miniatura|Una presentació de teatre català a Islàndia La història de teatre català és la història del conjunt de produccions teatrals en llengua catalana.
Des de l'època medieval fins al , el teatre català va viure moments de retraïment i d'expansió. Mai, però, almenys en l'àmbit popular, no va cessar l'activitat. Alguns dels referents més antics, com els misteris medievals, es mantenen vius avui dia. Perduren les tragèdies del menorquí Joan Ramis, les paròdies de Serafí Pitarra i els drames realistes d'Àngel Guimerà.Dels orígens a Àngel Guimerà , Culturcat. Generalitat de Catalunya
Teatre medieval
miniatura|Joglar medieval Els orígens del teatre en català es remunta a l'època medieval. En aquell període hi havia des de manifestacions teatrals profanes, com els joglars i les festes populars d'inversió de rols i jerarquies, l'expressió més viva de les quals és encara avui el Carnestoltes, fins a la teatralitat religiosa, copada pels anomenats drames litúrgics. Estesos arreu d'Europa amb l'expansió de l'Imperi Carolingi, representaven passatges de les Sagrades Escriptures. La majoria d'aquestes manifestacions es concentraven per Setmana Santa, Pasqua o Nadal.
Al , amb la revifalla de la vida urbana i del comerç, l'art dramàtic va ocupar els espais públics i el temple i la plaça es van erigir com els principals escenaris. A la Corona d'Aragó, la Passió de Crist i l'Assumpció de Maria van ser, a partir del , els dos espectacles per excel·lència. Aquest és el cas del Misteri d'Elx, que se celebra de manera ininterrompuda des del . Altres cerimònies, celebrades en seus i esglésies, completaven l'espectre del teatre religiós, com els Misteris de Nadal, amb la Sibil·la i l'escenificació de la Nativitat. Aquestes representacions eren generalment cantades, amb escenes simultànies i una escenotècnia fastuosa, i integraven el públic en l'espectacle.
Teatre al renaixement
A partir de l'època medieval, sense un estat propi ni una cort reial autòctona, l'art dramàtic català culte va entrar en una etapa d'estancament, ja que es feia generalment en llengua castellana. En canvi es mantenien els espectacles populars i, fins al concili de Trento, les antigues formes litúrgiques medievals.
Mentrestant, a Anglaterra brilla el teatre isabelí i William Shakespeare.
Teatre barroc miniatura|El Rector de Vallfogona
Un tipus de teatre molt estés al barroc va ser el teatre religiós, espectacles que es feien en ocasions festives per al gran públic i sense ànim de lucre econòmic. Destaquen les teatralitzacions de vides de sants en forma de comèdia i sobretot les passions, pel fet que a Catalunya és l'únic lloc d'Europa on es seguien representant.
Pel que fa als textos dramàtics, l'adveniment del barroc va fer triomfar els models teatrals castellans de l'anomenat Segle d'Or i al País Valencià es va estendre el conreu de la dramatúrgia escrita en aquesta llengua. Tanmateix, hi va haver un intent per part d'uns pocs escriptors, com Francesc Vicenç Garcia, conegut també com a "el Rector de Vallfogona", o Francesc Fontanella, per integrar aquests avenços dins una lògica teatral catalana.
L'única peça parcialment conservada de Garcia és La Comèdia famosa de la gloriosa Verge i Màrtir Santa Bàrbara (1617), que recull part de la tradició medieval però incorpora nous elements escènics propis de la comedia nueva. Pel que fa a Fontanella, és autor de les obres Tragicomèdia pastoral d'amor, firmesa i porfia (aproximadament de 1640) i Lo desengany (aproximadament de 1650). El seu teatre parteix de dues tradicions, la joglaresca i la del teatre humanista. Hereu de Plaute i Terenci, Fontanella pretenia renovar l'escena catalana recollint la tradició barroca castellana, sense obviar les influències europees. Sintetitzava diferents tendències representades pel bucolisme, la faula mitològica i el grotesc.
