miniatura|Escut d'Àustria La història d'Àustria designa la història de l'estat d'Europa central anomenat actualment Àustria. Però la seva definició geopolítica ha conegut profunds canvis en el transcurs dels períodes modern i contemporani. Així doncs, aquesta història pertoca també als estats veïns: Alemanya, Hongria, Suïssa, Itàlia, etc.
Ja poblada pels celtes (cultura de Hallstatt), pertanyent a l'Imperi Romà (províncies del Nòric així com una part de la Pannònia i de la Rècia) després en part inclosa en la Frància Oriental, Àustria és durant tota l'edat mitjana dels nombrosos principats germanòfons que componen el Sacre Imperi Romanogermànic. Gràcies al Privilegium Minus i a la casa de Babenberg, independent de Baviera des de 1156, l'Àustria és adoptada per la casa d'Habsburg el 1278 (Rodolf I) i fou molt de temps la força dominant de l'imperi; va col·locar al capdavant molts dels seus sobirans, fins a la seva dissolució el 1806 pel «doble emperador» austríac Francesc I d'Àustria.
Al final de l'edat mitjana, la casa d'Habsburg transforma les seves possessions en potència europea per la unió dels països germanòfons i no germanòfons; centralitza l'administració i el dret en l'Arxiducat d'Àustria -sobretot després de la Guerra de Successió austríaca per Maria Teresa I d'Àustria i el seu fill Josep II- i forma finalment el 1804 l'Imperi austríac. El 1815 -després del Congrés de Viena- Àustria i els altres països germanòfons intenten de nou formar una Confederació Germànica, però l'oposició austroprussiana domina i la Guerra austroprussiana acaba amb aquesta confederació el 1866 i resol definitivament la qüestió alemanya per part d'Àustria. El 1867, Àustria, sota el regnat de Francesc Josep I d'Àustria, es gira cap al sud-est d'Europa, de manera que l'imperi d'Àustria es transforma i creix per formar la monarquia danubiana (en alemany: Donaumonarchie), l'Imperi Austrohongarès.
La derrota de les potències centrals al final de la Primera Guerra Mundial contempla el trossejament de la Monarquia danubiana, dividida en diversos nous estats independents. Àustria és llavors reduïda al seu territori actual: es deixa temptar llavors per l'austrofeixisme, després pel nazisme. El 1938, Àustria és annexada al Tercer Reich (Anschluss). La derrota hitleriana al final de la Segona Guerra Mundial deixa el país exsangüe. Viena, la capital històrica, coneix llavors durant deu anys una sort similar al de Berlín: una divisió quadripartida. El 1955, recobra la seva sobirania i duu a terme una política d'estricta neutralitat.
Avui, malgrat una relació de vegades difícil amb el seu passat, Àustria és un estat de la Unió Europea.
Etimologia El nom Ostarrîchi (nom popular, del llatí Marcha orientalis, 'la Marca de l'est') és documentat en un acte imperial d'Otó III per primera vegada el novembre de 996 i és a l'origen del nom Österreich (Àustria en alemany). La forma llatinitzada dAustria dona la paraula catalana Àustria.
Antiguitat i alta edat mitjana miniatura|Els celtes i la cultura de Hallstatt miniatura|Províncies romanes al territori actual d'Àustria
Poblada des de temps prehistòrics (celtes de la cultura de Hallstatt), Àustria formava part en els seus orígens de les províncies romanes anomenades Nòric, Pannònia Superior i Rècia.
Va ser reunida en l'Imperi Romà sota Tiberi cap a l'any 33.
En l'any 69, «l'any dels quatre emperadors», les tropes de Vitel·li (exèrcit del Rin) i de Vespasià (exèrcit del Danubi) s'enfronten sobre l'Inn.
El 70, l'emperador Vespasià funda la ciutat de Flavia Solva (actualment Leibnitz). La ciutat obté l'estatut de municipi. Un regiment de cavallers és estacionat a Vindobona (Viena). L'imperi reforça així l'edificació militar del limites romani.
Vers el 106, l'emperador romà Marc Ulpi Trajà divideix la província de Pannònia en Pannònia Superior a l'oest, la capital de la qual és Carnunt, i Pannònia Inferior a l'est, amb capital a Aquíncum (Budapest).
