El patriarcat d'Aquileia - Patriarcato di Aquileia ; Patriarchatus Aquileiensis - és una seu metropolitana suprimida de l'Església catòlica a Itàlia. Preliminarment, una aclariment és indispensable: l'expressió "patriarcat d'Aquileia" es pot utilitzar per indicar tres realitats històriques i diferents entitats jurídiques: la diòcesi sotmesa a la jurisdicció immediata i directa del bisbe d'Aquileia; la província eclesiàstica d'Aquileia, que és la totalitat de les diòcesis en què l'Església d'Aquileia tenia jurisdicció canònica com a arxidiòcesi; el principat temporal també anomenat Pàtria del Friül, que certes circumstàncies històriques assignaven al cap de l'Església d'Aquileia.Bertolini, p. 15 Aquestes tres realitats no van coincidir ni temporalment ni quant a l'extensió territorial, i van sofrir diverses modificacions al llarg dels segles.
Territori Com a realitat eclesial el patriarcat d'Aquileia era una de les diòcesis i metròpolis més grans de tota l'edat mitjana europea. Fins al 811 la seva província eclesiàstica va arribar al riu Danubi al nord, al llac Balaton a l'est, mentre que a l'oest va arribar a Como i l'actual Cantó de Ticino. Al sud incloïa Ístria fins al 1751, any de la seva supressió. El 811, l'emperador Carlemany va prendre els límits del nord del riu Danubi fins al riu Drava. La diòcesi d'Aquileia també era molt extensa. El patriarca va supervisar les diòcesis episcopals incloses en la seva jurisdicció metropolitana i nomenava el bisbe. Al territori de la seva diòcesi, va servir com a bisbe a través dels seus vicaris.Bertolini, p. 20
A més de realitzar l'autoritat religiosa del patriarca d'Aquilea obtenien la investidura feudal (1077-1420) en el Friuli, i en alguns períodes històrics els límits geogràfics i polítics de la Pàtria del Friül es van estendre fins a Ístria, Valle del Biois, Cadore, Caríntia, Carniola i Estíria.
El patriarca tenia la seva residència a diferents localitats de la diòcesi, mantenint sempre el títol d'Aquilea: la mateixa Aquileia, on es trobava la basílica catedral de l'Assumpció de Santa Maria, a més de continuació, Grado, Cormons, Forum Iulii (l'actual Cividale del Friuli) i Udine.Corbanese, p. 18
Història Els orígens de la comunitat cristiana miniatura|esquerra|L'interior de la basílica patriarcal d'Aquileia Aquileia va ser una puixant ciutat portuària romana, fundada l'any 181 aC com una colònia i avançada militar. Es va convertir en la capital de la Regio X. En la seva importància, en els primers segles de l'era cristiana, tenia uns 200.000 habitants i era la quarta ciutat més gran de la península italiana, després de Roma, Milà i Càpua. Un important port fluvial sobre el riu Natissa, va ser el punt de partida per al trànsit a la zona danubiana i del Nòric i a les províncies d'Il·líria i Panònia.
Sembla que, fins i tot abans del , existia a Aquileia una comunitat cristiana amb forts llaços amb l'església patriarcal d'Alexandria a Egipte, que emetrien, suposant que els primers missioners van arribar d'Alexandria.Corbanese, p. 24
Aquileia aviat es va convertir en un important centre del cristianisme per a la Itàlia nord-oriental i les regions circumdants, de manera que ja en el , el bisbe era eminent per a l'extensió del territori de la seva jurisdicció i la litúrgia celebrada en el ritu, posteriorment anomenat patriarcal (que va estar en vigor fins 1596, i el 2007 va ser reimprès en facsímil el Missal Aquilejensis Ecclesiae del 1517 amb l'antic ritu aquileià). A la fi del segle IV (381) va celebrar el concili d'Aquileia, promogut per sant Ambròs de Milà i presidit per l'arquebisbe d'Aquileia, sant Valerià, qui va condemnar els bisbes pro-arrians Palladio di Raziaria i Secondiano de Singidunum i les doctrines arrianes que s'estenien a occident.Leich, p. 23
En aquest moment es van crear les diòcesis sufraganes (Iulium Carnicum,Julium Carnicum G. Biasutti, Il cristianesimo primitivo nell'Alto Adriatico Trento, Concordia, etc.), dependents de l'arquebisbe o metropolità d'Aquileia.
