La gramàtica francesa deriva, com la gramàtica de qualsevulla llengua romànica, de la gramàtica llatina.
El francès és una llengua moderadament flexional. Els substantius, els adjectius i la majoria dels pronoms es flexionen en nombre (singular i plural) i en gènere (masculí i femení). Els pronoms personals, a més a més, també en persona i en cas, i els verbs en persona, mode i temps. El cas es marca principalment fent servir preposicions i un ordre per als mots.
Els substantius Gènere Cada substantiu francès té un gènere gramatical, bé masculí bé femení, com en català. El gènere d'un substantiu referit a un ésser humà o a un mamífer es correspon generalment amb el gènere natural d'aquell substantiu, és a dir, del seu sexe. En aquest cas, gairebé sempre es dona l'existència d'un substantiu diferent per a cada gènere, i la seva creació depèn del gènere natural de l'ésser, per exemple, chanteur fa referència a un cantant home, mentre que chanteuse a una dona. En alguns casos, totes dues formes són idèntiques, i només es pot marcar la diferència amb altres elements com adjectius o articles. Així doncs, un catòlic en francès és un catholique, mentre que una catòlica és une catholique. Hi ha, però, alguns substantius que mantenen llur gènere gramatical sense importar el seu gènere natural: personne (persona) és sempre femení, mentre que professeur (professor) és sempre masculí, almenys en el francès formal.
Si bé el gènere d'un substantiu no està només determinat per la seva forma, hi ha algunes tendències. Una de les més generals és que els substantius acabats en -e solen ser femenins, i la resta masculí. Hi ha, tanmateix, moltes excepcions. Una altra tendència més consistent és que les terminacions -sion i -tion apareixen gairebé sempre en substantius femenins, mentre que d'altres com -eau són gairebé exclusivament del gènere masculí. No obstant això, un substantiu que sembla masculí per la seva forma podria ser femení: souris (ratolí) o squelette (esquelet).
En alguns casos estranys, el substantiu pot presentar tots dos gèneres, i pot emprar-se tant en masculí com en femení tot conservant el mateix significat, tot i que sempre es prefereix un gènere a l'altre. Hi ha també alguns casos encara més estranys en què el gènere canvia d'acord amb l'ús: les paraules amour (amor) i délice (delícia, plaer) són masculines en singular i femenines en plural, la paraula orgue és masculina, però quan es fa servir amb èmfasi per referir-se a un orgue d'església, és femenina. El substantiu plural gens (gent) canvia de gènere de forma molt inusual, depenent dels adjectius que l'acompanyen.
Regles de formació del femení Ut supra, el femení es forma afegint una -e al masculí: français --> française. Tanmateix, hi ha els següents casos especials:
Si el substantiu acaba en -er el femení es forma substituint aquesta terminació per -ère: boulanger --> boulangère, écolier --> écolière Si el substantiu acaba en -e el femení es pot formar substituint aquesta terminació per -esse: maître --> maîtresse, prince --> princesse. Però existeixen molts noms epicens: acrobate, astronome, athlète, aveugle, commissaire, complice, coupable, diplomate, esclave, funambule, géologue, gymnaste, internaute, malade, ministre, spécialiste, etc. Si el substantiu acaba en -eur el femení es forma substituint aquesta terminació per -euse: voleur --> voleuse. Hi ha molt pocs casos en què es substitueix la terminació del masculí per -eresse: demandeur --> demanderesse En alguns casos es repeteix la consonant final i s'afegeix una -e: péruvien --> péruvienne; lion --> lionne; chat --> chatte Si el substantiu acaba en -x el femení es forma substituint aquesta terminació per -se: époux --> épouse, boiteux --> boiteuse Si el substantiu acaba en -el o -eau el femení es forma substituint aquestes terminacions per -elle: différentiel --> différentielle; jouvenceau --> jouvencelle Si el substantiu acaba en -teur el femení es forma substituint aquesta terminació per -trice o -teuse: porteur --> porteuse; acteur --> actrice Si el substantiu acaba en -p o -f el femení es forma substituint aquesta terminació per -ve: loup --> louve; veuf --> veuve
Hi ha, a més a més, com en català, femenins completament irregulars: Père --> mère Frère --> sœur Parrain --> marraine Oncle --> tante Bouc --> chèvre Cheval --> jument Coq --> poule Jars --> oie
Nombre Així com en català, els substantius també es flexionen en nombre. Així doncs, el plural es forma generalment afegint una -s al singular, o de vegades -x. Tanmateix, ja que les consonants finals generalment no es pronuncien en francès, l'addició de -s o -x no afecta gens la pronunciació, per tant la forma plural es pronuncia gairebé sempre d'idèntica forma a la singular. A més a més, els substantius que acaben en -s (com français: francès), en -x (com choix: elecció) o en -z (com nez: nas) tenen la mateixa forma escrita tant per al singular com per al plural. No obstant això, hi ha substantius que es pronuncien i fins i tot s'escriuen diferent en plural: per exemple, œil (ull) canvia a plural en yeux; cheval (cavall) es torna chevaux i os es pronuncia diferent, quan està en singular es pronuncia [ɔs] i quan està en plural [o].
