El Palau Requesens o de la Comtessa de Palamós és un edifici situat al carrer del Bisbe Caçador, 3 de Barcelona, adossat a la muralla romana. El 1932, fou declarat monument històricoartístic, i el 1975, monument històricoartístic d'interès nacional. Actualment és la seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres i també allotja la Galeria de Catalans Il·lustres, a més de la futura Casa de les Lletres de Barcelona.

Història El seu nom és fruit d'una confusió historiogràfica, ja que no va pertànyer mai als Requesens: segons una escriptura notarial citada per Agustí Duran i Sanpere, el 29 de desembre del 1551 Ferran Folc de Cardona i de Requesens, duc de Somma, comte de Palamós, Trivento i Avellino, baró de Bellpuig i senyor de Calonge de Segarra i la Vall d'Almonesir, va vendre al cavaller Pere Caçador unes cases compreses entre els actuals carrers del Bisbe Caçador i baixada de Caçador,AHPB, notari Joan Jeroni Canyelles, manual 313/106, 29-12-1551. on ara hi ha l'Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.

La primera referència documental és del 1286, quan Ramon Fiveller, fill de Bartomeu Fiveller, va vendre a Jaume de Santcliment unes cases amb dues torres i dues botigues a sota prop de l'església dels Sants Just i Pastor, per 9.200 sous.ACP, Regestrum 29, §20, 25-02-1286. El 1430 va morir Antoni de Santcliment, àlies Terré, fill del doctor en lleis Pere Terré i de Constança de Santcliment, deixant com a hereva la seva dona Blanca.ACP, Regestrum 29, §54, 09-04-1430. Aquesta va repudiar l'herència, ja que estava carregada de deutes,ACP, Regestrum 29, §55, 10-04-1430. i el veguer de Barcelona va nomenar Guillem Bertran com a administrador dels béns del difunt,ACP, Regestrum 29, §31, 09-11-1430. Inventari post mortem dels béns d'Antoni de Santcliment, fet per la seva vídua Blanca i Guillem Bertran. que s'encarregaria de vendre'ls per a pagar als creditors segons l'ordre establert en la sentència de graduació. El 1453, el mercader Pau Madrencs, substitut de Bertran a la seva mort,ACP, Regestrum 29, §22, 26-08-1451. Assignació de la tutela dels béns d'Antoni de Santcliment, àlies Terré, a Pau Madrencs, mercader, i Joan Çabastida, feta pel veguer de Barcelona. va vendre la propietat a Ramon Desplà i a la seva dona Francina de Gualbes.ACP, Regestrum 29, §21, 09-10-1453. Venda feta per Pau Madrencs, mercader i tutor dels béns d'Antoni de Santcliment, a favor de Ramon Desplà i la seva muller Francina, d'unes cases amb dues torres i dues botigues prop de l'església de Sant Just; §94, 09-10-1453. Posessió feta per Pau Madrencs a favor de Ramon Desplà i la seva muller Francina, d'unes cases amb dues torres prop de l'església de Sant Just; §91, 12-10-1453. Venda i àpoca feta per Ramon Desplà i la seva muller Francina als administradors de la capella de Sant Sever, d'unes cases amb dues torres prop de l'església de Sant Just; §95, 12-10-1453. Possessió feta per Cristòfor Serra a favor de Ramon Desplà i la seva muller Francina, d'unes cases amb les seves torres prop de l'església de Sant Just.

El 1456, aquesta es va casar en segones noces amb Joan Galceran de Papiol I, fill de Ramon VI de Papiol, senyor del castell del Papiol, i d'Elionor Cardona,ACP Regestrum 29, §130, f. 270v-271, 27-11-1456. Capítols matrimonials de Joan Galceran de Papiol i Francina de Gualbes, filla de Baltasar de Gualbes i d'Isabel i vídua en primeres noces de Ramon Desplà. i va morir cap al 1481, instituint hereu universal el seu fill Joan Galceran de Papiol II. El 1486, pare (usufructuari) i fill (propietari) van establir en emfiteusi a Joan Oliva, prevere beneficiat de la Catedral, una torre de la muralla romana sobre la volta dita de Nàgera al carrer de Basea (actualment Sotstinent Navarro), molt a prop de la plaça del Blat (actualment de l'Àngel), amb l'obligació de construir-hi una cambra amb volta de pedra en el termini de dos anys. Passant aquests, li ampliaren la concessió, imposant-li una sèrie de servituds. El 1505, Àngela Francina de Papiol, filla i hereva de Joan Galceran de Papiol «menor», es va casar amb Bernat de Marimon, senyor de Sant Marçal, i el 1526 va adquirir novament la propietat en subhasta pública als marmessors de Joan Oliva i als administradors de la capella de Sant Sever.

