Símon Vassílovitx Petliura (, AFI /ˈsɪmon pɛt'ljurɐ/ transliterat Symon Vasyl'ovyč Petljura, romanitzat Símon Vassílovitx Petliura, tot i que també es pot trobar com a Simon Petlura,Magocsi, Paul Robert. 2010. A History of Ukraine: The Land and Its Peoples. Toronto: University of Toronto Press, p. 538. Symon Petlura,Zamoyski, Adam. 2007. Warsaw 1920: Lenin's Failed Conquest of Europe. Londres: HarperPress, p. viii. Symon Petlyura,Marples, David R. 2008. Heroes and Villains: Creating National History in Contemporary Ukraine. Budapest: Central European University Press, p. 57. o Symon Petljura; Poltava, - París, 25 de maig de 1926) fou un polític i periodista ucraïnès. Va ser un dels personatges més importants del moviment nacional, comandant suprem de l'Exèrcit i el tercer President de la República Popular d'Ucraïna.
Home de lletres, va ser una de les figures clau del moviment socialista ucraïnès al començament del . Autonomista, i després independentista, Símon Petliura va participar en la formació d'un exèrcit ucraïnès i va lluitar contra el bolxevisme durant la Revolució Russa. Vençut, va marxar a l'estranger i va dirigir el govern ucraïnès a exili.
Els pogroms que es van desenvolupar sobre el territori ucraïnès en aquesta època i el motiu del seu assassinat són a l'origen d'una viva controvèrsia sobre la seva persona. Per això, Símon Petliura ocupa un lloc particular en la història de les relacions ucraïnesojueves.
Biografia Joventut, activitat política i intel·lectual Procedent d'una família cosaca ortodoxa, Símon Petliura va néixer el 1879 als suburbis de Poltava, ara Ucraïna (llavors Imperi Rus). Va ser el tercer fill d'una família de nou infants, quatre germans i cinc germanes, i tres més que van morir en la infància. Els seus pares, Vassil Petliura i la seva dona Olha (nascuda Martxenko), eren de condició relativament modesta i posseïen una petita empresa de lloguer de cotxes. Va ser l'únic que va cursar estudis, no al col·legi privat per falta de mitjans, sinó en un centre religiós.. El seu pare, un cop vidu, va prendre el vots monàstics com a monjo amb el nom d'Arkadi. Va ser un dels fundadors de l'església del Monestir de la Santíssima Trinitat i Sant Jonàs a Kíev, i va morir amb el rang de hieromonjo.
A l'edat de 16 anys, en 1895, va estudiar al seminari de la ciutat, però en fou exclòs el 1901 per haver aplegat un moviment clandestí, al qual es va adherir el 1898, anomenat hromada. Apareguda el 1860, hromada era una associació cultural de la intel·ligència ucraïnesa formada per estudiants de tendència socialista que es definia com a propera al poble. Des de llavors, va continuar preparant els seus exàmens pels seus propis mitjans, i va fer classes per guanyar-se la vida. A partir del 1900 esdevingué membre actiu i un dels fundadors del Partit Revolucionari Ucraïnès (Революційна Українська Партія). El 1902, sota amenaça de detenció, va marxar a Krasnodar al Kuban, on fou professor en una escola. Després va treballar durant dos anys com a arxiver dels cosacs del Kuban. El desembre 1903, Símon Petliura va ser detingut tant pel seu compromís en la secció local del Partit Revolucionari Ucraïnès de Krasnodar, la Vilna Hromada (societat lliure), com per haver publicat articles antitsaristes fora de l'Imperi, en la premsa ucraïnesa. Va ser alliberat el març de 1904.