Naixement d'Àustria Al començament de l'edat mitjana, el territori d'Àustria és partit en dues zones: l'oest de l'Steyr pertany a Baviera, sota la influència dels francs, dirigida pels agilòlfides. Straubing és el nucli del seu territori que van ampliar amb l'Alta Àustria actual i fins al Tirol del Sud. Aquests territoris estaven poc poblats. L'est es trobava sota influència eslava. Els longobards instal·lats sobre les vores del Danubi migren a partir del 568 cap a Itàlia. Els àvars prenen el seu lloc.
Tassiló III (741-794), cap dels agilòlfides, s'alia amb els longobards que es mantenen al sud, així com amb el papa. Aquesta distància amb els carolingis no és del gust de Carlemany, que aniquila els longobards en el 774. El 787, el papa no sosté més tampoc Tassiló III, que es troba aïllat. Carlemany el venç militarment i integra el seu territori al Regne dels francs en l'any 800.
Carlemany no desitja que existeixi un ducat de Baviera. Després d'haver derrotat els àvars en el 791, col·loca el territori «austríac» directament sota la seva tutela.
El veu l'assentament durador del cristianisme en l'Àustria actual.
El 841, el nom de Viena apareix per primera vegada. Salzburg, fundada el 791, és la ciutat més gran.
A la fi del , un nou poble entra en joc: els magiars. Conquereixen una gran part de la plana de Pannònia. El 881 prop de Viena i el 907 prop de Bratislava, vencen als bavaresos, que han de cedir els territoris situats a l'est de l'Enns. Tanmateix, el 945, Otó I el Gran atura els magiars a Lerchenfeld, prop d'Augsburg.
En el 976, Leopold de Babenberg és nomenat comte de la marca sobre el Danubi. El 1056, Ottokar I s'instal·lat amb el mateix títol al capdavant del ducat d'Estíria.
En el 996, el territori danubià apareix per primera vegada sota el nom dOstarrichi.
Els Babenberg (976-1246) miniatura|Expansió d'Àustria sota els Babenberg La dinastia dels Babenberg té un paper decisiu en el desenvolupament d'Àustria.
Leopold III, marcgravi d'Àustria (1095-1136), funda nombrosos claustres, entre els quals el de Klosterneuburg el 1114, que havia de contenir les sepultures familiars. Al costat d'aquest claustre fou construït un castell, residència dels Babenberg, la qual cosa feu de Klosterneuburg la primera capital d'Àustria.
Leopold es casa amb Agnès, de la dinastia franconiana. És la filla de l'emperador Enric IV el Sali, la germana d'Enric V del Sacre Imperi romanogermànic i la mare de Conrad III d'Alemanya. El 1105 hi ha un conflicte entre Enric IV i Enric V. Enric V promet la seva germana en matrimoni a Leopold a canvi del seu suport. Aquest matrimoni farà de Leopold un candidat possible al tron del Sacre Imperi Romanogermànic el 1125.
A la mort de Leopold, el seu fill Enric V decideix instal·lar-se a Viena i desenvolupa la ciutat.
Als anys 1140 un conflicte oposa els Babenberg a la casa de Welf que regna sobre Baviera i Saxònia. Konrad III, emperador i cunyat d'Enric V, retira Baviera de les possessions dels Welf per oferir-lo als Babenberg. Els Babenberg deceben les expectatives de l'emperador. A la coronació del nou emperador, Frederic I Barba-roja, aquest vol reconciliar-se amb els Welf, i els torna Baviera. Per vèncer les reticències dels Babenberg, eleva Àustria al rang de ducat en el Privilegium Minus (1156). És la fi de la influència dels Babenberg sobre Baviera, que es concentren ara en Àustria.
El 1186, els Babenberg signen un tractat d'heretatge amb els Ottokar que regnaven sobre l'Estíria veïna. Aquest tractat ofereix l'Estíria a Àustria si un Ottokar arribés a morir sense hereu, però amb la condició que els drets particulars d'Estíria siguin preservats.
El 1192, Ottokar mor sense descendència, i els Babenberg hereten l'Estíria.
