fou una política italiana, membre del Parlament italià com a senadora per Roma entre el 2008 i el 2013, i de nou entre el 2018 i el 2022. També va ser ministra d'Afers Exteriors del 2013 al 2014. Va participar en la política comunitària com a membre del Parlament Europeu, i comissària europea de Salut i Protecció dels Consumidors a la Comissió Santer (1995-1999). Fou ministra de Política Europea i Comerç Internacional durant el govern de Romano Prodi del 2006 al 2008, i ministra d'Afers Exteriors en el govern d'Enrico Letta del 2013 al 2014.
Bonino va ser una membre destacada dels Radicals Italians, un partit polític que es descriu a si mateix com a "liberale, liberista i llibertari", on liberista denota liberalisme econòmic, i llibertario una forma de liberalisme cultural relacionat amb qüestions morals, amb alguna connexió ideològica amb el llibertarisme històric d'esquerres.
Com a legisladora en la política italiana i activista de polítiques reformistes, va ser escollida sis vegades com a diputada i dues vegades com a senadora. Fou la líder de Més Europa, un partit liberal i federalista europeu que va néixer el desembre de 2017, abans de les eleccions generals italianes de 2018.
Joventut Nascuda prop de Cuneo, cursà estudis primaris a la seva ciutat natal; va llicenciar-se en llengües i literatura moderna a la Universitat Bocconi de Milà; realitzà una tesi sobre l'autobiografia de Malcolm X.
Política italiana La seva entrada a la política estaria condicionada per la seva experiència personal. El 1974, quan l'avortament encara era il·legal a Itàlia, es va sotmetre a una interrupció voluntària de l'embaràs en una clínica clandestina de Florència. En tornar a casa decidí que cap altra dona havia de tornar a passar per aquella experiència i va convertir el cas personal en una acció política.
El 1975 fundà el Centre d'Informació sobre l'esterilització i l'avortament i promogué un referèndum per la legalització de l'avortament a l'estat italià: fou arrestada per primer cop per desobediència civil. i el seu cas va adquirir gran repercusió internacional.
Itàlia va aprovar el 1978 la llei que va legalitzar l'avortament durant les primeres setmanes d'embaràs. La norma va ser ratificada en un referèndum celebrat el 1981, quan els votants van rebutjar la seva derogació.
La lluita per l'avortament va sumar-se a les mobilitzacions del Partit Radical en defensa del divorci, la secularització de l'Estat i la reducció de la influència de l'Església catòlica sobre la legislació civil italiana.
També el 1978, el president de la República en el càrrec, Giovanni Leone, es va veure obligat a dimitir per sospites serioses de corrupció. Emma Bonino va ser una de les principals col·laboradores d'aquesta campanya, però amb motiu del noranta aniversari de Leone, el 1998, Bonino va voler conèixer-lo personalment per lliurar-li una carta de disculpa per les acusacions fetes anteriorment.
Dècada dels '80 esquerra|miniatura|216x216px|Bonino rebuda al Vaticà pel papa Joan Pau II, conjuntament amb Marco Pannella el 1986 L'any següent el Partit Radical es presentà per primer cop a les eleccions, i Bonino fou escollida membre de la cambra de Representants italiana. Una condició que seria repetida en sis legislatures més: 1979, 1983, 1987, 1992, 1994 i 2006.
El 1986 fou una de les promotores principals del referèndum contra l'energia nuclear que va permetre abandonar el programa civil nuclear a Itàlia.
Dècada dels '90 A les eleccions regionals del Piemont de 1990, es va presentar de nou al consell regional, aquesta vegada a la Llista Antiprohibicionista de Drogues a la circumscripció de Torí, i va ser elegida amb 4.451 vots. Aquell mateix any, va ser elegida al consell municipal de Bra amb el Partit Radical.
El novembre de 1990, mentre denunciava la llei nord-americana que exigia una recepta mèdica per a la venda de xeringues, va ser arrestada a Nova York mentre distribuia xeringues estèrils.