Regles de formació del plural Generalment, el plural es crea afegint una -s al final del mot. Tanmateix, hi ha alguns casos especials en què el plural regeix d'altres regles:
Si el substantiu acaba en -s, -x o -z no canvia: la croix --> les croix; le français --> les français; le nez --> les nez Si el substantiu acaba en -au, -eau o -eu el plural es fa afegint-hi -x: étau --> étaux; enjeu --> enjeux; oiseau --> oiseaux. Hi ha les següents excepcions: bleu --> bleus; pneu --> pneus; landau --> landaus Si el substantiu acaba en -al el plural es crea amb el sufix -aux: journal --> journaux; animal --> animaux. Hi ha les següents excepcions: bal --> bals; carnaval --> carnavals; chacal --> chacals; festival --> festivals; gavial --> gavials; régal --> régals; sisal --> sisals Hi ha set substantius que acaben en -ou que fan el plural en -x: bijou --> bijoux; caillou --> cailloux; chou --> choux; genou --> genoux; hibou --> hiboux; joujou --> joujoux; pou --> poux Hi ha set substantius que acaben en -ail que fan el plural en -aux: bail --> baux; corail --> coraux; émail --> émaux; soupirail --> soupiraux; travail --> travaux; vantail --> vantaux; vitrail --> vitraux
Articles i determinants Els articles i els determinants concorden en gènere i en nombre amb el substantiu a què acompanyen i, a diferència del que ocorre amb els substantius, la diferència entre singular i plural i masculí i femení és present tant a l'oral com a l'escrit. Potser és a causa d'això que es facin servir més en francès que no pas en català, ja que permet saber tant el gènere com el nombre a la llengua oral.
El francès té tres tipus d'articles: determinat, indeterminat i partitiu. La diferència entre l'article determinat i l'indeterminat és semblant al català. L'article partitiu, però, és semblant a l'indeterminat, però es fa servir amb substantius incomptables o quan no es té noció de la quantitat:
Exemples: Elle mange du fromage --> ella menja formatge Il boit de la bière --> ell beu cervesa J'ai des enfants --> tinc fills
Articles determinats Masculí Femení Singular le la Plural les les
L'article determinat en singular, tant masculí com femení (le, la) s'apostrofen davant d'un substantiu que comença per vocal o hac muda, com en català: Le homme --> l'homme La amie --> l'amie
Articles determinats Masculí Femení Singular un une Plural des des
Partitius Masculí Femení Singular du de la Plural des des
El singular masculí (du) trenca la contracció i s'apostrofa, com el partitiu femení (de la) davant d'un substantiu que comença per vocal o hac muda: Je prends de leau (Prenc aigua)
La forma negativa dels partitius és de tant per a masculí, femení, com per a singular i plural: Je prends du thé --> je ne prends pas de thé (Prenc te) Je prends de la bière --> je ne prends pas de bière (Prenc cervesa) Je mange des oranges --> je ne mange pas d'oranges (Menjo taronges)
Els pronoms En francès, els pronoms es poden flexionar per indicar llur funció en una proposició (subjecte, objecte directe…) i també en la persona, en el gènere i el nombre del referent (substantiu que reemplaça). No totes aquestes flexions poden donar-se alhora, per exemple, el pronom relatiu que pot tenir qualsevol referent, mentre que el pronom possessiu mien (meu) pot tenir qualsevulla funció en una proposició.
