miniatura|Una Dirce cristiana, per Henryk Siemiradzki. Una dona cristiana és martiritzada durant el govern de Neró en aquesta recreació del mite de Dirce (pintat per Henryk Siemiradzki, 1897, Museu Nacional de Varsòvia). La persecució dels cristians és un fet constatable tant històricament com en l'era actual. Els primers cristians van ser perseguits per la seva fe, per part dels jueus, dels quals va sorgir la religió del cristianisme, i de l'Imperi Romà, que controlava gran part del territori a través del qual es va escampar el cristianisme primitiu. Això va continuar al fins a principis del , quan la religió va ser legalitzada per Constantí I el Gran. Michael Gaddis va escriure: L'experiència cristiana de la violència durant les persecucions paganes formà les ideologies i pràctiques que van portar a nous conflictes religiosos en el transcurs dels segles quart i cinquè ... L'experiència formativa del martiri i persecució determina les formes en què els cristians posteriorment usarien i experimentarien la violència sota l'imperi cristià. Els discursos del martiri i la persecució van formar el llenguatge simbòlic a través del qual els cristians representaven, justificaven, o denunciaven l'ús de la violència ".
Els missioners cristians, així com els neòfits que es van convertir al cristianisme han estat objecte de persecució, moltes vegades fins al punt de ser martiritzats per la seva fe. Al llarg de la història també s'ha atès que algunes denominacions del cristianisme han patit persecucions a mans d'altres cristians, sota l'acusació d'heretgia, en particular durant la Reforma Protestant del .
Al , els cristians han estat perseguits per grups musulmans, i per estats ateus com l'URSS i Corea del Nord. En l'actualitat (a partir de 2012), segons les estimacions de l'organització cristiana missionera Open Doors del Regne Unit, s'estima que 100 milions de cristians pateixen persecució, especialment en països de majoria musulmana, com ara l'Iran i Aràbia Saudita,Open Doors: The worst 50 countries for persecution of Christians Open Doors: Weltverfolgungsindex 2012 , p. 2 També han de fer front a persecucions en estats estats ateus com ara Corea del Nord, en els quals no hi ha llibertat religiosa.Jonathan Fox i Shmuel Sandler, Separation of Religion and State in the Twenty-First Century: Comparing the Middle East and Western Democracies, 2005, The City University of New York
En un estudi recent, citat pel Vaticà, es va informar que 75 de cada 100 persones que van morir a causa de l'odi religiós eren cristians.Aid to the Church in Need, Religious Freedom in the World – Report 2010; Conference Persecution of Christians
Persecució dels cristians pels jueus 321px|miniatura|Sant Pau escrivint les Epístoles, obra de Valentin de Boulogne o Nicolas Tournier (Houston, Blaffer Foundation). El Nou Testament diu que els primers cristians (començant pel mateix Jesús de Natzaret) van patir persecució a mans dels caps jueus d'aquesta època. També relata el principi de persecucions pels romans. El terme «els jueus» és usat amb freqüència en una forma indiscriminada que ha estat causa de controvèrsia.
Segons el Nou Testament, la persecució dels primers cristians va continuar després de la mort de Jesús. Pere i Joan van ser empresonats pels caps jueus, inclòs el summe sacerdot Ananies, que tot i això els va alliberar més tard.Fets 4:1-21 En un altre moment, tots els apòstols van ser empresonats pel summe sacerdot i altres saduceus, però van ser alliberats per un àngel.Fets 5:17-18 Els apòstols, després d'haver escapat, van ser portats novament davant del Sanedrí, però aquesta vegada Gamaliel el Vell (un rabí fariseu bon coneixedor de la literatura rabínica) va convèncer el Sanedrí d'alliberar-los.Fets 5:27-40
La raó més probable de la persecució va ser, per part dels jueus, l'evident heretgia que representava la doctrina cristiana des d'un punt de vista tradicionalment jueu, ja que entre altres coses, la idea d'un Déu-Home xocava de front amb el seu fortament arrelat monoteisme (Això es percep clarament en la narració bíblica dels fets dels primers cristians). És deduïble a més que a oïdes romans, la predicació dels cristians sobre l'imminent retorn del Rei dels Jueus i l'establiment del seu regne, era sediciosa. Els romans van donar als jueus en aquest temps un autogovern limitat, les principals obligacions dels líders jueus eren recaptar impostos per a Roma i mantenir l'ordre civil. Així, els líders jueus haurien de suprimir qualsevol conversa sediciosa, i la que tinguin com això el pensament cristià, va ser un potent motor per plantar a Roma la llavor de l'odi a l'incipient cristianisme.
