MV Agusta (nom complet: MV AGUSTA Motor S.p.A.; nom original: Meccanica Verghera Agusta o MV) és una empresa italiana fabricant de motocicletes que va ser fundada pel comte Domenico Agusta com a filial de la companyia d'avions Agusta a Cascina Costa (frazione de Samarate, a la província de Varese) el 19 de gener de 1945. MV són les inicials de Meccanica Verghera, el barri de Samarate on es van fabricar les primeres motocicletes d'aquesta marca. L'actual seu central i les principals plantes de producció de l'empresa es troben a Varese, a la vora del llac.
Història Els orígens miniatura|esquerra|upright|El monoplà Agusta AG.2 a Cascina Costa el 1927 MV Agusta té els seus orígens en l'empresa Costruzioni Aeronautiche Giovanni Agusta SA, fundada el 1919 pel comte d'origen sicilià Giovanni Agusta (1879-1927). Després d'haver establert plantes de producció a Trípoli i Bengasi, Agusta n'inaugurà una de tercera a Cascina Costa el 3 de desembre de 1923, un cop adquirida a l'estat l'àrea ocupada per l'aeròdrom "Gaspare Bolla" amb les seves infraestructures (oficines, tallers i hangars). Gràcies a les habilitats tècniques del fundador com a pioner de l'aviació i a la proximitat al camp d'aviació de Malpensa, la companyia va participar en el manteniment i reparació d'avions militars FIAT, Savoia Marchetti, Caproni i Breda.
Giovanni Agusta es va morir el 1927, deixant la direcció de l'empresa a la seva dona Giuseppina i al seu fill gran Domenico. Apassionat dels vehicles de motor, Domenico Agusta (1907-1971) va demanar el 1943 als seus tècnics que dissenyessin un motor econòmic i multifuncional per a l'ús en motocicletes i altres tipus de vehicle. El primer que es va produir va ser un petit motor de dos temps de 98 cc de 2 velocitats. L'esclat de la Segona Guerra Mundial en van frenar el desenvolupament, tot i que va continuar de manera clandestina i fragmentada després del 8 de setembre de 1943, quan les fàbriques van ser ocupades i controlades pels alemanys amb la prohibició de dur-hi a terme cap activitat no relacionada amb la indústria bèl·lica. Arribats al final de la guerra a Itàlia, es va reprendre el desenvolupament del motor a la planta de Verghera, on es va construir la primera motocicleta.
El 19 de gener de 1945 es va fundar oficialment a Cascina Costa (Samarate), com a secció empresarial del grup Agusta, la societat anònima "Meccanica Verghera", dedicada al desenvolupament de vehicles terrestres de motor. Durant el període immediatament posterior a l'alliberament d'Itàlia pels aliats, però, per tal de garantir l'operativitat de l'empresa i no dispersar la professionalitat dels treballadors, a les fàbriques d'Agusta s'hi endegaren activitats diverses utilitzant el material disponible aleshores, com ara la producció de planejadores i objectes per a la llar.
1945–1980: La família Agusta El 1945 va aparèixer la primera MV Agusta, la "98", en versions Economica i Turismo. Els plans executius d'aquests models i els motlles de fosa s'havien preparat a finals de 1943 i el motor funcionava al banc de proves ja al 1944. Com a curiositat, aquesta moto es va presentar inicialment com a "Vespa 98". La denominació havia estat triada personalment pel comte Domenico Agusta, inspirat en el delicat i agut brunzit produït pel petit motor de 2 temps. Segons els primers informes de premsa, MV Agusta va rebre una advertència formal sobre l'ús del nom "Vespa" per part dels germans Balsamo, ja que ells l'havien registrat abans per al seu model Miller Vespa de 1934. Un cop finalitzada la disputa legal, els germans Balsamo van vendre el nom de "Vespa" a Piaggio, empresa que el va fer servir per al seu nou escúter (un futur èxit comercial a tot el món).
miniatura|Una MV Agusta 98 "Corsa" en acció el 1946 La "98" es va començar a lliurar l'any següent, 1946, i MV Agusta va començar a participar tot seguit en competicions de motociclisme. En una prova de regolarità (l'actual enduro) a La Spezia el 6 d'octubre, la guanyadora fou una MV 98 de 3 velocitats. La victòria es va repetir set dies després al circuit de Valenza i arran de l'èxit es va produir la 98 Sport, equipada amb forquilla telescòpica, bastidor més curt, selló rebaixat i un motor més potent (quasi 5 CV).
