La Companyia Elèctrica Dharma és un grup de música català procedent del barri de Sants de Barcelona. Ha estat un dels grups més importants del panorama musical català, pioner en la fusió de la música tradicional del país amb el jazz, el rock i la psicodèlia. Han creat himnes que han passat a formar part de la memòria col·lectiva com La presó del rei de França, Inanahihé o Stella Splendens.
Inicis La idea de formar un grup musical va dur els tres germans grans de la família Fortuny a convertir-se en Els Llums. El concert de debut va ser a l'estiu del 1967 al llavors anomenat Casal Familiar Parroquial Sant Antoni de Pàdua, avui Casal Font d'en Fargues, d'aquest barri barceloní, on confluïen les colles de joves del barri en les estones de lleure. En Josep tocava la bateria, l'Esteve es preocupava per l'orgue i la guitarra, i en Joan es defensava amb el baix.
Els Llums fins i tot van compartir cartell amb Los Diablos en un final de festa d'un certamen de la cervesa Damm, que van guanyar. La seva música va sonar en les sessions matinals del diumenge pel circuit dels casals, centres parroquials i instituts de la Barcelona del final dels anys 60, uns anys en què triomfaven Els Dracs, Los Sírex i Los Mustang, entre d'altres.
Els Llums cantaven versions de The Beatles, com el No contestà ningú que van popularitzar Els Dracs, la inevitable La casa del sol naixent, una adaptació rockera de Perduts en la immensa mar blava o la peça tradicional catalana La llebreta, que havien recuperat Pau i Jordi.
Primeres influències L'efervescència del folk va originar la reconversió d'Els Llums en La Roda. En Josep, l'Esteve i en Joan van donar per tancat el cicle electrificat d'Els Llums i van optar per un so acústic fundant La Roda.
En Josep, amb els diners que havia cobrat per unes classes particulars de matemàtiques es va comprar una guitarra de dotze cordes i es va oblidar per uns mesos de la bateria. L'Esteve provava sort amb el contrabaix, i en Joan s'ocupava de la guitarra i la flauta.
Com a l'època d'Els Llums, a La Roda cantaven en català. Arrossegaven una part del repertori d'Els Llums però hi afegien algunes composicions pròpies (El pescador, Tinc Fred, Mariner, Cors humils...), musicacions seves de poemes i temes populars com Les pometes i d'altres que treien de discos del segell Als 4 Vents i de cançoners com Folk song.
L'anècdota explica que el pare els havia de carregar i descarregar el contrabaix a la baca del Seat 600 cada cop que anaven actuar. Un dia, en comptes de fixar-lo en posició correcta el va col·locar tort. El 600 va arrencar. Hi havia un pal de telèfon a prop... Adéu, contrabaix! Del xoc, el mànec de la verra, l'instrument i gairebé el símbol més preuat aleshores pels grups de folk, va quedar esmicolat. Va ser l'excusa, segons confessen ells mateixos, per posar punt final a la història de La Roda, en la qual també els havien seguit dos amics: en Jordi Marigó, al banjo, i en Francesc Granell, a la guitarra.
Van fer creu i ratlla al folk. Es van sentir atrets de nou per la música electrificada i van canviar-se de nom a Fang i Disbauxa. A través dels cançoners de La Llar del Llibre havien tingut accés als espirituals negres i, de retruc, al blues, i aquesta vegada pretenien esplaiar-se en solos com els de John Lee Hooker o Big Bill Broonzy. Ja no volien cantar, només els venia bé tocar peces instrumentals. Van durar tan poc, o menys, com Els Llums i la Roda.
Dharma i vida de comuna Quan Els Llums, La Roda, Fang i Disbauxa ja eren aigua passada, cap al 1971, en Josep, l'Esteve i en Joan van fitxar un saxofonista que es deia Leandro, feia poc que havia corprès la lectura de la versió en castellà editada per Losada d'una novel·la de Jack Kerouac que havia estat el llibre de capçalera dels beatniks, de la qual n'existeix una traducció al català de Manuel de Pedrolo que primer es va titular Els pòtols místics o Els Pirats de la Dharma. Aquest fascinació els va facilitar la tria del nom de la nova banda. Tothom tenia clar que s'havia de dir "Dharma".
