miniatura|Buda de Wat Kukkut, Lamphun, Tailàndia La història de Tailàndia comença amb la migració dels tailandesos al territori que avui es coneix com a Tailàndia durant el primer mil·lenni. Anteriorment a això, havien existit civilitzacions a l'edat del bronze a l'edat del ferro durant diversos milers d'anys, i posteriorment els regnes Mon, Malai i Khmer. Els tailandesos van establir els seus propis regnes, més prominentment al Regne de Sukhothai i de manera més duradora al Regne d'Ayutthaya. Aquests regnes van estar constantment amenaçats per Birmània i pel Vietnam, i també per rivals tailandesos i Laos. Les potències colonials europees van amenaçar Tailàndia al i al començament del , però Tailàndia va sobreviure com l'únic estat del sud-est d'Àsia que escapà de ser colonitzat. Després del final de la monarquia absoluta tailandesa el 1932, Tailàndia va estar gairebé sis anys sota un govern militar gairebé permanent abans de l'establiment d'un sistema democràtic.
Els tais que originàriament vivien al sud-oest de la Xina van migrar al sud-est asiàtic continental durant un període de molts segles. La menció més antiga coneguda de la seva existència a la zona ve de l'exònim siamès, que es troba en una inscripció del en el complex del temple khmer d'Angkor Vat a Cambodja, que fa referència als syam, o gent de color "marró fosc".
Es creu que siam deriva de l'antiga paraula malaia sagûm, o ètnia marró, amb un significat despectiu.
Durant el regnat de Rama III (1824–1851) un comerciant escocès a instàncies del rei va encunyar experimentalment unes monedes a Anglaterra, encara que no aprovades per a utilitzar-se, el nom del país posat en aquestes primeres monedes era Muang Thai, no Siam.
També pronunciat Siem, Syâm o Syâma, ha estat identificat amb el sànscrit Śyâma (श्याम, que significa 'fosc' o 'marró'). Els noms shan i A-hom semblen ser variants de la mateixa paraula, i Śyâma possiblement no és el seu origen, sinó una distorsió apresa i artificial.
La designació del país com Siam pels occidentals probablement procedia dels portuguesos, els primers europeus a donar un relat coherent del país. Les cròniques portugueses assenyalaven que en les cròniques del rei de Sukhothai aquest havia enviat una expedició a Malaca a l'extrem sud de la península de Malaca el 1455. Seguint la seva conquesta de Malaca el 1511, el portuguesos van enviar una missió diplomàtica a Ayutthaya. Un segle més tard, el 15 d'agost de 1612, The Globe, un vaixell mercant de l'East India Company amb una carta del rei Jaume I d'Anglaterra, va arribar a la ruta de Syam. A finals del , Siam s'havia tornat tan consagrat en la nomenclatura geogràfica que es creia que amb aquest nom i no un altre seria el que continuaria sent conegut i utilitzat."Wright, p. 16.
Prehistòria L'actual Indoxina va ser la llar de diverses comunitats indígenes durant milers d'anys. El descobriment de fòssils dHomo erectus com l'home de Lampang datat aproximadament 1.000.000-500.000 d'anys al Plistocè. S'han recuperat artefactes de pedra de fa 40.000 anys, per exemple, a l'abric de Tham Lod a Mae Hong Son i a l'abric de Lang Rongrien a Krabi, Tailàndia peninsular. Les dades arqueològiques fa entre 18.000 i 3.000 anys provenen principalment de jaciments en coves i refugis rocosos associats amb la cultura hoabinhiana.
Història antiga miniatura|Dona de Ban Chiang fabricant estris de ceràmica Durant el primer mil·lenni aC i els primers segles de la nostra era es van desenvolupar diverses comunitats agrícoles i centres regionals. La seva evolució va estar relacionada amb les rutes de comunicació que connectaven l'interior del sud-est asiàtic amb la costa i amb les xarxes comercials de la mar de la Xina Meridional i de l'oceà Índic. El territori de l'actual Tailàndia ocupava una posició estratègica entre l'Índia i la Xina i entre les regions continentals i marítimes del sud-est asiàtic.
