El tucà toco (Ramphastos toco) és el membre més gros i conegut de la família dels tucans; l'hàbitat natural és Amèrica del Sud i és una espècie que es troba habitualment en els zoològics de tot el món.
Descripció miniatura|Exemplar jove de tucà toco El tucà toco és l'espècie de tucà més grossa, amb una longitud mitjana de 56 cm. No es poden confondre amb cap altre ocell i es reconeixen fàcilment pel gran bec taronja. El cos és principalment negre brillant, amb la gola i la part superior de la gola blanques. Aquesta taca blanca de vegades té un to groc llimona i una banda vermella on es troba amb el pit negre, però aquestes característiques són molt variables entre individus. El dors és blanc, mentre que la part inferior de la cua, inclòs el crissum (la zona amb plomes entre la cloaca i la cua), és vermella. L'ull és marró (tot i que també s'ha comprovat que té diferents tons de groc, verd i blau) i està envoltat per un estret anell blau, i la resta de la pell orbital és de color groc sofre a taronja. Una petita taca de plomes prop dels lores és blanca i la pell orbital sota l'ull de vegades és de color groc verdós.
El bec, extremadament llarg i prim, sol ser més vermell a la part superior del culmen i té bandes irregulars de color marró ataronjat als costats, a través dels tomia. El bec varia en longitud de 173 a 215 mm en els tucans mascles i de 158 a 202 mm en les femelles; de mitjana, fa 200,5 mm de llarg en els mascles i 178,6 mm de llarg en les femelles. La base del bec és negra, formant una banda més gruixuda a la part inferior de la mandíbula. La punta del maxil·lar té un gran oval negre, que brilla intensament quan es veu amb llum. miniatura|Tucà toco parcialment leucístic. El bec sembla pesat, però com en altres tucans és relativament lleuger perquè l'interior és en gran part buit. La llengua és gairebé tan llarga com el bec i molt plana. A part de la diferència de mida, no hi ha diferències externes entre els sexes. Els juvenils són de color més apagat i tenen el bec més curt que els adults. Entre les mesures estàndard, la corda de l'ala és de 22 a 26 cm, la cua és de 14,1 a 17,9 cm i el tars és de 4,8 a 6,5 cm. Se sap que el tucà toco presenten leucisme parcial.
Vocalitzacions La veu de l'espècie consisteix en una varietat de notes com un grunyit o rauc similars als gripaus, com ara "gruumkk", "grunt", "grunnkkt", "kkriikk", "grenggkt", "grr", "ggrekkekk", "arkk-rk", "rrraa" i "rrroc-rrroc". Aquestes notes es poden fer individualment o en una sèrie llarga, amb fins a 50 notes per minut. El cant del tucà és una sèrie de notes que recorden un grunyit. Altres crits inclouen un murmuri de "te-te-te" i "ehh-ehh" fet per exemplars immadurs de l'espècie. Altres sons també es fan de manera no vocal, colpejant el bec contra una branca.
Tot i que és poc probable que el tucà toco es confongui visualment amb cap altra espècie, les vocalitzacions es poden confondre amb les del tucà ventrevermell (R. dicolorus) o el tucà vitel·lí (R. vitellinus). Els crits del tucà toco són més greus i menys ressonants que els crits d'aquestes dues espècies. A més, les parts ràpides dels crits són més lentes que les parts corresponents dels crits del tucà ventrevermell.
Distribució i hàbitat El tucà toco és endèmic de Sud-amèrica, on té una àmplia distribució des de les Guaianes al sud fins al nord de l'Argentina i l'Uruguai. A la part nord de l'àrea de distribució, té diverses poblacions disjuntes, incloent-hi les Guaianes, al nord del Brasil prop de Rio Branco, i al llarg de la desembocadura de l'Amazones aigües amunt fins al voltant de Manaus a l'est de l'Amazones. Es troba més enllà des de la costa de Maranhão al sud-oest fins al sud-oest del Brasil, Bolívia i el Santuario Nacional Pampas del Heath a l'extrem sud-est del Perú, i cap al sud a través de Piauí i Bahia fins al nord de l'Argentina i l'Uruguai.