El 1523, la seva filla Beatriu de Marimon i de Papiol es va casar amb Francesc de Guimerà i de Llorac, senyor de Llorac, i fou succeïda pel seu fill Joan de Guimerà i de Papiol (†1583). El 1579, el seu fill i hereu Gispert de Guimerà-Papiol i de Llupià (†1620) es va casar amb Violant de Perapertusa, i en els capítols matrimonials, Joan li va fer donació dels castells del Papiol i de Llorac i «les cases situades davant de la plaça i església dels Sants Just i Pastor», entre altres propietats. El 1587, es va casar en segones noces amb Maria d'Amat, i entre 1616 i 1619, ell i el seu veí Joan Baptista de Caçador van tenir litigis amb el mercader Jeroni Serra sobre el carreró (anomenat d'en Buçot) intermedi amb llurs propietats, ja que aquest se l'havia apropiat. El 1610, la seva filla Maria de Guimerà-Papiol i d'Amat (†1665) es va casar amb Pere Frederic Desbosc de Sant Vicenç, baró de Vilassar (1585-1648). El 1659, el primogènit Frederic Desbosc i de Guimerà (†1671) es va casar amb Maria d'Orís, i fou succeït per la seva germana Teresa, que el 1649 s'havia casat amb Carles de Calders-Vilafranca (†1673).

El 1662, a instància dels creditors de Joan i Gispert de Guimerà i per renitència de Maria d'Orís i de Teresa Desbosc, es va iniciar la subhasta pública de la propietat, que el 1671 va ser venuda per Josep Vinyals de la Torre, receptor del Tribunal de la Inquisició de Catalunya i segrestador dels seus béns, al comerciant Francesc d'Argemir —que també havia adquirit el castell del Papiol amb la seva baronia— per 2.300 lliures.AHPB, notari Jacint Borràs, manual 724/8, f. 685-692v, 26-10-1671. La seva activitat com a proveïdor de l'exèrcit reial el portaria a establir-se a Madrid, i va hipotecar el palau com a garantia d'uns censals. Això motivaria un litigi contra les seves filles Isabel i Francesca d'Argemir i Bustamante —casades respectivament amb Luis de Terrones i Manuel de Lloret— per Antònia Roger de Llúria i Riera, vídua d'Ignasi Baltasar d'Alegre i de Càrcer, i el 1716 la Reial Audiència les va condemnar a pagar el deute. Com que no es presentaren compradors, la propietat fou adjudicada el 1719 a la mateixa Antònia Roger de Llúria, i l'any següent se'n va signar la venda a carta de gràcia per 4.185 lliures, 15 sous i 10 diners.AHPB, notari Aleix Claramunt, manual 948/3, f. 322v-337v, 20-04-1720.

El 1736, ella, la seva filla Manuela d'Alegre i Roger de Llúria i el seu gendre Baltasar d'Albornoz i Tàpies de Solà, tresorer del Tribunal de la Inquisició a València, la revengueren pel mateix preu a Josep Nadal-Ferrer i Golorons, doctor en drets i canonge de la Catedral.AHPB, notari Josep Francesc Fontana, manual 934/31, f. 311-318, 26-11-1736. Entre 1746 i 1750, el nou propietari va emprendre una important reforma del palau per a convertir-lo en la seva residència, obres que anaren a càrrec del mestre de cases Genís MolistAHPB, notari Josep Francesc Fontana, 28-05-1746 i 05-08-1748; notari Joan Bruguera i Rossell, 18-08-1750. i els fusters Josep MassaguerAHPB, notari Josep Francesc Fontana, 28-05-1746 i 05-08-1748. i Benet Carós.AHPB, notari Joan Bruguera i Rossell, 16-08-1750. A la seva mort el 1767 va deixar com a hereu universal el seu germà Ramon de Nadal-Ferrer i Golorons, un acabalat botiguer de teles nomenat cavaller el 1742 per Felip V. El 1768 va adquirir el dret de recobrar la propietat (ius luendi) als hereus de Francesc d'Argemir per 3.000 lliures,AHPB, notari Sebastià Prats, manual 1.019/25, f. 439-450v, 19-11-1768. i el 1772, la va revendre a si mateix per 8.324 lliures 2 sous i 2 diners —suma del preu que va pagar el seu germà més l'import de les obres realitzades per aquest—, pagant-se a si mateix i prenent-ne possessió.AHPB, notari Joan Prats i Cabrer, manual 1.104/2, f. 393v-398, 12-12-1772. El 1777, va demanar permís per a obrir dues finestres al carrer de Basea, i va morir el 7 d'octubre del 1781.AHPB, notari Pere Màrtir Golorons, 07 i 09-10-1781. Publicació del testament de Ramon de Nadal i Golorons. El 1785, la seva vídua Margarida de Dou i de Bassols (†1793) va demanar permís per a posar-hi sengles balcons al primer i segon pis de la façana del carreró.