Després va marxar a Kíev i Lviv, a l'Imperi Austrohongarès, on es va fer anomenar Sviatoslav Tagon. Va publicar i va treballar amb Ivan Frankó i Volodímir Hnatiuk com a redactor en cap per al diari Literaturno-Naukovi Zbirnik (La Col·lecció científico-literària) de la Societat Científica Xevtxenko. Símon Petliura va participar també com a coeditor a la revista Volia i va contribuir a nombrosos articles per a la premsa ucraïnesa de Galítsia. Al final de l'any 1905, quan el Partit revolucionari ucraïnès va prendre el nom de Partit Obrer Socialdemòcrata Ucraïnès (соціал-демократична робітнича партія), Símon Petliura formava ja part dels seus dirigents, al costat de Volodímir Vinnitxenko sobretot. Contràriament a aquest últim, Símon Petliura representa el corrent del Partit que privilegia en primer lloc l'emancipació nacional, i deixa per a després la causa social i la de la igualtat entre els ciutadans d'Ucraïna. Al mateix temps, Símon Petliura fou conscient dels perills del nacionalisme ascendent i escrivia, ja des del gener de 1906, que el seu Partit havia de lluitar contra el xovinisme. Va posar en guarda els ucraïnesos de Galítsia contra la utilització de temes purament nacionalistes en la lluita per la justícia social.
miniatura|Símon Petliura en el centre de la foto i Volodímir Vinnitxenko a la seva dreta
Durant aquest període, va tornar breument a Kíev, i després va anar a la capital russa de Sant Petersburg per publicar la revista mensual social-demòcrata Vil'na Ukraïna. (la Ucraïna lliure). Després de la censura d'aquesta revista, es va retirar a Kíev i va treballar per a la revista Rada. (El Consell). De 1907 a 1909 Símon Petliura va esdevenir el redactor en cap de la revista literària Slovo (La Paraula) i el coeditor dUkraïna. (Ucraïna). Entre les seves nombroses lectures de llavors, es poden citar les obres de Taràs Xevtxenko o fins i tot els escrits de Karl Marx.
El 1909, les autoritats russes van censurar les seves publicacions. Símon Petliura va haver de marxar de Kíev i se'n va anar a Moscou on va treballar breument com a comptable. És aquest període, a l'edat de 30 anys, que es va casar amb Olha Bilska, amb qui va tenir una noia, Lèssia, el 1911. Més tard, el 1912, va esdevenir coeditor del diari en llengua russa Ukrainskaia jizn (la vida ucraïnesa) fins a maig del 1917. Símon Petliura va ser d'altra banda, del 1916 fins al començament de l'any 1917, diputat plenipotenciari al comitè d'ajuda per al front occidental rus. En el transcurs d'aquest període, es va constituir una lògia maçònica coneguda com a «Jove Ucraïna». Símon Petliura va ser un dels seus membres abans de convertir-se l'abril del 1919 en Gran Mestre de la Gran Lògia d'Ucraïna fins al 1922.
De la proclamació d'independència a la caiguda de l'Hetmanat miniatura|El President de la Rada, Mikhailo Hruixevski, passa a revista les tropes de l'Exèrcit de la República popular ucraïnesa La lluita per preservar la independència ucraïnesa és indissociable del paper que va jugar en aquest període Símon Petliura. El maig de 1917, en el marc d'un congrés, va ser escollit un comitè general militar amb Símon Petliura al capdavant. En la proclamació del Consell central ucraïnès el 28 de juny de 1917, va esdevenir primer secretari d'afers militars. En principi observadora, la Rada Central va decidir finalment de participar en les converses de Brest-Litovsk el 28 de desembre de 1917. En desacord amb això, Petliura va dimitir de les seves responsabilitats de govern el 31 de desembre i va marxar per organitzar el batalló dels haidamaks d'Ucraïna Sloboda. Aquest batalló va tenir un paper essencial contra lArsenal en gener 1918, una fàbrica de munició que va ser el centre d'una insurrecció bolxevic armada a la capital, per fer caure el govern ucraïnès de la Rada Central.«Arsenal», Va rebutjar d'altra banda l'Exèrcit Roig en gener-febrer de 1918 a Kíev. La independència total d'Ucraïna va ser proclamada el 22 de gener del 1918.
