Candidatures pels Jocs Olímpics i Paralímpics d'Estiu de 2012 175px|Logotip de la campanya Detalls Comitè Comitè Olímpic Internacional Seu d'elecció Singapur117a Sessió del COI Mapa 200px|Mapa de candidaturesUbicació de les ciutats candidates Dates importants Primera candidatura 15 de juliol de 2003 Segona candidatura 15 de gener de 2004 Llista 18 de maig de 2004 Decisió 6 de juliol de 2005 Decisió Guanyador Londres (54 vots) Subcampió París (50 vots) Nou ciutats van presentar la seva candidatura als Jocs Olímpics de 2012Oficialment coneguts com a «XXX Jocs Olímpics». al Comitè Olímpic Internacional (COI). El Comitè va preseleccionar cinc d'aquestes -Londres, Madrid, Moscou, Nova York i París- d'entre les quals va ser Londres la que va resultar vencedora. Londres serà la primera ciutat que albergui uns Jocs Olímpics per tercera vegada, després dels celebrats en 1908 i 1948. El procés de selecció de la seu dels Jocs Olímpics de 2012 va ser considerat com un dels quals major competitivitat havia tingut en la història del COI. París va ser la candidatura que va explicar durant la major part de la campanya amb el paper de favorita, però la campanya que van realitzar els partidaris de Londres als últims moments va ser un factor decisiu per aconseguir l'èxit de la candidatura. Madrid va ser catalogada com una de les favorites, però la ciutat no va rebre suficients vots com per sobrepassar a París i Londres.
Després de l'avaluació tècnica de les nou candidatures originals, les primeres cinc ciutats van ser preseleccionades el 18 de maig de 2004, convertint-se en candidates oficials. Les altres ciutats aspirants -l'Havana, Istanbul, Leipzig i Rio de Janeiro- van ser descartades. Quatre de les cinc ciutats candidates eren famoses capitals d'Estat, la qual cosa representava un especial interès competitiu en la ronda final de l'elecció. París i Madrid ocupaven els llocs de favorites durant la fase d'elecció, però a principis de 2005, una avaluació més acurada dels candidats va col·locar a París i a Londres en una atapeïda carrera que es va anar estrenyent cada vegada més com menys faltava per al dia de l'elecció de la seu olímpica. El 6 de juliol de 2005, durant una votació de quatre rondes -que es va dur a terme durant la 117a sessió del COI- Moscou, Nova York, i Madrid van ser eliminades en les tres primeres rondes. Finalment, Londres es va imposar a París en l'última votació mitjançant un estret marge de 4 vots, aconseguint així el dret de celebrar els Jocs Olímpics de 2012.
Durant el mes següent a la 117º sessió del COI, els membres de la delegació de París 2012 van argumentar que la delegació de Londres havia violat les regles de COI. Els punts claus de les acusacions abocades contra Londres 2012 es basaven en la iniciativa d'oferir ajudes als atletes i en les pressions exercides pel primer ministre Tony Blair. Una declaració pública del President del COI Jacques Rogge va desmentir aquestes acusacions, declarant que la competició havia estat neta. Una altra controvèrsia va tenir lloc durant el procés d'elecció, quan una investigació secreta duta a terme per un programa de televisió britànic va revelar un escàndol de corrupció associat al membre del COI Ivan Slavkov i a diversos agents olímpics, els qui van oferir la seva ajuda per aconseguir vots a qualsevol de les candidatures presentades als Jocs Olímpics de 2012 a canvi de favors financers. Això va ocórrer quan el COI encara s'estava recuperant de l'escàndol de Salt Lake City, per la qual cosa va reaccionar ràpida i punitivament enfront dels individus que van trencar les regles.
Procés d'elecció El procés d'elecció de la seu olímpica comença amb la presentació de la candidatura d'una ciutat al Comitè Olímpic Internacional (COI) per part del seu corresponent Comitè Olímpic Nacional (AMB) i acaba amb l'elecció de la ciutat amfitriona per part dels membres del COI durant una sessió ordinària. El procés es regeix per la Carta Olímpica, com declara en el Capítol 5, Regla 34.