Anteriorment es pensava que s'havia extingit a Tucumán, al nord-oest de l'Argentina, a finals de la dècada de 1990, però es va redescobrir allà a principis de la dècada de 2010. L'àrea de distribució de l'espècie a la selva amazònica pot estar augmentant a causa de la desforestació. De la mateixa manera, només s'ha registrat a l'Uruguai recentment. Anteriorment, el límit sud de l'àrea de distribució era Lagoa dos Patos, al Brasil.
La recent expansió de l'àrea de distribució al sud del paral·lel 30 pot ser causada per fugides d'individus captius o canvis en les condicions ecològiques. generalment és resident, però de vegades es mouen en massa a la recerca d'aliment.
A diferència d'altres tucans, no habita boscos continus de dosser tancat, sinó que prefereix una varietat d'hàbitats semioberts com ara boscos de galeria, sabanes, boscos adjacents a masses d'aigua i boscos secundaris, chaco, plantacions, horts i arbredes. És especialment comú al cerrado brasiler, una forma de sabana tropical, i als boscos de galeria. També és comú als aiguamolls del Pantanal. Se sap que habita altituds de fins a 1.750 m.
Comportament i ecologia El tucà toco normalment es veu quan vola o s'alimenta a les copes dels arbres, saltant de branca en branca. El vol és una mica ondulant perquè alternen entre un fort aleteig i un planatge. esquerra|miniatura|Tucà toco en vol. El tucà toco, com altres tucans, té grans àrees de distribució, amb una mida mitjana de 86 hectàrees. Estan més dispersos que altres tucans, que no creuen grans masses d'aigua, i són capaços de mantenir el vol a través de masses d'aigua de més de 5 km d'amplada.
El tucà toco és menys actiu durant el dia, ocasionalment descansant a les copes dels arbres. Són menys gregaris que altres tucans i solen alimentar-se sols o en petits grups en arbres fruiters. Quan busquen menjar junts, volen de copa d'arbre en copa d'arbre en fila índia. Els membres d'un grup sovint s'empolainen els uns als altres, tot i que aquest comportament sol acabar després de la posta d'ous, ja que les parelles comencen a empolainar-se exclusivament els uns als altres. Després del final de la temporada de cria, el tucà toco de vegades forma grans estols que volen pels boscos a la recerca de fruita. Aquests estols de vegades poden incloure altres espècies com el tucà pitblanc (R. tucanus).
Bec miniatura|Primer pla del bec. El bec és serrat i és el més gros en relació amb la mida corporal de tots els ocells, proporcionant del 30 al 50% de la superfície corporal, tot i que una altra espècie neotropical, el colibrí bec d'espasa (Ensifera ensifera), té el bec més llarg en relació amb la longitud del cos. Altres suggeriments han inclòs l'ajuda per pelar fruita, intimidar altres ocells quan depreden els nius, la selecció social relacionada amb la defensa del territori i com a avís visual.
La investigació ha demostrat que una funció és com a superfície per a l'intercanvi de calor. El bec té la capacitat de modificar el flux sanguini i, per tant, regular la distribució de la calor al cos, cosa que permet l'ús del bec com a radiador tèrmic. Pel que fa a la superfície utilitzada per a aquesta funció, el bec en relació amb la mida de l'ocell es troba entre els més grossos de qualsevol animal i té una xarxa de vasos sanguinis superficials que suporten la fina beina còrnia del bec feta de queratina anomenada ramfoteca. Pel que fa a la capacitat d'eliminar la calor corporal, el bec és comparable a la de les orelles dels elefants. La capacitat d'irradiar calor depèn de la velocitat de l'aire: si aquesta és baixa, només s'irradia el 25% de la producció de calor en repòs de l'ocell adult; si és alta, irradia fins a quatre vegades aquesta producció de calor. En comparació, el bec d'un ànec i les orelles d'un elefant només poden desfer-se d'un 9% de la producció de calor en repòs. El bec normalment és responsable del 30-60% de la pèrdua de calor. La pràctica del tucà toco de col·locar el bec sota les ales pot servir per aïllar el bec i reduir la pèrdua de calor durant el son. S'ha observat que "les complexitats de la vasculatura i els mecanismes de control necessaris per ajustar el flux sanguini al bec poden no estar completament desenvolupats fins a l'edat adulta".
