El nas és l'òrgan de l'olfacte dels vertebrats i que en gran part d'aquests (llevat dels ciclòstoms i dels peixos no crossopterigis) també forma part del sistema respiratori. De conformació molt diversa es pot indicar que consta bàsicament de dues bosses, o cavitats, una en el cas dels ciclòstoms, situades a la part anterior del cap i obertes a l'exterior per un nombre d'orificis que oscil·la entre els dos parells per cavitat, en el cas dels peixos i un en els altres vertebrats.
En tots els vertebrats, llevat dels ciclòstoms i dels peixos no crossopterigis, les cavitats nasals es comuniquen a través del sostre de la boca amb la faringe i formen les coanes, la qual cosa permet que, a més d'acomplir la funció olfactòria, serveixin com a vies respiratòries. A l'interior d'aquestes bosses hi ha cèl·lules olfactòries, i en els rèptils i els mamífers apareixen els carnots, a fi d'augmentar la superfície olfactòria i de condicionar l'aire. En els ocells, el nas està molt poc desenvolupat. En els mamífers està ben desenvolupat, excepte en els marins i en els primats superiors, i, com en els cocodrils, existeix un conducte nasofaringi que duu l'aire per sobre del paladar secundari fins a la faringe.
En els éssers humans, el nas està situat centralment a la cara; a la majoria dels altres mamífers es troba a la part superior del musell. La forma del nas humà està determinada per l'os etmoides i pel septe nasal.
Anatomia L'anatomia del nas és força variada, tot reduint-ho podem indicar que aquest consta bàsicament de dues cavitats —o una (en els ciclòstoms)— situades a la part anterior del cap i obertes a l'exterior per orificis, el nombre dels quals oscil·la entre els dos parells per cavitat (en el cas dels peixos) i un orifici per cavitat (en els altres vertebrats). En els ciclòstoms, l'única bossa s'obre a l'extrem del musell o a la part superior del cap.
En tots els vertebrats, exceptuant els ciclòstoms i dels peixos no crossopterigis, les cavitats nasals es comuniquen a través del sostre de la boca amb la faringe i formen les coanes. Aquesta configuració permet que, a més d'acomplir la funció olfactòria, el nas serveixi com a via respiratòria. A l'interior d'aquestes cavitats s'hi localitzen les cèl·lules olfactòries, i en els rèptils i els mamífers hi trobem ubicats els carnots, els quals permeten d'augmentar la superfície olfactòria i condicionar l'aire que és inhalat. En els ocells, aquest òrgan (el nas) és molt poc desenvolupat mentre que en els mamífers és ben desenvolupat (tot exceptuant els casos dels mamífers marins i els primats superiors) i (igual que en els cocodrils) existeix un conducte nasofaringi que duu l'aire per sobre del paladar secundari fins a la faringe. miniatura|esquerra|Paret medial del nas. El nas es divideix en dos compartiments, essent separats pel septe nasal, aquest presenta dos orificis de sortida denominats narines. En el cas dels tetràpodes (vertebrats terrestres) el nas presenta, en la seva part posterior, les coanes. Aquestes comuniquen el nas amb la cavitat bucal.
A les parets laterals trobem els cornets, que s'encarreguen d'escalfar i fer net l'aire que va cap als pulmons. Davall de cada cornet existeixen uns espais denominats meats, que comuniquen el nas amb els sins paranasals i també hi desemboca el conducte nasolacrimal.
L'estructura òssia del nas està constituïda per ossos, cartílags durs i cartílags molls. Els ossos durs formen la part superior i els laterals del pont, mentre que els cartílags formen els laterals de les fosses nasals i el septe nasal.
Les parets nasals estan revestides per mucoses que tenen com a funció essencial el condicionament de l'aire inhalat. A més, la mucosa atrapa l'aire i lleva la pols i els gèrmens de l'aire quan s'introdueix al nas.
