fou un pintor, escultor i teòric de l'art català. Fou un dels principals exponents a escala mundial de l'informalisme, i és considerat com un dels artistes catalans més destacats del . L'obra de l'artista barceloní gaudeix d'un centre d'estudi i conservació al Museu Tàpies de Barcelona (antiga Fundació Antoni Tàpies).
De formació autodidàctica, Tàpies va crear un estil propi dins l'art d'avantguarda del , en el qual es combinen la tradició i la innovació dins d'un estil abstracte però ple de simbolisme, donant una gran rellevància al substrat material de l'obra. Cal destacar el marcat sentit espiritual que inspira la seva obra, on el suport material transcendeix el seu estat per analitzar d'una manera profunda la condició humana.
L'obra de Tàpies ha tingut una gran valoració en l'àmbit internacional, essent exposada als més prestigiosos museus del món. Al llarg de la seva carrera ha rebut nombrosos premis i distincions, entre els quals cal destacar el Premi de la Fundació Wolf de les Arts (1981), la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983), el Premi Príncep d'Astúries de les Arts (1990), la Medalla Picasso de la UNESCO (1993) i el Premi Velázquez d'Arts Plàstiques (2003). Com a reconeixement a la seva trajectòria artística el rei Joan Carles I li va atorgar el 9 d'abril de 2010 el títol de marquès de Tàpies.
Biografia Tàpies fou fill de l'advocat Josep Tàpies i Mestres i de Maria Puig i Guerra, filla d'una família de polítics catalanistes, i net del llibreter Francesc Puig i Alfonso. Fou alumne del Col·legi Alemany de Barcelona,EL PONT D'ESPLUGUES, desembre de 2008, pàgina 28, Antoni Tàpies y Òscar Tusquets, ex alumnos del centro, abren sus puertas a estudiantes del colegio i de 1939 a 1943 acabà el batxillerat a l'Escola Pia de Balmes.Actes de batxillerat conservades a l'Arxiu de l'Escola Pia de Catalunya: APEPC - Microfilm, 07-12, 2. Actes de batxillerat 1939-1955 Durant la infància de l'artista, la professió del seu pare i les relacions de la seva família materna amb membres de la vida política catalana propiciaren un ambient liberal. Tàpies sempre remarcà que la confrontació entre l'anticlericalisme del seu pare i el catolicisme ortodox de la seva mare el conduïren a la recerca personal d'una nova espiritualitat, que trobà en les filosofies i religions orientals, principalment el budisme zen.Xavier Barral, "Pintura i pintors del segle XX", a Art de Catalunya. Pintura moderna i contemporània, pàg. 304.
Segons confessà,AA.VV., Diccionario de pintores y escultores españoles del siglo XX, pàg. 4148. la seva vocació artística despertà amb un número de Nadal de la revista D'Ací i d'Allà de 1934, que presentava un extens panorama de l'art modern internacional. Un dels fets que marcaren la seva vida fou la seva convalescència a causa de la tisi que patí als 18 anys, circumstància que li va fer replantejar-se el sentit de la seva vida, així com el de la seva vocació, ja que durant la seva recuperació es dedicà intensament al dibuix. Els estats febrils que patí li provocaren freqüents al·lucinacions que van ser primordials per al desenvolupament de la seva obra. Durant la seva estança al sanatori de Puig d'Olena (1942-1943) es refugià en la música i la literatura (Ibsen, Nietzsche, Thomas Mann), i realitzà còpies de Van Gogh i Picasso.
Compaginà els seus estudis de dret a la Universitat de Barcelona, estudis que havia iniciat el 1943, amb la seva passió per l'art. Finalment, el 1946, es decantà per la pintura i abandonà els estudis.AA.VV., Gran Enciclopèdia Catalana, pàg. 123. De formació autodidàctica, tan sols estudià durant poc temps a l'acadèmia de Nolasc Valls.AA.VV., La pintura catalana. Els protagonistes dels segles XIX i XX, pàg. 136. El 1946 instal·là a Barcelona el seu primer estudi de pintura.
esquerra|miniatura|Autoretrat d'Antoni Tàpies, vers 1945-1947 El 1948 fou un dels fundadors de la revista i del moviment coneguts com a Dau al Set, relacionat amb el surrealisme i el dadaisme. El líder d'aquest moviment fou el poeta català Joan Brossa i, amb Tàpies, també van figurar Modest Cuixart, Joan-Josep Tharrats, Joan Ponç, Arnau Puig i posteriorment Juan-Eduardo Cirlot. La revista perdurà fins a l'any 1956, però Tàpies, que ja havia marxat a París, ja només hi col·laborà de forma escadussera i el grup com a tal es pot considerar dissolt el 1951.Quer, Jordi (coord.) Dau al Set, la segona avantguarda catalana, pàg. 54.
