Johann Baptist Joseph Maximilian Reger (Brand, 19 de març de 1873 - Leipzig, 11 de maig de 1916) va ser un compositor, organista, pianista i professor alemany. Va treballar com a concertista de piano, director musical a l'Església de la Universitat de Leipzig, professor al Conservatori Reial de Leipzig i director musical a la cort del duc Jordi II de Saxònia-Meiningen.
Reger va compondre principalment Lieder, música de cambra, música coral i obres per a piano i orgue. Posteriorment, es va dedicar a composicions orquestrals, com les populars Variacions i fuga sobre un tema de Mozart (1914), i a obres per a cor i orquestra com Gesang der Verklärten (1903), Der 100. Psalm (1909), Der Einsiedler i el Hebbel Requiem (tots dos de 1915).
Biografia Nascut a Brand, Baviera, Reger va ser el primer fill de Josef Reger, un professor d'escola i músic aficionat, i de Katharina Philomena. La devota família catòlica es va traslladar a Weiden el 1874. Max tenia només una germana, l'Emma, després que altres tres germans van morir a la infància. Quan va fer cinc anys, Reger va aprendre orgue, violí i violoncel del seu pare i piano de la seva mare. De 1884 a 1889, Reger va prendre classes de piano i orgue d'Adalbert Lindner, un dels alumnes del seu pare. Durant aquest temps, va actuar amb freqüència com a organista substitut de Lindner a l'església parroquial de la ciutat. El 1886, Reger va entrar a l'Escola Preparatòria Reial segons els desitjos dels seus pares per preparar-se per a una professió docent.
El 1888, Reger va ser convidat pel seu oncle Johann Baptist Ulrich a visitar el Festival de Bayreuth, on va escoltar les òperes de Richard Wagner Die Meistersinger von Nürnberg i Parsifal. Això va deixar una profunda impressió i va fer que Reger decidís seguir una carrera musical. A finals d'estiu d'aquell any, Reger va escriure la seva primera composició important, l'Obertura en si menor, una obra inèdita per a orquestra de 120 pàgines. Lindner va enviar la partitura a Hugo Riemann, que va respondre positivament però el va advertir de la influència de Wagner i d'escriure melodies en comptes de motius. Reger va acabar l'escola preparatòria el juny de 1889. També aquell any, va compondre un Scherzo per a quartet de corda i flauta en sol menor, un quartet de corda de tres moviments en re menor i un Largo per a violí i piano. A petició del seu pare, va enviar aquestes dues últimes obres al compositor Josef Rheinberger, professor a la Universitat de Música i Arts Escèniques de Munic, que va reconèixer el seu talent. Reger finalment va buscar una carrera musical malgrat les preocupacions del seu pare.
El 1890, Reger va començar a estudiar teoria musical amb Riemann a Sondershausen, després piano i teoria a Wiesbaden. Les primeres composicions a les quals va assignar números d'opus van ser la música de cambra i el Lieder. Com a pianista concertista, va compondre obres tant per a piano com per a orgue. La seva primera obra per a cor i piano a la qual va assignar un número d'opus va ser Drei Chöre (1892).
Reger va tornar a casa dels seus pares a Weiden a causa d'una malaltia el 1898, on va compondre la seva primera obra per a cor i orquestra, (Himne al cant), op. 21. A partir de 1899, va cortejar Elsa vonBercken que al principi el va rebutjar. Va compondre moltes cançons, incloent-hi els poemes d'amor Sechs Lieder, op. 35. Reger es va traslladar a Múnic el setembre de 1901, on va obtenir ofertes de concerts i on va començar el seu ràpid ascens a la fama. Durant la seva primera temporada a Múnic, Reger va participar en deu concerts com a organista, pianista de cambra i acompanyant. Els ingressos d'editorials, concerts i ensenyaments particulars li van permetre casar-se l'any 1902. Com que la seva dona Elsa era una protestant divorciada, va ser excomunicat per l'Església catòlica. Va continuar component sense interrupcions, per exemple Gesang der Verklärten, op. 71.
