Humbert II de la Tour-du-Pin (La Tour-du-Pin, 1312 - París, 22 de maig de 1355) va ser l'últim delfí del Vienès de 1333 a 1349. Era fill de Joan II, delfí del Vienès, i de Beatriu d'Hongria.
Biografia Joventut Severament jutjat pels seus contemporanis com un incapaç i un reboster, Humbert II fou l'últim delfí del Vienès. No tenint l'ardor guerrer del seu germà, es col·locà més aviat al camp dels pacífics. A l'edat de vint anys, fou precipitadament cridat a reemplaçar el seu germà, mort en el transcurs de l'assalt d'un castell prop de Voiron.
Havent passat la seva joventut a la cort de Nàpols, va mantenir llavors una cort fastuosa al seu castell de Beauvoir-en-Royans al Delfinat, fet que fou mal percebut pels seus contemporanis. A diferència dels seus predecessors, Humbert ja no duia una vida ambulant d'un castell delfinal a l'altre i preferí quedar-se a Beauvoir.
Humbert II fou el creador del consell delfinal el 1337 i després del tribunal de comptes, a partir de 1340. Funda igualment la primera universitat de Grenoble el 1339 amb l'acord del papa Benet XII.
L'assumpte del Delfinat Humbert II, delfí del Vienès, va designar el 20 de juny de 1337 a Agult dels Baus, oncle de la seva esposa, com a administrador de les seves finances privades. El gener de 1338, el delfí, confrontat al problema de les seves caixes buides, li va donar ordre de perseguir els jueus, els llombards i els toscans en els seus Estats. Acusats d'usura i de contractes usurers, aquesta gent va ser penalitzada amb fortes multes.Jacques le Goff explica: «En aquest nou món on els diners són vencedors, on la cobdícia (avaritia), pecat burgès, havia destronat, al capdavant dels set pecats capitals, l'orgull (superbia), pecat feudal per excel·lència, l'usurer, especialista del préstec a interès, esdevingué un home necessari i detestat, poderós i fràgil alhora» (La bourse et la vie, París 1986). miniatura|Segell d'Humbert II del Vienès
Benet XII va enviar de seguida sobre el terreny a Johannes de Badis, el seu Gran Inquisidor de Provença, per recercar els jueus convertits i relapses (jueus reincidents) del Delfinat.Amb l'acord del delfí, l'inquisidor Johannes de Badis es va entestar a empaitar els relapses en particular, el jueu espanyol Alfondus Diaz, convers a la fe catòlica i qui continuava practicant la seva antiga religió.
El paper polític d'Agult dels Baus es va ampliar en el moment de les negociacions de pau entre el delfí i Viena, el juliol de 1338, de resultes de la revolta dels vienesos. En el transcurs de l'estiu, Humbert va haver de manllevar 30.000 florins al papa per saldar les seves tropes. El seu deute va ser empenyorat sobre les seves terres i va proposar al pontífex vendre-li el Delfinat contra 452.000 florins. Després de la pèrdua del seu fill únic Andreu, Humbert va abandonar aviat l'esperança de tenir una descendència i projectava des de 1337 de cedir el seu heretatge. Acumulant-se les dificultats financeres, Humbert va procedir a l'inventari dels seus béns el 1339 amb l'objectiu de vendre el seu principat al papa Benet XII.
Sens dubte assabentat de les cobdícies del rei de França, el pontífex li'n va oferir 150.000, tot decidint investigar els ingressos comunals del delfí. Entre gener i juliol de 1339, Jean de Cojordan, bisbe d'Avinyó, tresorer pontifical, i Jean d'ArpadelleLouis de Petragrossa, arxipreste de Viviers: Faure Claude, "Un projet de cession du Dauphiné à l'Eglise romaine (1338-1340)", a: Mélanges d'archéologie et d'histoire tom 27, 1907, pàg. 153-225. capellà del papa, van recórrer el Vienès i el Briançoès. Van considerar els ingressos anuals del delfí en 27.970 florins, el que donava un valor teòric de venda pel Delfinat de 559.400 florins. La transacció amb el papa va encallar.
