miniatura|Bandera de la Segona República Espanyola El Govern Provisional de la Segona República Espanyola va ser el govern que va posseir el poder polític a Espanya des de la caiguda de la Monarquia d'Alfons XIII i la proclamació de la República el 14 d'abril de 1931 fins a l'aprovació de la Constitució de 1931 el 9 de desembre i la formació del primer govern ordinari el 15 de desembre. Fins al 15 d'octubre de 1931 el govern provisional va estar presidit per Niceto Alcalá-Zamora, i després de la dimissió d'aquest a causa de la redacció que s'havia donat a l'article 26 de la Constitució que tractava la qüestió religiosa, el va succeir Manuel Azaña al capdavant del govern.
El Comitè Revolucionari es converteix en Govern Provisional de la Segona República miniatura|Portada del 13 d'abril de 1931. La primera autoritat de la Monarquia d'Alfons XIII a reconèixer com a nou govern al comitè revolucionari republicano-socialista que s'havia format a l'octubre de 1930 després de l'adhesió del PSOE al Pacte de Sant Sebastià acordat per tots els partits republicans, és el general Sanjurjo, director de la Guàrdia Civil, que a primeres hores del matí del 14 d'abril de 1931 es dirigeix a la casa de Miguel Maura on es troben reunits els membres del comitè revolucionari que no estaven exiliats a França, ni amagats: Niceto Alcalá-Zamora, Francisco Largo Caballero, Fernando de los Ríos Urruti, Santiago Casares Quiroga, i Álvaro de Albornoz. Gens més entrar a la casa el general Sanjurjo es quadra davant Maura i li diu: “A les ordres de vostè senyor ministre". Immediatament avisen Manuel Azaña i Alejandro Lerroux, que es trobaven amagats a Madrid des de feia mesos, perquè acudeixin a casa de Maura (els quatre membres del comitè que es trobaven a França, Diego Martínez Barrio, Indalecio Prieto, Marcel·lí Domingo i Sanjuán i Lluís Nicolau d'Olwer, iniciaran de seguida la seva tornada).
A mesura que van arribant les notícies de la proclamació de la República en diverses ciutats i quan a la tarda una munió es concentra a Madrid a la Puerta del Sol on es troba la seu del Ministeri de la Governació, els membres del comitè revolucionari es dirigeixen allí i quan arriben Miguel Maura crida al portaló del Ministeri i crida: "Senyors, pas al Govern de la República'". Els guàrdies civils de l'entrada es quadren i presenten armes. A continuació el comitè revolucionari es constitueix en "Govern Provisional" de la República i designa a Niceto Alcalá-Zamora com el seu president. Eren les vuit de la tarda del 14 d'abril. A aquesta mateixa hora el rei s'acomiadava dels nobles i grans d'Espanya que havien acudit al Palau d'Oriente i abandonava Madrid amb cotxe en direcció a Cartagena, on cap a les quatre de la matinada embarcava el creuer Príncipe de Asturias en direcció a Marsella. Després de proclamar la República el 14 d'abril de 1931, el comitè revolucionari republicano-socialista constituït en Comitè Polític de la República signa un decret que serà publicat l'endemà en el diari oficial, la Gaseta de Madrid, en el qual comunica que ha pres el Poder adoptant el títol de Govern Provisional de la República, i a continuació en un altre decret nomena Niceto Alcalá-Zamora president del Govern Provisional, que assumirà a més les funcionis Cap de l'Estat (funció exercida fins al 14 d'abril pel rei Alfons XIII). En el preàmbul d'aquest últim decret es diu: El Govern provisional de la República ha pres el Poder sense tramitacions i sense resistència ni oposició protocol·lària alguna; és el poble qui li ha elevat a la posició en què es troba, i és ell qui en tot Espanya li rendeix acatament i investeix d'autoritat. A continuació Alcalá-Zamora nomena ministres del Govern Provisional als membres del comitè revolucionari. Un decret publicat el 28 d'abril a la Gaseta de Madrid adoptava com a bandera nacional la tricolor.
