Enric V —Henry V — és un drama històric de William Shakespeare, que se suposa va ser escrit cap al 1599. Narra la història del rei Enric V d'Anglaterra, centrant-se en els fets immediatament anteriors i posteriors a la batalla d'Azincourt (1415) durant la Guerra dels Cents Anys.

Enric V és la darrera obra de la tetralogia iniciada amb Ricard II i continuada amb la primera i segona part dEnric IV. El públic original ja estava familiaritzat amb el personatge, descrit a Enric IV com un jove salvatge i indisciplinat conegut com a "Princep Harry" i per "Hal" per Falstaff. En canvi, a Enric V el jove príncep és un home madur que s'embarca en una campanya a França coronada per l'èxit.

Argument Enric V comença amb un Pròleg recitat pel cor. Aquest, invoca a una musa de foc, de manera que l'actor que interpreti al rei Enric pugui adoptar el gest de Mart. Es pregunta Pot contenir aquest ròdol els vastos camps de França?, i anima els espectadors a fer servir la seva imaginació per superar les limitacions escèniques: Que el pensament supleixi les imperfeccions

I Acte L'Arquebisbe de Canterbury i el Bisbe d'Ely entren discutint sobre la legalitat de la petició d'Enric sobre els seus drets a França, segons el dictat de la Llei Sàlica. A la sala del tron, Enric, Gloucester, Bedford, Warwick, Westomeralnd i Exeter escolten com el l'arquebisbe raona la justícia de la reclamació d'Enric; i a continuació entren els ambaixadors francesos, que fan saber a Enric que el Delfí rebutja les pretensions d'Enric al tron francès, enviant-li com a regal de reconciliació unes pilotes de tenis. Per a l'arquebisbe de Canterbury aquesta ofensa arriba en el moment oportú, car tem que el nou rei aprovi una llei per la que perdrien béns de l'Església; i juntament amb els nobles, anima a Enric a defensar les seves pretensions amb la força de les armes.

II Acte El pròleg ens adverteix que Enric s'ha traslladat a Southampton. Mentrestant, a Londres, descobrim l'alferes Pistol, el caporal Nym i el tinent BardolphPersonatges de caràcter còmic, les activitats dels quals s'allunyen de la trama principal. Aquests tres personatges ja apareixien a Enric IV, i són antics companys de gresca d'Enric A Southampton, mentre que l'exèrcit s'embarca per travessar el Canal, Enric ha de fer front a primer perill: el Comte de Cambridge, Lord Scroop i Sir Thomas Grey planegen assassinar-lo, però són descoberts i executats. Per un altre costat, a la taverna del Cap del Senglar, en Pistol, en Nym, en Bardolph i la Tavernera ploren la mort de Sir Falstaff, antic company de gresques del Rei. Finalment, al palau del rei de França, el Duc d'Exeter fa una darrera petició per solucionar diplomàticament la disputa.

III Acte Torna a aparèixer el Cor, i ens explica que l'oferta del francès no ha estat acceptada per insuficient, i que la flota es dirigeix cap a Harfleur. Allà, l'exèrcit d'Enric sotmet a setge la ciutat, fins que el governador la rendeix. Pel seu costat, Caterina de França demana a Alice, la seva dama de companyia Alice, que li comenci a ensenyar l'anglès, perquè sembla que s'haurà de casar amb Enric. Mentrestant, el rei de França, el Delfí, el Duc de Bretanya i el Conestable es reuneixen per decidir barrar el pas a Enric i destruir-lo. Al campament anglès, Pistol demana pietat a Fluellen per Bardolf, car ha robat una píxide d'una església i ara el volen penjar; i Enric rep l'herald francès Montjoy, que porta a Enric el desafiament del rei de França per combatre a Azincourt; i finalment, al campament francès, el Conestable, el Delfí, lord Rambures, el duc d'Orleans i els cavallers, fatxendes, es preparen per a la batalla de l'endemà.