Des de 1999, aquest procés ha estat dividit en dues fases. Durant la primera fase, que comença immediatament després que es compleixi la data límit de presentació de candidatures, se'ls demana a les "ciutats aspirants" que emplenin un qüestionari que cobreix els temes de major importància a tenir en compte a l'hora organitzar uns bons Jocs. Aquesta informació permet al COI analitzar les capacitats de les ciutats, a més dels punts forts i febles dels seus projectes. Després d'un estudi detallat dels qüestionaris i dels informes posteriors, el Consell Executiu del COI selecciona les ciutats que es classifiquen per seguir competint en la següent ronda. La segona fase és l'etapa en la qual es juguen el seu futur les diferents candidatures: les ciutats aspirants (d'ara endavant cridades "ciutats candidates") han d'emplenar un segon qüestionari més ampli i detallat sobre les candidatures. Aquests informes són estudiats acuradament per la Comissió d'Avaluació del COI, un grup compost per membres del COI, representants de les federacions esportives internacionals, els Comitès Olímpics Nacionals, atletes, el Comitè Paralímpic Internacional i experts internacionals especialitzats en diversos camps. Els membres de la Comissió d'Avaluació realitzen llavors visites de quatre dies amb l'objectiu d'inspeccionar cadascuna de les ciutats candidates, on observen els llocs proposats per construir les instal·lacions i són informats sobre els detalls dels temes coberts en l'informe de la candidatura. La Comissió d'Avaluació comunica els resultats de les seves inspeccions en un informe als membres COI fins a un mes abans de l'elecció de la seu en la corresponent sessió del COI.
La sessió del COI en la qual es tria a la ciutat que organitzarà els Jocs Olímpics es duu a terme en un país que no hagi presentat cap candidatura per a l'organització d'aquests Jocs Olímpics. Els membres del COI que estan en actiu (excloent el president i els membres d'honor) participen en la votació per triar a la ciutat amfitriona. Els membres dels països que tenen una ciutat que participa en la competició no poden votar mentre la ciutat segueixi competint. La votació es duu a terme al llarg d'una successió de rondes fins que una candidatura aconsegueixi la majoria absoluta de vots; si això no succeeix en la primera ronda, la candidatura amb menys vots és eliminada i una altra votació comença de nou. En el cas que dues candidatures empatin amb el menor nombre de vots, es realitza una votació especial, el guanyador de la qual passa definitivament a la següent ronda. Després de cada ronda, s'anuncia quina ciutat ha estat eliminada. Després que s'anunciï la ciutat que albergarà els Jocs Olímpics, la delegació de la candidatura triada signa el "Contracte de la Ciutat Amfitriona" amb el COI, el qual delega les responsabilitats de l'organització dels Jocs a la ciutat i al Comitè Olímpic Nacional corresponent.
Avaluació de les ciutats aspirants La data límit per presentar la candidatura d'una ciutat per albergar els Jocs Olímpics de 2012 va ser el 15 de juliol de 2003. Les nou ciutats que van presentar candidatures abans d'aquesta data també van trobar en el 15 de gener de 2004 la data límit per al lliurament del qüestionari de la primera fase. Després d'analitzar els informes, el COI va oferir una mitjana ponderada de cada ciutat basada en les puntuacions obtingudes en cadascun dels onze temes del qüestionari: suport polític i social, infraestructura general, llocs esportius, Vila Olímpica, ambient, allotjament, transport, seguretat, experiència passada, finances i herència. Si la mitjana d'una candidatura és superior a sis (la mitjana predefinida com a referència pel COI), la ciutat és considerada summament capaç de rebre els Jocs Olímpics; d'una altra manera, si la puntuació és inferior a sis, se sol considerar que les seves possibilitats són bastant petites. El 18 de maig de 2004, el COI va anunciar les ciutats les candidatures de les quals van ser acceptades:
París - puntuació de 8,5 (detalls de la candidatura) Madrid - puntuació de 8,3 (detalls de la candidatura) Londres - puntuació de 7,6 (detalls de la candidatura) Nova York - puntuació de 7,5 (detalls de la candidatura) Moscou - puntuació de 6,5 (detalls de la candidatura) Leipzig - puntuació de 6,0 Rio de Janeiro - puntuació de 5,1 Istanbul - puntuació de 4,8 l'Havana - puntuació de 3,7
Els cinc aspirants amb les mitjanes més altes van passar a la següent fase com a ciutats candidates oficials. Com està estipulat, el COI els va concedir el dret d'usar els Anells Olímpics en l'emblema de la seva candidatura, juntament amb una etiqueta que identifica a les ciutats candidates.
