Cilici de Lluís IX de França, conservat a l'església de Sant Aspais a Melun|miniatura miniatura|Cilici de ferro de la segona meitat del segle XIXMuseu Soler Blasco (Xàbia) Un cilici és una camisa aspra, cinyell de cerres o de cadenetes de ferro amb garfins, cenyit directament sobre la pell. i Els garfins o el teixit hirsut causen molèstia i dolor autoinfligit, utilitzat per certs catòlics per fomentar l'esperit de mortificació. El nom prové dels crins rasposos de les cabres de Cilícia que solien utilitzar-se per la seva fabricació. Ja se'n parla al Levític i a l'Èxode.
Sol usar-se com eina de mortificació a l'Església Catòlica Romana per tal d'expiar els seus pecats propis o els dels altres, com expiació faç al seu Déus. Els creients hi veuen una manera de participar voluntàriament a la passió de Jesús. El costum origina al . Quan Constantí I el Gran va legitimar el cristianisme i fer-ne una religió d'estat, les vies vers el martiri i la santedat immediata com mostra de devoció van desaparèixer, els devots van cercar altres maneres per demostrar la seva dedicació, com l'ascetisme extrem, l'auto-flagel·lació i diverses formes de mortificació, com portar el cilici. (en català: «L'església, preconitza l'auto-flagel·lació?») Aquest accessori per homes i dones era força generalitzat a Catalunya del al .
El jurista i escriptor valencià Vicent Blasco Ibáñez va ser un dels primers per criticar les idees de mortificació del catolicisme espanyol de la seva època que depreciava les ciències positives i que considerava tots els avenços mèdics com bagatel·les per tenir la gent boja i lluny de la fe. A la seva novel·la El intruso (1904) cita el cas d'una dona que descuidava la seva higiene personal i que cada vegada portava amb més retard la seva roba a rentar, amb esquitxos de sang. Ningú no ho entenia fins que van trobar al seu llit «un horrible cinturó d'espart, un cilici dels més senzills que fabricaven certes monges de Begoña». Nietzsche escriví al Crepuscle dels ídols: «Però atacar les passions per la seua arrel significa també atacar per l'arrel la vida mateixa: la pràctica de l'Església és hostil a la vida ...»
Encara avui dia és portat per certs ordes, com ara els afiliats de l'Opus Dei i menys freqüentment pels laics. Entre el catòlics devots que van portar el cilici hom cita, entre d'altres, Thomas More, John Henry Newman i més recentment Teresa de Calcuta, Pau VI i Joan Pau II. (en català: «Joan Pau practica l'auto-càstig) Jordi Petit testimoneja que el 1967 un guia espiritual de l'Opus Dei li va imposar dur cilici i xapes d'ampolles dins de les sabates per expiar el seu «pecat», quan als tretze anys va confessar-li que era homosexual. És en qüestió quants de nois van haver de sofrir aquest maltractament durant el franquisme. Continua sent utilitzat en teràpies de «conversió» per a homosexuals practicades per saludadors catòlics.
Del punt de vist psiquiàtric l'automutilació no-suïcidal, segons el Manual Diagnòstic dels Trastorns Mentals (DSM IV), (en català: «Automutilació no-suïcidal») sovint és un símptoma d'una greu afecció subjacent, malgrat que pugui presentar-se també en persones sense diagnosi clínica manifesta.
El cilici a la literatura catalana La novel·la Pell de Cilici (2003) de Josep Pastells s'inspira de les pràctiques d'Opus Dei. Cilici (2009), poemes de Jaume Cristòfol Pons AlordoCol·lecció Balenguera de poesia, Palma, Moll Editorial, 2009, 98 pàgines, «Ara i aquí, voler cantar és un vici però d'aquells que donen poc plaer i massa dolor. És com portar un cilici arran de cor, arran de veu i de cançó.» (Miquel Pujadó)
Referències
Categoria:Catolicisme Categoria:Objectes