LArquebisbat de Magúncia —Erzbistum Mainz — o Electorat de Magúncia —Kurfürstentum Mainz o Kurmainz, literalment Principat-arquebisbat de Magúncia— fou un influent bisbat i principat eclesiàstic del Sacre Imperi Romanogermànic entre 780-82 i 1802. En la jerarquia de l'Església Catòlica Romana, l'Arquebisbe de Magúncia era el Primas germaniae, el substitut del papa al nord dels Alps. A banda de Roma, la seu de Magúncia és l'única altra seu referida com a "Santa Seu", encara que aquest ús ha estat bastant menys comú.
L'arquebisbat era un principat eclesiàstic important del Sacre Imperi. Incloïa uns quants trossos no contigus de territori: terres prop de Magúncia a dreta i esquerra del Rin; territoris al llarg del Main damunt de Frankfurt (incloent-hi el districte d'Aschaffenburg); la regió d'Eichsfeld a Baixa Saxònia i Turíngia; i el territori al voltant d'Erfurt a Turíngia. L'arquebisbe era també, tradicionalment, un dels electors de l'imperi, arxicanceller d'Alemanya, i l'oficial que presidia el col·legi electoral imperial, tècnicament des de 1251 i permanentment des de 1263 fins a 1803.
Història La seu fou establerta encara durant l'Imperi romà a la ciutat de Magúncia, que va ser una capital provincial romana anomenada Moguntiacum, però les funcions realment van tenir importància amb la seva elevació a arxidiòcesi el 780-782. Els primers bisbes abans del segle IV tenen noms llegendaris, començant amb Crescent (Crescens, suposat sense fonament deixeble de Sant Pau). El primer bisbe verificable de Magúncia fou Martinus el 343. El 743 el bisbe Gerold o Gerald que reunia gran qualitats però es va dedicar més a la guerra que l'apostolat, va morir en una batalla contra els saxons; el va succeir el seu fill Gewilip (Gervili) que es va fer ordenar considerant el càrrec com a part de la seva herència; va acompanyar a Carloman en l'expedició contra els saxons el 744,Segons alguns historiadors, Carloman es va retirar per expiar les culpes de les morts produïdes en les guerres on havia participat, que havien estat molt cruentes, especialment la campanya del 746 segons sembla per venjar la mort del seu pare, havent executat amb alevosiaal que l'havia matat (que va acudir a una entrevista demanada pel bisbe). El 745 Sant Bonifaci, metropolità de les terres a l'est del Rin, el va deposar i amb autorització del papa es va instal·lar a Magúncia. La importància eclesiàstica i secular de Magúncia data de fet de l'establiment de Bonifaci de Fulda a la ciutat el 747. Bonifaci va coronar a Pipí el Breu a Soissons el 752. Bonifaci era ja prèviament metropolità però la condició d'arquebisbat per a Magúncia no es va traslladar immediatament a la seu; quan Bonifaci fou enviat a Frísia per fer-se càrrec del bisbat d'Utrecht (753) va designar com a successor a Magúncia al seu coadjutor Lullus (Llul) que va dirigir la seu a partir del 754 o 755; Llul va acabar el monestir de Fulda iniciat per Bonifaci el 746; el 764 va convèncer el rei de desterrat a l'abat de Fulda Esturmó, de la severitat del qual es queixaven els monjos; el 768 va fer una missió diplomàtica amb el rei de Northúmbria per compte de Carlemany que va tenir un palau a Magúncia; va morir a l'abadia d'Hatfeld el 786. El successor Ricolf va acompanyar el papa Lleó III en la seva tornada a Itàlia (799); va construir l'església de Sant Albà al lloc de la sepultura d'aquest màrtir i va resoldre un conflicte entre els monjos de Fulda i el seu abat Rutger (812). Va morir el 813 i el va succeir el sacerdot local Adolf, Atulf o Haistulf, mort el 826, tenint com a successor a Otger (o Odgar), parent de Ricolf, que va morir el 847.