La política delfinal de França En efecte, Felip VI de França i el seu conseller, l'arquebisbe de Rouen Pere Roger, havien vist una oportunitat. El rei de França va incitar en principi al seu servei al brillant Agult dels Baus. Inicialment, va ser anomenat senescal de Beaucaire per Felip VI, el 30 d'octubre de 1340, després senescal de Tolosa de Llenguadoc i d'Albi, el 3 de març de 1341. Després, va fer saber al pontífex que acceptava l'accessió del seu conseller a la porpra cardenalíciaEn el moment del nomenament anual dels nous membres del Sagrat Col·legi el 1335, al començament del seu pontificat, Benet XII va proposar el barret de cardenal a Pere Roger. El rei de França el va informar, que en l'estat actual de les coses, no desitjava separar-se del seu conseller i la promoció va ser rebutjada. És el que va fer Benet XII per carta butlla, amb data 12 de desembre de 1338. L'arquebisbe de Rouen va arribar a Avinyó el 5 de maig de 1339 i va rebre, el 12, el barret de cardenal.
En el transcurs d'aquest any, el delfí va voler de nou sufocar uns aldarulls a Viena. Es va girar cap al papa i va obtenir 15.000 florins que va prometre pagar en sis mesos. L'octubre 1340, va demanar un ajornament del termini de pagament. L'agost 1341, era deutor de 16.200 florins. El cardenal Pere Roger va intervenir en favor de Benet XII al que va persuadir d'excomunicar el mal pagador.
Embogit, el pietós Humbert va oferir llavors al papa cobrir el seu deute donant a la Santa Seu alguns dels seus feus. Sempre aconsellat per Pere Roger, Benet XII va donar una resposta negativa a l'ambaixada delfinal. Sense hereu, endeutat fins al coll, expulsat de l'Església, Humbert II, seria aviat una presa fàcil pel regne de França.
Climent VI i la incorporació del Delfinat a França Amb el nou papa Climent VI (Pere Roger, l'antic conseller de Felip VI de Valois) al tron pontifical, la sort del Delfinat estava segellada: seria lligat a França. A iniciativa de Climent VI, un gran pas es va donar en el transcurs del mes de febrer 1343. El rei i el seu fill gran, Joan de Normandia, van anar a trobar a Humbert II a la ciutat papal.
El delfí del Vienès estava amb l'aigua al coll. Sempre a la recerca de liquiditats, el rei de França li va proposar un arranjament financer que el trauria de la necessitat. Si acceptava que el Delfinat fos heretat pel segon fill del rei després de la seva mort, els seus deutes estarien regulats i gaudiria d'una renda anual.Si el delfí continués sense un hereu legítim, Felip VI prometia comprovar els seus passius a l'altura de 120.000 florins i ingressar-li, cada any a Pasqua o a la Trinitat, una renda de 22.000 lliures. Aquesta proposició finalitzava el tractat, signat l'any precedent a Villeneuve-lès-Avignon, entre Humbert II i Pierre de Cugnières, Guillaume Flotte i Jean Richier, consellers del rei, que preveia la vinculació del Dauphiné a França. Humbert va sol·licitar un temps de reflexió.