Pel que fa al teatre profà del barroc, destaca la incorporació del teatre burlesc, representat per La famosa comèdia de gala està en son punt (1630), d'autor anònim. Aquesta obra parodiava la comedia nueva, model barroc culte castellà per excel·lència.
El teatre popular de carrer és ben pressent, es fa en espais públics, al carrer, en places, esglésies, etc., i en llengua catalana. Són espectacles vius i frescos, que solen incloure diverses arts escèniques barrejades i tenir un to general còmic. Els arguments són coneguts pel públic. Es basen en els espectacles joglarescos de Pere Çahat i en la commedia dell'arte.
Teatre de la il·lustració
miniatura|El teatre es presentava en corrals de comèdia
El va començar amb la pèrdua definitiva d'un marc cultural propi i autònom respecte del castellà. La derrota a la guerra de successió espanyola (1702-1715) no només va provocar la pèrdua dels furs, sinó que va significar el tancament d'universitats i d'altres espais de producció cultural, al mateix temps que s'iniciava un procés d'imposició lingüística, fins al punt que en 1801 Manuel de Godoy obliga que a cap teatre no es representi cap obra que no fos en castellà.
Els teatres van ser doncs monopolitzats per les companyies castellanes que van implementar un repertori barroc tardà. Els gèneres teatrals que prevalien en català van ser l'entremès burlesc i el sainet, presentats a habitatges privats. Pel que fa al teatre culte, era en català a l'illa de Menorca, dominada per Gran Bretanya, destacant com a dramaturg el menorquí Joan Ramis (1746-1819).
Pel que fa a l'escenografia de les produccions als Països Catalans, en aquesta època coexisteixen tres corrents estètics: la tendència rococó, representada per Francesc Tramulles, Manel Tramulles i Pere Pau Montaña i Placeta; la barroca, molt menys continguda que la rococó; i la neoclàssica, que opta per la versemblança i la proporció.
Menorca, sota dominació britànica durant bona part del , havia conservat tant les estructures polítiques autòctones com la vitalitat de la llengua catalana. A més, a l'illa havien arribat els corrents neoclàssics europeus, tant francesos com anglesos, que a la resta de territoris, amb l'excepció de la Catalunya del Nord, no es van produir ni amb la mateixa rapidesa ni amb la mateixa intensitat. Ramis és autor de les tragèdies Lucrècia (1769), Arminda (1775) i Rosaura (1783). De caràcter moralitzant, aquestes obres tenen una factura neoclàssica impecable, tant pel que fa als continguts com pel que fa a l'estil o l'estructura dramàtica, respectuosa amb la lògica de presentació, nus i desenllaç i amb les tres unitats aristotèliques.
Segona meitat del segle XIX: Teatre de la Renaixença
En aquesta època destaca la Renaixença de la literatura catalana, incloent dramatúrgies en català. El moment de plenitud de la Reinaixença es dona entre la dècada de 1870 i els anys noranta, un llarg període durant el qual conviurà amb altres tendències, com el romanticisme, el realisme teatral o el naturalisme teatral.
Una de les peces que més es representa en aquesta època al Teatre de Barcelona és el sainet, substituint definitivament l'antic entremès. El sainet és la forma dramàtica que reflecteix la vida quotidiana de menestrals, artesans o petits terratinents i de les capes més marginals de la societat. Es tracta d'obres breus, de contingut costumista i polític, que presenten una visió satírica de la realitat i generalment inclouen un triangle sentimental.
Pel que fa a la literatura, dos dramaturgs que van tenir molt èxit van ser Pitarra i Àngel Guimerà.
Sainets i altres presentacions privades miniatura|El sainet és una peça còmica breu que es presenta a l'entracte o a la fi d'una funció.
A les darreries de segle, a Barcelona i a València es va generalitzar la moda, entre l'aristocràcia, de les representacions privades. Un dels gèneres per excel·lència d'aquests espais era el sainet, que va guanyar terreny fins a convertir-se en el gènere preferit, no ja de la noblesa, sinó de la menestralia. Aquesta tendència es va reforçar al començament del .
