La Guerra del Mahdí o Guerra mahdista (1881-1899) va ser una guerra colonial britànica que va tenir lloc a finals del . Inicialment va enfrontar als seguidors del cap religiós sudanès Muhammad Ahmad bin Abd Allah, que s'hi havia autoproclamat el Mahdí ("Guia") de l'Islam, i a les forces del Kedivat d'Egipte, a les quals més tard es van unir les forces britàniques. Els divuit anys de guerra van donar origen al Sudan Angloegipci (1899-1956), un condomini de l'Imperi Britànic i el Regne d'Egipte.
La participació britànica en la guerra és anomenada Campanya del Sudan, sent descrita detalladament a The River War: An Historical Account of the Reconquest of the Soudan (1899) de Winston Churchill, que va participar en la guerra. Aquest conflicte també és conegut com la "Rebel·lió mahdista", la "Guerra anglosudanesa" i la "Revolta mahdista del Sudan".
Rerefons Després de la invasió de Muhàmmad Alí Paixà el 1819, Sudan va ser governat per una administració egípcia. A causa dels alts impostos aplicats i al sagnant inici del govern turc-egipci a Sudan, aquest sistema colonial fou rebutjat pel poble sudanès.
Durant el període de govern turc-egipci, molts segments del poble sudanès van patir penúries a causa del sistema fiscal imposat pel govern central. Sota aquest sistema, els agricultors i petits comerciants havien de pagar un impost pla, el qual era recaptat per agents governamentals nomenats entre els membres de la tribu dels shaigiya del nord de Sudan. En anys dolents, especialment durant sequeres i fams, els agricultors no podien pagar els impostos elevats. Com que temien les represàlies dels shaigiya, molts agricultors van abandonar els seus llogarets a la fèrtil vall del Nil i es van refugiar en zones remotes de Kordufan i Darfur. Aquests migrants, coneguts com a "jallaba" per les seves vestimentes soltes, van començar a treballar com a petits comerciants i intermediaris per a les companyies comercials estrangeres que s'havien instal·lat a les ciutats i pobles del centre de Sudan. Els jallaba també eren coneguts per ser comerciants d'esclaus.
Cap a mitjan , l'administració imperial otomana a Egipte estava a càrrec del Jedive Ismaïl. Les despeses del Jedive Ismaïl van incrementar el deute extern d'Egipte i quan el finançament del Canal de Suez va minvar, Gran Bretanya va fer un pas al capdavant i va pagar els seus préstecs a canvi de ser accionista majoritari al canal. Sent la ruta més curta a l'Índia, considerada una joia de la Corona Britànica, el control del Canal de Suez era d'una importància estratègica vital, ja que els interessos comercials i imperials britànics dictaven la necessitat de la seva captura o control. Per tant, el paper dels britànics en els assumptes interns egipcis es va incrementar gradualment. Com les despeses i la corrupció del Jedive Ismaïl van provocar inestabilitat a la zona, el 1873 el govern britànic va recolzar un programa en el qual una comissió de deute anglofrancesa assumia la responsabilitat d'administrar els assumptes fiscals egipcis. Aquesta comissió finalment va obligar el Jedive Ismaïl a abdicar en favor del seu fill Tawfiq el 1877, la qual cosa va portar a un període d'inestabilitat política més gran.
El 1873, Ismaïl havia nomenat a Charles George Gordon com a governador de les Províncies Equatorials del Sudan. Durant els tres anys següents, el General Gordon va lluitar contra Al-Zubayr Rahma Mansur, un cap natiu de Darfur.
Fins a l'abdicació de Ismaïl el 1877, Gordon va veure que el seu suport s'havia reduït greument. Esgotat per anys de treball, va renunciar al seu lloc el 1880 i va partir a Anglaterra a inicis de 1881. Les seves polítiques aviat van ser abandonades pels nous governadors. I la fúria i el descontentament de la dominant minoria àrab seguia sense resoldre's.
