miniatura|Bandera de la República Popular de la Xina.
La República Popular de la Xina (xinès simplificat: 中华人民共和国, xinès tradicional: 中華人民共和國, pinyin: Zhōnghuá Rénmín Gònghéguó) és la república que actualment exerceix la sobirania sobre la Xina continental i els territoris de Hong Kong i Macau. La República Popular va ser proclamada en 1949, quan les forces del Partit Comunista de la Xina, sota el lideratge de Mao Tse Tung, es van imposar a l'exèrcit de la República de la Xina, l'antic règim xinès, que des de llavors s'ha mantingut a l'illa de Taiwan que estava sota el govern de la República de la Xina des de 1949. El líder suprem han estat Mao Zedong (1949-1976), Deng Xiaoping (1978-1989), Jiang Zemin (1989-2002), Hu Jintao (2002-2012) i Xi Jinping (2012 fins a l'actualitat), mentre que Hua Guofeng va actuar breument com el líder del país durant un període de transició (1976-1978).
La història de la República Popular de la Xina pot dividir-se en dues etapes clarament diferenciades. La primera va estar dominada per la figura de Mao Tse Tung, que va defensar una visió revolucionària del comunisme en la qual tots els aspectes de la societat, la cultura, l'economia i la política havien d'estar al servei de la causa ideològica. Les polítiques radicals de Mao van portar a moments de crisis en els quals altres dirigents del Partit qüestionarien la seva autoritat, intentant apartar a Mao de les labors de govern, moments en els quals Mao va reaccionar llançant intenses campanyes de reafirmació ideològica. Entre aquestes campanyes mereixen especial esment el Gran Salt Endavant i la Revolució Cultural, els efectes de la qual sobre la societat xinesa es deixarien sentir durant molt temps. Després de la mort de Mao en 1976, el seu successor Hua Guofeng acabarà cedint el poder a Deng Xiaoping, líder pragmàtic que posarà fi a les polítiques revolucionàries i, mantenint el caràcter centralista i autoritari de l'Estat, engegarà una sèrie de reformes que iniciarien un procés d'intens creixement econòmic.
A finals dels anys 1980, la creixent llibertat d'expressió va fer que comencessin a sorgir veus crítiques amb el règim, que culminarien en les protestes massives de 1989. El 4 de juny d'aquest any, les protestes de la Plaça de Tian'anmen a Pequín van ser sufocades mitjançant la intervenció de l'Exèrcit. Els incidents de 1989, en els quals van perdre la vida centenars de persones, van provocar a un canvi en la cúpula de poder de la República Popular. Deng Xiaoping va apartar als dirigents reformistes com el secretari general del Partit Zhao Ziyang i va afavorir al primer ministre Li Peng i, molt especialment, al llavors alcalde de Shanghai Jiang Zemin, que es convertiria en el seu successor. Després de dos anys d'incertesa i d'aïllament internacional, Deng Xiaoping va prendre una de les decisions més importants en la història recent de la Xina en intensificar el procés de reformes econòmiques. Així, l'Estat dominat pel Partit Comunista va passar durant els anys 1990 a adoptar polítiques econòmiques capitalistes combinades amb un fort autoritarisme polític. Aquest model de desenvolupament seria continuat per Jiang Zemin i pel successor d'aquest, Hu Jintao i l'actual president de la República Popular de la Xina, Xi Jinping.
L'era de Mao Zedong (1949-1976) Proclamació de la República Popular L'1 d'octubre de 1949, en les acaballes de la Guerra Civil Xinesa, quan els nacionalistes del Kuomintang ja només controlaven algunes ciutats en el sud, el líder del Partit Comunista de la Xina Mao Tse Tung proclama la República Popular de la Xina des de la porta de Tian'anmen de la Ciutat Prohibida de Pequín. Al desembre d'aquest any, el líder nacionalista Chiang Kai-shek va abandonar Chengdu, l'última ciutat del continent en poder dels nacionalistes, que es refugiarien a l'illa de Taiwan.