Sota Rabanus, anomenat Maurus, es va celebrar (847) un concili; aleshores depenien de Magúncia les diòcesis de Verden, Hildesheim, Halberstadt, Paderborn, Wurtzburg, Worms, Espira, Estrasburg, Eichstadt, Augsburg, Constança i Corbie. Carles d'Aquitània fill de Papí I d'Aquitània que havia estat obligat a agafar l'estat eclesiàstic per Carles II el Calb (850), es va retirar a Alemanya on fou acollit per Lluís el Germànic que el va recomanar al clergat de Magúncia (854) i a la mort de Rabanus (856) fou escollit arquebisbe; va celebrar concilis el 857 i 860 i va restaurar l'església de sant Albà afectada per un terratrèmol; aquí fou enterrat el 863. El successor Liutbert va fer de mediador entre Carles el Calb i Lluís el Germànic deixant satisfets a ambdós als que va aconsellar a les reunions de Metz (867 a 868) i Aquisgrà (867); el 872 va derrotar els bois (bohemis) i els moravians (874); el 883 va derrotar una expedició normanda que remuntava el Rin i junt a un comte de nom Enric va derrotar altre cop als normands a Harbaye el 885; va fer dos concilis a Magúncia (860 i 888) i va fundar la col·legiata de Sant Maurici; va ajudar a Carles el Gros quan fou derrotat i abandonat per tots; va morir el 889 i el va succeir el monjo de Fulda Sunderhold, nascut a Magúncia, recomanat de l'emperador Arnulf de Caríntia, que va morir el 891 en combat contra els normands prop de Maestricht. El successor Hattó I va morir en viatge a Roma el 913. Herigar, el successor, fou fidel al rei Conrad I d'Alemanya (Frància Oriental) i va convocar l'assemblea de prelats d'Altheim per excomunicar als prínceps i senyors revoltats. El 927 fou elegit Hildebert (Hilthibrand), abat de Fulda, que fou arxi-capellà del rei Enric I i va reunir un concili a Erfurt on va coronar al fill d'Enric, Otó, com a successor (936). Mort el 937 el va succeir Frederic, monjo de Fulda, mort el 954.
La ciutat de Magúncia va créixer i era considerable al . Llavors fou designat Guillem, un fill bastard d'Otó I a partir del qual la condició d'arxicanceller de l'imperi va anar lligada a la seu de Magúncia. Hattó II, abat de Fulda, fou elegit el 968 per influència d'Otó I i va assistir al concili de Ravenna on la seu de Magdeburg fou establerta com a metròpoli en perjudici de Magúncia. Va morir el 969 o 970 i el va succeir Rupert d'una família noble de Saxònia i guardasegells de l'emperador Otó I a Itàlia; Otó II el va fer el seu arxicapellà. Va morir el 975 i el va succeir Willigis.
El 1009 l'arquebisbe Willigis anava a consagrar la catedral quan aquesta es va incendiar; va morir el 1011 i el va succeir Erquembald o Arquimbald, abat de Fulda i nadiu de Saxònia, establert per sant Bernat bisbe de Hildesheim. Al concili de Nimega Erquembald va excomunicar al comte Otó d'Hammerstein que en revenja va assolar el territori de l'arquebisbat. Erquembald va morir el 1021 i el va succeir Aribó descendent d'un fill bastard de l'emperador Arnulf de Caríntia i que encara no havia estat ordenat, però era el favorit de l'emperador Enric II del que era secretari; va consagrar a sant Godard com a bisbe de Hildesheim el 1022, però després s'hi va enfrontar per la jurisdicció sobre l'abadia de Gandersheim (una disputa que ja venia d'abans del temps de Willigis); el 1024 va coronar a Magúncia a Conrad II el Sali i va morir a Cumes a la Campània, durant un viatge a Roma (1031); va deixar diverses obres escrites; Conrad II va recomanar com successor a Bardó d'Oppertshafen, personatge d'una gran eloqüència que va morir el 1051.
