miniatura|300px|Paracaigudistes de la 82a Divisió Aerotransportada saltant des d'un C-17 Globemaster durant un exercici l'abril de 2005 Les forces aerotransportades són unitats de combat terrestre transportades per avions i llançades des de paracaigudes a zones de batalla, normalment mitjançant llançament en paracaigudes. La infanteria qualificada per a paracaigudes i el personal de suport que serveix a les unitats aerotransportades també es coneixen com a paracaigudistes.
El principal avantatge de les forces aerotransportades és la seva capacitat de ser desplegades en zones de combat sense pas terrestre, sempre que l'espai aeri sigui accessible. Les formacions de forces aerotransportades només estan limitades pel nombre i la mida dels seus avions de transport; una força considerable pot aparèixer "del cel" darrere de les línies enemigues en qüestió d'hores, si no minuts, una acció coneguda com a embolcall vertical.
Les forces aerotransportades normalment no tenen prou subministraments per a un combat prolongat i, per tant, s'utilitzen per establir un cap aeri per a portar forces més grans abans de dur a terme altres objectius de combat. Alguns vehicles de combat d'infanteria també s'han modificat per al llançament en paracaigudes amb infanteria per proporcionar una potència de foc més gran.
El Protocol I de la Convenció de Ginebra protegeix els paracaigudistes en perill, però no les tropes aerotransportades. El seu descens, necessàriament lent, fa que els paracaigudistes siguin vulnerables al foc antiaeri dels defensors terrestres, però els salts de combat es duen a terme a baixa altitud (120-150 metres) i normalment es duen a terme a curta distància (o directament si està lleugerament defensada) de la zona objectiu a la nit. Les operacions aerotransportades també són particularment sensibles a les condicions meteorològiques, que poden ser perilloses tant per als paracaigudistes com per als transports aeris , per la qual cosa una planificació exhaustiva és fonamental per a l'èxit d'una operació aerotransportada.
Els avenços en les tecnologies VTOL (helicòpter i tiltrotor) des de la Segona Guerra Mundial han aportat una major flexibilitat, i els assalts aeris han estat en gran manera el mètode d'inserció preferit per als conflictes recents, però la inserció aèria encara es manté com a capacitat de resposta ràpida per enviar tropes a terra a qualsevol lloc del món en qüestió d'hores per a una varietat de missions.
Doctrina Les operacions aerotransportades de la Segona Guerra Mundial fins a Kolwezi van contribuir amb alguns elements clau a la doctrina de l'ús de tropes aerotransportades: la necessitat de sorpresa; la necessitat de recopilar la millor informació possible abans d'actuar; la definició precisa d'objectius clarament limitats, tant en l'espai com en el temps (les tropes lleugeres difícilment poden resistir una contraofensiva a gran escala, només hi són per apoderar-se de l'objectiu i mantenir-lo durant un curt període abans de l'arribada de la força principal); un descens proper a aquests objectius, i tan concentrada com sigui possible, tant en el temps (d'una sola tirada: catifa de tropes, o en el menor nombre de passades possible) com en l'espai (per evitar la dispersió d'unitats, la pèrdua d'equipament fatal per a les unitats de l'exèrcit nord-americà a Normandia); una bona coordinació general. Les operacions aèries, mitjançant l'ús de tropes de xoc, permeten la captura d'objectius limitats i la seva resistència contra l'enemic. Tanmateix, aquestes tropes són lleugeres, fins i tot quan estan en l'aire (planadors o avions d'aterratge); per tant, el seu impacte està principalment vinculat a l'element sorpresa, i la seva resistència no es pot mantenir sense un suport ràpid d'elements més pesants. La retirada difícil també és una limitació en comparació amb les operacions amfíbies.