Mort d'Esteve El Nou Testament relata la lapidació d'EsteveFets 6:8-7:60 per membres del Sanedrí. Esteve és recordat en el cristianisme com el primer màrtir (derivat de la paraula grega màrtÿros que significa 'testimoni').
Saule-Pau de Tars L'execució d'Esteve va ser seguida d'una gran persecució de cristians,Fets 8:1-3 dirigida per un fariseu anomenat Saule de Tars, que envià molts cristians a la presó. Segons el Nou Testament, aquesta persecució va continuar fins que Saule es va convertir al cristianisme (i va canviar el seu nom a Pau), després de dir que havia vist una llum brillant i sentit la veu de Jesús en el camí cap a Damasc, on estava viatjant per empresonar més cristians.Fets 9:1-22
Fets 9:23-25 diu que «els jueus» a Damasc van tractar llavors de matar Pau. Estaven esperant a les portes del poble, però els va evadir en ser baixat sobre el mur de la ciutat en una cistella per altres cristians i després va escapar cap a Jerusalem. Comprensiblement, va tenir dificultat al principi per convèncer els cristians de Jerusalem que ell, el seu antic perseguidor, s'havia convertit i que ara estava sent perseguit al seu torn.Fets 9:26-27 Es va produir un altre atemptat contra la seva vida, aquesta vegada per «els grecians» (KJV), referint-se a un grup de jueus hel·lenistes,Fets 9:29 a qui ell va debatre mentre estaven dins i al voltant de Jerusalem.
Persecució dels cristians a l'Imperi Romà miniatura|Un cuadre sobre Alma marcela goza de alegria per Enric Simonet, 1887. Al principi, els romans van considerar el cristianisme com una nova secta jueva. A banda de les esporàdiques persecucions de Neró i Domicià, durant el els cristians es van haver d'enfrontar amb més freqüència amb l'animadversió dels escribes fariseus, rectors del judaisme, que amb les autoritats romanes.
Prenent com a base diversos testimonis s'afirma que durant la segona meitat del , tot el i fins al , els cristians van ser també perseguits per autoritats de l'Imperi Romà, que considerava als cristians, sia com a jueus sediciosos (recordant que l'any 70 els jueus van armar una revolta a Judea que va originar la destrucció de Jerusalem i la deportació dels jueus del seu territori a mans romanes), o com a rebels polítics. L'historiador Suetoni esmenta les revoltes causades a Roma en temps de l'emperador Claudi "per un tal Cresto", a qui cal identificar amb Crist, les doctrines havien d'haver estat divulgades per emigrants o esclaus jueus a Roma. Així mateix, Tàcit en els seus Annals parla de la persecució als cristians ("nom que prenen d'un tal Crist"), per part de Neró.
Tertul·lià, en la seva "Apologia contra els gentils", escrita l'any 200, explica quins eren els delictes que la fama imputava als cristians:
Els gentils assimilaven les reunions nocturnes dels cristians a ritus orientals dels "misteris", com els d'Eleusis i Samos, arrelats en les pràctiques màgiques, els misteris de Cibeles, els d'Isis, originaris d'Egipte, o els de Mitra, procedents de Pèrsia, que van aconseguir notable difusió fins i tot a Espanya i en especial a la costa catalana.