Avaluació de les ciutats candidates Cap al 15 de novembre de 2004, tots els candidats havien enviat els informes de les seves candidatures al COI. Després que el COI les avalués durant un període d'anàlisi, les ciutats van ser visitades per la Comissió d'Avaluació del COI, formada per dotze membres del COI i presidida per la marroquina Nawal El Moutawakel. Les visites, que van durar quatre dies cadascuna, van tenir lloc entre el 3 de febrer i el 17 de març de 2005:
Madrid - Del 3 al 6 de febrer Londres - Del 16 al 19 de febrer Nova York - Del 21 al 24 de febrer París - Del 9 al 12 de març Moscou - Del 14 al 17 de març
La candidatura parisenca va sofrir dos inconvenients durant la inspecció: diverses vagas i manifestacions van coincidir amb la visita i va ser publicat un informe en el qual es deia que Guy Drut, membre del COI i una de les peces claus de l'equip de la candidatura de París, hauria de fer front a càrrecs de presumpta corrupció financera lligats al partit polític al qual pertanyia.
El 6 de juny de 2005, el COI va publicar els informes d'avaluació de les cinc candidatures que va realitzar la Comissió d'Avaluació. Encara que aquests documents no continguessin puntuacions o classificacions, l'informe de París va ser considerat un dels més positius, seguit estretament pel de Londres, que havia solucionat la major part dels inconvenients observats durant l'avaluació de la primera fase en 2004. Nova York i Madrid també van obtenir avaluacions molt positives, mentre que Moscou va ser considerada la candidatura més feble. Durant aquest mateix dia, la candidatura de Nova York va sofrir un important revés després de conèixer-se que l'estat de Nova York rebutjava finançar el West Side Stadium, una peça clau de la candidatura de Nova York 2012. La candidatura de Nova York ja havia projectat un pla alternatiu una setmana després, però un canvi tan essencial tan sols un mes abans de la votació en la qual s'anava a triar a la ciutat amfitriona va minvar les possibilitats de Nova York.
Durant tot el procés de la competició totes les candidatures van barallar per aconseguir el major nombre de vots amb la vista posada en la 117º Sessió del COI. París va ser vista durant la major part del procés com la favorita, en particular perquè la seva candidatura era la tercera que havia presentat la ciutat en els últims anys (també havia aspirat als Jocs Olímpics de 1992 i 2008). Londres va ser catalogada al principi com la segona possibilitat, per darrere de París, guanyant aquesta última per un marge considerable, però aquesta situació es va començar a invertir a partir del nomenament de Sebastian Coe com a cap de la candidatura de Londres 2012 el 19 de maig de 2004. A la fi d'agost de 2004, els informes apuntaven a un empat entre Londres i París. En la carrera final cap a la 117º Sessió del COI, l'empat entre Londres i París es va anar estrenyent més i més. L'1 de juliol de 2005, el president del COI Jacques Rogge, quan li van preguntar quina ciutat seria la guanyadora, va respondre: "És només una sensació perquè no sé el que està en el cap dels membres del Comitè Olímpic Internacional, però crec que serà per menys de 10 vots, fins i tot tan pocs com cinc o sis".
117a sessió del COI miniatura|Vista de Singapur.