Per aquesta Dharma van desfilar, entre d'altres, el flautista Joan Bofill i el saxofonista terrassenc Joan Albert, el causant que en Joan es plantegés dedicar-se al saxo. La Dharma fins i tot va coincidir amb Màquina!, la banda capdavantera a Catalunya del rock underground o la música progressiva, etiqueta que també es penjava a conjunts i músics com Agua de Regaliz, Baf o Bueyes Madereros.
El primer gran festival en el qual va prendre part Dharma va tenir lloc al local Les Palmeres, a Sants, el 30 de juny del 1972, amb un cartell en què també figuraven Maria del Mar Bonet, Om, Baf, Fennech, Bueyes Madereros, Slo Blo, Jaume Sisa i Pau Riba.
Llavors en Josep, l'Esteve i en Joan s'havien capbussat de ple en el hippisme i les filosofies orientals i contraculturals. Seguint l'exemple de les comunes K1 i K2 de Berlín, en Josep va elaborar una mena de manifest per organitzar una comuna urbana, com a pas previ a una futura comuna rural. La comuna en qüestió va resultar ser un pis petitíssim del carrer Pintor Mir, a Horta, que havien de compartir amb els components del conjunt Brotcant, dels quals al final només s'hi va apuntar en Carles Vidal.
El 1973 va ser un any important per a Dharma. La comuna urbana va començar a funcionar. En Carles Vidal es va incorporar al grup com a baixista i en Joan va passar al saxo, el so del qual va esdevenir a partir d'aquest moment l'element identificador de la banda, fins al punt que entre els seguidors del grup es va posar de moda anar a estudiar aquest instrument al conservatori per poder-lo tocar.
Rock laietà El 10 de maig de 1973, Pepe Aponte i Víctor Jou van inaugurar la sala Zeleste. Aquest local, situat al carrer barceloní de l'Argenteria, va llançar i aixoplugar el moviment anomenat rock laietà, una de les iniciatives musicals més fèrtils de les que hi ha hagut a Catalunya.
La Companyia Elèctrica Dharma i l'Orquesta Mirasol van ser els dos màxims exponents d'aquest corrent, al qual també van estar més o menys vinculats formacions i músics heterogenis com Santi Arisa, Arrels, Jordi Sabatés, Sisa o Max Sunyer.
El 10 de novembre de 1973, el XIII Concurs Nacional del Rotlle del Film Club Manresa va premiar el curtmetratge La Dansa de Moloc, escrit i protagonitzat pels integrants de Dharma. La Dansa de Moloc era una mena d'acte sacramental modern que explicava la història dels Costamunt, uns individus que representaven l'executiu encorbatat i que constantment se sentien vençuts per les temptacions de la societat de consum.
A Malla (Osona) van conèixer un altre noi de Barcelona amb les mateixes passions que ells. Era en Jordi Soley, que va estar disposat al que fos per no perdre'ls la pista i que volia formar part de la comuna urbana. Tanmateix, el pis s'havia anat omplint i ja no donava per més, i en Jordi Soley no hi tenia lloc per dormir. Malgrat tot, va decidir incorporar-se a Dharma com a pianista.
Ja amb en Jordi Soley al piano, Dharma va afrontar els seus dos primers reptes d'una certa volada: compondre la música per un homenatge a Picasso en un muntatge multivisió que es va estrenar al Museu Picasso amb motiu del primer aniversari de la mort del pintor, i participar com a músics d'estudi al disc Vetlles al voltant del foc, de Jaume Arnella.
Consolidació L'estiu del 1974, en Josep, l'Esteve, en Joan, en Carles i en Jordi, juntament amb Francesc Contra, es van establir a la Casa Nova de Can Comas, una masia situada a 10 minuts de Girona, entre Sarrià de Dalt i Palol de Revardit.
Van arreglar la part de dalt del paller que hi havia al costat de la casa per poder-hi assajar i van habilitar-ne l'espai de baix com a taller per als treballs artesanals que els havien de garantir la supervivència econòmica: van confeccionar-hi passadors, moneders, cinturons, bosses, polseres i altres objectes amb cuir, que venien als mercats de la Costa Brava o a un representant.