Malgrat que els egipcis sentien temor davant la gradual deterioració de les condicions, els britànics van refusar involucrar-se. El Foreign Secretary Granville Leveson-Gower va dir: "El govern de La seva Majestat no es responsabilitza d'operacions al Sudan".
Aixecament del Mahdí miniatura|Muhàmmad Àhmad, autoproclamat el Mahdí. Els historiadors que han tractat aquest conflicte van veure que les causes de l'aixecament van ser el descontentament dels sudanesos davant els governadors otomans estrangers, els relaxats estàndards religiosos dels turcs i la seva tendència a nomenar estrangers no-musulmans, com a Charles Gordon, en llocs importants, a més de la resistència del sufisme sudanès davant el "sec i escolàstic Islam de l'administració egípcia".Mortimer, Edward, Faith and Power, Vintage, 1982, p. 77. Una altra font potencial de descontent àmpliament documentada va ser l'abolició de l'esclavitud en el territori, que era una de les principals fonts d'ingressos al Sudan en aquell temps.
En la dècada de 1870, un clergue musulmà anomenat Muhàmmad Àhmad predicava la renovació de la fe i l'alliberament del país i va començar a atreure seguidors. Ben aviat, es va arribar a una rebel·lió general contra els egipcis i Muhàmmad Àhmad s'autoproclamà com el Mahdí, l'esperat redemptor del món islàmic. L'agost de 1881, el governador del Sudan, Raouf Pachá, va enviar dues companyies d'infanteria armades amb una metralladora cadascuna, per arrestar-lo. Als capitans d'ambdues companyies se'ls va prometre un ascens si els seus soldats portaven al Mahdí davant el governador. Ambdues companyies van marxar amb vapor Nil amunt, a l'Illa d'Aba, aproximant-se des de costats oposats al llogaret del Mahdí. En arribar simultàniament, ambdues forces van començar a disparar-se l'una a l'altra, i va permetre als escassos seguidors del Mahdí atacar-les i destruir-les en la batalla d'Aba.
Després el Mahdí va iniciar una retirada estratègica a Kordofan, on va estar a una distància propera del govern a Khartum. Aquest moviment, vist com un avanç triomfal, va incitar diverses de les tribus àrabs a revoltar-se per donar suport a la Gihad contra els "opressors turcs" que el Mahdí va incitar. Una altra expedició egípcia enviada des de Kodok (Fachoda) va ser emboscada i massacrada la nit del 9 de desembre de 1881.Churchill p. 29
El Mahdí també va legitimar el seu moviment tot traçant deliberats paral·lelismes amb la vida del Profeta Mahoma. Va anomenar "ansar" als seus seguidors, en honor de les persones que van rebre el Profeta a Medina, i Hègira a la seva fugida dels britànics, en honor de la fugida del Profeta dels Quraix. A més, el Mahdí també va nomenar comandants per representar a tres dels quatre Califes Virtuosos; per exemple, va nomenar a Abdullahi ibn Muhammad, el seu eventual successor, que representava a Abu-Bakr as-Siddiq, el successor del Profeta.
L'administració egípcia del Sudan, molt preocupada per l'avanç de la revolta, va organitzar una força de 4.000 soldats sota el comandament de Yusef Pachá. La força es va aproximar a la concentració mahdista, els membres de la qual anaven mal vestits, gairebé morts de gana i armats només amb pals i pedres. No obstant això, l'excés de confiança va fer que l'exèrcit egipci acampés a la vista de l'exèrcit mahdista sense posar sentinelles. El Mahdí va dirigir l'assalt a l'alba del 7 de juny de 1882, i van massacrar els egipcis; va quedar un sol supervivent. Els rebels van obtenir grans quantitats d'armes i municions, uniformes militars i altres materials.Churchill p. 30
L'expedició de Hicks Amb el govern egipci bàsicamnet sota control britànic, les potències europees estaven atents als problemes a Sudan. Els assessors britànics del govern egipci van donar el seu consentiment per a enviar una altra expedició. Al llarg de l'estiu de 1883, es van concentrar soldats egipcis a Khartum, amb una força de 7.000 soldats d'Infanteria, 1.000 genets, 20 metralladores i artilleria. Aquesta força estava sota el comandament de William Hicks, un oficial retirat de l'Indian Staff Corps, i dotze oficials europeus. Aquesta força era, segons Winston Churchill, "potser el pitjor exèrcit que alguna vegada ha anat a la guerra";sense paga ni disciplina, els seus soldats tenien més en comú amb els enemics que amb els seus oficials.