Història primerenca Benjamin Franklin va preveure el perill d'un atac aeri el 1784, només uns mesos després del primer vol tripulat en globus aerostàtic:
Una operació de l'època moderna va ser concebuda per primera vegada per Winston Churchill, qui va proposar la creació d'una força aerotransportada per assaltar darrere de les línies alemanyes el 1917 durant la Primera Guerra Mundial.Reproduced in Blunt, Victor, The User of Air Power. Military Service Publishing Company; Harrisburg, 1943: pp.v–ix. Més tard, a finals de 1918, el major Lewis H. Brereton i el seu superior , el general de brigada Billy Mitchell, van suggerir llançar elements de la 1a Divisió dels Estats Units darrere de les línies alemanyes prop de Metz . L'operació es va planejar per al febrer de 1919, però la guerra va acabar abans que es pogués planificar seriosament l'atac. Mitchell va concebre que les tropes nord-americanes podrien ser entrenades ràpidament per utilitzar paracaigudes i llançar-se des de bombarders convertits per aterrar darrere de Metz en sincronització amb una ofensiva d'infanteria planificada.
Després de la guerra, el Servei Aeri de l'Exèrcit dels Estats Units va experimentar amb el concepte de transportar tropes a les ales dels avions, que s'arrencaven mitjançant l'obertura dels seus paracaigudes. El primer llançament de paracaigudistes real va ser per part d'Itàlia el novembre de 1927. En pocs anys, es van reclutar diversos batallons i finalment es van formar en dues divisions: la 185a Divisió d'Infanteria "Folgore" i la 184a Divisió d'Infanteria "Nembo". Tot i que més tard van lluitar amb distinció a la Segona Guerra Mundial, mai van ser utilitzats en un llançament de paracaigudes. Homes de les forces paracaigudistes italianes van ser llançats en una operació de forces especials al nord d'Àfrica el 1943 en un intent de destruir avions aparcats de les Forces Aèries de l'Exèrcit dels Estats Units.
Més o menys al mateix temps, la Unió Soviètica també estava experimentant amb la idea, planejant llançar unitats senceres amb vehicles i tancs lleugers. Per ajudar a entrenar prou saltadors experimentats, es van organitzar clubs de paracaigudistes amb l'objectiu de transferir-los a les forces armades si calia. La planificació va progressar fins al punt que es van demostrar llançaments de la mida d'un Cos a observadors estrangers, inclòs l'agregat militar britànic Archibald Wavell, a les maniobres del districte militar de Kíev de 1935.
Una de les parts observadores, l'Alemanya nazi, hi estava particularment interessada. El 1936, el major F.W. Immans va rebre l'ordre d'establir una escola de paracaigudisme a Stendal (Borstel), i se li van assignar diversos avions Junkers Ju 52 per entrenar-s'hi. L'exèrcit ja havia comprat un gran nombre de Junkers Ju 52 que havien estat lleugerament modificats per al seu ús com a transport de paracaigudistes, a més de les seves altres funcions. La primera classe d'entrenament es coneixia com a Ausbildungskommando Immans. Van començar el primer curs el 3 de maig de 1936.
Altres nacions, com ara l'Argentina, el Perú, el Japó, França i Polònia, també van organitzar unitats aerotransportades al voltant d'aquesta època. França es va convertir en la primera nació a organitzar dones en una unitat aerotransportada, reclutant 200 infermeres que en temps de pau es llançarien en paracaigudes a zones de desastres naturals, però també com a reservistes que formarien una unitat mèdica uniformada durant la guerra."Parachute Jumping Nurses." Popular Science p. 58.