Peixos En els peixos agnats (mancats de mandíbula) apareix una fossa nasal imparella situada a la línia mitjana del cap. Aquesta fossa es comunica mitjançant un conducte a una dilatació en forma de sac on es troba l'epiteli sensorial olfactiu, el qual, al seu torn, es connecta, mitjançant dos nervis, amb el cervell anterior. Dr. Jesús García Ruiz, Filogenia en ORL: Olfato y fossas nasales otorrinoweb.com
Els peixos gnatostomos ja presenten fosses bilaterals, així els condroicitios presenten, a ambdós costats del cap dues fosses olfactives, iguals a la dels agnats, essent recobertes d'epiteli sensorial i comunicades amb el sac olfactiu, a més presenten una altra obertura posterior que permet la sortida del flux aquós. En els osteoictios la fossa nasal és ja un conducte complet amb una obertura anterior i una de posterior.
Els dipnoos o peixos pulmonats presenten la capacitat de respirar oxigen mitjançant un pulmó rudimentari; les seves fosses nasals presenten una obertura anterior prop del llavi superior i un canal olfactiu que transcorre pel paladar, presentant un orifici posterior al fons de la cavitat bucal formant una coana primitiva. En les èpoques de dessecació l'obertura anterior resta tancada per la mucositat que rodeja al peix, així aquestes fosses segueixen sent un òrgan purament olfactiu.
Amfibis En els amfibis la cavitat nasal es comunica amb la faringe i, per tant, amb l'aparell respiratori. Hi són presents les coanes i amb elles la funció ventiladora de l'òrgan nasal. L'aparell olfactiu guanya en profunditat, presentant apertures externes, canals olfactius i un fons amb epiteli sensorial que es connecta amb el telencèfal. Apareixen les glàndules mucoses per la humidificació de l'aire i la part anterior de la fossa desemboca al canal llagrimall, fent de complement humidificador. En adquirir la funció respiratòria l'anatomia nasal es complica, car aquesta obliga l'aparició d'estructures per tal de condicionar l'aire fent augmentar la seva complexitat i superfície i, de retruc, disminueix la importància dels elements olfactius.
Els urodels (caudats) són batracis amb fosses nasals que s'obren als costats del morro, la seva cavitat nasal presenta una prolongació lateral estreta, o cavitat nasal accessòria, que constituiex l'inici de l'òrgan de Jacobson (òrgan auxiliar de l'olfacció).
Els amfibis anurs presenten una obertura externa reduïda, poden tenir una o diverses cavitats nasals. Aquestes es comuniquen amb la boca exercint la funció respiratòria. Bufo viridis posseeix un sortint nomenat eminència olfactiva, assentat en una base cartilagonosa, que és interpretat com un principi de cornet; posseint també un primitiu òrgan de Jacobson.
Rèptils
miniatura|D'esquerra a dreta: Caps del gavial de l'Índia (Gavialis gangeticus), l'al·ligàtor del Mississipi (Alligator mississippiensis), i un cocodril americà (Crocodylus acutus). Els rèptils són els primers vertebrats independents del medi aquàtic, que requereixen un nas amb poder olfactiu i, sobretot, respiratori. Així mateix requereixen un aparell que condicioni millor l'aire apareixent, així, els primers aparells turbinals. L'epiteli sensorial es concentra en l'anomenat òrgan de Jacobson que se situa en dues fosses ubicades entre els ulls i el nas, i que els permet detectar preses mitjançant la calor que emeten.
Els quelonis presenten les cavitats més simples. Les tortugues tenen un vestíbul molt curt, que acaba en una cavitat nasal estreta. En el mig presenten una creta en forma de cornet que divideix la cavitat nasal en dues parts; la superior exerceix la funció olfactiva essent connectada amb l'encèfal, mentre que la inferior fa les funcions respiratòries, tot obrint-se en la cavitat bucal. No posseeixen l'òrgan de Jacobson.