IV Acte El Cor ens situa: és la nit anterior a la batalla d'Azincourt, i anglesos i francesos es preparen per al dia. Al campament anglès, Enric decideix passejar durant la nit, disfressat, per reconfortar els seus soldats i descobrir el que pensen d'ell, i finalment, sol, reflexiona sobre la responsabilitat del rei. Els francesos, es preparen per llançar-se a la batalla, confiats de la seva victòria. Al campament anglès, davant els dubtes dels seus homes, Enric pronuncia el Discurs de Sant Crispí per animar-los. S'inicia la batalla, i a poc a poc els francesos es descobreixen perdedors; però els anglesos reben la notícia que el tren d'equipatges ha estat atacat i tots els minyons que feien de patges han estat morts. Finalment, arriba l'herald Montjoy, que confirma l'absoluta victòria anglesa.

V Acte Després de la victòria a Azincourt, Enric intenta fer la cort a la princesa de França, Caterina de Valois. L'acció finalitza amb el rei de França adoptant Enric com el seu hereu al tron i l'oració de la reina francesa: "Que anglesos com a francesos i francesos com a anglesos s'abracin uns als altres. Déu digui amén a això."

Finalment, i com a Epíleg, torna a aparèixer el Cor, senyalant trist que al regnat de l'hereu d'Enric, "Vam ser tants que van regir les seves terres, que varen perdre França i fer sagnar Anglaterra", un record del convuls regnat d'Enric VI.Shakespeare va escriure una trilogia dedicada al regnat d'Enric VI: Enric VI, part 1, Enric VI, part 2 i Enric VI, part 3

Personatges

Cor

Els anglesos Enric V Duc de Gloucester - germà d'Enric Duc de Bedford - germà d'Enric Duc de Clarence - germà d'Enric Duc d'Exeter - oncle d'Enric Duc de York - cosí d'Enric; és el Duc d'Aumerle de Ricard II, i és germà del traïdor Cambridge. Comte de Salisbury Comte de Westmorland Comte de Warwick Sir Thomas Erpingham Cpt. Gower - un anglès Cpt. Fluellen - un gal·lès Cpt. Macmorris - un irlandès Cpt. Jamy - un escocès John Bates - soldat Alexander Court - soldat Michael Williams - soldat Herald Pistol Nym Bardolph Noi - anteriorment patge de Sir John Falstaff Mistress Quickly - tabernera, de la taverna del Cap del Senglar d'Eastcheap, abans la Mestressa Rabent i ara casada amb Pistola

Arquebisbe de Canterbury Bisbe d'Ely

Els traïdors Comte de Cambridge - cosí d'Enric Lord Scroop Sir Thomas Grey

Els francesos Carles VI, rei de França Isabel, reina de França Lluís, Delfí de França i Duc de Guyenne - el seu fill, el Delfí Caterina - la seva filla Alice - dama de companyia de Caterina Conestable de França Duc de Borbó Duc d'Orleans Duc de Berry Duc de Borgonya Lord Rambures Lord Grandpré Monsieur le Fer - soldat francès Montjoy - herald francès Governador d'Harfleur Ambaixadors francesos

Fonts La font principal de Shakespeare per Enric V, així com per la majoria de les seves històries, van ser les Cròniques de Raphael Holinshed, la publicació de la segona edició el 1587 prové d'un terminus ad quem per l'obra; i on estan molt ben explicades les guerres amb França, el setge d'Harfleur i el tractat de Troyes.

Les altres fonts secundàries que usualment s'esmenten són les següents: The Famous Victories of Henry the Fifth, obra anònima publicada el 1589. The Union of the Two Illustrious Families of Lancaster and York, d'Edward Hall (la primera edició conservada del qual és del 1548), on es troben els orígens dels clams anglesos a la corona francesa, l'episodi de les pilotes de tennis i l'escena del festeig entre Enric i Caterina. Euphues an his England, de John Lily (1580), on hi ha el discurs de l'arquebisbe sobre l'organització de l'estat comparada amb la de les abelles. Unta traducció anglesa de 1589 dels Annals de Tàcit, on hi ha les fonts del discurs del rei abans de la batalla A Brief Discourse of War (1590), on podria haver-hi una gran part dels orígens de les disquisicions de Fluellen<ref name="Oliva">Pròleg de Salvador Oliva a l'edició de 1986 de Enric V de Vicens Vives en català</ref> Els estudiosos creuen que Shakespeare coneixia el poema sobre la Guerra de les Dues Roses de Samuel Daniel Famous Victories of Henry V, una obra anterior que per un general es creu que va servir de model per l'obra de Shakespeare.Greer, Clayton A. "Shakespeare's Use of The Famous Victories of Henry V," Notes & Queries. n. s. 1 (June, 1954): 238-41

Data i text El Cor, en el seu parlament introductori de l'acte cinquè (versos 30-2) diu: «Així, amb una semblança menor, però volguda, com si ara el general de la nostra majestuosa Reina (un dia o un altre ha de passar) tornés d'Irlanda amb la revolta traspassada per la seva espasa...».

