miniatura|Un Arado E.381 portat per un Arado Ar 234 L'Arado E.381 va ser un projecte de avió de caça diminut (en alemany: « Kleinstjäger », en català: «el caça més petit») dissenyat al desembre de 1944 per la companyia Arado Flugzeugwerke per a la Luftwaffe alemanya durant la Segona Guerra Mundial. Va ser pensat per ser llançat des d'un avió portador, el que es coneix com avió paràsit. Un motor de coet Walter HWK 109-509 propulsaría l'avió després de ser alliberat en l'aire per la seva avió dida Arado Ar 234 de reacció.

Els enginyers de Arado el van dissenyar per interceptar els bombarders nord-americans i britànics després de reduir la distància de tret a un mínim, augmentant així les probabilitats de donar al blanc. Per aconseguir la supervivència del interceptor en la seva aproximació als objectius, el E.381 tenia la secció transversal més reduïda que era possible. Segons Arado, el fuselatge del E.381 tenia una secció transversal de 0,45 m², aproximadament una quarta part de la que tenia el caça Messerschmitt Bf 109. L'avió només disposava de combustible per fer dues passades pels objectius, després el pilot hauria de descendir planejant per aterrar.

El projecte va continuar fins a les últimes etapes de la guerra, però finalment va ser abandonat a causa de les escassetat d'avions Ar 234 i el poc interès mostrat pel RLM (Ministeri de l'Aire del Reich).

Desenvolupament A prop del final de la Segona Guerra Mundial, els fabricants d'aeronaus alemanys Arado, BMW, Gotha, Heinkel, Henschel, i Zeppelin van presentar propostes de disseny per a un petit avió propulsat per coet o reactor destinat a missions de caça o atac a terra. Totes aquestes propostes seguien el concepte nazi de «obtenir un avantatge tàctic mitjançant de sotmetre a una pressió excessiva a l'home a la cabina». El nivell de forces G previst en aquestes propostes era viable per a les estructures dels avions, però superava les capacitats humanes en una posició d'assegut normal. Els dissenyadors van intentar alleujar aquesta restricció col·locant al pilot en decúbit pron, posició que incrementa el límit de forces G suportables. Això també permetia una reducció de la mida, pes i arrossegament del fuselatge. Una menor secció transversal també disminuïa les probabilitats de ser aconseguit per artilleria enemiga, i Arado va aprofitar aquesta oportunitat al màxim. Segons la seva «filosofia de disseny específic», l'interceptor va ser dissenyat per volar prop de les formacions de bombarders i obrir foc amb el seu canó MK 108 a boca de canó.

El E.381 va ser una proposta de caça paràsit per destruir bombarders enemics realitzada per Arado Flugzeugwerke al Ministeri de l'Aire del Reich. Encara que els prototips es van dissenyar el 1944, la producció completa de l'avió es va cancel·lar abans que es pot aprovar en l'escenari de combat.

Va ser estimat que es necessitarien 600 hores-home de treball per produir un E.381. Els materials usats serien: 350 kg de acer, 320 kg de xapa d'acer, 120 kg de fusta i 40 kg de metall lleuger; fent un total de 830 kg de materials per exemplar.Dan Johnson, Arado Ar E.381 - "Luft46"

Les fonts afirmen que l'avió propulsat mai va ser construït, encara que van ser construïdes algunes estructures en fusta i una maqueta a escala real que va arribar a ser muntada en un avió nodrissa Ar 234. Germany s Secret Weapons in World War II declara que «no va sortir res de la idea», mentre que Arado, History of an Aircraft Company diu que «el projecte E 381 mai va ser construït », i Luftwaffe Secret Projects, Ground Attack and Special Purpose Aircraft diu que« s'havia construït una maqueta i unes poques estructures de fusta sense sistema de propulsió amb intenció de començar el entrenament de pilots ».

Disseny i variants miniatura|500px|Secció longitudinal d'un Arado E.381 versió II.