En aquest context, cal recordar que es va fer costum entre diversos emperadors romans el fet d'erigir estàtues pròpies en les diverses ciutats de l'imperi, i en autoproclamar-se déus o fills de déus (sota el títol de senyor de senyors) als quals els seus súbdits havien de respectar. Un signe exemplar d'això era l'obligació d'adorar o si més no agenollar-se davant les estàtues dels emperadors en les ciutats on es trobessin. Els cristians, prenent com principi el que Jesús és l'únic Senyor de senyors, i l'únic fill del Déu veritable, es negaven a prendre tals actituds. Els romans, abans de jutjar les seves creences, veurien en aquests gestos les actituds d'una rebel·lió política contra l'imperi, la qual cosa va originar diverses persecucions contra els cristians en aquesta època.
Hi va haver deu grans persecucions romanes contra el Cristianisme, denominades generalment amb el nom dels emperadors que les van decretar: les de Neró, Domicià, Trajà, Marc Aureli, Septimi Sever, Maximí el Traci, Deci, Valerià, Aurelià i Dioclecià.
Atès que el cristianisme era considerat il·legal en l'imperi, els cristians havien d'ocultar-se. Les seves reunions serien llavors secretes i són famoses les catacumbes de la ciutat de Roma, on es diu que els cristians es reunienLas catacumbes a la pàgina Primeroscristianos.com tot i que segons els testimonis cristians conservats, les catacumbes no eren el mitjà més utilitzat per amagar-se, ja que la major part de les reunions de culte, es farien secretament en les mateixes cases dels fidels. Per identificar haurien utilitzat símbols que a ulls romans no fossin evidents, com el símbol del Peix (Ichthys, o IXΘΥΣ en grec), acrònim que significava per a ells Jesucrist, Fill de Déu, Redemptor.
La persecució de Neró, 64-68
Una de les més famoses i potser la més primerenca és l'originada per l'emperador Neró, al voltant del qual es va originar la llegenda de la seva autoria de l'incendi que va acabar amb diversos barris de la ciutat de Roma. L'historiador Tàcit va escriure a principis del que, davant la remor popular que l'incendi s'havia originat per ordre superior, va trobar en els cristians els bocs expiatoris que en principi van satisfer la ira del populatxo. Van ser cruelment reprimits, segons Els Annals de Tàcit. Suetoni, un altre escriptor prominent de principis del corrobora aquesta versió, i assenyala que entre les obres públiques de Neró s'explicava que "va perseguir els cristians". Aquesta seria una de les raons que van portar a cristians com Pere o Pau a la mort a Roma, un fet del que parlen escriptors cristians dels primers segles com ara Climent.
La persecució de Domicià, 81-96 Un altre emperador que es recorda per la seva crueltat amb els cristians va ser Domicià, entre els anys 81 i 96. Entre els nombrosos cristians martiritzats durant aquesta persecució hi havia Simeó, bisbe de Jerusalem, que va ser crucificat. Flàvia, filla d'un senador romà, va ser així mateix desterrada al Pont, i es va dictar una llei que deia: "Que cap cristià, un cop portat davant un tribunal, quedi exempt de càstig sense que renunciï a la seva religió".
La persecució de Trajà, 109-111 Entre el 109 i el 111 dC, Plini el Jove va ser enviat per l'emperador Trajà (98-117) a la província de Bitínia com a governador. Durant el seu mandat, Plini troba als cristians, i escriu a l'emperador sobre ells. El governador va indicar que havia ordenat l'execució de diversos cristians. No obstant això, no estava segur de què fer amb aquells que van dir que ja no eren cristians, i va demanar consell a Trajà. L'emperador va respondre que els cristians no han de ser buscats i que les acusacions anònimes han de ser rebutjades com una mostra "indigna de la nostra època", i si es retracten i "adoren als nostres déus", han de ser alliberats. Els que persisteixin, però, han de ser castigats.
La persecució de Marc Aureli, 161-180