El govern de plens poders i l'Ordre Públic
El mateix dia 15 d'abril la Gaseta de Madrid també publica un altre decret fixant l'Estatut jurídic del Govern Provisional que va ser la norma legal superior per la qual es va regir el Govern Provisional fins a l'aprovació per les Corts Constituents de la nova Constitució de la República, el 9 de desembre de 1931. L'Estatut consta de cinc articles precedits per un preàmbul en el qual el Govern Provisional s'estableix com a Govern de plens poders, encara que en l'article 1r es diu que el Govern Provisional sotmetrà la seva actuació col·legiada i individual al discerniment i sanció de les Corts Constituents –òrgan suprem i directe de la voluntat nacional-, arribada l'hora de declinar davant ella els seus poders. En l'article 2n s'anuncia que el propòsit del Govern Provisional de sotmetre segons el parer de responsabilitat els actes de gestió i autoritat pendents d'examen en ser dissolt el Parlament en 1923 [en referència al procés obert llavors per depurar les responsabilitats pel Desastre d'Annual], així com els ulteriors [en referència al fet durant la Dictadura de Primo de Rivera]. En l'article 3r es reconeix la llibertat de creences i cultes i en el 4t la la llibertat individual i els drets ciutadans, incloent-hi els corresponents a la personalitat sindical i corporativa, base del nou dret social. No obstant això, en l'article 6è es diu que el Govern Provisional, “en virtut de les raons que justifiquen la plenitud del seu poder”, podrà suspendre (“sotmetre a un règim de fiscalització governativa”, es diu literalment) temporalment els drets ciutadans reconeguts en l'article 4t de l'ús del qual donarà compte circunstamciat a les Corts Constituents, justificant-ho amb l'argument que el Govern Provisional incorreria en veritable delicte si abandonés la República naixent als qui des de fortes posicions seculars i prevalguts dels seus mitjans, poden dificultar la seva consolidació. miniatura|Miguel Maura, ministre de la Governació del Govern Provisional El més polèmic de l'“Estatut Jurídic” és la contradicció que s'observa en la qüestió de les llibertats i els drets ciutadans, ja que el seu reconeixement va acompanyat de la possibilitat de la seva suspensió per part del govern, sense intervenció judicial, “si la salut de la República, segons el parer del Govern, ho reclama”. si doncs, “el govern republicà no va a establir un règim de llibertat general com ho prova l'estudi de les vicissituds del dret de reunió a les diferents opcions polítiques... Els grups conservadors de signe monàrquic i sectors de l'esquerra, tals com anarquistes i comunistes, tindran seriosos obstacles per exercir-lo”. Es toleraran, i no sempre, les seves reunions en locals tancats però se'ls prohibirà el seu exercici en llocs públics. Per exemple, una manifestació que es va formar a la sortida d'una reunió que el Partit Comunista d'Espanya va celebrar l'1 de maig a Sant Sebastià va ser dissolta contundentment per la força pública, produint-se nombrosos ferits. Més significatiu encara de com anava a abordar el nou Govern l'ordre públic i la llibertat de premsa va ser tot el que va ocórrer entorn dels successos que es van produir a Sant Sebastià el 28 de maig. Aquell dia uns vaguistes de Pasaia que es dirigien a Sant Sebastià van ser bloquejats per la Guàrdia Civil al pont de Miracruz. Davant la negativa d'aquells a dissoldre's, els guàrdies civils van començar a disparar ocasionat la mort a vuit persones i més de cinquanta ferits. Davant la magnitud del fet el ministre de la Governació, Miguel Maura, va reunir a tots els directors de periòdics per recordar-los “que es trobaven enfront d'un ministre que disposava de plens poders en matèria d'ordre públic” (dues setmanes abans ja havia decretat la suspensió temporal del diari monàrquic ABC i del diari catòlic El Debate, arran dels fets coneguts com la “crema de convents”) i a continuació els va pregar que
Aquesta política contradictòria de la República respecte de l'ordre públic va culminar amb l'aprovació per les Corts Constituents de la Llei de Defensa de la República de 21 d'octubre de 1931 que va dotar al Govern Provisional d'un instrument d'excepció al marge dels tribunals de justícia per actuar contra els quals cometessin “actes d'agressió contra la República”, constituint-se, fins i tot després de l'aprovació de la Constitució Espanyola de 1931, en “la norma fonamental en la configuració del règim jurídic de les llibertats públiques durant gairebé dos anys de règim republicà” en què va estar vigent (fins a agost de 1933).
