La conquesta d'al-Àndalus, anomenada Reconquesta per la historiografia moderna fins a temps recents, és el procés històric en què els regnes cristians del nord de la península Ibèrica van conquerir de forma intermitent, al llarg d'una època de quatre segles, tota la resta dels territoris hispànics cap al sud sota sobirania d'al-Àndalus.
Com que el terme «reconquesta» ha caigut en desús en l'àmbit acadèmic (no així en el popular), actualment se'n fan servir altres d'alternatius: a més del ja esmentat «conquesta d'al-Àndalus», alguns historiadors parlen de «conquesta feudal», «conquesta cristiana», «colonització cristiana», «conquesta i colonització feudal» i termes semblants. Els historiadors del món àrab l'anomenen caiguda d'al-Àndalus () i consideren aquests fets històrics com una conseqüència de l'afebliment de les societats andalusines a partir del , a causa de la inestabilitat política interna.
Síntesi històrica El període aquí descrit comença amb les primeres estructures polítiques i eclesiàstiques que van bastir els pobles hispànics al nord de la península Ibèrica, basades en el feudalisme. Paral·lelament, la resistència de petites societats muntanyenques del nord a l'avanç dels musulmans, amb la batalla de Covadonga en l'any 722, i la derrota dels andalusins a Poitiers en el 732, va tenir com a conseqüència la fi de l'expansió omeia d'Hispània, que arribava fins a Narbona i Nimes. Mentrestant, les comunitats cristianes i romàniques del Cantàbric i dels Pirineus bastien petits dominis territorials que feien ràtzies a al-Àndalus fins que, en el les incursions es tornen sistemàtiques i planificades a partir de la declaració de guerra santa pel papa Urbà II en el concili de Clarmont (França, 1095). En conseqüència, l'estructura política d'al-Àndalus es desintegra per la manca d'un lideratge militar col·legiat, a diferència dels cristians que es coordinaven l'estratègia expansionista amb successius pactes i tractats, i construïen societats basades en la cultura de guerra i colonització amb pobladors no sols de la península, sinó d'arreu de l'Europa carolíngia també.
L'ocupació i colonització d'una terra conquerida es cloïa amb una cerimònia cum cornu et albende de rege, és a dir, amb toc de trompetes i el desplegament d'un estendard. Així va passar, per exemple, amb la Senyera Reial com a penó de la conquesta a València en 1238, hissada pels mateixos andalusins. En les noves societats feudals i colonitzadores, a la població autòctona andalusina i als seus descendents els van sotmetre a un règim jurídic sever que els discriminaven, els excloïen de l'àmbit polític, comercial i religiós, o acabaven expulsats de la península massivament.
Tot i els plans ambiciosos de la Corona d'Aragó i de la Corona de Castella de continuar la seua expansió territorial cap al Magreb, el procés d'expansió feudal finalitza el 1492 amb la conquesta del regne nassarita de Granada, com a últim estat islàmic a la península. Molt més endavant, al , sorgeix la idea de «la Reconquesta» com a al·legoria del nacionalisme espanyol, una manifestació ideològica que encara perdura avui dia, però que és força qüestionada en l'àmbit acadèmic. Portugal és l'únic estat sorgit d'aquest procés històric que encara existeix en l'actualitat. Al seu article del 2009 La Reconquista: un estado de la cuestión, Francisco García Fitz afirma:
El terme «Reconquesta» Segons la historiografia més recent, el terme reconquesta és un relat historiogràfic científicament inexacte, atès que els regnes cristians que van conquerir el territori andalusí es van constituir com a societats noves i separades després de l'ocupació islàmica de la península, malgrat els esforços d'alguns monarques castellans per presentar-se com a hereus directes de l'antic regne visigot de Toledo. En paraules del Doctor en Filosofia i Lletres i Historiador Antoni Virgili:
Segons aquesta interpretació actual, doncs, reconquesta és un concepte parcial, de motivació ideològica i religiosa, atès que només presenta la visió cristiana d'aquest complex procés històric, esbiaixant el punt de vista dels andalusins. Per tant, s'ha suggerit com a noms alternatius Conquesta cristiana, Conquesta feudal d'al-Àndalus, o directament la colonització feudal de la península Ibèrica, entre altres denominacions, que no porten la càrrega ideològica del concepte de reconquesta. En realitat, aquest concepte és una construcció historiogràfica que agrupa diverses etapes i situacions molt diferents al llarg dels vuit segles que es considera que va durar, ja que els protagonistes no tenien consciència, en general, d'aquest procés històric. Així i tot, l'Església i alguns cronistes medievals ja van fer construccions ideològiques amb el concepte, amb la finalitat de justificar les conquestes.
Cal tenir present també que la colonització d'al-Àndalus no és un fet aïllat a Hispània, ja que s'insereix en un context europeu més ampli que es caracteritza per l'expansió de la societat feudal des del nucli original del feudalisme, al centre de l'Europa occidental, cap a la perifèria. Per tant, es tracta d'un procés històric que respon de forma anàloga als paràmetres d'altres processos contemporanis, com ara conquesta i colonització anglesa d'Irlanda, l'expansió alemanya a l'est del riu Elba (procés conegut amb el terme també ideològic de Drang nach Osten o 'marxa a l'est') o l'expansió franca a Terra Santa mitjançant les croades i la creació del regne croat de Jerusalem, entre d'altres.