L'arribada al poder dels comunistes va posar fi a dècades de guerres i conflictes. El nou Govern de la República Popular va haver d'assumir una costosa i difícil tasca de reconstrucció nacional.
L'estructura del nou Estat havia estat decidida durant la Conferència Consultiva Política Popular convocada per Mao el 12 de setembre d'aquell any. A més de la llei orgànica que establia els poders de l'Estat, durant la conferència es va redactar un Programa Comú, que enumerava una sèrie d'objectius immediats, i es va decidir l'adopció de la nova bandera del país, vermella amb un gran estel groc en representació del Partit Comunista, entorn de la qual se situen altres quatre estels més petites, que simbolitzen la unió de les quatre classes socials: els camperols, els treballadors, la petita burgesia i la gran burgesia urbana.
El nou Estat quedava sota el control total del Partit Comunista a través de les seves organitzacions regionals, coordinades per un Comitè Central que en aquell moment comptava amb 44 membres. D'aquests, catorze membres formaven el Buró Polític, encapçalat pels cinc membres del Comitè Permanent, en els qui requeia la màxima responsabilitat de poder. Els cinc membres inicials del Comitè Permanent, els autèntics homes forts del nou règim, van ser Mao Zedong, Liu Shaoqi, Zhou Enlai, Zhu De i Chen Yun.
L'estabilitat del nou règim es basava en la seva potència militar. Les forces armades del nou Estat, l'Exèrcit Popular d'Alliberament, garantien la supremacia del Partit. El territori xinès va quedar dividit en sis regions militars des de les quals alguns dels dirigents més influents del Partit, com Gao Gang o Peng Dehuai, controlaven la política regional.
Una de les principals prioritats del nou Govern seria la reconstrucció econòmica. Per a això, la Xina va buscar la col·laboració de la Unió Soviètica, l'únic aliat poderós amb el qual podia explicar. Mao Tse Tung va visitar Moscou al desembre de 1949, on es va entrevistar amb el líder soviètic Stalin. La Unió Soviètica va oferir a la Xina diversos programes de cooperació econòmica i tecnològica, així com préstecs, per afrontar la industrialització del país.
Una de les principals polítiques escomeses des d'un principi va ser la reforma agrària, que va suposar la redistribució de terres confiscades als majors terratinents. També es van escometre reformes socials, com la nova llei del matrimoni, que donava majors drets a les dones. Així mateix, es van dur a terme plans d'erradicació de la prostitució i de l'addicció a l'opi.
Al costat de les reformes socials i econòmiques, l'altra prioritat nacional per als comunistes era el restabliment de la integritat territorial xinesa. L'illa de Hainan va ser ocupada per l'Exèrcit Popular d'Alliberament a l'abril de 1950, mentre que el Tibet, independent de facto des de la caiguda de la dinastia Qing, va ser ocupat a l'octubre de 1950.
No obstant això, Mao Tse Tung hauria de cedir davant les pressions de Stalin per reconèixer la independència de la República Popular de Mongòlia, coneguda a la Xina com a Mongòlia Exterior, i que havia estat part de l'imperi Qing, l'última dinastia xinesa. Amb el reconeixement de la independència de Mongòlia, l'únic territori reivindicat per la República Popular que quedava fora del control d'aquesta era l'illa de Taiwan, refugi del Govern nacionalista de Chiang Kai-shek. Mao Tse Tung confiava a poder envair l'illa abans del final de 1950. Els plans d'invasió serien no obstant això, frustrats, per la Guerra de Corea.
En 1949, el Partit Comunista impulsa una política d'alfabetització (només el 20% de la població podia llegir en 1949, comparat amb el 80% trenta anys després).49 Myths about China, Mart Kjær Galtung, 2014
La Guerra de Corea
miniatura|Marines estatunidencs combatent a Seül (set. 1950). El 25 de juny de 1950, les tropes nord-coreanes creuaven el paral·lel 38 i envaïen Corea del Sud. Les Nacions Unides van aprovar una resolució per la qual s'autoritzava l'enviament d'una força multinacional per repel·lir la invasió nord-coreana. Paradoxalment, aquesta resolució va poder aprovar-se gràcies al boicot soviètic a les Nacions Unides, motivat precisament per la presència de la República de la Xina (Taiwan) en aquest organisme.