El 1947, al Saló de l'Automòbil de Milà, MV Agusta hi va presentar diverses novetats: la 98 Turismo Lusso ("luxe") amb caixa de canvis de 3 velocitats, la Zefiro amb motor bicilíndric de 125 cc de 2 temps (un model que no va passar de la fase de prototip) i la 250 amb motor monocilíndric de 4 temps. L'any següent, MV va participar al Campionat d'Itàlia de velocitat de 125 cc amb la 125 Tre Marce derivada de la 98.
La 98 i la 125 es van substituir el 1949 per la nova 125 de 2 i 4 velocitats. Amb el nou motor 125 de 2 temps, el 1949 també es van presentar dos models d'escúters: el tipus A, parcialment carenat i el tipus B, completament carenat. L'any següent, després d'actualitzacions i millores, van prendre el nom, respectivament, de C GT i C SL. El 1952, la versió parcialment carenada també estava disponible amb motor de 150 cc. El mateix any es va presentar una nova versió de l'escúter més barata i d'estructura simplificada, equipada amb un nou motor, que s'anomenà Ovunque ("arreu") i es conegué també per les inicials "O51" (les quals, després de les actualitzacions sofertes el 1952, es van convertir en O52). Es mantingué en producció fins al 1954, prenent un nou nom cada any (O53, O54, etc.).
Anys 50 Durant la dècada del 1950, MV Agusta va començar a ser més coneguda també en competicions a escala internacional i l'empresa va presentar un nou model derivat dels de competició, la 500 Turismo tetracilíndrica (la qual, però, mai no va passar de la fase de prototip). La 125 Motore Lungo de 2 temps per a curses de regularitat i velocitat derivava del motor estàndard amb l'aplicació d'un magneto a la part anterior del càrter, motiu pel qual es va allargar el bloc motor, per tal d'assegurar que la bugia rebia corrent al màxim règim de funcionament del motor.
miniatura|esquerra|Una MV Agusta 125 Turismo (1954) El 1952, la planta d'Agusta va començar a construir helicòpters sota llicència del fabricant nord-americà "Bell Aircraft Corporation" i l'aviació tornà a ser fonamental per al negoci del comte. Tot i que MV Agusta va continuar venent motocicletes, les curses passaren ara a un segon pla per a Domenico Agusta. D'ençà d'aquell any, però, MV Agusta va anar en contra de la tendència general tot invertint en investigació i transferint tecnologia aeronàutica a les seves motocicletes. Entre els exemples d'innovació i avantguarda d'aleshores hi ha la caixa de canvis hidràulica progressiva de la 175 cc de 4 temps (1956), els sistemes d'injecció per a motors de 2 i 4 temps (SBS), els nous sistemes de lubrificació que van permetre ampliar la garantia a un quilometratge particularment elevat (150 RS) i el motor de competició 6C GP de 500 cc de 6 cilindres (1957). A finals de 1952 es va llançar la MV Agusta 175 en dues versions: CST i CSTL. Va ser la primera motocicleta de producció amb motor de 4 temps de la marca. El seu motor monocilíndric es va dissenyar amb arbre de lleves al cap per a un alt rendiment. L'arbre de lleves accionat per cadena movia les vàlvules a través dels balancins, els quals estaven tancats per molles de vàlvules de forquilla. El motor estava inclinat 10° cap endavant i es va fabricar en aliatge, amb un diàmetre per carrera de 59,5 × 62 mm. Aquest model tenia un bastidor amb un disseny de doble bressol que emprava tubs per a les seccions anteriors i elements d'acer premsat al darrere. La suspensió era de forquilles telescòpiques anteriors i braç oscil·lant posterior. La 175 CST estava equipada amb sellons separats i rodes de 17", mentre que la CSTL (Turismo Lusso) les tenia de 19" i duia selló llarg. La 175 CST pesava 103 kg i oferia una velocitat màxima de 100 km/h.