Els cantants Jaume Sisa i Manel Joseph, el guitarra Josep Maria París, el pianista Víctor Ammann i el flautista Xavier Barenys, van ser alguns dels visitants que estaven a la Dharma Comuna. A la Casa Nova de Can Comas van néixer les peces del seu primer disc, que es diria Diumenge.
El gener del 1975, pocs dies després d'una actuació del grup, Mercè Arnella (companya de Josep) va decidir marxar per entrar al grup teatral Comediants, i Josep i Jordi conscients que potser d'alguna manera la comuna havia mig fracassat, van abandonar-la. Entre 1975 i 1977 participà en el Festival Canet Rock.
La Companyia Elèctrica Dharma va enregistrar el seu primer elapé, Diumenge, un àlbum auspiciat pel segell discogràfic de la sala Zeleste i produït per Rafael Moll, amb moltes influències del jazz, el rock i el free-jazz, vinculat a la música que escoltaven en aquell moment, com Miles Davis, Weather Report, John McLaughlin o Wayne Shorter, entre d'altres. A l'abril del 1975 però, quan no feia ni un mes que Diumenge era al carrer, els seus autors es van proposar oblidar aquest disc. No els agradava; buscaven un so més personal i alhora més impregnat de la tradició musical autòctona.
Música de cobla Just en aquell moment, en Josep va "descobrir" un disc d'una cobla que interpretava peces de l'empordanès Joaquim Serra i Corominas, un dels compositors de sardanes més importants de Catalunya. El va captivar tant que de seguit va fer-lo escoltar als altres: "aquella música ens va posar en contacte amb un passat que desconeixíem o teníem adormit". A partir d'aquí van començar a sortir nous temes com L'Oucomballa o Els pardals de la Rambla.
A més estaven disposats a iniciar una nova etapa i volien treballar més la posada en escena de la seva música, amb l'objectiu de crear un espectacle total. Per aconseguir-ho es van posar en contacte i se'n van anar a viure a la comuna que Comediants tenia a Canet de Mar, al Maresme. Van pactar amb Comediants que s'acompanyarien mútuament en els seus muntatges i que n'assajarien plegats algun en què els elements musicals es barregessin amb els teatrals.
Viure junts era complicat però sintonitzaven en el pla artístic, i en tan sols un mes van planejar junts un concert al teatre Poliorama de Barcelona, on ja van interpretar composicions de L'oucomballa, que seria el seu segon disc.
L'estiu del 1975 va ser fèrtil amb projectes, experiències i èxits per al grup, que havia anat guanyant prestigi, sobretot a partir d'haver estat el gran triomfador de la primera Trobada de l'Ona Mediterrània, que es va fer al palau de gel del Futbol Club Barcelona, amb altres grups com Toti Soler, Orquestra Mirasol o Jordi Sabatés. Aquell estiu va ser el de la seva veritable consolidació com una de les bandes més originals del seu gènere als Països Catalans, que es veu immersa en un camp musical ple d'actuacions en les quals la més destacables són Canet Rock i les Quinze hores de Música Pop de la ciutat de Burgos.
Alhora, seguint el circuit d'actuacions de Comediants a les festes majors, els components de la Companyia Elèctrica Dharma van passar dels concerts subterranis de Zeleste a la llum dels espais oberts. Anaven a un poble i hi feien jornada completa: obrien la festa amb una cercavila disfressats de pallassos, amb gegants i cap-grossos; en Josep tocava el bombo i els plats, l'Esteve el saxo tenor, en Joan el saxo soprano, en Carles el banjo i en Jordi l'acordió.
Al començament de la tardor van abandonar la casa de Comediants, perquè tenien ganes de treballar d'una manera més independent. Sense fugir del Maresme, van trobar casa a Arenys de Mar. Allà van trobar inspiració per polir la resta de peces del segon disc, que van gravar el gener del 1976. miniatura|L'ou com balla al claustre de la catedral de Barcelona