En francès, a diferència del català, el subjecte cal que aparegui sempre, com en anglès. Per tant, els pronoms tenen un paper molt important en la llengua, ja que quan no hi ha cap substantiu en funció de subjecte, cal recórrer a un pronom. A més a més, els verbs impersonals (com ploure, nevar…) fan servir en francès el pronom impersonal il, intraduïble en català: Il pleut --> Plou Il neige --> Neva
+Pronoms en francès Pronoms personals Persona Subjecte Objecte directe Objecte indirecte TònicsServeixen per emfatitzar la persona que parla: Moi, je ne veux pas --> Jo no vull pas (fent èmfasi al jo). També es fan servir en la formació dels imperatius dels verbs pronominals: Lave-toi --> Renta't; o de les proposicions interpersonals: Aide-moi --> Ajuda'm. Singular Plural Singular Plural Singular Plural Singular Plural 1a jeQuan es troben davant d'una vocal o d'una hac muda, els pronoms je, me, que, le, la i te s'apostrofen en j', m', qu', l' i t'; V.G., J'ai des enfants; j'habite à Paris; tu t'est allé hier; je m'appelle Charles; tu l'aides à faire ses devoirs nousEn francès informal, sovint s'utilitza on en lloc de nous. Com en el seu sentit impersonal, on s'utilitza amb la forma verbal de tercera persona singular i no amb la forma verbal de primera persona plural. El pronom subjecte nous s'utilitza cada cop més només en el registre formal. me nous me nous moi nous 2a tu vousEn el tractament formal, el pronom plural vous equival al català vós, vostè. La concordança subjecte-verb es fa, en aquest cas, en plural, però la concordança subjecte-atribut, en singular: Vous êtes un bon professeur --> Vostè és un bon professor; → êtes: verb être 2a persona del plural; un bon professeur: atribut en singular te vous te vous toi vous 3a Masculí il ils le les lui leur lui eux Femení elle elles la elle elles Pronoms possessius Persona Gènere Un posseïdor Més d'un posseïdor Singular Plural Singular Plural 1a Masculí mien miens nôtre nôtres Femení mienne miennes 2a Masculí tien tiens vôtre vôtres Femení tienne tiennes 3r¡a Masculí sien siens leur leurs Femení sienne siennes Pronoms demostratius Gènere Singular Plural Masculí celui-ci celui celui-là ceux-ci ceux ceux-là Femení celle-ci celle celle-là celles-ci celles celles-là Pronoms relatius Formessimples qui que quoi dont où Formescompostes Gènere Singular Plural Masculí lequel lesquels duquel desquels auquel auxquels Femení laquelle lesquelles de laquelle desquelles à laquelle auxquelles Pronoms indefinits Formes masculinesEs fan servir únicament per reemplaçar persones. on personne quiconque n'importe qui Formes neutresEs fan servir només per reemplaçar coses. quelque chose rien Formesvariables Gènere Singular Plural Masculí l'un les uns quelqu'un quelques-uns chacun — aucun aucunsAucun(e) (cap) és seguit del singular en tant que aucun existeixi en el sentit considerat (sobretot en cas d'una entitat incomptable). Tanmateix, i tot i el seu sentit privatiu, aucun pren la forma plural quan funciona com a adjectiu. certain certains tel tels Femení l'une les unes quelqu'une quelques-unes chacune — aucune aucunes certaine certaines telle telles
Els adjectius