El maig de 1991, va ser la primera signant d'una moció que, després de ser aprovada per la Cambra de Diputats, comprometia el govern a prevenir la proliferació d'armes no convencionals, en particular mines antipersones.
A les eleccions generals italianes de 1992, va ser reelegida a la Cambra de Diputats a la Llista Pannella a la circumscripció de Roma-Viterbo-Latina-Frosinone amb 3.240 vots.
El 1993, va promoure i liderar la campanya política per a l'establiment del tribunal pels crims de l'antiga Iugoslàvia. Aquell mateix any, es va reunir amb el secretari general de les Nacions Unides, Boutros Boutros-Ghali, per lliurar formalment una crida, signada per 25.000 persones a tot el món, demanant l'establiment del Tribunal Penal Internacional per a l'antiga Iugoslàvia, el qual jugaria un paper polític i diplomàtic crucial.
El mateix 1993, va ser una de les fundadores de l'organització no governamental (ONG) Non c'è pace senza giustizia. Aquesta organització tenia com a objectiu donar suport a la tasca del Tribunal de Iugoslàvia i promoure la creació d'un Tribunal Penal Internacional permanent, competent per investigar i jutjar "crims contra la humanitat, crims de guerra i genocidi" a tot el món.
També el 1993, es va reunir amb el Dalai Lama i va celebrar una roda de premsa conjunta per llançar una mobilització pels drets i la llibertat del poble tibetà i per la democràcia a la Xina. Aquell mateix any, va esdevenir secretària del Partit Radical Transnacional.
El 1994 fou designada pel govern italià cap de la delegació nacional de l'Assemblea General de les Nacions Unides per parlar sobre la Moratòria sobre la Pena de mort.miniatura|Emma Bonino en una visita a Kabul|esquerraEl 1997. Bonino va viatjar a l'Afganistan per informar sobre la situació de les dones sota el primer règim talibà. Durant la visita va ser detinguda breument juntament amb altres membres de la seva delegació, Bonino va intensificar la seva campanya contra l'exclusió de les dones afganeses i va criticar la manca de resposta internacional davant l'opressió dels seus drets.
Dècada dels 2000 Després d'una dècada en que convergeix amb posicions properes a la Casa de les Llibertats de Silvio Berlusconi, es va presentar a les eleccions generals del 2006 amb la llista Rosa nel Pugno, un nou partit nascut de la unió dels Radicals Italians i els Socialistes Democràtics Italians liderats per Enrico Boselli.
El nou partit va rebre un decebedor 2,6% dels vots, un percentatge molt inferior a l'electorat combinat dels dos partits, però suficient per elegir divuit parlamentaris, inclosa la mateixa Emma Bonino, que tornaria al Parlament italià després de dotze anys per la circumscripció de Vèneto 2. esquerra|miniatura|281x281px|Bonino amb el secretari d'estat d'Estats Units John Kerry nel 2013 A les eleccions locals de Roma del 2006, Emma Bonino es va presentar com a principal candidata del partit Rosa nel Pugno, part de la coalició que donava suport a la candidatura de l'alcalde titular Walter Veltroni i tot i rebre 1.674 vots no va ser elegida.
El 17 de maig de 2006 Bonino fou nomenada ministra de Política Europea i Comerç Internacional en el govern de Romano Prodi, guanyador de les eleccions generals de 2006 davant Silvio Berlusconi.
Ocupà la vicepresidència del senat italià de maig del 2008 a març de 2013. A les eleccions que se'n seguiren, es presentà en la llista Amnistia Giustizia Libertà, però no fou reelegida senadora. Tanmateix, l'abril de 2013 entrà en el govern de concentració d'Enrico Letta com a ministra d'Afers Exteriors.
Política europea El 1979 fou escollida membre del Parlament europeu, i posteriorment fou reescollida el 1984 i 1999. Des de l'acta de diputada europea va iniciar els seus treballs en favor de les dones i dels més desafavorits, així com contra els governs autoritaris.miniatura|Bonino durant una marxa contra la fam al món el 1979|esquerraEntre 1980 i 1981 va promoure diverses campanyes pels drets civils dels ciutadans de l'Europa de l'Est, així com de la instauració d'una Cort Penal Internacional (avui dia establerta a La Haia). El 1981 va fundar l'associació Food and Disarmament International, de la qual és secretària general des de 1985, i amb la qual pretén donar a conèixer el problema de la fam al món.