Antecedents El període tardoromà Al l'afeblit Imperi Romà d'Occident va demanar als visigots, un poble bàrbar fortament romanitzat i que estava federat a l'imperi, que expulsessin els vàndals i alans d'Hispània. Com a pagament per llur lleialtat, els visigots rebrien aquesta província romana i el sud de la Gàl·lia com a foedus. Amb la deposició de l'últim emperador romà per Odoacre el 476 els visigots van governar aquests territoris com a regne independent, primer com a Regne de Tolosa i, després de la derrota a mans dels francs el 507 en la batalla de Vouillé, únicament a Hispània com a Regne de Toledo. Així i tot, l'aportació de població dels visigots a la península va ser molt reduïda, el control polític era relatiu, ja que eren vassalls de l'Imperi Romà d'Orient, i el seu domini no s'estenia a tota la península, ja que l'emperador Justinià I va incorporar-se en el 554 una franja territorial del sud peninsular que s'estenia des de Dénia fins a Còrdova.
L'ocupació musulmana de la península miniatura|Guerrers cristians i musulmans A la mort del rei visigot Vítiza, el 710, es va produir un conflicte entre els partidaris de la monarquia hereditària amb els fills del rei mort al capdavant, i els partidaris de la monarquia electiva a favor del nou rei Roderic, un conflicte que tenia, així mateix, un rerefons religiós entre catòlics i arrians. El 711 el comte de Ceuta, Julià, que estava refugiant la família i els partidaris de Vítiza i que mantenia relacions amb el governador de Tingis, Tàriq ibn Ziyad, i el seu emir Mussa ibn Nussayr, va demanar ajuda a les poblacions àrabs i amazigues del nord d'Àfrica per intervenir al conflicte i donar-li suport en la seva lluita contra Roderic. Els historiadors difereixen quant a la intenció de Mussa en aquest moment de la història; ja sigui que planejava una conquesta completa, una invasió limitada per confirmar una aliança, o només un atac per afeblir les forces visigòtiques.
Les forces musulmanes van derrotar Roderic que segons les llegendes hauria mort en la batalla de Guadalete el 711, a causa en part per la deserció de les tropes sota el seu comandament a petició del bisbe Oppas (el nebot del qual, Àquila, era fill de Vítiza). Després de la batalla, el domini visigot es va desmembrar, i Àquila va rendir les seves terres el 712.
Durant els tres anys següents els musulmans van ocupar la resta de l'antiga Hispània mitjançant pactes amb la noblesa visigòtica. El 713 va caure Toledo i el 714 Saragossa. L'exèrcit araboamazic va continuar cap al nord fins a ser derrotat per Eudes d'Aquitània a prop de Tolosa el 721, i finalment per Carles Martell el 732 en la batalla de Tours. Els musulmans, llavors, es van assentar a la península Ibèrica, establint un emirat subordinat, nominalment, al califa de Damasc. La major part dels nobles visigots van mantenir llurs propietats i llur estatus social convertint-se a l'islam, atès que el canvi de govern no afectava seriosament llurs activitats quotidianes. Les divisions comtals es van mantenir, però l'administració local va canviar; els musulmans van ocupar els llocs clau atès que cap no-musulmà podia governar un musulmà. La població de cristians i jueus havien de sotmetre's al Codi d'Umar, que assegurava la supremacia de l'islam sobre les altres religions. Des de llavors es va conèixer al territori musulmà de la península com a al-Àndalus.
La regió nord d'Hispània, travessada per la serralada Cantàbrica, era habitada durant el primer mil·lenni aC per grups tribals que els estrangers anomenaven asturs, càntabres i vascons. No van poder ser conquerits pels romans i al August els va aïllar envoltant-los amb campaments romans, d'on després sorgirien ciutats com Lleó i Pamplona. Aquestes poblacions de muntanya no romanitzades van resistir també a l'ocupació musulmana, creant-se així els primers grups de resistència al nord de la Península.
Orígens dels regnes cristians El Regne d'Astúries
miniatura|Monument a Pelai a Covadonga El 718 el noble visigot Pelai, l'encarregat de la guàrdia reial de Roderic que hauria escapat de la batalla de Guadalete, es va refugiar junt amb altres visigots a Astúries, aliant-se amb les poblacions indígenes tribals a través del matrimoni amb la reialesa astur. Sota el seu lideratge els atacs contra els amazics instal·lats a la zona de Galícia es van incrementar. Entre el 718 i 724 (possiblement al 722), l'emir hi va enviar tropes per sufocar aquesta rebel·lió i per controlar la regió. Les tropes de l'emir, tanmateix, van ser derrotades en la batalla de Covadonga. La hipòtesi més acceptada quant a la batalla (una epopeia segons les cròniques cristianes, una escaramussa segons els textos àrabs) diu que les forces musulmanes van ser atacades des dels penya-segats i es van retirar a les valls cap a la regió de l'actual ciutat de Gijón, i després van ser atacades durant la seva retirada pel seguici del duc Pere de Cantàbria i gairebé aniquilats. La victòria va enfortir els asturians i tan bon punt havien expulsat els andalusins de les valls orientals d'Astúries, Pelai va atacar Lleó, la ciutat principal del nord-oest de la península, i va dominar els passos de les muntanyes, aïllant la regió dels atacs andalusins. Pelai va continuar atacant els amazics que havien romàs a les serralades asturianes fins que es retiraren. Després va casar el seu fill Fàfila amb la filla del duc Pere.