de cromlecs. Constata que aquesta frontera és també una frontera dialectal del basc.Leitzaran: la frontera de la Edad de Hierro L'arqueòloga Mercedes Urteaga opina que aquesta frontera separava els pobles vascons dels cèltics, cantàbrics o celtibers.
Les necròpolis tardoantigues d'influència nordpirinenca miniatura|Tribus bascòniques a l'època romana Recentment, s'han trobat diversos jaciments arqueològics que es considera que són necròpolis tardoantigues d'influència nordpirinenca. Agustín Azcarate, de la UPV, considera que aquestes necròpolis són una prova d'un important esdeveniment històric dels segles següents a la desaparició de l'Imperi romà que fins ara ha passat desapercebut, i acaba prudentment el seu article La arqueología y los intereses historiográficos (De los postulados vascocantabristas a las necrópolis tardoantiguas de influencia norpirenaica) de l'any 2003La arqueología y los intereses historiográficos. (De los postulados vascocantabristas a las necrópolis tardoantiguas de influencia norpirenaica) Dr Agustín Azcarate UPV/RHU Publicat a Bidebarrieta num 12 any 2003 amb el comentari següent:
Proves onomàstiques miniatura|Extensió aproximada de l'àrea bascoparlant al segons Luis Núñez Astrain El reconegut filòleg basc Joaquín Gorrochategui va exposar les bases onomàstiques d'aquesta teoria recentment; és d'aquesta manera que es reconeixen per a determinats topònims vàrduls, autrigons i caristis un origen cèltic o si més no indoeuropeu (Deobriga, Segisamonculum, Uxama Barca, Segontia Paramica, Tritium Tuboricum, Veleia, Suestatium, Tullica…), als quals, a més, se'ls ha d'afegir l'actual riu Deva. Igualment, un repàs sobre l'onomàstica personal preromana de l'actual País Basc aporta un clar indoeuropeisme dels antropònims i teònims meridionals, sent per a Gorrochategui menys clar l'origen lingüístic dels septentrionals a causa del seu escàs nombre i dificultat interpretativa (Avandus, [Co]ema, Quno, Ivilia); d'aquesta manera, no és problemàtica l'atribució a una capa indoeuropea noms meridionals com Ambatus, Ablonius, Boutia, Elauus, Plendius, Segontius, Turaesamus, etc.; antropònims que, a més, tenen una certa relació amb els antropònims de les regions lusitana i vetona.
Va ser tota aquesta abundància d'onomàstica indoeuropea en territori basc en contrast amb la Navarra bascona la que va facilitar per part d'alguns autors considerar gran part de l'Euskadi actual com a cèltica o indoeuropea:
Autors que proposen una basconització tardana de la comunitat autònoma del País Basc Entre els defensors de la hipòtesi de la basconització tardana hi ha Arnauld Oihenart, Adolf Schulten, Manuel Gómez-Moreno, Claudio Sánchez Albornoz, Stanley G. Payne, José Antonio Vaca de Osma, Martín Almagro i Francisco Villar.
Arnauld Oihenart En el , Arnauld Oihenart proposà en la seva Notitia utriusque Vasconiæ, tum ibericæ, tum aquitanicæ que la Bascònia primitiva ocupava endemés de l'actual comunitat foral de Navarra, terres més enllà de l'Ebre fins a Calahorra i Gracurri (vora d'Alfaro), l'antic comtat d'Aragó i, cap a l'oest, fins a Fuentebravía. I un cop extingits els autrigons, caristis i vàrduls (que haurien parlat basc), els vascons haurien ocupat llurs terres en temps dels gots.Traducció al castellà del Llibre primer (capítols I a XII) de Notitia utriusque Vasconiæ, tum ibericæ, tum aquitanicæ Capítol VI, página 15 Sembla que la regió dels Vàrduls, Autrigons i Carists fou ocupada pels Vascons... Aquesta hipòtesi és anomenada basconització tardoantiga per Koldo Larrañaga.
Adolf Schulten En el primer terç del , Adolf Schulten planteja que els vascons van ocupar inicialment només la part sud de l'actual Navarra, expandint-se primer cap a Oiartzun i la costa abans de l'any 50 aC, ocupant així tota l'actual Navarra. Després de l'època de Ptolemeu i abans de la fundació de Vitoriacum (entre els anys 150 i 580), es van expandir sobre els territoris poblats per vàrduls, caristis i autrigons, l'actual comunitat autònoma del País Basc. Considera probable que aquesta conquesta política fos precedida per una conquesta lingüística.