El 1907, Reger va ser nomenat director musical de l'Església de la Universitat de Leipzig, càrrec que va ocupar fins al 1908, i professor al Conservatori Reial de Leipzig. El 1908 va començar a compondre (El Salm 100), op. 106, una adaptació del Salm 100 per a cor mixt i orquestra, per al 350è aniversari de la Universitat de Jena. La part I es va estrenar el 31 de juliol d'aquell any. Reger va completar la composició el 1909, estrenada el 1910 simultàniament a Chemnitz i Breslau. esquerra|miniatura|El compositor treballant, pintura de Franz Nölken, 1913 El 1911 Reger va ser nomenat Hofkapellmeister (director musical) a la cort del duc Jordi II de Saxònia-Meiningen, fent-se també càrrec de la música al Teatre de la Cort de Meiningen. Va continuar amb la seva classe magistral al conservatori de Leipzig. El 1913 va compondre quatre poemes simfònics sobre pintures d'Arnold Böcklin (Vier Tongedichte nach Arnold Böcklin), incloent-hi Die Toteninsel (L'illa dels morts), com a op. 128.
Va renunciar al càrrec a la cort el 1914 per motius de salut. En resposta a la Primera Guerra Mundial, ja el 1914 planejava compondre una obra coral en commemoració dels que van perdre la vida a la guerra. Va començar a musicar el Rèquiem en llatí, però va abandonar l'obra com a fragment. Va compondre vuit motets com el Acht geistliche Gesänge für gemischten Chor (Vuit cançons sagrades, op. 138), encarnant "una nova senzillesa". L'any 1915 es va traslladar a Jena, on es va desplaçar un cop per setmana per ensenyar a Leipzig. A Jena va compondre el Rèquiem Hebbel per a solista, cor i orquestra. miniatura|La tomba de Reger, Munich Waldfriedhof Reger va morir d'un atac de cor mentre s'allotjava en un hotel de Leipzig l'11 de maig de 1916. Les proves dAcht geistliche Gesänge, incloent <i>Der Mensch lebt und bestehet nur eine kleine Zeit</i>, es van trobar al costat del seu llit. Sis anys després de la mort de Reger, la seva urna funerària va ser traslladada de casa seva a Jena a un cementiri de Weimar. El 1930, per voluntat de la vídua de Reger, Elsa, les seves restes van ser traslladades a una tomba d'honor a Munic Waldfriedhof.
Reger també havia estat actiu internacionalment com a director i pianista. Entre els seus alumnes hi havia Joseph Haas, Sándor Jemnitz, Jaroslav Kvapil, Ruben Liljefors, Aarre Merikanto, Sofie Rohnstock, George Szell i Cristòfor Taltabull. Era el cosí de Hans von Koessler.miniatura|Sessió de gravació amb per a Welte-Philharmonic-Organ, 1913.
Un romàntic culte Malgrat ser d'una generació posterior, Reger resta estretament relacionat amb el post-romanticisme alemany de Wagner, Brahms i Wolff, en primer lloc per tenir un comú amb ells la <presa de consciència cultural del que estaven mancats els primers romàntics>, i a més per l'assídua familiaritat amb les experiències clàssiques prèvies, que li permetien compaginar la seva veneració per Beethoven amb la seva aspiració a l'ideal bachià. En aquest aspecte, Reger, ja des dels seus primers assajos artístics, sembla posar---se al costat de Busoni, per una espècie de desconfiança vers el romanticisme tardà i per la inexcusable crida del classicisme. Però, en tot cas, l'atracció del passat, la fascinació del <retorn> a l'antic, eren factors fonamentals de la ideologia romàntica; només que, en Max Reger, aquesta nostàlgia no tenia el caràcter d'esteticisme fugaç, sinó que era una acció deliberada i una adhesió sistemàtica.
Si bé és molt discutible la definició de <Bach del seu temps> que d'ell en feren diversos contemporanis, malgrat la seva mestria polifònica (la seva copiosa producció organística, efectivament, posa de manifest el conflicte, gens amagat per cert, entre el classicisme normatiu i les efusions post-romàntiques, més modernes), no és menys significativa, i li fa afí amb Busoni, la seva pròpia asseveració: «De no haver existit Bach, jo tampoc hauria vingut al món». Volia dir que, amb arreglo a la seva doctrina, era fonamentalment un restaurador dels dos gèneres predilectes de Bach, la variació i la fuga, que apareixen amb molta freqüència, no tan sols en la seva producció organística, sinó també en la de cambra i orquestral.