Sota l'arquebisbat de sant Cromaci (388-408), hi va haver un període d'un fèrtil vigor religiós i cultural per la presència simultània a la ciutat de sant Jeroni, traductor de la Bíblia, i Rufí d'Aquilea, traductor de les obres d'Orígenes.Leicht, p. 25
La província metropolitana A Occident les circumscripcions metropolitanes van començar a formar-se des del final del , el model d'organització imperial romana, no tant en virtut dels decrets canònics explícits, sinó per a la consolidació de la convergència tradicional i espontània de diòcesis perifèriques al seu centre metropolità. Al nord d'Itàlia, sobretot després de la mort de sant Ambròs, s'estava formant, al costat de Milà, la ciutat d'Aquilea, l'església de la qual s'havia convertit al final del la tribuna de l'ortodòxia i el seu clergat va ser distingit per la seva intensa activitat missionera.
La metròpoli del bisbe d'Aquileia comprenia, ja en el , els territoris de Venetia et Histria, amb exclusió de les diòcesis de Cremona i Brèscia, la Raetia secunda, de Noricum, la Pannonia prima i la Pannonia Savia. Era un vast territori, que limitava a l'oest, pel curs del Po en el tram que va des de la font fins a la confluència amb el Mincio, a continuació, procedir al nord, incloent el llac de Garda, arribava al riu Danubi a la confluència de l'Iller; després anava cap al nord des del curs del Danubi fins a Brigenzio; a l'est limitava per una línia gairebé recta cap al sud del Sava, i després virava a l'oest paral·lel al riu, fins i incloent la part occidental de la península d'Ístria.Menis, p. 40
Així, mentre que l'organització imperial es desfeia, l'Església d'Aquileia reconstruïa precisament en un sector crític per a Occident un nou ideal d'unitat. En 626 es va convertir en la seu del Patriarcat i els seus patriarques van ser reconeguts prínceps sobirans amb donacions fetes pel llombards s'estén gradualment la seva jurisdicció dins el comtat de Friül. El 811 el territori de l'arxidiòcesi s'estenia des del costat oriental del Tagliamento fins al sud de San Daniele; seus límits procedir després al nord de la conca de Carnia fins Cima Cadin al sud de Pieve di Cadore, inclosos el Cadore fins a la conca sud del corrent Boite, el Tofane, els tres pics de Lavadero i del Vanscuro baixava fins al Drava, el qual va servir com la frontera nord de Marburg a la frontera sud-oriental de l'Imperi, per anar fins al nord-oest fins a les proximitats de Postojna, San Vito Vipacco, Sesana, amb exclusió de Trieste i Grado.Menis, p. 43 A partir del les diòcesis sufraganies es van restringir als següents:Bertolini, p.37 Màntua; Como; Trento; Verona; Vicenza; Pàdua; Treviso; Concordia; Ceneda; Feltre; Belluno; Pola; Parenzo; Pedena; Trieste; Capodistria; Cittanova.
