és un compositor, baixista i cantant català. Considerat com un dels pioners del pop-rock en català. Va formar part i va liderar tres grups emblemàtics de la segona meitat del : Els 3 Tambors, Ia & Batiste i, el més exitós, Maquina!. Va ser membre actiu del col·lectiu Grup de Folk, de l'Orquestra Plateria (on va començar a utilitzar l'heterònim «Rocky Muntanyola»), i va col·laborar estretament amb Gerard Quintana en el projecte Els miralls de Dylan. A partir del tombant de segle, va desenvolupar una prolífica carrera en solitari. És l'autor de la «Cançó del noi dels cabells llargs», que es va convertir en un himne entre el jovent progressista català dels anys seixanta. És germà del músic i arquitecte Albert Batiste.
Trajectòria 1964-1967 / Els 3 Tambors Article principal: Els 3 Tambors
El 1964 Jordi Batiste inicia la carrera artística, quan tenia 17 anys. De la mà del seu germà gran i el seu cosí, Albert Batiste i Xavier Triadó, va formar el grup Els 3 Tambors. Es tractava d'una banda de pop rock de tall anglosaxó, molt de l'estil de la moda dels joves de finals de la dècada dels seixanta.
El 1965 participen al Primer Festival de la Cançó Moderna Juvenil organitzat pel Cercle Barcelonès de Sant Josep i al cap de pocs mesos ja actuaran al Palau de la Música compartint escenari amb artistes com Raimon, Maria Cinta, Josep Maria Espinàs, Magda, Els 4 Gats i Guillermina Motta.
Entre 1965 i 1966 van ser una de les bandes catalanes que més van actuar en directe, però no van gravar cap treball discogràfic a causa d'una disputa amb la seva primera discogràfica, Edigsa, que no va veure clar publicar-ne cap. Entremig, el cosí Xavier va deixar la formació i van aprofitar per electrificar la proposta, incorporant Josep Maria Farran a la guitarra i Gabriel Jaraba a la bateria. Amb aquesta formació participen al Primer Festival de la Cançó Catalana que es va fer a Arbúcies i al Gran Premi del Disc Català celebrat a Lloret de Mar, compartint escenari amb gent com Guillem d'Efak, Tete Montoliu, Lou Bennett, Pi de la Serra, Luis Eduardo Aute i Joan Manuel Serrat.
El 1966 fitxen per la discogràfica Belter i finalment publiquen el que serà el seu debut discogràfic. Es tracta d'un EP que incloïa quatre cançons, entre les quals el Romanço del Fill de la Vídua, una versió del cèlebre Tombstone blues de Bob Dylan en què hi van fer encaixar els versos del poema homònim de Pere Quart, i la iniciàtica Cançó del noi dels cabells llargs, composta per Jordi Batiste. Aquesta cançó va ser el tema més conegut del grup, en part també perquè Els 4 Gats la van incorporar al seu repertori habitual.
El 1967 participen al Gran Recital de la Cançó Catalana celebrat al Palau de la Música. Al cap de pocs mesos graven el seu segon i últim EP, que es publicarà l'any següent, i que inclou les cançons Demà, Estic sol i Invitació a la sardana, i en què s'apropen al folk rock i al pop psicodèlic. El grup donava molta importància a la base rítmica i a les lletres de denúncia social.
1967-1968 / Grup de Folk Article principal: Grup de Folk
Entre 1967 i 1968, es dissolen Els 3 Tambors, i Albert i Jordi Batiste s'integren al col·lectiu Grup de Folk, una agrupació d'artistes en què hi havia, entre d'altres, Jaume Arnella, Maria del Mar Bonet, Pau Riba, Jaume Sisa i Xesco Boix, i que volia ser un contrapunt popular i festiu als Setze Jutges. Sota aquest paraigua, van participar en nombrosos concerts i festivals, entre els quals destaca el multitudinari Festival Folk del Parc de la Ciutadella de Barcelona (9.000 persones i 7 hores de música), el maig de 1968.
A partir dels enregistraments d'algunes d'aquestes actuacions en directe van editar dos discos de llarga durada, en què Batiste hi participa tocant, cantant i dissenyant les portades: Festival Folk (Als 4 Vents, 1967) i Folk 2 (Als 4 Vents, 1968).
