miniatura|cap d'una mosca vironera: exemple de macrofotografia. La macrofotografia és el tipus d'imatge fotogràfica on el subjecte fotografiat és igual o més petit que la mida del la pel·lícula fotogràfica o el sensor electrònic que captura la imatge. És ideal per realitzar fotografies d'objectes molt petits, o detalls molt puntuals d'objectes de major grandària, amb un ús molt accentuat dins la recerca biològica, pel fet que amb ella és possible la documentació i estudi de característiques de diverses espècies, tant animals com vegetals. A més d'això, també són valorats en la fotografia d'articles de mida reduïda com joies, monedes, segells, entre altres objectes.
És una fotografia de primers plans extrems, generalment de subjectes molt petits i organismes vius com insectes, en els quals la mida del subjecte a la fotografia és més gran que la mida natural (encara que la macrofotografia també es refereix a l'art de fer fotografies molt grans).
Segons la definició original, una fotografia macro és aquella en la qual la mida de l'subjecte en el sensor negatiu o d'imatge és de mida natural o més gran. En alguns sentits, però, es refereix a una fotografia acabada d'un subjecte que és més gran que la mida natural.
La relació entre la mida del subjecte al mapa de la pel·lícula (o pla del sensor) i la mida real del subjecte es coneix com a relació de reproducció. De la mateixa manera, una lent macro és clàssicament una lent capaç d'obtenir relacions de reproducció d'almenys 1: 1, encara que sovint es refereix a qualsevol lent amb una gran relació de reproducció, tot i que poques vegades superen 1: 1.
A part de la fotografia tècnica i els processos basats en pel·lícules, on la mida de la imatge en el sensor negatiu o d'imatge és el tema de discussió, la impressió acabada o la imatge en pantalla sol atorgar a una fotografia seu estat macro. Per exemple, quan es produeix una impressió de 6 × 4 polzades (15 × 10 cm) amb una pel·lícula o un sensor de format 35 (36 × 24 mm), és possible obtenir un resultat de mida real amb una lent que només té una relació de reproducció d'1: 4.
Les proporcions de reproducció molt més grans que 10: 1 es consideren fotomicrografia, sovint aconseguides amb microscopi digital (la fotomicrografia no s'ha de confondre amb la microfotografia, l'art de fer fotografies molt petites, com les microformes).
A causa dels avenços en la tecnologia de sensors, les càmeres digitals de sensors petits d'avui dia poden competir amb les capacitats macro d'una DSLR amb una lent macro "veritable", tot i tenir una relació de reproducció més baixa, el que fa que la fotografia macro sigui més accessible a un cost menor. En l'era digital, una fotografia macro "veritable" es pot definir de manera més pràctica com una fotografia amb una alçada de subjecte vertical de 24 mm o menys.
Història El terme macrofotografia va ser proposat el 1899 per W. H. Walmsley per a imatges de primer pla amb un augment de menys de 10 diàmetres, per distingir-les de les microfotografies reals.
Un dels primers pioners de la fotografia macro va ser Percy Smith, nascut el 1880. Va ser un documentalista de natura britànic i era conegut per les seves fotografies properes.
Equip i tècniques Les lents "macro" dissenyades específicament per a treballs de primers plans, amb un cilindre llarg per enfocar de prop i optimitzades per a altes relacions de reproducció, són una de les eines més comunes per a la fotografia macro. (A diferència de la majoria dels altres fabricants de lents, Nikon designa els seus lents macro com "Micro" a causa del seu ús original per fer microformes). La majoria dels lents macro moderns també poden enfocar contínuament fins a l'infinit i poden proporcionar una excel·lent qualitat òptica per a fotografies normals. Lents macro veritables, com Canon MP-E 65 mm f / 2.8 1-5x Macro Minolta AF 3x-1x 1.7-2.8 Macro, pot aconseguir un augment superior a la real, el que permet fotografiar l'estructura de petits ulls d'insectes, flocs de neu i altres objectes minúsculs. D'altres, com el TS-160 d'Infinity Photo-Optical, poden aconseguir augments de 0-18x en el sensor, enfocant des de l'infinit fins a 18 mm des de l'objecte.
Els objectius macro de diferents distàncies focals troben diferents usos:
Distància focal contínuament variable, adequada per a pràcticament tots els subjectes macro.
45-65 mm: fotografia de productes, objectes petits als quals es pot apropar de prop sense causar una influència no desitjada i escenes que requereixen una perspectiva de fons natural. 90-105 mm: insectes, flors i objectes petits des d'una distància còmoda. 150-200 mm: insectes i altres animals petits on cal una distància de treball addicional
Ampliar la distància entre l'objectiu i la pel·lícula o el sensor, mitjançant la inserció de tubs d'extensió o una manxa contínuament ajustable, és una altra opció d'equip per a la fotografia macro. Com més lluny estigui l'objectiu de la pel·lícula o el sensor, com més a prop estigui la distància d'enfocament, major serà l'augment i més fosca serà la imatge amb la mateixa obertura. Es poden apilar tubs de diverses longituds, el que redueix la distància entre la lent i el subjecte i augmenta l'augment. Els manxes o tubs escurcen la distància màxima d'enfocament disponible i fan que sigui impossible enfocar fins a l'infinit.