Les primeres obres de Tàpies s'emmarquen dins del surrealisme i de la figuració (període que hom té tendència a ocultar), però aviat canvià d'estil i es convertí en un dels principals exponents de l'informalisme. Representant de la denominada "pintura matèrica", Tàpies utilitzà per a les seves obres materials que no són considerats com a artístics, sinó més aviat de reciclatge o de rebuig, com poden ser cordes, paper o pols de marbre.
Del 2 al 22 d'octubre del 1948, Tàpies, juntament amb Modest Cuixart i Tàpies, Maria Girona i Benet, Josep Hurtuna, Jordi Mercadé i Farrés, Ramon Rogent i Perés, Albert Ràfols-Casamada, Josep Maria de Sucre i de Grau, Jacint Morera i Pujals, Pere Tort i Francesc Todó Garcia va participar en el Primer Saló d'Octubre a les Galeries Laietanes, mostrant dos treballs de 1947: Pintura i Encolat. Aqueix any conegué Joan Miró, un dels seus artistes més admirats. El 1949 participà en l'exposició Un aspecte de la jove pintura catalana a l'Institut Francès de Barcelona, on el veié Eugeni d'Ors, que l'invità al VII Saló dels Onze, a Madrid (1950). El 1950 feu la seva primera exposició individual a les Galeries Laietanes de Barcelona, on tornà a exposar el 1952. Becat per l'Institut Francès, viatjà a París (1950), i aconseguí exposar al concurs internacional Carnegie de Pittsburgh; on coneixeria a Picasso. També el 1950 fou seleccionat per representar Espanya a la Biennal de Venècia, on participà diverses vegades.
El 1953 exposà a Chicago i Madrid. Aqueix mateix any la marxant Martha Jackson li organitzà una exposició a Nova York, donant-lo a conèixer als Estats Units. També el 1953 guanyà el primer premi del Saló del Jazz de Barcelona, i conegué al crític Michel Tapié, assessor de la Galeria Stadler de París, on exposà el 1956 per primera vegada i, posteriorment, diversos cops més. L'any 1954 es casà amb Teresa Barba i Fàbregas, amb qui va tenir tres fills: Antoni, Miquel i Clara.
El 1955 fundà el grup Taüll, junt amb Modest Cuixart, Joan-Josep Tharrats, Josep Guinovart, Marc Aleu, Jordi Mercadé i Jaume Muxart.Xavier Barral, Pintura i pintors del segle XX, en Art de Catalunya. Pintura moderna i contemporània, pàg. 304. Aqueix any fou premiat a la III Biennal Hispanoamericana a Barcelona, i exposà a Estocolm amb Tharrats, sent presentats per Salvador Dalí. El 1958 tingué una sala especial a la Biennal de Venècia, i guanyà el primer premi Carnegie i el Premi UNESCO.Josep Corredor-Matheos, Història de l'art català. La segona meitat del segle XX, pàg. 50.
El 1960 participà en l'exposició New Spanish Painting and Sculpture al MOMA de Nova York. Des de llavors feu exposicions a Barcelona, Nova York, Washington, París, Berna, Múnic, Bilbao, Buenos Aires, Hannover, Caracas, Zúric, Roma, Sankt Gallen, Colònia, Kassel, Londres, Madrid, Canes, etc., i rebé premis a Tòquio (1960), Nova York (1964) i Menton (1966). El 1967 entrà en l'òrbita del marxant Aimé Maeght i exposà en el Musée d'Art Moderne de París (1973), Nova York (1975) i a la Fundació Maeght (1976).
esquerra|miniatura|Antoni Tàpies. '7 de novembre' (1971) En la dècada del 1970 la seva obra adquirí un caire polític més elevat, de reivindicació catalanista i d'oposició al règim franquista, generalment amb paraules i signes sobre els quadres, com les quatre barres de la bandera catalana (L'esperit català, 1971). Aqueix activisme li portà igualment a accions com el tancament al convent dels Caputxins de Sarrià per constituir un sindicat democràtic d'estudiants (1966) o la marxa a Montserrat en protesta pel procés de Burgos (1970), per la que fou empresonat durant un curt espai de temps.