El general és el 2n comte d'Essex, que se'n va endur una expedició a Irlanda per esclafar la Rebel·lió Tyrone. L'empresa no va reeixir i va tornar el 28 de setembre. És plausible, doncs, que aquests versos fossin escrits poc després que Essex marxér de Londres, el 27 de març de 1599.

El suport extern a aquest argument es pot adduir amb el fet que Meres no esmenta Enric V a la seva obra Palladis Tania de 1598. per l'altra banda, The Chronicle History of Henry the fifth va ser registrada al Stationers Company el 14 d'agost de 1600 pel llibreter Thomas Pavier; i la primera edició en quart va ser publicada a finals d'any, mitjançant Thomas Millington i John Busby. Els estudiosos estan d'acord a situar la data de composició entre la primavera i estiu de 1599.Salvador Oliva, p. 13

El Quart 1 de Henry V és un "quart dolent", una versió abreujada de l'obra que podria ser una còpia piratejada. Un segon quart, una reimpressió del Q1 va ser publicada per Pavier el 1602. El 1619 es publicà una nova reimpressió com a Q3.

Crítica i anàlisi miniatura|Miniatura contemporània de la batalla d'Azincourt. Lectors i públic han interpretat l'actitud de l'obra vers la guerra de diverses maneres. Per un costat, sembla celebrar la invasió de França per part d'Enric i dona valor al poder militar. Alternativament, es pot llegir com un retrat antibèl·lic.

Alguns crítics connecten la glorificació de l'orgull nacionalista i la conquesta amb les aventures militars angleses a Espanya i Irlanda. El Cor es refereix al cinquè acte directament als triomfs militars assolits pel comte d'Essex. El mateix Enric a vegades s'ha vist com una ambivalent representació de Maquiavel escènic, combinant una sinceritat aparent amb una voluntat de fer servir la força i l'enginy per assolir els seus fins.Stephen Greenblatt, "Invisible Bullets." Glyph 8 (1981): 40-61

D'altres crítics veuen l'obra des d'un punt de vista crítica per la motivació per la causa violenta d'Enric. Les paraules nobles del Cor i d'Enric estan determinades per les accions de Pistol, Bardolph i Nym.Reginald A. Foakes, Shakespeare and Violence. Cambridge: Cambridge University Press, 2003: 105Watts, Cedric and John Sutherland, Henry V, War Criminal?: And Other Shakespeare Puzzles. Oxford: Oxford University Press, 200: 117 De fet, la presència dels personatges dEnric IV es diu que són el contrapunt a l'element aventurer del personatge d'Enric com a monarca.Spenser, Janet M. "Princes, Pirates, and Pigs: Criminalizing Wars of Conquest in Henry V." Shakespeare Quarterly 47 (1996): 168

El crític estatunidenc Norman Rabkin descriu l'obra un com retrat amb dos significats simultanis.Rabkin, Norman. Shakespeare and the Problem of Meaning. Chicago: University of Chicago Press, 1981: 62 Segons Rabkin, l'obra mai no se situa clarament davant la guerra, sinó que Enric canvia el seu discurs contínuament, parlant de "violació i pillatge" a Harfleur, però parlant de glòria patriòtica al Discurs del Dia de Sant Crispí.

L'ambigüitat de l'obra ha comportat que es representi amb interpretacions diverses: la versió cinematogràfica que va fer Laurence Olivier el 1944, realitzada en plena Segona Guerra Mundial, emfatitza la visió patriòtica; mentre que la versió de Kenneth Branagh de 1989 apunta els horrors de la guerra. Una producció del 2003 al Royal National Theatre presentava a Enric com un general modern, ridiculitzant la invasió de l'Iraq.

El personatge d'Enric segons Shakespeare