Col·locar una lent auxiliar per primers plans (o "filtre" de primers plans) davant de la lent de la càmera és una altra opció. Els accessoris de rosca o lliscants econòmics proporcionen un enfocament proper. La qualitat possible és menor que la d'una lent macro dedicada o tubs d'extensió, i algunes versions de dos elements són molt bones, mentre que moltes lents d'un sol element econòmiques exhibeixen aberració cromàtica i una nitidesa reduïda de la imatge resultant. Aquest mètode funciona amb càmeres que tenen lents fixes i s'usa comunament amb càmeres pont. Aquestes lents afegeixen dioptríasa la potència òptica de la lent, disminuint la distància mínima d'enfocament i permetent que la càmera s'acosti a l'subjecte. En general, es designen per la seva diòptria i es poden apilar (amb una pèrdua addicional de qualitat) per aconseguir l'augment desitjat.
Els fotògrafs poden emprar els moviments de la càmera de visualització i el principi de Scheimpflug per enfocar un objecte a prop de la lent, mentre mantenen l'enfocament de fons selectiu. Aquesta tècnica requereix l'ús d'una càmera de visió o una lent de control de perspectiva amb la capacitat d'inclinar la lent pel que fa a la pel·lícula o al mapa de la el sensor. Lents com les sèries Nikon PC-E i Cànon TS-E, HARTBLEI Super-Rotator, Schneider Super Angulon, diversos models LENSBABY, Zoerk Multi Focus System i diversos adaptadors tilt-shift per format mitjà, permeten l'ús d'inclinació en càmeres amb muntures de lents fixes. Les càmeres de visió tradicionals permeten tal ajust com a part del seu disseny.
Es poden usar lents comuns per a fotografia macro usant un "anell d'inversió". Aquest anell s'adhereix a la rosca de filtres a la part frontal d'una lent i permet col·locar la lent a l'inrevés. És possible obtenir resultats de gran qualitat amb un augment de fins a 4 vegades la mida real. Per a cambres amb comunicacions totalment electròniques entre l'objectiu i el cos de la càmera, es troben disponibles anells d'inversió especials que preserven aquestes comunicacions. Quan s'usa amb tubs d'extensió o manxes, es pot acoblar un sistema veritablement macro (més gran que la mida real) altament versàtil. Atès que les lents no macro estan optimitzades per a proporcions de reproducció petites, invertir la lent permet utilitzar-la per proporcions recíprocament altes.
La fotografia macro també es pot aconseguir muntant una lent en reversa, davant d'una lent normalment muntada de major distància focal, usant un acoblador macroque es cargola en les rosques del filtre frontal de les dues lents. Aquest mètode permet que la majoria de les càmeres mantinguin la funció completa de comunicació electrònica i mecànica amb la lent normalment muntada, per característiques com el mesurament d'obertura oberta. La relació d'augment es calcula dividint la distància focal de la lent normalment muntada per la distància focal de la lent invertida (per exemple, quan una lent de 18 mm es munta a l'inrevés en una lent de 300 mm, la relació de reproducció és 16 : 1). No es recomana l'ús de l'enfocament automàtic si la primera lent no és de el tipus d'enfocament intern, ja que el pes addicional de la lent muntada a l'inrevés podria danyar el mecanisme d'enfocament automàtic. La distància de treball és significativament menor que la primera lent.
Cada vegada més, la fotografia macro s'aconsegueix utilitzant càmeres digitals compactes i càmeres pont de sensor petit, combinades amb una lent de zoom d'alta potència i (opcionalment) una lent de diòptries de primer pla agregada a el front de la lent de la càmera. La gran profunditat de camp d'aquestes càmeres és un avantatge per al treball macro. L'alta densitat de píxels i el poder de resolució dels sensors d'aquestes càmeres els permeten capturar nivells molt alts de detall amb una relació de reproducció més baixa que la necessària per a la pel·lícula o els sensors DSLR més grans (sovint a costa d'un major soroll d'imatge). Tot i que moltes d'aquestes càmeres venen amb una "manera macro" que no qualifica com a veritable macro, alguns fotògrafs estan utilitzant els avantatges de les càmeres amb sensors petits per crear imatges macro que rivalitzen o fins i tot superen a les de les DSLR.
La fotografia macro també es pot realitzar connectant una càmera a una trajectòria òptica d'un microscopi binocular (microscopi estereoscòpic), fent ús de l'òptica d'aquest instrument com a lent d'imatge per al sistema. Aproximadament entre 1976 i 1993, els fabricants Wild Heerbrugg (Suïssa) i posteriorment, Leica Microsystems van oferir un sistema de microscòpia dedicat per a fotografia macro, la línia de macroscopios, amb rendiment òptic millorat per a fotografia a costa de la instal·lació d'imatges estereoscòpiques de l'microscopi estèreo ; aquest sistema va venir amb una gamma de suports dedicats, objectius i lents suplementaris, i sistemes d'il·luminació. Després de la seva descontinuación el 1993, Leica continua oferint productes similars sota els noms Z6 APO i Z16 APO.
Consideracions tècniques Profunditat de camp La profunditat de camp limitada és una consideració important en la fotografia macro. La profunditat de camp és extremadament petita quan s'enfoca en objectes propers. Sovint cal una petita obertura (nombre f alt) per a produir una nitidesa acceptable en un subjecte tridimensional. Això requereix una velocitat d'obturació lenta, una il·luminació brillant o ISO alt. Il·luminació auxiliar (per exemple, d'una unitat de flash), preferiblement s'utilitza sovint un flaix anular (vegeu la secció Il·luminació).