miniatura|MV Agusta "Disco Volante" (1954) El 1953 es va superar la producció anual de 20.000 motocicletes i es va presentar la 125 Pullman. El mateix any es va iniciar una segona producció sota llicència a Espanya, per mitjà de l'empresa Avello de Gijón, que va durar fins al 1966 (més tard, Avello va produir sota llicència les Puch austríaques abans d'acabar absorbida per Suzuki). Menys d'un any després, MV Agusta va presentar una versió més esportiva de la 175: la 175 CS, amb un carburador més gran (22 mm en comptes de 18), relació de compressió més alta, culata més gran amb aletes més grans, llandes d'alumini i abundant pintura vermella brillant. El seu motor monocilíndric de 175 cc lliurava 11 CV a 6.700 rpm, amb una velocitat màxima de 115 km/h. Aquest model presentava manillar inferior, una posició de conducció més esportiva i un dipòsit de combustible bellament esculpit que li va valdre ràpidament el malnom de "Disco Volante" ("platet volador"), per la semblança amb aquests del dipòsit vist del davant.
El juliol de 1954, MV va començar a oferir un model de competició, la 175 CSS (Super Sport) en una sèrie molt limitada. El motor es va transformar encara més al model CS, amb una relació de compressió més alta i un carburador més gran que lliurava 15 CV a 8.800 rpm. La part cicle era la mateixa que al model CS, tret que estava equipada amb forquilles Earles. El mateix any, va debutar un nou model en dues versions: la Turismo Rapido (6,5 CV) i la Rapido Sport (7,5 CV). El bastidor era similar als models de 175 cc, però va aparèixer una millora radical al model Rapido Sport: la forquilla de suspensió telescòpica.
El 1955, MV Agusta va dissenyar la 175 CSS-5V per al campionat italià Formula Sport Derivata. La "Squalo" ("tauró"), com se la coneixia popularment, tenia un bastidor més lleuger basat en el que s'utilitzava en motocicletes de curses, frens més grans, magneto, forquilles Earles i una caixa de canvis de 5 velocitats. La moto va passar a la història del motociclisme gràcies a la primera victòria del jove Mike Hailwood, futur nou vegades campió del món, qui el 1957 va guanyar la seva primera cursa amb una d'aquestes motos apujada a 196 cc en una competició de 200cc, a Oulton Park. Entre 1954 i 1957 es van produir unes 200 unitats de la Squalo.
El motor de 175 cc es va fer famós no només en curses de carretera, sinó també en fora d'asfalt; del 1955 al 1958, MV va produir també motocicletes de competició d'aquest tipus, concretament d'enduro (anomenat aleshores regolarità a Itàlia). Però potser la MV més inusual produïda a l'època fou un motocarro amb una capacitat de càrrega de 300 kg.
miniatura|esquerra|MV Agusta 250 Raid de 1957 A la tardor de 1956, MV va llançar la 250 Raid. Tècnicament, la moto era un desenvolupament del motor de 125 cc (monocilíndric de 4 temps OHC i caixa de canvis de 4 velocitats), amb bastidor dúplex tancat pel càrter i un pes en sec augmentat fins als 160 kg. Com a resultat, el motor de 14 CV amb prou feines podia impulsar aquesta moto fins als 115 km/h. Tot plegat en va generar una baixa demanda.
Després de la temporada de del mundial de motociclisme, amb el pacte d'abstenció, els fabricants italians Gilera, Moto Guzzi i van acordar conjuntament de retirar-se dels Grans Premis a causa de l'augment dels costos i la davallada de les vendes. El comte Agusta va acceptar inicialment de retirar-se, però després va repensar-s'hi. MV Agusta va continuar dominant els Grans Premis i va guanyar 17 campionats mundials consecutius de 500cc. El tarannà competitiu del comte Agusta el va impulsar a contractar alguns dels millors pilots de l'època, entre ells Carlo Ubbiali, John Surtees, Mike Hailwood, Giacomo Agostini i Phil Read, a més del cèlebre enginyer Arturo Magni.
miniatura|MV Agusta 150 Rapido Sport de 1959