Manuel Gómez-Moreno Manuel Gómez-Moreno, després d'investigar sobre l'onomàstica antiga de la regió i sobre relats oferts per antigues cròniques va concloure que:
Les cròniques referides són les de Gregori de Tours sobre la depredació dels vascons sobre Aquitània, mentre que les cròniques godes fan esment únicament a l'acció devastadora de les bagaudes a l'Alt Ebre.
Claudio Sánchez Albornoz Claudio Sánchez AlbornozVasconia o la España sin romanizar Tesi de Claudio Sánchez Albornoz opinava que els vascons havien envaït després de la caiguda de Roma i durant període fosc les terres dels vàrduls i caristis, empenyent-los cap a Castella i provocant: El desplaçament de part d'aquestes tribus cap a Castella; Diferències etnològiques entre bascos i navarresos;Ollé, Jaume (2006), Navarra y Pamplona hasta el 905 Diferències dialectals en el basc creades a partir d'antics límits tribals (efecte de substrat); La basquització (però no euskaldunització) d'aquelles tribus que van romandre a les seves terres;
Stanley G. Payne L'hispanista i historiador Stanley G. Payne, el 1974, opinava que en enfonsar-se l'Imperi romà, els bascos es van expandir per terres de caristis i vàrduls, que van perdre la seva identitat:
José Antonio Vaca de Osma Al seu llibre Los vascos en la historia de España publicat per RIALP el 1995, José Antonio Vaca de Osma opina que va haver-hi dues basconitzacions dels territoris de vàrduls i caristis. L'una entre els segles V i VII, i una altra en temps de Sanç el Gran.
Opina que hi ha mostres d'una expansió vascona sobre Aquitània cap al segle V aC i que els vascons s'hi van expandir posteriorment ajudats pels romans.
Martín Almagro L'historiador Martín Almagro, en el seu article Etnogénesis del País Vasco: de los antiguos mitos a la investigación actual, opina que els vascons van haver d'estendre's cap al que és actualment la comunitat autònoma del País Basc en els inicis de l'edat mitjana, fins llavors ocupada per vàrduls, caristis i autrigons d'estirp indoeuropea:
Aquest mateix autor ha estat molt crític cap a les postures contràries a la basconització actualment imperants en bascologia:
Francisco Villar Francisco Villar, basant-se en el registre toponímic, aquest expert en llengües indoeuropees prioritza l'existència anterior de llengües indoeuropees sobre les no indoeuropees en gran part de la zona actualment euskaldun:
Autors en desacord amb la hipòtesi Entre els nombrosos detractors de la hipòtesi de la basconització tardana hi ha, per exemple, Arturo Campión, Pere Bosch i Gimpera, Julio Caro Baroja, Koldo Mitxelena, Joaquín Gorrochategui, Juan Plazaola, Antonio Tovar, Andrés Mañaricua, Henrike Knörr, Amalia Embrujo, Ortiz de Urbina i J. Santos.
Arturo Campión L'escriptor, lingüista i polític navarrès Arturo Campión va escriure una sèrie d'articles en els quals intentava recopilar l'origen ètnic dels bascos, entre els quals va incloure l'estudi toponímic de la regió vàrdula, a la qual considerava com una regió amb barreja de gents no indoeuropees i indoeuropees que van conviure durant una època anterior a la romanització:
Julio Caro Baroja Julio Caro Baroja va adduir la distribució geogràfica dels diferents dialectes bascos per demostrar la continuïtat temporal del basc en l'actual comunitat autònoma del País Basc:
En l'actualitat, aquesta prova no és sostinguda més per la filologia basca després dels treballs de Mitxelena, en els quals es conclou que el basc comú anterior a la dialectalització data dels segles V-VI de la nostra era.
Koldo Mitxelena L'important bascòleg Koldo Mitxelena va tenir una postura contrària a la basconització basant-se en el següent:Sobre la lengua vasca en Álava (1982) l'arrelament que segles després demostraria el basc en aquests territoris, que difícilment un corriment podria explicar; l'existència constatada tant de nuclis de població de parla indoeuropea com èuscara, sense que pugui especificar-se la relació entre aquestes llengües i comunitats amb la documentació existent; la dialectologia s'oposaria a un desplaçament de la llengua basca cap a l'oest, en desplaçar-se les seves isoglosses nord-sud.
Punts que queden resumits pel mateix autor:
Mitxelena va referir-se freqüentment en els seus estudis al "violentament" del text de Gregori de Tours i al desconeixement, pels defensors de la basconització d'Aquitània, de l'antic substrat èuscar, molt anterior a tal invasió, de la regió aquitana:
Joaquín Gorrochategui El filòleg basc Joaquín Gorrochategui criticà aquesta hipòtesi valent-se dels arguments següents:Basque and its neighbors in anquity. pag 53