El Obeid, la ciutat el setge de la qual desitjava aixecar Hicks, ja havia caigut quan l'expedició va partir de Khartum, però Hicks va continuar de totes maneres, encara que no confiava en les seves oportunitats de tenir èxit. Fins a la seva aproximació, Muhàmmad Àhmad havia format un exèrcit d'uns 40.000 homes i els havia entrenat rigorosament en tàctiques militars, equipant-los amb les armes i municions capturades en batalles anteriors. El 3 i el 4 de novembre de 1883, quan les forces de Hicks van presentar batalla, l'exèrcit mahdista era una força militar superior; van aniquilar l'exèrcit de Hicks i només van sobreviure uns 500 egipcis.Churchill p. 33
Evacuació Durant els darrers anys del , l'Imperi Britànic s'involucrà cada cop més en el govern egipci. Egipte estava a punt de fer concessions com a conseqüència d'un pagament del deute amb les potències europees insostenible. La tresoreria egípcia, plagada de corrupció i una burocràcia ineficaç, va quedar en mans dels britànics; era controlada per un "assessor financer" que exercia el poder de vet sobre tots els assumptes de política financera. Els responsables –primer Sir Auckland Colvin i després Sir Edgar Vincent–Milner p. 86 se'ls va instruir perquè actuessin amb la major parsimònia possible en els assumptes financers d'Egipte. Mantenir les guarnicions en el Sudan li costava al govern egipci més de 100.000 lliures egípcies a l'any, una despesa insostenible.
esquerra|miniatura|Charles Gordon, governador del Sudan. En conseqüència el govern egipci va decidir, amb una certa pressió per part dels seus supervisors britànics, que havia de retirar la presència egípcia en el Sudan i deixar el país sota una certa forma d'autogovern, probablement encapçalada pel Mahdí. Per tant, la retirada de les guarnicions egípcies, com les de Sennar, Tokar i Sinkat, calia fer-la de manera ordenada. El govern egipci va sol·licitar que un oficial britànic fos enviat al Sudan per coordinar la retirada de les guarnicions. D'altra banda, les forces mahdistes considerarien massa arriscat atacar a un súbdit britànic, la qual cosa permetria efectuar la retirada sense incidents. Es va proposar a Charles George Gordon, un hàbil oficial, que s'havia destacat en diverses campanyes a l'Extrem Orient, especialment a la Xina (vegeu la Segona Guerra de l'Opi). No obstant això, també era conegut per la seva agressivitat i un rígid honor personal, que el feien inadequat per a aquesta missió al costat d'importants oficials britànics a Egipte. Sir Evelyn Baring (posteriorment Earl of Cromer), el Cònsol general britànic a Egipte, s'oposava tenaçment al nomenament de Gordon i al final ho va acceptar a contracor per la pressió de la premsa britànica i l'opinió pública. Al final se li va encomanar la missió a Gordon, però aniria acompanyat del Coronel John Stewart, més equidistant. Es va planejar que Stewart, malgrat ser el subordinat nominal de Gordon, actuaria com una barrera i s'asseguraria que el Sudan fos evacuat de forma ràpida i pacífica.
miniatura|La batalla d'Abu Klea, que va tenir lloc durant l'expedició per a auxiliar a Gordon, que estava assetjat a Khartum, 1885.