Ho demostren diverses obres pianístiques, com els Sis Preludis i Fugues op. 99, les Variacions i fuga sobre un tema de Bach op. 81 (1904) i de Telemann op. 134 (1914), o les que va compondre per a dos pianos sobre un tema de Beethoven op. 86 (1904) i sobre un tema de Mozart op. 132 (1914), aquestes dues últimes transcrites per a orquestra, amb el qual formen un tríptic amb les monumentals sobre un tema de Hiller op. 100 (1907). Molts més abundants són les obres d'aquest tipus destinades a l'orgue: diverses Fantasies sobre corals antics (op. 27. 30. 40, 52) o sobre temes propis (op. 29. 773, 135), les Suites op. 16 i 92, les dues Sonates op. 33 i 60, els Preludis i fugues op. 56, els Choralvorspiele op. 79 i 135, i unes quantes més de diverses sèries de Pieces (op. 7. 47. 59. 65. 69. 80. 129 i 145), així com la Fantasia simfònica i fuga op. 57 i la Introducció, passacalle i fuga op. 127.
Reger, la seva obra o el testimoni d'una crisi entre dos mons És una producció gegantina, composta entre 1892 i 1916, que evidència el xoc, que arriba a cobrar caràcters dramàtics, entre dos impulsos complementaris i sincers de Reger, això és, l'ideal clàssic i les modernes tensions del post-romanticisme, sense excloure una consciència clara d'una crisi que fa el seu llenguatge abstrús, molest i problemàtic. En ell, l'arquetipus resta sotmès a un tractament rapsòdic i, a més, contradictori, a una sèrie de divagacions continues que s'insereixen a intervals en un discurs excessivament psicologista, per a tornar a projectar-se amb empentes classicistes, resultat de tot el qual és una fragmentació que presenta similituds amb l'aforisme expressionista, canviant i com armat a base de peces. Aquestes consideracions vers la música organística de Reger permeten, per extensió, descobrir els seus elements renovadors en altres branques de la seva creació, que es mantenen aliens als llocs comuns de l'habilitat contrapuntística i de l'academicisme petri.
Així, per exemple, en la seva producció de cambra (el Sextet per a corda op. 118, dos Quintets per a piano i un amb clarinet, els sis Quartets per a corda i els dos amb piano, els 6 Tríos, les 7 Sonates per a violí, les 4 per a violoncel, les 3 per a clarinet i piano, les 11 Sonates per a violí sol i les dues sèries de 3 Suites per a viola i per a violoncel sols, a banda de la seva estructura sòlida i diamantina, s'accentua el seu fragmentarisme; juntament amb certes gesticulacions ampul·loses hi bat l'anhel d'expressar una confessió insinuant i recollida, accentuada pels arcaismes, entre ells, el rerefons modal que envaeix sovint l'espès cromatisme de tota la música regeriana. Malgrat que rigorós i docte, Reger és, per tant, un compositor inquiet i complexa, això últim per haver estat capaç de preveure agosaradament el futur. Quan el seu mestre Riemann afirmava que la grandesa del seu admirat Brahms es devia precisament al seu respecte per les tradicions clàssiques, Reger el refutava enèrgicament, argüint que aquesta grandesa no es basava en l'historicisme (concepte que lligava perfectament amb el tarannà erudit de Riemann), sinó en l'originalitat i la novetat del seu art, concloent acaloradament:La realitat és que Reger (com, per altra part, Strauss després de la seva Elektra), entre altres coses per la seva funció de "Kapellmeister" a Meiningen, i precisament per això, marxava vers la dreta, responent a la crida de Busoni en favor d'un <Nou Classicisme>, potser pel desig de recórrer, advertint dintre seu els símptomes d'un romanticisme burgès, a les ensenyances clàssiques com antídot, com una àncora de salvació contra cert decadentisme de Strauss i Mahler, que advertia com perill i com a traïció de les més autèntiques tradicions germàniques.
Un mestre en harmonia