El 1236 esclata un conflicte entre els Babenberg i l'emperador Frederic II del Sacre Imperi romanogermànic. Aquest retreu al duc els seus nombrosos conflictes amb els seus veïns des de la mort de Leopold VI d'Àustria el 1230. L'emperador vol dominar els Babenberg i prendre Àustria sota la seva tutela. Des de 1236 comença a treure als Babenberg els seus drets ducals. Va a Viena, on la població li dona suport. El duc es retira a Wiener Neustadt i deixa el seu territori a l'emperador. Viena esdevé ciutat d'imperi. El duc intenta reconquerir el seu territori. El 1239, tota Àustria és de nou sota la seva autoritat, excepte Viena, que assetja. El 1240, la ciutat cau i és de nou duc d'Àustria i d'Estíria. Es reconcilia amb l'emperador, que li torna els seus drets.
El 1246, el duc mor en una batalla contra els hongaresos. Solament dues dones poden accedir al tron, la seva germana i la seva neboda. Ara bé, sent la noblesa poderosa, es considera l'única que pot decidir sobre el futur duc. Els estirians es giren cap al rei d'Hongria, mentre que els austríacs desitgen el rei de Bohèmia. El 1251, és finalment l'Ottokar II de Bohèmia qui esdevé duc d'Àustria. L'emperador havia intentat abans recuperar el poder sobre Àustria, però sense èxit.
Ottokar II de Bohèmia (1251-1278) miniatura|Ottokar II de Bohèmia Ottokar II de Bohèmia estén ràpidament el seu poder sobre el ducat d'Estíria, la noblesa del qual es mostrà insatisfeta amb el rei d'Hongria, que intentava limitar els seus drets. Així, el seu regne abasta des de Bohèmia fins a la mar Adriàtica.
El 1269, rep la Caríntia en heretatge a la mort de l'últim Spanheimer sense hereu. El regne d'Ottokar no és més que un conjunt bastant fràgil de territoris que no se sostindrà gaire temps.
Ottokar instal·la la seva cort a Praga. Però Viena continua ampliant-se i esdevé la segona ciutat del Sacre Imperi Romanogermànic després de Colònia.
El 1273, Rodolf I d'Alemanya esdevé emperador. Des de 1276, l'emperador intenta una acció en justícia per fer fora Ottokar del poder. Rep el suport de nombrosos descontents a Àustria i a Estíria. El 18 d'octubre de 1276 després d'una curta batalla prop de Viena, Ottokar abandona l'Estíria. Sobre les vores del Danubi, l'emperador no troba més que poca resistència. Aliat d'Hongria, encercla Ottokar, que hi negocia. Accepta tornar els territoris adquirits des de 1252 si es veu confirmada la seva autoritat sobre els seus territoris originaris.
Ottokar conserva, tanmateix, partidaris a Viena. Per engalipar-los, l'emperador concedeix privilegis a la ciutat. El 1278, Ottokar es recolza en els seus partidaris per provar un últim combat. Mor a la batalla de Marchegg. Àustria és definitivament a les mans dels Habsburg.
Els Habsburg a l'edat mitjana (1276-1526) Començaments difícils (1276-1330)
L'arribada al tron de Rodolf I d'Alemanya constitueix una cesura en la història d'Àustria. És la fi del gran imperi fundat per Ottokar, i això ofereix a Rodolf la possibilitat de reorganitzar el territori. Com que vol respectar els drets de successions d'Ottokar, cedeix Bohèmia. És autoritzat pels prínceps electors a conservar les altres províncies (Àustria, Estíria, Caríntia, Carniola). El 1282, cedeix Àustria i Estíria als seus dos fills, i ofereix la Caríntia al comte del Tirol Meinhard von Görz-Tirol, en agraïment per a la seva ajuda de cara a Ottokar.
Albert I d'Alemanya i Rodolf II d'Àustria han de regnar, doncs, junts sobre Àustria i Estíria. Per temor d'una rivalitat, signen un acord que dona la direcció dels territoris a Albert en exclusiva, tot assegurant a Rodolf el tron del pròxim territori sense monarca. Albert regna sol a partir de 1283 i consolida el poder dels Habsburg, malgrat les dificultats, atorgant privilegis, sobretot a la ciutat de Viena. Tanmateix, els vienesos es rebel·len contra Albert el 1287-1288, sense gaudir de suport exterior. Albert se'n va de la ciutat i bloqueja el seu proveïment en aliments. Els preus augmenten i els pobres són els primers castigats. Els artesans es dessolidaritzen amb la noblesa, i l'obliguen a capitular. Albert anul·la els privilegis de la ciutat, que deixa definitivament de ser una ciutat imperial.