El bec del tucà toco pot patir diverses deformitats, com ara mandíbules creuades, l'absència de fins a la meitat de la mandíbula superior o inferior i perforacions.
Dieta miniatura|Tucà toco alimentant-se de papaia. El tucà toco és frugívor generalista que s'alimenten principalment de fruits carnosos, però també complementen la dieta amb insectes, ous i pollets d'altres ocells. La recerca d'aliment sol tenir lloc a la capçada dels arbres, però els tucans també visiten el sotabosc i el terra per alimentar-se de fruits caiguts. Se sap que s'alimenten d'una varietat de fruits carnosos, sobretot figues, taronges, guaiabes (Psidium) i pebrots. Altres plantes que fructifiquen durant tot l'any i que tenen un paper significatiu en la dieta de l'espècie inclouen Cecropia pachystachya i Inga laurina. Els tucans també s'alimenten oportunistament de qualsevol fruit ric en sucre disponible i mostren un alt nivell de variació en la dieta depenent de l'hàbitat circumdant. En boscos caducifolis amb un subministrament de figues durant tot l'any, els tucans no mostren canvis significatius d'una temporada a una altra en la dieta. En zones amb una variació significativa en la disponibilitat de fruits carnosos, els tucans són més comuns durant la temporada de fructificació i, posteriorment, es traslladen a altres hàbitats quan la disponibilitat de fruits disminueix.
Entre les plantes que s'ha registrat com a contribuents importants a la dieta del tucà toco hi ha Genipa americana, Ficus luschnatiana i Virola sebifera al bosc de galeria, Schefflera macrocarpa, Copaifera langsdorffii, Didymopanax morototoni i Nectandra cissiflora al cerrado, i Guibourtia hymenaefolia i D. morototoni als boscos semicaducifolis. Durant l'estació seca, quan la disponibilitat de fruits disminueix, el tucà toco també s'alimenta de flors d'espècies com Handroanthus chrysotrichus i Erythrina fusca.
Els insectes que consumeixen més comunament el tucà toco són les erugues i els tèrmits. El tucà toco també s'alimenta de petits vertebrats com sargantanes, pollets i ocells petits. En estat salvatge, els tucans s'alimenten dels nius d'ictèrids, tirànids, bucònids i lloros, amb predilecció pels nius de cacic de carpó groc (Cacicus cela). Els ocells més grossos coneguts els nius dels quals són depredats pel tucà toco són el guacamai jacint (Anodorhynchus hyacinthinus) i l'ibis alablanc (Theristicus caudatus); els pollets d'aquests últims pesen entre 200 i 300 g, en comparació amb la massa corporal del tucà d'uns 540 g, i els maten trencant-los el coll amb moviments laterals del bec. En captivitat, els tucans s'alimenten de diversos ocells més petits que es col·loquen amb ells, com ara els toxostoma, els pardals domèstics, les tortoretes inques (Columbina inca), els cargolets de cactus (Campylorhynchus brunneicapillus) i els colís de Gambel (Callipepla gambelii).
Cria El tucà toco mostra diversos canvis de comportament durant la temporada de nidificació, tornant-se més reservats i solitaris en hàbit. L'empoilament dels tucans per part d'individus fora de la parella aparellada s'atura poc després de la posta dels ous; les parelles continuaran empolainant-se sovint o donant cops amb els becs. Els mascles de vegades mostren les plomes vermelles de la part inferior de la cua mentre despleguen les cobertores subcaudals; el bec gros i conspicu també el pot utilitzar en la parada nupcial.