Trenta anys després de la seva dissolució, alguns dels membres del Grup de Folk, entre els quals Jordi Batiste, es van tornar a unir per actualitzar les cançons de sempre, tocar-les de nou en directe i enregistrar-les en dos discos: Els temps encara estan canviant. Les cançons del Grup de Folk (DiscMedi-Blau 2001) i Els temps encara estan canviant. Les cançons del Grup de Folk 2 (DiscMedi-Blau, 2003). També van enregistrar el disc d'homenatge a Xesco Boix Què fas, polissó? (DiscMedi-Blau (2008). El 2018 es van retrobar en un concert commemoratiu al Parc de la Ciutadella.
1969-1970 / Màquina! Article principal: Màquina!
El 1969 Jordi Batiste, juntament amb el seu amic Enric Herrera, forma la que serà una de les bandes pioneres del rock progressiu espanyol, l'emblemàtica Màquina!. Al grup, Batiste era el cantant, baixista, lletrista (sempre en anglès), l'encarregat del disseny gràfic i de l'escenografia, mentre que Herrera tocava els teclats i era el compositor, l'arranjador i el director musical.
Amb aquest grup, Batiste enregistra dos singles publicats el 1969 i l’LP Why?, publicat el 1970. La cançó Earth's Daughter va ser el principal èxit del grup, i es va editar també a França, Suïssa i Alemanya.
El maig de 1970, Jordi Batiste marxa al servei militar i abandona la banda. Màquina! es va acabar dissolent com a grup el 1972, no sense abans haver editat un disc en directe en què Batiste també hi va col·laborar cantant.
Batiste i Herrera, a part, també van tocar junts com a músics d'acompanyament a la gravació dels discs Miniatura de 1968, Canciones del amor prohibido, d'Els Sapastres, el 1969 i Orgia, de Jaume Sisa, gravat entre 1969 i 1970 però editat el 1971.
Després de molts anys d'inactivitat, Jordi Batiste va reunir puntualment alguns membres originals de Màquina! per actuar a Granollers el 2004, i a Gijón i Lleida el 2007.
1971-1976 / Ia & Batiste, primera etapa Article principal: Ia & Batiste
L'estiu del 1971, Jordi Batiste va tornar de la mili i va incorporar-se a un grup en procés de formació, que estava finançat per Joan Manuel Serrat. Es deia Página Blanca, en castellà, perquè pretenien dirigir-se al públic hispà. Allà va coincidir amb l'amic i futur cunyat Josep Maria Clua, el qual ja havia publicat alguns EP amb el grup Dos+Un (juntament amb el seu germà Jordi, i amb Manel Joseph). Página Blanca no va passar mai de projecte, però quan es va acabar, els dos amics van decidir continuar tocant junts.
La primera actuació de la nova banda, Ia & Batiste, va tenir lloc a un festival que es va celebrar al camp de futbol de la Palmera, al barri barceloní de la Bordeta, l'1 de juliol de 1972.
A finals del 1972 van gravar el primer àlbum, Un gran dia, un disc polièdric, que incloïa cançons com Sifón o Pallarès, i en què tots dos artistes hi van aportar la seva personalitat. Estava cantat en català i també en anglès, perquè Batiste va compondre una part de les cançons mentre feia la mili, encara sota la influència de l'esperit de Màquina!. De fet, els arranjaments, amb banda de rock, cordes, metalls i cors, van anar a càrrec d'Enric Herrera. I hi va col·laborar, entre d'altres, Max Sunyer com a guitarrista i Manel Joseph com a percussionista.
Al duet, però, li va tocar viure en un moment d'impàs en què es va haver de moure per circuits underground: a començament dels anys setanta, la música progressiva ja no estava de moda i encara no s'havia inaugurat la sala Zeleste de Barcelona, que més endavant seria un revulsiu i el bressol l'ona laietana. Ia & Batiste, no van vendre gaire còpies del primer disc i rarament tocaven en directe. A més, al cap de poc Ia Clua va haver de marxar al servei militar.
Quan Clua va tornar, la primavera de 1974, el duet va presentar juntament amb Jaume Sisa l'espectacle Villa Montserrat al teatre Capsa de Barcelona. El 1975 van actuar al Canet Rock, al Teatre Grec com a teloners de Joan Manuel Serrat i a un concert de reaparició del Grup de Folk al teatre de l'Aliança del Poblenou.