El jaciment arqueològic més gran a Tailàndia és Ban Chiang, on es van trobar fragments d'arròs, fet que va fer creure que els colons de l'edat de bronze probablement eren agricultors. Les tombes més antigues del jaciment no inclouen artefactes de bronze i, per tant, són d'una cultura neolítica; les tombes més recents daten de l'edat del ferro. La reanàlisi mitjançant datació per radiocarboni va suggerir que una data més probable per a la metal·lúrgia més antiga a Ban Chiang era c. 2000–1700 aC. Es va obtenir una data del 2100 aC a partir de fitòlits d'arròs extrets de l'interior d'un recipient funerari de la tomba més profunda, que no tenia restes metàl·liques. La tomba més jove va ser al voltant del 200 dC. La fabricació de bronze va començar cap al 2000 aC, com ho demostren els gresols i els fragments de bronze.
A partir dels primers segles de la nostra era es van formar diversos centres polítics i culturals. Al centre de l'actual Tailàndia es va desenvolupar la civilització de Dvaravati, associada principalment a poblacions de llengua mon. Entre els segles VI i XI aproximadament, Dvaravati va agrupar nombrosos centres urbans i comunitats que compartien trets culturals, artístics i religiosos, especialment relacionats amb el budisme. Alguns dels principals centres es trobaven a la plana central, com Nakhon Pathom, U Thong i Lopburi. Dvaravati va tenir importants contactes amb altres regions del sud-est asiàtic i amb el món indi.
Al mateix temps, les poblacions mon van tenir un paper destacat en la configuració cultural de la regió. Les seves xarxes polítiques i comercials s'estenien més enllà de les fronteres de l'actual Tailàndia i connectaven la plana central amb l'actual Myanmar i altres territoris del sud-est asiàtic continental. La cultura mon va contribuir a la difusió del budisme i de diverses formes artístiques i arquitectòniques que posteriorment influirien altres societats de la regió.
A partir del segle IX, aproximadament, l'expansió de l'imperi Khmer va incrementar la influència política i cultural khmer sobre bona part del territori de l'actual Tailàndia, especialment al nord-est i a la plana central. Diversos centres van quedar vinculats a les xarxes polítiques i econòmiques de l'Imperi Khmer, i es van construir temples i santuaris segons tradicions arquitectòniques khmer. Entre els monuments més destacats hi ha Phimai i Phanom Rung. La influència khmer també es va manifestar en l'administració, la religió, l'art i les xarxes de comunicació.
El sud de la península malaia presentava una evolució diferent. La seva posició entre l'oceà Índic i la mar de la Xina Meridional va afavorir el desenvolupament de xarxes comercials marítimes que connectaven l'Índia, Sri Lanka, el sud-est asiàtic i la Xina. Diversos ports i centres polítics de la península participaven en aquest comerç, que incloïa espècies, productes forestals, metalls, ceràmica i altres mercaderies. Les rutes marítimes també van facilitar la difusió de religions i influències culturals procedents de l'Índia, especialment l'hinduisme i el budisme.
Entre les entitats polítiques relacionades amb aquestes xarxes destaca Tambralinga, situada a la península de Malacca i especialment activa durant l'edat mitjana. Els centres del sud mantenien relacions amb altres estats marítims del sud-est asiàtic i amb potències comercials més llunyanes. Per tant, la història antiga del territori que posteriorment formaria Siam no es pot entendre únicament a partir dels regnes de la plana central, sinó també a partir de les connexions marítimes de la península.
Durant aquest període, el territori de l'actual Tailàndia era, doncs, un espai culturalment divers, on coexistien i interactuaven comunitats mon, khmer i altres poblacions locals, així com grups que posteriorment serien identificats amb els pobles tai. La formació dels primers regnes tai dels segles posteriors va ser el resultat d'aquest llarg procés d'interacció política, econòmica i cultural, i no pas l'inici de la història del territori.