L'abril de 1918, Símon Petliura estigué al capdavant de l'administració de la província de Kíev i de la Unió de les províncies d'Ucraïna. Un cert temps després del cop d'estat del 29 d'abril de 1918 conduït pel general Pavlò Skoropadski, amb el suport de l'Imperi Alemany i de l'Imperi Austrohongarès, el juliol de 1918, Símon Petliura va ser detingut i empresonat. Les administracions de les províncies eren hostils al govern de l'ataman Skoropadski que s'assegurà el control d'aquestes últimes. Símon Petliura va ser alliberat quatre mesos més tard i s'incorporà a l'oposició a Bila Tserkva. La Unió Nacional ucraïnesa va crear el Directori d'Ucraïna (segon període de la República Popular d'Ucraïna) per suprimir i reemplaçar l'Hetmanat (nom del govern de Skoropadski). Volodímir Vinnitxenko en va esdevenir el seu president el 13 de novembre de 1918 i Símon Petliura l'otaman en cap (ministre de la guerra). L'ataman Skoropadski va ser enderrocat el 14 de desembre del 1918. i la República Popular d'Ucraïna fou restaurada el 19 de desembre de 1918. Però més tard, abandonat davant de l'agressió de l'Exèrcit Roig i amb la retirada de l'exèrcit ucraïnès de Kíev, Vinnitxenko va dimitir i va ser reemplaçat per Símon Petliura l'11 de febrer de 1919. L'Entesa va associar equivocadament el moviment nacional ucraïnès, àmpliament representat amb partits socialistes, amb un grupuscle bolxevic. Símon Petliura va marxar del seu partit polític, igual com ho va fer el seu primer ministre del moment Serhí Ostàpenko, per poder negociar un acord amb aquesta.
De la presa de Kíev per l'exèrcit roig a l'aliança amb Polònia
El febrer de 1919, l'Exèrcit Roig va prendre Kíev, abandonada pel govern del Directori. En una atmosfera caòtica, van tenir lloc nombrosos aixecaments de pagesos a Ucraïna, comandats per l'anarquista Makhnò o fins i tot l'otaman Grigoriev, aliat successiu de Petliura, dels bolxevics i de les forces blanques del general Anton Denikin. És en aquest caos que es van perpetrar nombrosos pogroms a Ucraïna, alguns dels quals per part de tropes de l'UNR encara sota la responsabilitat de Símon Petliura, prop de la meitat segons diverses fonts.El memoràndum detallat sobre les massacres de Jueus a Ucraïna atribueix un 50% de les víctimes a les forces de Petliura, The Ukraine terror, Ginebra 1920. Nahum Gergel, a The Pogroms in the Ucraïna in 1918-21, 1951, atribueix aproximadament un 40% dels pogroms de la guerra civil russa a Ucraïna a les forces de Petliura. Per fer-hi front, Símon Petliura va prendre diverses mesures, incloent-hi la pena de mort. El govern del Directori es va desplaçar primer de tot a Vínnitsia, després a Kàmianets-Podilski (Podíl·lia), que va continuar sent l'únic territori realment controlat per les tropes que continuaven sent fidels a Símon Petliura.
Petliura, que comandava l'Exèrcit popular ucraïnès, el va ajuntar a l'Exèrcit ucraïnès de Galítsia (UHA) per combatre l'Exèrcit Blanc i l'Exèrcit Roig. Igualment va haver de lluitar contra els anarquistes de Nèstor Makhnò, aliats al principi amb l'Exèrcit Roig. Símon Petliura, que va ser sempre favorable a una cooperació amb els països de l'Entesa, esperava obtenir el suport de França en el moment de la seva intervenció, però fou en va. El 5 de desembre del 1919, l'Exèrcit ucraïnès es va trobar envoltat a Volínia per tots els protagonistes, incloses les tropes poloneses. Després que l'UHA hagués establert una aliança separada amb l'Exèrcit Blanc, Petliura va tenir la possibilitat d'obrir negociacions amb Polònia.
miniatura|Amb oficials polonesos, durant l'Operació Kíev (1920)
Se'n va anar d'Ucraïna amb certs membres del seu govern cap a Varsòvia amb l'esperança de trobar un suport militar. Mentre esperava, Símon Petliura va ordenar començar la Primera Campanya d'hivern. Es tractava d'ofensives llançades per l'Exèrcit popular ucraïnès darrere les línies dels Exèrcits blancs i rojos del 6 de desembre del 1919 al 6 de maig del 1920. Però l'Exèrcit Roig acaba ocupant una gran part d'Ucraïna i Símon Petliura decidí acordar una aliança amb Polònia.