Aquell mateix any 1975 va aparèixer el segon disc del duet, Chichonera’s Cat, un treball en què tots dos artistes ja no componien conjuntament, sinó que hi van aportar les seves composicions alternativament. En aquest cas, els arranjaments van anar a càrrec d'Agustí Fernàndez. L’1 de juliol de 1976, després d'un concert a un festival a Santa Coloma de Gramenet, el duet es va desfer com a formació estable.
1974-1982 / Orquestra Plateria i Rocky Muntanyola Mentre el duet Ia & Batsite passava un moment d'impàs, probablement a causa del servei militar d'Ia Clua, Jordi Batiste va trobar temps per reinventar-se de nou. La nit del debut de la popular Orquestra Plateria, durant la celebració del Cap d'Any de 1974 a la sala Zeleste de Barcelona, va aparèixer a l'escenari sota l'alter ego Rocky Muntanyola, junt amb altres dos il·lustres heterònims: Ricardo Solfa i La Voss del Trópico.
Amb el temps, l'Orquestra Plateria es va professionalitzar i es va consolidar al voltant del vocalista Manel Joseph com a orquestra de ball, amb gran èxit a festes majors de les poblacions més diverses. Per la seva banda, Rocky Muntanyola triomfarà també amb lOrquestra del Maestro Bellido, formada pels membres de Música Urbana.
El 1977 participà en la tercera edició del Festival Canet Rock i en va deixar constància al doble LP Canet Roc (RCA-Víctor). I el 1980 va enregistrar un disc homònim, editat per Edigsa.
Durant la primera meitat dels vuitanta va encapçalar lOrquestra Diagonal. També sota el nom de Rocky Muntanyola va substituir Jaume Sisa en algunes de les representacions de La Nit de Sant Joan de Dagoll Dagom, durant la llarga gira que van fer entre 1981 i 1982.
1984-1999 / Ia & Batiste, segona etapa Article principal: Ia & Batiste
Durant els anys vuitanta, el duet Ia & Batiste no va funcionar com a banda estable. Malgrat tot, sí que van fer algunes aparicions puntuals. Per exemple, el 1984 van presentar “Cançons il·lustrades” al programa Àngel Casas Show de Televisió de Catalunya, acompanyats de l'orquestra del Mestre Bardagí i l'actor Antoni Rovira. I el 1986, van fer una reaparició excepcional a la plaça del Rei, en el marc del festival Grec de Barcelona. El 1990 van crear i presentar un programa nocturn a Catalunya Ràdio que es deia Clixtabrugui i que es va emetre durant tres temporades.
Però no va ser fins al 1993 que el duet va tornar oficialment als escenaris. I ho van fer de la mà de Pep Sala, que va produir un espectacle de retorn, i que va comptar amb l'acompanyament de la seva banda habitual, La Banda del Bar. En total, van ser quatre concerts que van tenir lloc a la sala L’Espai de Barcelona. Els concerts, que també van comptar amb les col·laboracions de Max Sunyer, Joan Bibiloni, Santi Arisa, Lluís Gavaldà i Joan Reig, van ser enregistrats i van donar lloc a un nou disc, En directe, 18 anys després de la seva última referència discogràfica. El mateix any van col·laborar en la gravació i la presentació en directe del Disc dur de Pau Riba, que va tenir lloc a la sala Apolo. També van col·laborar al disc de Pep Sala, Fins que calgui. L'any següent van actuar al concert de celebració dels 20 anys de l'Elèctrica Dharma al Palau Sant Jordi amb la cançó “Voldria ser la teva música”.
El 1995 van gravar un últim disc d'estudi, Esfera malheur (editat per Picap), amb cançons inèdites d'un i altre que van arribar a presentar en directe en una única actuació al London bar del Raval barceloní. L’última aparició pública coneguda del duet va ser el 1999 al concert d'homenatge a Carles Sabater, al Palau Sant Jordi, en què van versionar l'èxit de Sau “No he nascut per militar”.
1997-2001 / Els miralls de Dylan Article principal: Els miralls de Dylan
El 1997 arriba un nou projecte, aquesta vegada de bracet del líder de Sopa de Cabra, Gerard Quintana. Els miralls de Dylan va néixer com un encàrrec que els va fer Pere Camps, alma mater del festival Barnasants. Es tractava de versionar en català cançons de Bob Dylan i només havia de durar una nit. Però el projecte va tenir molt bona acollida i va anar tenint continuïtat.