Des de llavors realitzà nombroses exposicions personals o de caràcter antològic: Tòquio (1976); Nova York, (1977); Roma, (1980); Amsterdam, (1980); Madrid, 1980; Venècia (1982); Milà, (1985); Viena, (1986); Brussel·les (1986); MNCARS, Madrid, (2000); Pavelló Micovna del Jardí Reial de Praga (1991); MOMA (Nova York, 1992; Guggenheim (1995); Kirin Art Space Harajuku, (Tòquio, 1996); Centro per l'arte contemporanea Luigi Pecci (Prato, 1997).AA.VV., Diccionario de pintores y escultores españoles del siglo XX, pàg. 4149-4150. L'obra d'Antoni Tàpies s'ha exposat als principals museus d'art modern del món. A més de ser nomenat doctor honoris causa per diverses universitats, Tàpies fou guardonat amb diversos premis, entre ells, el 1981 el Premi de la Fundació Wolf de les Arts; el 1983, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya; i, el 1990, el Premi Príncep d'Astúries de les Arts.
El 1990 obrí les portes al públic el Museu Tàpies, institució creada pel mateix artista per potenciar l'art contemporani, situada a l'edifici de l'antiga Editorial Montaner i Simón, obra modernista de Lluís Domènech i Montaner. El Museu Tàpies, a més de la funció de museística, amb un fons de gran quantitat d'obres donades per l'artista, disposa d'una biblioteca i un auditori.
Autor també d'escenografies (Or i sal, de Joan Brossa, 1961) i il·lustracions per llibres, principalment de Brossa (El pa a la barca, 1963; Fregoli, 1969; Nocturn matinal, 1970; Poems from the Catalan, 1973; Ú no és ningú, 1979), es va dedicar igualment al cartellisme, realitzant el 1984 una exposició amb la seva principal obra cartellística, així com a la producció gràfica: gravats, litografies, serigrafies, etc.AA.VV., Gran Enciclopèdia Catalana, pàg. 124. L'any 2002 realitzà el cartell per les festes de la Mercè de Barcelona.
Com a teòric de l'art, Tàpies publicà articles a Destino, Serra d'Or, La Vanguardia, Avui, etc., la majoria recopilats als llibres La pràctica de l'art (1970), L'art contra l'estètica (1974), La realitat com a art (1982) i Per un art modern i progressista (1985), així com l'autobiografia Memòria personal (1977). En les seves obres atacà tant l'art tradicional com l'extrema avantguarda de l'art conceptual.
Amb la transició al Tàpies no va deixar de rebre nombrosos reconeixements tant a escala nacional com internacional, organitzant-se exposicions retrospectives de la seva obra als millors museus i galeries del món. El 2003, en ocasió del seu vuitantè aniversari, se celebrà una retrospectiva amb les seves millors obres al Museu Tàpies, amb assistència del públic en una jornada de portes obertes. Tanmateix, el 2004, al MACBA de Barcelona s'organitzà un homenatge a la seva figura, amb una gran exposició formada per 150 obres realitzades des dels anys 40 fins a l'actualitat, comptant amb pintures, escultures, dibuixos i diverses creacions del genial artista.
Entre els seus últims actes públics cal destacar, l'any 2005, la seva col·laboració amb José Saramago en defensa del grup pacifista basc Elkarri, o la donació el mateix any de la seva obra 7 de novembre al Parlament de Catalunya amb motiu del 25 aniversari de la restauració d'aquest. L'octubre de 2007 cedí una obra original seva a la campanya contra el tancament de les emissions de TV3 a València perquè es venguessin les seves reproduccions a deu euros i així, sufragar la multa imposta a ACPV per la Generalitat Valenciana. El mateix any deixà un missatge a la Caixa de les Lletres de l'Institut Cervantes que no s'obrirà fins al 2022. El 9 d'abril de 2010 fou nomenat marquès de Tàpies pel rei Joan Carles I.
Morí el 6 de febrer de 2012 a Barcelona a l'edat de 88 anys.
Estil miniatura|Mural del Pavelló de Catalunya a l'Exposició Universal de Sevilla de 1992