El gener de 1987 es va manifestar a Varsòvia contra la dictadura del general Wojciech Jaruzelski i a favor de Solidarność, i va ser arrestada i expulsada de Polònia.
A les eleccions generals de 1994, va ser elegida al Parlament Europeu amb el 39,50% dels vots a la circumscripció uninominal de Pàdua-Selvazzano Dentro, amb el suport de la coalició de centredreta, superant Guido Petter dels progressistes (27,53%), Elisabetta Gardini del Pacte per Itàlia (20,63%) i Franco Perlasca de l'Alleanza Nazionale (12,33%). Després de les eleccions, es va unir al grup parlamentari de Forza Itàlia.
Comissària europea miniatura|Trobada d'Emma Bonino amb Klaus Hänsch com a Commissaria europea el 1994 El 1995 Bonino fou nomenada comissària europea de Salut, Protecció al Consumidor pel primer govern Berlusconi i se li van assignar les carteres de comissària europea d'Assumptes Pesquers i Marítims així com de l'Oficina europea d'ajuda humanitària, sota la Comissió presidida per Jacques Santer.
El 26 de gener d'aquell any, quaranta hores després de prendre possessió del càrrec, viatjà fins a Sarajevo i Mostar per denunciar la impotència de la Unió Europea, i el desinterès de l'ONU sobre el conflicte dels Balcans tancant els ulls davant la neteja ètnica que s'hi estava desenvolupant. Durant l'anomenada Guerra del Fletan, Bonino va defensar la flota pequera comunitària, acusant les autoritats canadenques d'actuar en contra del dret internacional.
El 1996 denuncià l'abandonament de Ruanda per part de la comunitat internacional davant el genocidi ruandès comès per les ètnies tutsi i hutu. esquerra|miniatura|Visita de Bonio a Kofi Annan, secretari de les Nacions Unides, com a membre de la Comissió Europea encarregada de Pesca, Política del Consumidor i Oficina Humanitària de la Comunitat Europea (ECHO), en presència de Franz Fischler, al centre. Bonino, com a responsable d'ajuda humanitària de la Comissió Europea, realitzà diversos viatges a zones en conflicte el 1998: A Somàlia: denunciant el règim dels senyors de la guerra; a Sudan; Kurdistan, ofegat per les sancions imposades al règim de Saddam Hussein; l'Afganistan, on denuncià el règim dels talibans per les seves restriccions a la població, i contra la mutil·lació genital femenina a paisos com Mali; a Guinea-Bissau, on medià entre govern i guerrilla; a banda del viatge a Sierra Leone.
El 15 de març de 1999 dimití del càrrec, igual que la resta de la Comissió de Jacques Santer, per l'acusació de frau i malversació de fons sobre la comissària Edith Cresson; restant, però, en el seu càrrec fins al novembre en la interina Comissió Marín.
El juny d'aquell mateix any es presentà novament a les eleccions europees amb la seva pròpia formació, Lista Bonino: aconseguí el 8,5% dels vots italians i 7 eurodiputats. El 2004 la Lista Bonino s'afilià a l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa.
El 2017 va participar en la creació de +Europa, formació liberal, laica i europeista que defensava una major integració comunitària davant els moviments nacionalistes i euroesceptics.
Defunció El maig de 2015 Bonino comunicava que havia superat el càncer de pulmó i que estava en tractament de radioteràpia preventiva. Uns dies més tard afegiria que estava millor, encara que no estava curada i que el camí era encara llarg.
El 7 de setembre de 2026 va ser Ingressada a cures intensives després de patir una crisi respiratòria, morint el dia 11 del mateix mes a Roma.
Reconeixements 1996 – Personalitat Europea de l'Any per part de la revista catòlica francesa "La vie" 1997 – Comunicadora europea de l'any per part de la revista anglesa "PR Week"