Diversitat funcional és un terme alternatiu al de discapacitat que ha començat a utilitzar-se per iniciativa de les mateixes persones afectades i pretén substituir altres termes amb una semàntica que pot considerar-se pejorativa, com ara "discapacitat" o "minusvalidesa". Finalment, inclou una conceptualització de l'educació inclusiva, els determinants i la descripció de directrius basades en l'experiència.Diaz, L. E., & Rodriguez, L. P. (2016). Inclusive education and functional diversity: Knowling realities, transforming paradigms and providing elements for practice. Zona próxima, 24, 43-60. doi:10.14482/zp.24.8721 Com se cita a l'article de la Web of Science: "Inclusive education and functional diversity: "Knowing realities, transforming paradigms and providing elements for practice". Es proposa un canvi cap a una terminologia no negativa, no rehabilitadora, sobre la diversitat funcional. (Diaz & Rodriguez, 2016, p. 48)Romañach, J., & Lobato, M. (2005). Diversidad funcional, nuevo término para la lucha por la dignidad en la diversidad del ser humano. Extret de http://www.asoc-ies.org/vidaindepen/docs/diversidad%20funcional_vf.pdf El terme va ser proposat en el Fòrum de Vida Independent, el mes de gener de 2005. Extret de l'article: "Diversidad funcional, nuevo término para la lucha por la dignidad en la diversidad del ser humano".
La diversitat funcional podria entendre's també com un fenomen, fet o característica present en la societat que, per definició, afectaria a tots els seus membres per igual, a causa que durant la infància i la senectut, totes les persones són dependents. Per tant, és possible afirmar que, en un moment donat, en la societat existeix diversitat funcional de la mateixa manera que s'observa diversitat cultural, sexual o generacional.
El canvi terminologic ha donat lloc també a una nova manera d'entendre el fenomen i ha significat la descripció d'un Model de la Diversitat.
El terme dones i homes amb diversitat funcional és una cosa inherent a l'esser humà que, en moltes ocasions, pot ser de caràcter transitori o circumstancial, per la qual cosa aflora els seu caràcter de conflicte social de forma directa, indirecta, transitòria o definitiva i a tots ens arriba. El terme consta de quatre paraules, i això la fa a priori més complexa d'utilitzar que el terme que pretén substituir: persones amb discapacitat. (Romañach & Lobato, 2005, p. 1)
El terme diversitat funcional està format per dues paraules que l'engloben en un sol significat.
En alguns casos, la diversitat funcional ha sigut inacceptada en la societat. Per evitar aquesta terminologia sovint pejorativa i acceptar a les persones que la pateixen, el fòrum independent Living-Spain va proposar el tema “persona amb diversitat” el 2005, entenent que “es descrivia una realitat de les funcions de la persona en la manera que és diversa o diferent a la majoria de societat”.
L'opressió i exclusió soferta a les persones amb discapacitat funcional durant dècades a Espanya, els ha guiat per ser constants a fer campanya amb els seus drets, per aconseguir igualtat d'oportunitats, per la seva dignitat i per la seva participació en la societat.Ianez, A., & Gonzalez, B. (2017). The Representation of Physical Functional Diversity in the Spanish Press. Communication & society-spain, 30(1), 105-124. doi:10.15581/003.30.1.105-124 (Ianez & Gonzalez, 2017, p. 114)
Els inicis de la diversitat funcional El principi de la diversitat funcional comença amb els treballs de la sociologia critica de la discapacitat, desenvolupats a Anglaterra a partir de la dècada dels 80 del segle passat. Es tracta d'un nou paradigma produït per la confluència de diversos corrents de pensament: les teories materialistes (Finkelstein, Oliver, Abberley), la teoria feminista (Jenny Morris) i diversos autors enquadrats en els corrents postmoderns. Davant dels plantejaments sociològics positivistes i interpretatius, la sociologia critica de la discapacitat pretén, en primer lloc, realitzar les seves recerques incorporant de forma activa la veu de les persones amb diversitat funcional i en segon lloc, considera que l'orientació de la recerca no ha de centrar-se en l'anàlisi de les persones amb diversitat funcional, sinó en la societat incapacitada, en les estructures socials que originen i mantenen l'opressió. Per això, la discapacitat no pot ser considerada com un estat estàtic, sinó com alguna cosa temporal i canviant.Aparicio, M. (2016). Human rights and justice to people with functional diversity. Recerca-revista de pensament & analisi, 19, 13-33. doi:10.6035/Recerca.2016.19.2
Finalment, entén que l'objectiu de la recerca sociològica és la consecució de l'emancipació de les persones amb diversitat funcional mitjançant la transformació social.
La diversitat funcional és, en resum, un model sociopolític que pretén superar la concepció naturalista de la discapacitat defensada pel model mèdic, sorgit des del pensament científic a partir del . El punt nuclear d'aquest nou model és la distinció entre “ discapacitat” i “diversitat funcional”. Com consta en l'article "Human rights and justice to people with functional diversity" de la Web of science.Aparicio, 2016, p.15
Discapacitat i diversitat funcional Per establir diferències entre diversitat i discapacitat, direm que per diversitat funcional s'entén la manca parcial o total d'un membre, o la possessió d'un membre, òrgan o mecanisme del cos que té un funcionament diferent. És, doncs, un concepte referit al plànol corporal de l'individu. Per contra, el model social concep la discapacitat com el conjunt de desavantatges o limitacions de l'activitat que tenen el seu origen en la manera d'estar organitzada la societat, quan margina o exclou a les persones amb diversitat funcional. En suma, el model social remarca que la discapacitat no es un fenomen patològic natural, tal com s'apuntava des del model mèdic.(Aparicio, 2016, p.15)
Disciplina, normalització i discapacitat El concepte de discapacitat es defineix, per tant, com a limitació i restricció per dur a terme una vida normal en virtut d'una deficiència en l'ordre del comunament entès com a salut. Implicita estan les nocions sobre el que és normal i el que no ho és, del que és saludable i el que no ho és, definicions que disten molt de ser alguna cosa universal i dau, sinó que mes bé guarden relació amb el considerat com a normal segons qüestions tant de l'ordre de l'estadístic com de l'ordre dels judicis de valor, és a dir, del que una societat estima com bé i desagradable.