La matinada del 8 d'agost del 1818, l'hereu Ramon de Nadal i de Dou va ser assassinat al palau, un crim que no es va resoldre mai. En el seu testament, que havia canviat feia poc, nomenava marmessors el seu oncle Ramon Llàtzer de Dou i de Bassols, el seu cosí Gaietà de Dou i de Taiadella, Josep Ignasi de Mercader i de Sadurní —que posteriorment hi renuncià—, i Joan Baptista Puig i Rosés, rector de Sant Just i Pastor. La major part de l'herència es repartia a parts iguals entre la Casa de la Caritat, l'Hospital de la Santa Creu i la Casa dels Infants Orfes,AHPB, notari Joan Plana i Mauran, manual 1.208/6, f. 258-262, 08-08-1818. Publicació del testament de Ramon de Nadal i de Dou. els administradors dels quals nomenaren dos representants eclesiàstics: Ramon Ignasi Sanç de Rius i Antoni Bujons,AHPB, notari Joan Plana i Mauran, manual 1.208/6, f. 265v-266, 09-08-1818. i entre les pertinences del difunt, que foren posades en subhasta, hi havia una berlina nova de trinca.AHPB, notari Joan Plana i Mauran, manual 1.208/6, f. 266-272v, 09-08-1818. Tanmateix, com que Ramon de Nadal-Ferrer i Golorons havia disposat que, un cop extingida la línia successòria, els seus béns passessin a mans de la bossa comuna de distribucions de canonges i beneficiats de la Seu de Barcelona, el 1820 es va pactar la divisió de l'herència entre aquesta i les tres institucions de beneficència, corresponent-li el palau a la primera.AHPB, notari Joan Plana i Mauran, manual 1.208/8, f. 390-402v, 24-11-1820.

Arran de la Desamortització de Madoz (1855), el palau va passar a mans de l'Estat, que el faria servir com a magatzem d'estancadas (sal i tabac).

miniatura|500px|Sector de la muralla romana al carrer de Basea (actualment Sotstinent Navarro) després dels enderrocs per a l'obertura de la Via Laietana (1911) miniatura|Quarteró núm. 16 de Garriga i Roca (c. 1860)

Rehabilitació i instal·lació de la RABLB El 1914, la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i la Comissió Provincial de Monuments van sol·licitar a l'Estat l'usdefruit del palau, aleshores convertit en casa de veïns, la qual cosa es va produir el 1917 a canvi que el restauressin. Entre aquesta data i 1924, l'arquitecte Josep Domènech i Mansana hi va enderrocar els afegits, adaptant-ne l'interior als nous usos i va restaurar les façanes del pati, afegint-hi merlets i finestres gòtiques.

A la mateixa època, l'obertura de la Via Laietana va suposar l'enderrocament de les edificacions adossades a la part externa de la muralla romana —incloent-hi una ala del palau—, deixant aquesta al descobert. El mateix Domènech i Mansana va projectar-hi un accés des del carrer de Basea (actualment Sotstinent Navarro), que no es duria a terme. Als anys 1950, Adolf Florensa va acabar la reconstrucció del nou frontis sobre la muralla, completant-la amb nous carreus i remarcant amb motllures la separació amb la part medieval. A la façana del pati, va restaurar la porxada superior i hi va afegir una nova finestra coronella, igual que en un dels costats de la torre, de la que va completar el coronament.

Entre 1964 i 1972, el palau va ser objecte d'una nova intervenció a càrrec de Camil Pallàs, successor de Jeroni Martorell com a director del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) de la Diputació, que en va afectar fonamentalment l'interior i va afegir una finestra bífora a la planta baixa de la torre.

Descripció