Sukhothai i Lannathai miniatura|El sud-est asiàtic cap al 1300 Els tailandesos daten la fundació de la seva nació al . Segons la tradició, alguns caps tailandesos es van revoltar contra el domini de l'Imperi khmer establint el Regne de Sukhothai l'any 1238 La ciutat de Sukhothai va dominar breument l'àrea de l'actual Tailàndia durant el regnat de Ramkhamhaeng, però després de la seva mort va decaure i fou sotmès l'any 1365 pel Regne d'Ayutthaya, el qual va dominar el sud i el centre de Tailàndia fins al .
Ayutthaya Després que el rei Kraisornrat de Lopburi morís sense hereu aparent, el rei de Phraek Siracha (actual Sankhaburi), que era l'avi del primer rei d'Ayutthaya, U'Tong, es va fer càrrec del tron. Després de la seva mort l'any 1319, tant Lopburi com la ciutat de Sena Ratchanakhon van ser considerades herències reials per a la seva filla, que més tard la va passar al seu fill, U'Tong. En 1350, per fugir de l'amenaça d'una epidèmia, es traslladà al sud, als rics camps de la conca del riu Chao Phraya. En una illa del riu, va fundar la nova capital, a la qual va anomenar Ayutthaya, en referència a Ayodhya en el nord de l'Índia, la ciutat de l'heroi tailandès del Ramakien, adaptació de l'epopeia hindú del Ramayana. U Thong va prendre el nom de Ramathibodi I (1350-60). El regne d'Ayutthaya, establert a Ayutthaya, a la vall del riu, es va formar al voltant del regne de Lopburi, que va ser absorbit. El seu creixement va continuar per la zona sud del centre de gravetat dels pobles de parla tailandesa.
miniatura|El sud-est asiàtic cap al 1400 El primer monarca del Regne d'Ayutthaya, Ramathibodi I, va fer dues contribucions importants a la història tailandesa: establir i fomentar el budisme theravada com a religió oficial, per diferenciar-se del regne hindú d'Angkor, i recopilar el Dharmashastra, un codi legal basat en fonts hindús i costums tailandesos. El Dharmashastra continuà sent llei tailandesa fins ben entrat el . Començant amb els portuguesos al , Ayutthaya va tenir contacte amb Occident, però fins al , les seves relacions amb nacions veïnes, i amb l'Índia i la Xina eren primordials. Ayutthaya dominà una àrea considerable, des dels estats musulmans a la península Malaia fins als estats del nord de Tailàndia. No obstant això, Birmània, que controlava Lanna i també havia unificat el seu regne sota una poderosa dinastia, intentà envair Tailàndia diverses vegades el 1750 i el 1760. Finalment, els birmans van atacar la ciutat i la van conquerir el 1767. La família reial va fugir de la ciutat, on el rei va morir de fam deu dies més tard, i desaparegué el llinatge reial d'Ayutthaya.
Període de Bangkok Després de més de 400 anys de domini, el 1767, el Regne d'Ayutthaya caigué davant la invasió de l'exèrcit de la Dinastia Konbaung del rei Hsinbyushin de Siam. La seva capital va ser incendiada i el territori dividit però els birmans només van deixar un grapat de tropes sota el general Suki per controlar la ciutat destrossada dirigint l'atenció al nord del seu propi país amenaçat per una invasió xinesa, i el general Taksin va poder derrotar als siamesos a la batalla de Pho Sam Ton, reunint el Regne tailandès des de la seva nova capital, Thonburi, i se'n declarà rei en novembre de 1767. Tanmateix, Taksin suposadament embogí i va ser deposat, fet presoner i executat el 1782. El general Chakri li va succeir el 1782 amb el nom de Rama I, el primer rei de la dinastia Chakri. El mateix any, fundà la nova capital a Bangkok, a la vora del riu Chao Phraya i al marge oposat de Thonburi, la capital de Taksin. Birmània fou derrotada el 1790 i obligada a retirar-se de Siam. Lanna també es va alliberar de l'ocupació birmana, però el rei d'una nova dinastia establerta en la dècada de 1790 fou en la pràctica un titella del monarca Chakri.