El normal es proposa per unificar la diversitat, per absorbir la diferència, generant així un ordre determinat que, per definició, exclou la possibilitat de qualsevol ordre alternatiu.Rodriguez, S., & Ferreira, M. A. V. (2010). From dis-ability to functional diversity an exercise of dis-normalization. Revista internacional de sociologia, 68(2), 289-309. doi:10.3989/ris.2008.05.22 (Rodriguez & Ferreira, 2010, p. 292)
L'entorn social L'entorn social, construït per persones sense diversitat funcional utilitzant les seves pròpies normes, discrimina o exclou als grups de persones amb diversitat funcional, la qual cosa fa emergir la discapacitat. Són les barreres – econòmiques, socials, polítiques o culturals – que la societat ha anat construint, per acció o omissió, les que incapaciten als individus amb diversitat funcional.
El model social introdueix, doncs, un autèntic gir en el tractament del tema. En concebre la discapacitat com un categoria social i política, converteix en qüestions significatives la justícia, la igualtat, la ciutadania i els drets humans de les persones amb diversitat funcional.
A la llum del principi d'igualtat jurídica vigent i de l'exclusió experimentada per aquests col·lectius, degut a la interacció entre les diferències corporals que presenten i una societat incapacitada, sorgeixen les reivindicacions morals per a fer front al que els afectats – o les seves famílies - perceben com a injustícies. Els avenços socials produïts des dels últims decennis del segle XX suposen que els Drets humans i la justícia amb les persones amb diversitat funcional se'ls deixi de veure únicament com a persones que han de ser rehabilitades i assistides, passant ara a ser considerades també com a persones jurídiques. És a dir, com a ciutadans que han de tenir els mateixos drets que la resta de membres de la comunitat.
L'expansió del reconeixement dels drets humans - drets civils, polítics i socials - fins a abastar a les persones amb diversitat funcional atorga a les mateixes - quan són implements - el respecte social necessari perquè puguin construir el seu autorespecte, com a forma positiva de referir-se a si mateixes.Citat a l'article "Human rights and justice to people with functional diversity" de la Web of science.Aparicio, 2016, p.16
L'àmbit familiar Quan parlem que algun membre del grup mostra algun tipus de diversitat funcional, sorgeix una crisi dins del grup familiar i afecta a tots els membres. Aquesta situació molts cops és donada per la presència del deteriorament de la parla o de la comunicació durant el seu desenvolupament, per tant, és molt important que els sistemes de comunicació alternatius estiguin presents amb els seus corresponents professionals per ajudar el més primerenc possible al desenvolupament de l'infant o adolescent durant el seu procés de desenvolupament.
Diversos autors com són Basil,Soro i Rosell (2000) plantegen un conjunt de recursos dissenyats i plantejats per facilitar la comprensió i expressió de la parla per persones que no poden mostrar tota la totalitat d'aquesta per un deteriorament d'alguna zona central del cervell.
Un factor clau que influencia a la forma de com una persona en qualsevol tipus de diversitat funcional enfronta la seva situació des del naixement del nadó és el paper que realitzen els especialistes que ajuden a les famílies amb infants en qualsevol tipus de dificultat que presentin.
La pràctica centrada amb la família és molt important, ja que ajuda als membres a revelar les seves fortaleses internes i compensar les seves dificultats des d'una perspectiva d'empoderament.
A més a més desenvolupen una habilitat que són autosuficients per manejar la situació, sigui per proporcionar atenció bàsica o crear noves situacions on facilitin el desenvolupament d'habilitats mentals més elevades.Garcia, M., Madrid, D., & Galante, R. (2017). Children and Augmentative or Alternative Communication System (AACs). A perceptive vision of the role played by families and professionals. Anales de psicologia, 33(2), 334-341. doi:10.6018/analesps.33.2.267631
L'àmbit educatiu La diversitat pot afectar positivament l'aprenentatge acadèmic, una d'aquestes seria millorar les habilitats de resolució de problemes i fomentar conductes grupals positives amb tots els infants.
La discapacitat és una part de la diversitat de l'aula, però sovint és ignorat, primer perquè la majoria dels plans d'estudis estàndard són dissenyats pensant en l'aprenentatge mitjà, fet que els fa inaccessibles als aprenents que tenen aquests tipus de dificultats o diversitat.
Diversitat hi ha en tota l'aula i diversos som tots els humans. Cadascú en el seu grau i el que s'hauria de fer és adaptar el currículum basant-se en les necessitats que mostra cada infant.
Als plans d'estudi els inconvenients són associats amb la idea que la realització de modificacions curriculars es posicionarien en una situació d'avantatge a l'estudiant amb diversitat funcional en enfront dels seus companys. O suposarien baixar el nivell curricular de la matèria en general i, per tant, no adquisició dels objectius que es persegueixen.
En definitiva, hi ha evidències significatives que impedeixen, la participació en l'aprenentatge de les persones amb diversitat funcional.
En resultat d'aquest fracàs, molts estudis plantegen la necessitat de formació del professorat per millorar les estratègies d'ensenyament- aprenentatge davant l'alumnat.