Fundació del patriarcat
miniatura|destra| El campanar de la basílica patriarcal d'Aquileia En 554 els arquebisbes metropolitans de Milà i Aquileia es van negar a unir-se a la condemna pronunciada per l'emperador Justinià I contra els textos de tendència nestoriana conegudes com els Tres Capítols i, per tant, no compartiren les conclusions del Concili de Constantinoble II, donant lloc a una cisma conegut com el cisma tricapitolí: en 557, durant el sínode provincial convocat a Aquileia per a l'elecció del nou metropolitana Paulí I, que va succeir a Macedoni, amb la participació de bisbes diòcesis sufragànies, es va confirmar que no reconeguessin les conclusions del Concili de Constantinoble i esdevingué una església autocèfala. En 568, sota la pressió de la invasió longobarda, Paulí va traslladar la seu episcopal a Grado, sota la protecció de l'Imperi Romà d'Orient, on va ser proclamat patriarca.Menis, p. 90
L'Església d'Aquileia va ser elevada a patriarcat per emfatitzar la independència jeràrquica de Roma i Constantinoble, però el 606 el patriarcat es dividí en dos, amb un patriarca d'Aquileia i un a Grado; aquesta divisió va ser determinada tant per raons doctrinals, tant per la situació política va canviar a la regió: l'interior del Friül, incloent Aquileia, sota el domini longobard, va quedar vinculat a la qüestió dels tres capítols, mentre que la costa adriàtica de la Venetia marítima, sota la influència de l'Imperi Romà d'Orient, va ser catòlica. El cisma dels Tres Capítols finalment es recomposà finalment el 699 amb el Concili de Pavia amb el retorn d'Aquileia a l'ortodòxia catòlica, (l'Església de Milà feia temps que havia tornat a la comunió amb Roma). Fins i tot després de la reconciliació entre els tricapitolins i els catòlics, la diòcesi de Aquileia va continuar dividida, fins que en 731 es va establir la separació canònica entre el Patriarcat d'Aquilea (amb diòcesis sufragànies del Friül i l'interior fins de Como) i el patriarcat de Grado (amb les diòcesis sufragànies del ducat de Venècia), que més tard es va convertir en el patriarcat de Venècia (el 1105 de facto amb el trasllat de la seu patriarcal, i en 1451 de iure amb l'establiment del nou títol). El 827 el concili de Màntua va intentar en va reunificar els patriarques de Grado i Aquileia. A la fi del governava el patriarcat Sant Paulí II († 802), teòleg, home liturgista i gran de la cultura.Paschini, p. 50
Enquadrat en el ducat de Friül durant el regne longobard, després de la conquesta franca, el territori de Friül va ser organitzat com la Marca del Friül. En 952 es va establir la Marca de Verona i Aquileia, inicialment sotmesa al Ducat de Baviera, juntament amb Ístria, Caríntia i Carniola, i després, en 976, emmarcat en el nou ducat de Caríntia. El patriarca Poppó (1019-1042), la família i el ministre de l'emperador Conrad II, el 13 de juliol de 1031 consagrà la nova catedral i les noves muralles d'Aquileia, es va esforçar per alliberar-se del control del ducat de Caríntia i va xocar amb els venecians a Grado, on es va veure obligat, en primer lloc per les armes de la República de Venècia i després per un sínode papal, a renunciar a la conquesta de Grado.Paschini, p. 55
Alliberament del feu d'Aquileia
miniatura|esquerra|El tron del patriarca(Cividale del Friuli, Museo cristiano) El 1077 els patriarques van adquirir el títol de ducs del Friül. Després de llargues batalles amb Venècia (1206) i posteriorment amb Treviso que protegien els nobles rebels friuls, el seu poder també es va reduir a causa de la malària que va delmar les poblacions costaneres. En 1420 la República de Venècia va conquistar el Friül i en 1445 el papa Eugeni IV va reconèixer els patriarques l'únic domini d'Aquileia, ara reduït a un míser poble, al mateix temps que el 1509 va ser conquistat pels Habsburg, tancant de fet el poder temporal dels patriarques que van romandre Senyors de Codroipo, San Daniele i San Vito.
Final del patriarcat El 6 de juliol de 1751 el papa Benet XIV va suprimir el Patriarcat d'Aquilea amb la butlla Iniuncta nobis sol·licitada per Venècia i els Habsburg d'Àustria, arran de les greus disputes entre Venècia i Àustria per a la designació dels metropolitans. En el seu lloc es va erigir l'arxidiòcesi d'Udine i l'arxidiòcesi de Gorizia de tal manera que resolgués el problema d'una sola diòcesi dividida entre la jurisdicció d'Àustria i veneciana.Menis, p. 88 Això significava la "degradació" d'Udine, que encara que no era seu patriarcal, sinó tan sols era lloc de residència del patriarca, es va convertir en arquebisbat real, i l'elevació de Gorizia que fins a aquest moment havia estat només una arcidiaconia dins de la gran diòcesi de Aquileia.Bertolini, p.92
Seu arquebisbal titular El 1968 es va establir la seu titular d'Aquileia, amb dignitat arxiepiscopal.
Llista de bisbes i patriarques