El va succeir Luitpold, prebost de Bamberg i d'una família comtal, i el 1059 Sigfrid I que va governar 25 anys. El successor a la seva mort fou el bisbe Weziló d'Halberstadt, molt addicte a l'emperador; autor de l'heretgia weziliana fou excomunicat pel concili de Quedemburg (1085) però va fer un contraconcili a Magúncia on va declarar deposat al papa Gregori VII proclamant antipapa a Guibert; va morir cismàtic el 1088 i el va succeir Rotard d'una família noble i abat de Sant Pere d'Erfurt; encara que liberal ell mateix, l'avarícia dels seus parents que van promoure un motí contra els jueus, li va fer perdre suport i es va haver de refugiar a Turíngia per escapar a la còlera de l'emperador Enric IV; enemistat amb aquest va presidir el concili de Nordhausen (1105) i va afavorir la revolta del seu fill Enric V al que, en ser derrotat el pare, va consagrar a Magúncia (1106). Mort Rotard l'emperador va nomenar al seu lloc (1109) al seu amic i canceller Adalbert de Saarbrücken a la mort del qual el 1137 el va succeir el seu nebot Adalbert II de Saarbrücken, prebost de Sant Pere de Magúncia, mort el 1141. Va seguir Marculf, prebost de la col·legiata d'Aschaffenburg que va morir al cap d'uns mesos (1142) i llavors Enric I Fèlix, prebost de la catedral i de la col·legiata de Sant Víctor de Magúncia, que fou vicari imperial i tutor d'Enric, el fill de l'emperador, durant el viatge d'aquest a Terra Santa (1147-1149).
Enric fou deposat el 1153 per Arnold de Selenhofen prebost de la col·legiata de Sant Pere que tenia el suport dels canonges enemics de l'arquebisbe el qual va fugir a Saxònia on va morir el setembre del mateix any. La població de Magúncia es va revoltar el 1159 contra l'arquebisbe Arnold que va morir assassinat (1163); els rebels van proclamar arquebisbe a Rodolf de Zähringen; el comte del Palatinat Renà i el landgravi de Hessen pel seu costat van posar a la seu a Cristià I del Buch; però l'emperador va anul·lar ambdues eleccions i va fer elegir a Conrad I de Wittelsbach (1161). Després de l'assassinat d'Arnold pels habitants de Magúncia, aquest fou venjat per Frederic I Barba-roja de manera cruel. El 1165 Conrad es va retirar a Roma al costat del papa Alexandre III la causa del qual defensava i llavors l'emperador va fer elegir (reelegir) a Cristià I del Buch; aquest va morir el 1183 i Conrad I fou restaurat exercint fins a la seva mort el 1200. Felip de Suàbia va donar suport a l'elecció del bisbe de Worms, Luitpold II von Scheinfeld però Innocenci II el va deposar i va nomenar Sigfrid II d'Eppstein el Vell que tenia el suport d'una part del capítol de Bingen; el 1230 el va succeir el seu nebot Sigfrid III d'Eppstein el Jove, que va actuar de regent de Conrad IV d'Alemanya entre 1235 i 1242.
El 1244 la ciutat es va erigir en autònoma (ciutat imperial lliure) havent de ser reconeguda per l'arquebisbe Sigfrid III; aquest va morir el 1249 poc enyorat, i el va succeir Cristià II de Weisenau, prebost de Sant Víctor i Sant Martí, aprovat pel papa contra el candidat del capítol; no volen prendre part a la guerra fou considerat incapaç i obligat a abdicar el 1251 (es va fer cavaller hospitalari el 1253 i pocs mesos després va morir a París). Fou nomenat al seu lloc Gerard I de Daun-Kirberg, subdiaca i canonge de Magúncia, el primer elector en qualitat d'arquebisbe. El 1254 Magúncia fou el centre de la Lliga de ciutats renanes (1254). El 1259 el va succeir Werner II von Eppstein (1260–1284) parent de Sigfrid III. Durant dos anys i tres mesos la seu va estar vacant per la disputa entre dos candidats; l'emperador va enviar al seu confessor com a delegat al papa Honori IV per decidir, i aquest delegat, Heinrich von Isny conegut com a Knoreder i nadiu d'Isny a Suàbia, va jugar tan hàbilment que va tornar amb el nomenament per a si mateix mentre el candidat protegit de l'emperador rebia la seu de Basilea. Volia reformar el clergat de la seva diòcesi però va morir al cap de dos anys. El papa va designar llavors a Gerard II d'Eppstein que ja havia obtingut els vots de la meitat dels capitulars el 1284 a la mort del seu cosí Werner II.