Segona Guerra Mundial Operacions de l'Eix miniatura|Alguns dels Fallschirmjäger alemanys que van capturar el fort d'Eben-Emael el maig de 1940. Diversos grups dins de les forces armades alemanyes van intentar crear les seves pròpies formacions de paracaigudistes, cosa que va generar confusió. Com a resultat, el general de la Luftwaffe Kurt Student va ser posat al comandament general del desenvolupament d'una força de paracaigudistes que es coneixeria com a Fallschirmjäger. Durant les invasions de Noruega i Dinamarca a l'Operació Weserübung, la Luftwaffe va desplegar paracaigudistes en diversos llocs. A Dinamarca, una petita unitat va desplegar-se a Masnedøfort, a la petita illa de Masnedø, per prendre el pont de Storstrøm que uneix les illes de Falster i Zelanda. Un destacament de paracaigudistes també va desplegar-se a l'aeròdrom d'Aalborg, que era crucial per a la Luftwaffe per a les operacions sobre Noruega. A Noruega, una companyia de paracaigudistes va desplegar-se a la pista d'aterratge indefensa d'Oslo. Durant el matí i la tarda del 9 d'abril de 1940, els alemanys van enviar suficients reforços per traslladar-se a la capital a la tarda, però en aquell moment el govern noruec ja havia fugit.
A la Batalla de França, membres del Regiment de Brandenburg van desembarcar amb avions de reconeixement lleugers Fieseler Fi 156 Storch als ponts immediatament al sud de la ruta de marxa de la 10a Divisió Panzer a través de les Ardenes del sud. A Bèlgica, un petit grup de tropes alemanyes a bord de planadors va desembarcar a la part superior de la fortalesa belga d'Eben Emael el matí del 10 de maig de 1940 i va inutilitzar la major part de la seva artilleria. El fort va resistir un altre dia abans de rendir-se. Això va obrir Bèlgica a l'atac del Grup d'Exèrcits B alemany.
Els holandesos van ser exposats al primer atac aeri a gran escala de la història. Durant la invasió dels Països Baixos, els alemanys van llançar a la batalla gairebé tot el seu Luftlandekorps, un cos d'exèrcit d'assalt aerotransportat que consistia en una divisió de paracaigudistes i una divisió de tropes d'aterratge aeri, a més de la capacitat de transport necessària. L'existència d'aquesta formació s'havia mantingut curosament en secret fins aleshores. Es van llançar dues operacions aerotransportades simultànies. Els paracaigudistes alemanys van aterrar en tres aeròdroms prop de La Haia, amb l'esperança d'apoderar-se del govern holandès. D'un d'aquests aeròdroms, van ser expulsats després que la primera onada de reforços, portada pels Ju 52, fos aniquilada pel foc antiaeri i la resistència ferotge d'alguns defensors holandesos restants. Com a resultat, nombrosos avions estavellats i en flames van bloquejar la pista, impedint que aterressin més reforços. Aquesta va ser una de les poques ocasions en què un aeròdrom capturat pels paracaigudistes va ser recuperat. Els altres dos aeròdroms també van ser recuperats. Simultàniament, els alemanys van llançar petits paquets de paracaigudistes per prendre els ponts crucials que conduïen directament a través dels Països Baixos i al cor del país. Van obrir el camí per a la 9a Divisió Panzer. En un dia, la posició holandesa es va tornar desesperada. No obstant això, les forces holandeses van infligir grans pèrdues als avions de transport alemanys. A més, 1200 tropes d'elit alemanyes del Luftlandekorps, fetes presoneres als voltants de La Haia, van ser enviades a Anglaterra just abans de la capitulació de les forces armades holandeses. miniatura|Paracaigudistes alemanys sobre Creta, 1941. La victòria més gran i les pèrdues més grans dels Fallschirmjägers van tenir lloc durant la Batalla de Creta. La intel·ligència de senyals, en forma d'Ultra, va permetre als britànics esperar a cada zona de llançament alemanya, però malgrat el secret compromès, els paracaigudistes alemanys supervivents i les tropes de muntanya aeroterrestres van expulsar les forces de la Commonwealth fora de l'illa en part gràcies al suport de foc inesperat dels seus canons lleugers de 75 mm, tot i que els reforços marítims van ser destruïts per la Royal Navy. Tanmateix, les pèrdues van ser tan grans que Adolf Hitler va prohibir el seu ús en aquestes operacions en el futur. Considerava que el principal punt fort dels paracaigudistes era la novetat, i ara que els britànics havien descobert clarament com defensar-se'n, no tenia cap sentit utilitzar-los més.