Sota la bandera de les Nacions Unides, una força multinacional de nombrosos països, amb majoria de tropes dels Estats Units, va intervenir en la Guerra de Corea en suport del règim del sud. El President dels Estats Units Harry Truman, inquiet davant la possibilitat d'una expansió comunista a l'Àsia oriental, va ordenar a la Setena Flota de la marina que se situés en l'estret de Taiwan per impedir la temuda invasió de l'Exèrcit Popular d'Alliberament. La presència nord-americana en l'estret feia inviables els plans d'invasió del Govern de Pequín.
Encara que la República Popular de la Xina es va mantenir neutral al principi de la guerra, l'entrada de la força multinacional a Corea del Nord va portar a Mao, encoratjat per Peng Dehuai i Gao Gang, a ordenar la intervenció xinesa en suport del règim nord-coreà. L'entrada en el conflicte de l'Exèrcit Popular d'Alliberament, comandat per Peng Dehuai, va repel·lir l'avanç de les forces liderades pels Estats Units.
La guerra finalitzaria amb la treva signada al juliol de 1953. La situació tornava a ser pràcticament idèntica a l'anterior al començament del conflicte, i Xina aconseguia així salvar al règim nord-coreà. El preu en vides humanes va ser altíssim per a la Xina. Encara que no es coneixen les xifres exactes, s'estima que prop d'un milió de soldats xinesos (oficialment "voluntaris") van perdre la vida a Corea, entre ells el propi fill major de Mao Zedong, Mao Anying.
La Guerra de Corea marcaria el desenvolupament posterior del nou règim xinès. D'una banda, la presència nord-americana en l'estret de Taiwan confirmava la separació política entre la Xina continental i Taiwan. A més, la República Popular es distanciava dels Estats Units i els països occidentals, al mateix temps que es reforçava la relació amb la Unió Soviètica. La mobilització bèl·lica va servir també per impulsar l'esperit revolucionari característic de la ideologia maoista, que tindria la seva expressió en les freqüents campanyes massives de mobilització social. Aquestes campanyes recorrien a cartells propagandístics i lemes senzills per inculcar en la població l'esperit de sacrifici necessari per aconseguir els objectius polítics fixats pel règim. Així, al moviment de suport a la guerra a Corea se li va cridar la campanya de "Resistir als Estats Units i ajudar a Corea". Durant la mateixa, a més del suport militar al règim de Corea del Nord, es va perseguir a nombrosos ciutadans estrangers instal·lats a la Xina, acusats en general d'espionatge. Aquesta persecució d'estrangers, en particular occidentals, que abandonarien el país, seria una manifestació més de l'aïllacionisme internacional del nou règim.
Transformació al socialisme Les campanyes de masses
Durant la Guerra de Corea, tindrien lloc altres tres campanyes de masses. Per 1953, la "reforma agrària xinesa" s'havia completat, però un total d'almenys un milió de propietaris havien estat assassinats. La reforma no es va realitzar de manera pacífica, com ho va encoratjar Mao Zedong. Al mateix temps, en 1951, es llança la "Campanya per suprimir contrarrevolucionaris", en la qual es perseguiria a petits empresaris i propietaris de terres acusats de no col·laborar amb el Partit Comunista. A la fi d'aquest mateix any, una altra campanya de masses, el Moviment dels Tres Anti (anticorrupció, antidespilfarrament i antiburocràcia), orientada als quadres del Partit, s'estenia a tot el país, després d'haver estat llançada en Manxúria sota la supervisió de Gao Gang, el dirigent militar de la regió. Aquesta campanya es va veure complementada pel Moviment dels Cinc Anti, dirigida a la burgesia urbana, que pretenia erradicar els suborns, l'evasió fiscal, el robatori de la propietat estatal, l'incompliment de contractes i la revelació de secrets econòmics de l'Estat. En 1955, va llançar el "Moviment Sufan", dirigit als contrarrevolucionaris, com els intel·lectuals no comunistes.