Els sauris i ofidis (camaleons, llangardaixos, serps, etc.) presenten una fossa més àmplia, essent oberta a l'exterior i a la cavitat bucal, amb un cornet a la paret externa en la cara inferior de la qual hi és ubicat l'epiteli respiratori, mentre que a la superior hi és l'olfactiu. En aquests rèptils l'òrgan de Jacobson està molt desenvolupat, i es troba en el sòl de la fossa i està rodejat per una càpsula cartilaginosa pròpia, la qual és recoberta per teixit respiratori en l'exterior i olfactori en l'interior que desemboca en la cavitat bucal per un conducte diferenciat.
Els cocodrils presenten unes fosses àmplies i un sistema turbinal desenvolupat. La part anterior és respiratòria i la posterior olfactiva, no posseint cap òrgan de Jacobson. Durant la immersió poden tancar els orificis nasals, contenint, d'aquesta manera, la respiració.
Aus Les aus presenten unes característiques anatòmiques nasals que les apropen a la morfologia dels mamífers superiors. Les seves fosses nasals contenen diversos cornets, si bé el seu sentit de l'olfacte és escàs. Durant el seu desenvolupament tenen un òrgan de Jacobson incipient que s'atrofia en l'au adulta.
Mamífers miniatura|El nas del gos és molt sensible; com en molts altres mamífers, l'olfacte està molt desenvolupat. En els mamífers guanya importància la funció respiratòria i en algunes espècies, com en l'home, l'òrgan de Jacobson es troba en estat rudimentari. La funció respiratòria nasal està desenvolupada proporcionalment a la superfície corporal.
L'olfacte va desenvolupant-se al pujar en l'escala filogenètica, fins a aconseguir el màxim desenvolupament en certs mamífers, essent proporcional a la quantitat de superfície mucosa amb epiteli específic. No obstant això, en ascendir en l'escala dels mamífers la funció olfactòria degenera a expenses de la respiratòria, sobretot en els primats superiors i l'home. Al predominar la funció respiratòria les fosses nasals ja no acaben en la cavitat bucal sinó que ho fan a la faringe formant-se, així, un paladar complet.
Segons la capacitat olfactiva els mamífers es poden dividir en: Anósmics: estan mancats de poder olfactiu. En l'actualitat tan sols es coneixen alguns cetacis. Macrósmics, o macrosmàtics: La major part dels mamífers actuals (rosegadors, carnívors, etc.). la seva fossa nasal és la màxima expressió de la fisiologia respiratòria i l'òrgan de Jacobson té el seu màxim desenvolupament. l'estructura d'aquest és inclosa en la mucosa del tabic nasal. El sentit de l'olfacte té gran importància posseint, per tant, una gran extensió de mucosa sensorial olfactiva, especialment en els carnívors nocturns. Les cavitats nasals són molt àmplies i els cornets estan molt desenvolupats. El màxil turbinal ocupa tota la cavitat nasal anterior i proporciona les condicions termohigromètriques idònies a l'aire per tal de millorar l'agudesa olfactiva; aquest pren el seu màxim desenvolupament en els gossos. Micrósmics, o microsmàtics: simis i l'home. En aquests es produeix una gran regressió en la funció olfactiva a expenses de la reducció de les estructures endonasals.
Funció El nas presenta una doble funció: és l'òrgan primari que s'utilitza a l'olfacció dels diferents vertebrats, així com, en la majoria d'aquests, forma part de l'aparell respiratori. En ambdós casos la seva funció principal radica en recollir i canalitzar l'aire o l'aigua.
Com a òrgan olfactiu, mentre que l'animal olora, l'aire, o l'aigua, travessa les estructures del nas i arriba a l'epiteli olfactori. A la superfície de l'epiteli olfactiu, situat ja en la cavitat nasal, els odorants (molècules de l'olor) contacten amb els receptors, formats per cèl·lules nervioses bipolars, que transdueixen les característiques de l'odorant al cervell a través d'impulsos elèctrics.
En els vertebrats terrestres, el nas, i les estructures associades, també fa, habitualment, funcions de condicionament de l'aire que entra a l'organisme, escalfant-lo i/o humidificant-lo, tot i que hi ha casos com el del camell, on el nas presenta una funció de retenir la humitat abans de ser exhalat.
Evolució