El E.381 va ser una proposta de caça paràsit per destruir bombarders enemics realitzada per Arado Flugzeugwerke al Ministeri de l'Aire del Reich. El E.381 tenia tres variants: Arado E.381/I, Arado E.381/II , i Arado E.381/III . Cada versió era essencialment un tub blindat amb ales proveït de armament i d'un motor de coet per a la seva propulsió. Els dipòsits de combustible només portaven suficient combustible per dues aproximacions als objectius i la munició estava limitada a 45 projectils de calibre 30 mm-en la versió II-. Un cop esgotat el combustible el pilot havia de tornar a terra planejant, desplegar el paracaigudes de frenada, i aterrar l'avió amb el seu senzill tren d'aterratge en forma de esquí.

Arado E.381/em La primera versió, el Arado E.381/em, tenia un fuselatge de secció transversal circular amb una petita finestra arrodonida al morro per a la visió del pilot. Una placa de blindatge de 5 mm protegia la major part del fuselatge. El pilot aniria en posició decúbit pron dins d'una cabina extremadament estreta i darrere d'un vidre blindat extraïble de 140 mm de gruix. Als costats del fuselatge sortien dues protuberàncies perquè cabessin els colzes del pilot. Tres tancs de combustible C-Stoff envoltaven al pilot, mentre que el tanc de T-Stoff es situava en la secció central entre el pilot i el motor. Entre les ales rectes de l'aeronau sobresortia un gep que allotjava un canó MK 108 de 30 mm amb 60 projectils. El motor de coet Walter HWK 109-509 B aniria muntat a la part baixa de la secció posterior de l'avió, i sobre de aquest el allotjament del paracaigudes de frenada. Com l'avió havia de acoplares al ventre del seu avió portador, la cua de l'aparell era de doble deriva.

L'esquí d'aterratge era retràctil, i per aterrar abans necessitava desaccelerar amb el paracaigudes de frenada. Ja que el pilot només podia entrar a la cabina del E.381/em mitjançant una escotilla superior, havia de fer abans que l'avió paràsit fora enganxat a la seva nau nodrissa Ar 234C i no tindria possibilitat de sortir en cas d'emergència.

Arado E.381/II La segona versió, el Arado E.381/II, tenia característiques similars a l'anterior amb l'excepció que la seva mida era més gran en general i els estabilitzadors verticals més petits. El fuselatge va ser allargat fins als 4,95 metres. Seria propulsat per un motor Walter HWK 109-509 A-2, que li proporcionaria 1.700 kgf d'empenta. La gepa que s'estenia fins a la cua i tenia un canó MK 108 amb 45 projectils.

Arado E.381/III L'avió va tornar a ser allargat en la tercera versió. La versió E.381/III tenia una secció transversal triangular i, en lloc d'un canó, l'armament estaria format per sis coets aire-aire allotjats en els encastos alars, evitant el gep de les variants anteriors. L'escotilla d'entrada i sortida del pilot va ser situada en un lateral perquè no quedés bloquejada estant l'avió paràsit penjat de l'aeronau nodrissa. El procediment d'aterratge seguia sent el mateix.

Comparativa entre les tres variants +Referència dades:[http://www.luft46.com/arado/are381.html Dan Johnson, Arado Ar E.381 - "Luft46" Versió Longitud Envergadura Alçada total Alçada fuselatge Superfície alar Pes carregat Càrrega alar I4,69 m4,43 m1,29 m0,8 m5 m²1.200 kg240 kg/m² II4,95 m5 m1,15 m0,92 m5 m²1.265 kg253 kg/m² III5,7 m5,05 m1,51 m0,7 m5,5 m²1.500 kg272 kg/m²

Especificacions (E.381/I)

Vegeu també Avió paràsit Bereznyak-Isayev BI-1 Bachem Ba 349 Me 163

Notes

Referències

Bibliografia

Enllaços externs

Llaurat Ar E.381 en luft46.com Foto d'una maqueta del Arado E.381 muntada en un bombarder Ar 234

Categoria:Avions militars d'Alemanya