El primer problema: Catalunya El problema més immediat que va haver d'afrontar el Govern Provisional va ser la proclamació de la República Catalana dins la Federació Ibèrica feta per Francesc Macià a Barcelona el mateix dia 14 d'abril. Tres dia després tres ministres del Govern Provisional (els catalans Marcel·lí Domingo i Sanjuán i Lluís Nicolau d'Olwer, més Fernando de los Ríos Urruti) s'entrevistaven a Barcelona amb Francesc Macià aconseguint un acord pel qual Esquerra Republicana de Catalunya renunciava a la “República Catalana” a canvi del compromís del Govern Provisional que presentaria en les futures Corts Constituents l'Estatut d'Autonomia que decidís Catalunya, prèviament aprovat per l'Assemblea d'Ajuntaments catalans, i del reconeixement del govern català que deixaria d'anomenar-se Consell de Govern de la República Catalana per prendre el nom Govern de la Generalitat de Catalunya recuperant així el nom de gloriosa tradició de la centenària institució del Principat que va ser abolida per Felip V d'Espanya en els decrets de Nova Planta de 1714. La nova Generalitat assumiria les funcions de les quatre diputacions catalanes i seria l'encarregada d'organitzar una Assemblea amb representants dels Ajuntaments fins que no fos escollida per sufragi universal. El dia 26 d'abril el president del Govern Provisional Niceto Alcalá-Zamora va ser aclamat en el viatge que va realitzar a Barcelona. Però el primer conflicte entre la Generalitat i el Govern Provisional es va produir una setmana després, quan el Ministeri de la Governació va considerar una invasió de les seves competències el decret publicat el 3 de maig en el primer nombre del Butlletí de la Generalitat de Catalunya en el qual es reorganitzaven les institucions de la Generalitat i se'n nomenaven uns comissaris a Girona, Lleida i Tarragona. Un delegat de la Generalitat va haver de viatjar a Madrid per delimitar les competències entre la Generalitat i el Govern d'Espanya. El projecte d'estatut per a Catalunya, anomenat Estatut de Núria va ser confirmat el 3 d'agost pel poble de Catalunya per una majoria aclaparadora (a la província de Barcelona, per exemple, 175.000 persones van votar a favor i només 2.127 en contra) i va ser presentat a les Corts Constituents pel president de la Generalitat Francesc Macià. Però l'Estatut responia a un model federal d'Estat i depassava quant a denominació i quant a competències al que s'havia aprovat en la Constitució Espanyola de 1931 (ja que l'"Estat integral" responia a una concepció unitària i no pas federal), encara que va condicionar els debats parlamentaris de l'“Estat integral” que finalment es va aprovar.
El País Basc i l'Estatut d'Estella En el cas d'Euskal Herria, el procés per aconseguir un Estatut d'Autonomia es va iniciar gairebé al mateix temps que el de Catalunya. La primera proposta va ser iniciativa dels alcaldes del Partit Nacionalista Basc que a principis de maig van encarregar a la Societat d'Estudis Bascos (SEV) la redacció d'un avantprojecte d'Estatut General de l'Estat Basc (o Euskadi), que inclouria Biscaia, Àlaba, Guipúscoa i Navarra. El resultat va ser un intent de síntesi entre el foralisme tradicional i l'estructura dels moderns estats federals que no va acontentar a ningú. Mes i mig després, una assemblea dels ajuntaments basconavarresos reunits a Estella el 14 de juny van aprovar un Estatut més conservador i nacionalista que el de la SEV i que es basava en el restabliment dels furs bascos abolits per la llei de 1839, juntament amb la Llei d'Amillorament del Fur de 1841.