El primer gran autor del gènere va ser Josep Robrenyo (1780-1838). D'extracció menestral, Robrenyo va ser el primer home de teatre en el sentit contemporani del mot. Actor, autor i director de fortes conviccions liberals, va utilitzar el sainet amb finalitats polítiques per combatre l'absolutisme. La seva producció no es va acabar aquí, ja que també va escriure sainets costumistes com El sarau de la Patacada. Tota la seva obra és amarada d'un propòsit polític i propagandista.
Al marge de Robrenyo, altres cultivadors del gènere van ser Ignasi Plana i Josep Maria Arnau. Al País Valencià, el sainet va gaudir d'una època d'or als anys seixanta i setanta del mateix segle amb autors com Eduard Escalante i Francesc Palanca. A Mallorca, el màxim representant del gènere va ser Pere d'Alcàntara Penya.
Frederic Soler "Pitarra"
miniatura|Serafí Pitarra
Una fita cabdal per a la renovació del teatre català va ser l'aparició de Frederic Soler, Serafí Pitarra (1839-1895). Pitarra va començar la seva producció als tallers, en voga als anys cinquanta i seixanta del , espais llogats per joves per organitzar el lleure i les activitats sota la influència dels corrents liberals i del primer republicanisme. Pitarra es va fer famós pels dots humorístics, amb peces paròdiques com La botifarra de la llibertat i, fins i tot, peces brutes com Jaume el Conquistador. En totes caricaturitzava la societat burgesa del moment i en desmitificava els referents culturals.
El salt al gran públic es va produir el 1864, quan va estrenar al Teatre Odeón L'esquella de la torratxa, paròdia del drama romàntic de La campana de l'Almudaina, de Joan Palau i Coll. L'èxit d'aquesta obra va propiciar la fundació de la companyia La Gata, que entre el 1864 i el 1866 va representar les obres de Pitarra al mateix teatre. Aquestes peces, conegudes amb el nom de gatades, alternaven la paròdia de les obres i dels tòpics romàntics amb els quadres costumistes i reivindicaven l'ús del català que es parla. Finalment, el 1867 Pitarra va entrar al Teatre Romea, on es va consagrar com el gran autor teatral català del . En paral·lel a Soler, hi ha altres autors com Conrad Roure o Eduard Vidal i Valenciano que van seguir una trajectòria semblant. Precisament, va ser Vidal i Valenciano el primer a fer el salt cap a un nou gènere, el drama romàntic, amb l'obra Tal faràs, tal trobaràs (1865).
Soler, coincidint amb l'entrada al Romea, del qual també va ser empresari, va fer un gir semblant. Va dissoldre La Gata i va crear la companyia Teatre Català. A partir de Les joies de la Roser (1866), Soler va iniciar la producció de drames romàntics, als antípodes de la producció anterior. Al mateix temps, Soler començava una ràpida transició del liberalisme al conservadorisme, amb els patrons estètics i ideològics de la burgesia que anteriorment havia ridiculitzat. Els seus drames, entre els quals destaquen L'esquella de la torratxa (1864), La dida (1872), El ferrer de tall (1874) o Batalla de reines (1887), penetren en la història catalana i idealitzen la vida camperola, tòpics romàntics, mentre fan una defensa de valors com la família, l'autoritat i els costums. Una altra característica va ser el gust per l'efectisme. A final dels vuitanta, Soler va entrar en una crisi creativa que no va acabar fins a la seva mort, el 1895.
Àngel Guimerà miniatura|Estàtua sedent de Guimerà a la pça. de Pi de Barcelona
Coincidint amb el declivi de Soler, va aparèixer una nova figura emergent, Àngel Guimerà (1845-1924). Després de guanyar els Jocs Florals del 1877, es va estrenar en el món del teatre amb Gal·la Placídia (1879).