Feia alguns mesos que s'havia posat en contacte amb el seu oncle, Robert d'Anjou, pensant que el comte de Provença estaria interessat en la compra dels seus Estats que confrontaven als seus propis.Els sobirans de Nàpols eren comtes de Provença i de Piemont. La resposta de Robert d'Anjou es feia esperar. I per una causa…; acabava de morir a Nàpols.Robert d'Anjou, que s'havia fet rebre el 2 de gener pels germans de la Pobre Vida, va morir el 19 de gener de 1343, després de trenta-dos anys de regnat. El delfí va intentar llavors trobar un pal·liatiu. El 29 de maig de 1343, va vendre la seva independència a cinquanta-dues parròquies dels Alps que es van reagrupar per formar la «república dels Escartons».Escarton provenia del provençal escarta (fixar els impostos). La carta del 29 de maig de 1343 és fundadora d'aquesta República dels Escartons que va ser una de les primeres d'Europa juntament amb les de San Marino, les dels cantons d'Helvècia i les dels landers austríacs. A cavall entre els dos vessants dels Alps, la república reagrupava cinc escartons: Oulx i Clurenflouer, del costat transalpí, Castell-Dofí, el Queyras i el Briançonnais, del costat cisalpí. Però sota la pressió pontifical - no hi hauria aixecament d'excomunió si Humbert II no transigia - el delfí va signar un acord amb França el 30 de juliol de 1343. Estava llest per cedir als Valois el Delfinat.
Climent VI fa cedir al delfí Humbert II Climent VI, sempre atent a la qüestió delfinosa, va escriure a Felip VI, l'11 d'abril de 1344, per proposar-li que el fill gran del rei de França portés el títol de Delfí.Ja que, explicava el papa al rei, «aquesta província està sítia bastant en frontera del regne». El Valois va comprendre aquesta raó ja que va acceptar el suggeriment pontifical. En compensació, cedia a Humbert II les senyories de Beaumont-le-Roger i de Breteuil. L'endemà, Climent VI feia arribar una altra missiva «al nostre estimat fill Hélion de Villeneuve, mestre de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem» confiant-li que «desitjós d'estendre en tots els llocs el culte diví, formem amb fervor el vot de poder complir i realitzar del nostre ésser viu l'extensió durable d'aquest culte a l'església patriarcal a Rosiers on vam néixer de nou de l'aigua del sant bateig. Considerem crear i establir un priorat de monjos negres de l'ordre de sant Benet del qual vam ser profés en els nostres anys joves amb un efectiu determinat sotmès al monestir de la Chaise-Dieu, per servir a Déu i a l'església susdita. Donat a Avinyó el 12 d'abril de 1344, Climent VI». El papa va considerar llavors aixecar l'excomunió d'Humbert II, que havia pagat fins a l'últim florí a la Reverenciada Cambra Apostòlica, però hi va posar una condició. Li havia de cedir el feu de Visan.Humbert II, disposat a tot per reintegrar-se al si de l'Església romana, va acceptar, i en compensació demanava la meitat de la jurisdicció de Romans que depenia del bisbat de Valença. Climent VI no hi va posar cap objecció i la transacció es va fer amb l'aval del bisbe Pierre de Chalus, l'antic abat de Cluny. Era, tanmateix, un verdader engany ja que, com han assenyalat un cert nombre d'historiadors: «La Santa Seu, a més dels setze mil florins, va rebre Visan que cobejava a canvi de la meitat de Novel·les que pertanyia al delfí i va rebre, a més, l'alta senyoria d'aquesta ciutat que no li pertanyia». Cal dir que Climent VI, ell mateix, en va ser conscient ja que en el transcurs d'aquest any 1344, va fer vessar al delfí dotze mil florins. L'acord fou aprovat el 31 de juliol, Climent VI va rebre a Humbert al seu palau de Villeneuve-lès-avignon. El delfí del Vienès va retre homenatge i el papa va aixecar les sentències.
Climent VI va poder entrar en possessió del seu feu de Visan al final del mes d'octubre en el moment en què, sobre la seva iniciativa, arribaven a Avinyó els emissaris de França i d'Anglaterra per discutir en referència a una nova treva sota l'ègida del cardenal Jean Raymond de Comminges.Aquestes converses es van desenvolupar a Avinyó en el transcurs dels mesos d'octubre i novembre. Va ser en aquesta ocasió que Climent VI va fer arribar una carta butlla a Enric de Villars, arquebisbe de Lió, on indicava: «El papa és el garant a la terra dels interessos del rei pacífic i celeste, encarregat de promocionar la pau entre tots els fills de l'Església».
Les croades pontificals miniatura|Gran segell d'Humbert II de Vienès